Salutacions finals, amb el mestre Ros-Marbà al capdavant de l’estrena absoluta de Benjamin a Portbou al Gran Teatre del Liceu. Dissabte 19 de juliol de 2025. Foto IFL
Ha tingut lloc al Liceu l’estrena absoluta de l’òpera Benjamin a Portbou d’Antoni Ros-Marbà i Anthony Carroll Madigan, el degà dels músics catalans a qui el Liceu va encarregar aquesta obra que representa, en el seu extens i poc divulgat opus creatiu, la seva primera òpera, no debades el mestre Ros-Marbà és molt més conegut com a director d’orquestra que no pas com a compositor, tot i que va començar a escriure música abans que a dirigir-la.
Què voleu que us digui, estic bastant indignat i per diversos motius, davant d’aquesta estrena, ja que la primera institució cultural del país, o la que més pressupost té si més no, encarregui una obra a un compositor català per a ser representada a la seva temporada d’òpera i que d’aquesta només es programin dues úniques funcions, em sembla lamentable i que la primera es faci en una tarda de cap de setmana d’estiu, que sembla propens a la deserció del públic, em sembla un despropòsit, però encara em sembla molt més lamentable, tot i que els artistes han de ser lliures, que aquest representant de la catalanor musical més genuïna, hagi triat un llibretista anglès i que aquest hagi utilitzat el seu idioma i no el català, com hauria de ser, no em sembla només trist, sinó fins i tot denigrant, perquè ens queixem de la poca difusió del nostre idioma i anem fem grans escarafalls davant els entrebancs que ens trobem en el Parlament Europeu o en el Senat de l’Estat per tal que els polítics que ens representen puguin parlar en català i quan encarreguem una nova obra artística a un compositor català de pedra picada, aquest tria l’anglès, suposo que amb la pretensió que la seva obra es pugui representar arreu! Quina gran decepció! Aquesta òpera difícilment es tornarà a representar, com acostuma a passar amb la immensa majoria de les òperes contemporànies que s’estrenen, però en qualsevol cas si fos així i fos el Covent Garden, el Met o les Staatsoper de Múnic o Viena les interessades en representar-la després del Liceu, es podria haver fet en català i després en una traducció del llibret a l’anglès o en l’idioma que al mestre Ros-Marbà li vingués de gust o creies que és el més idoni per instaurar-se com a òpera de repertori, però renunciar al català a l’estrena absoluta al Gran Teatre del Liceu, per motius crematístics, a casa seva com ha dit en aquests dies, m’ha semblat tant vergonyós com clarificador de per què el català està en la situació de decadència que està, de fet és el fidel reflex de com està el país. Penós
No tinc prou coneixements per parlar de l’obra escrita per Ros-Marbà, només us puc dir si m’ha agradat o no, cosa, per altra banda, és poc important, la veritat, és el meu gust que no heu de compartir amb mi, sobretot si els vostres coneixements musicals són molt més amplis que els meus i podeu valorar l’obra amb una base tècnica molt més sòlida que la meva. Musicalment, m’ha semblat una obra antiga, música que als anys 60 o 70 del segle passat passava per contemporània, però que ara ja sona antiga, un déjà-vu molt ben orquestrat, però que no m’interessa gens i que crec sincerament que el Liceu ha d’apostar, com ja fa i farà, amb els joves compositors catalans. Ros-Marbà es mereix tota l’estima, és clar que sí, però com a compositor d’òpera, penso que el que ens ha ofert no té cap mena d’interès em desconnectava sovint del que em proposava, m’avorria. Se li ha passat l’arròs, sigui dit amb tot el meu respecte.
Sempre he cregut que el gran problema de la majoria d’òperes contemporànies rau en el llibret, i una vegada més aquest Benjamin a Portbou, pateix d’aquesta base fonamental per fer que la història sigui teatralment potent. Casos com el de les òperes de George Benjamin amb les impactants Written on Skin o Lessons in love and violence, o el recentment brillant Alexandrina B de Raquel García-Tomás són excepcionals i és clar, la norma a seguir, però ni aquest cas que ens ocupa avui, ni tampoc aquella Lea de Benet Casablancas, per citar-ne algunes de les que tenim ben presents, compten amb llibrets que mantinguin l’atenció dramàtica de l’espectador i que facin entenedora i versemblant la història, i això que la vida del filòsof alemany Walter Benjamin donava peu a escriure un llibret que ens mantingués amb el cor en un puny, però ca! Ni les 13 escenes que conformen retalls de la seva vida, ni la música que l’embolcalla (amb alguna excepció), són capaços de commoure. No hauríem d’oblidar mai que l’òpera és teatre i el teatre ens ha d’interpel·lar i no han de ser frases o pensaments llençats al públic sense aparent connexió amb l’escena precedent i posterior, amb pretensions i res més. Difícilment es construirà un fil narratiu que ens atrapi. A mi almenys no m’ha atrapat i us puc garantir que he posat molt de la meva part per tal que fos així.
L’obra està estructurada en 13 escenes repartides en dos actes, la durada de l’obra és de dues hores de música. Les escenes fan menció de moments puntuals i cabdals de la vida de Benjamin, però no segueixen una cronologia en el temps, hi ha salts endavant i enrere que dificulten el discurs narratiu ja de per si erràtic, però crec que als autors això no els importa gens. Molts autors no pensen mai en el públic, potser això és correcte.
L’obra escrita per a gran orquestra i cor, té en el rol de Walter Benjamin, escrit per a un tenor, el protagonista absolut i al seu voltant hi ha tretze personatges que amb més o menys presència configuren el mosaic narratiu.
L’orquestra del Gran Teatre del Liceu sota la direcció del compositor ha sonat esplèndida, amb brillantor, calidesa i intensitat. També el cor, en especial en una intervenció fora d’escena, ha estat magnífic.
Pel que fa al cast, tot format per cantants del país, a excepció del protagonista, a càrrec del tenor nord-americà Peter Tantsits, que és vocalment el que m’ha agradat menys, ha estat molt bé. M’han agradat moltíssim Joan Martin-Royo com a Gerard Scholem, amb una veu preciosa i una projecció magnífica, així com Laura Vila, una magnífica Dora Pollack Benjamin, amb presència vocal i escènica com ens té acostumats, ara en un rol on ha pogut lluir-se. Serena Sáenz té els dos bombons de l’obra com a The Angelus Novus, i els ha aprofitat amb escreix, lluint i exhibint sonoritat, projecció i encant vocal en el moment més melòdic de la partitura. Bertolt Brecht, amic de Benjamin està interpretat amb molt més que solvència per David Alegret, un luxe per a un rol tan petit. També a gran nivell i en rols a vegades massa breus, Marta Valero (Hannah Arendt), Pau Armengol (Ernst Schoen), Elena Copons (Asja Lacis), Ruth Martínez (Stefan Benjamin) i les tres noies a càrrec d’Alexandrina Zabala, Cristina Tena i Olga Szabo. L’actriu Bea Segura ha recitat el seu personatge de Lisa Titko, i Lluis Marquès ha interpretat el rol no cantat però important de geperut..
Un equip compacte. Calia portar un tenor nord-americà, encara que s’hagi especialitzat en el repertori contemporani, per fer el rol protagonista? No hi ha tenors més a prop?
És ben curiós que l’obra s’anuncia com semiescenificada i la proposta escènica m’ha semblat, a banda que excessivament reiterativa en efectes lumínics, esplèndida. Moltes obres escenificades del tot ofereixen menys recursos escènics que els que proposa de manera brillant Anna Ponces amb el suport cabdal de Playmodes Studio i Andreu Fabregas, amb vestuari d’Adriana Parra i Silvia Delagneau.
La proposta és potent i tot i que s’avisa que hi ha efectes lluminosos que poden causar molèsties, cal dir que el desplegament lumínic ha ajudat en moltes ocasions a salvar el tedi. D’acord que els moviments geomètrics dels tubs de llum situats en el panell mòbil situat al fons de l’escenari i que tanca l’espai de les diferents escenes és repetitiu i gratuït, però ajuda a crear una certa complicitat estètica quan la música i l’acció dramàtica divaguen, cosa que succeeix massa sovint, i fins i tot en moments que dramàticament ens haurien d’atrapar i que si no fos per la proposta visual, decauria irremeiablement. L’efecte visual del final del segon acte és bellíssim, així com les escenes de l’Angelus Novus enfilada a dalt de tot del mur (any especialment procliu en sopranos agafades amb arnesos a dalt de murs).
Un succés d’estima i prou, però penso que aquest Benjamin a Portbou acabarà el recorregut el dilluns vinent quan es faci la segona i última representació.
IN FERNEM LAND 
Llàstima que l’estrena al juliol m’agafa fora. M’hauria agradat ser-hi i tant de bo es torni a programar encara que sigui a l’auditori i en versió de concert. Per què no fa el Liceu com al real i programa traviates (o Bohèmes) l’estiu!
M'agradaM'agrada
Dubto que la tornis a escoltar en directe, ara bé, la representació de demà dilluns es gravarà per televisió (TV3) i la passaran no sé quan, segurament de matinada pel 33 i en algun moment que no tinguin res més a fer. 🙏🙏🙏
M'agradaM'agrada
Amb tot el respecte per la gran tasca feta en aquest blog, no acabo d’entendre la indignació pel llibret en anglès i no en català, quan en el cas d'”Alexina B” no es va trobar cap problema en que el llibret fos en francès (https://infernemland.blog/2023/03/19/liceu-200-2023-alexina-b-de-raquel-garcia-tomas-i-irene-gayraud-vinyes-curtis-amo-copons-sabata-estevemartinez-izquierdo-pazos/).
Surto de la segona representació de “Benjamin a Portbou” i m’ha semblat una obra admirable, amb música d’una qualitat molt notable, i amb moments de força intensitat dramàtica (el final, impressionant). És la meva pròpia opinió, i respecto qualsevol altre punt de vista, però si bé no sé com va reaccionar el públic en l’estrena, en acabar la representació d’avui hi ha hagut molts minuts d’aplaudiments entusiastes.
Comparteixo l’opinió de que el llibret de “Benjamin a Portbou” no és prou coherent, i que el cantant protagonista no té la qualitat vocal ni la personalitat escènica que exigiria el seu paper, però el resultat final, ajudat per la direcció d’Anna Ponces, és molt apreciable.
Un dels músics catalans més importants dels darrers temps estrena una obra que sense dubte ha representat un treball de gran exigència i que pocs compositors del país sabrien realitzar amb tant d’ofici com ell. Davant d’aquest esdeveniment, m’han semblat la veritat més aviat molt poc generosos, o simplement mesquins, comentaris com els que he pogut llegir per aquí: “se li ha passat l’arròs”, “una òpera avorridíssima”, “m’ha semblat una obra antiga”, “com a compositor avorreix”, “el que ens ha ofert no té cap mena d’interès”, “el Liceu ha d’apostar, com ja fa i farà, amb els joves compositors catalans”.
Us ben asseguro que la reacció del públic en la segona representació no anava per aquí, i me n’alegro molt de l’èxit molt merescut que del que ha gaudit Antoni Ros Marbà. I tant de bo que hi hagi joves compositors catalans capaços d’arribar a fer quelcom d’un nivell semblant.
M'agradaM'agrada
En primer lloc, perdoni perquè no he vist fins ara que aquest comentari havia entrat com a correu brossa i en anar a buidar la paperera l’he vist.
Bé, no insistiré en el tema, si el segon dia va ser un gran èxit ja està bé, quan la tornin a fer potser em tornaré a esforçar per veure si jo tenia un mal dia o no, el dia de l’estrena. No em farà res reconèixer la meva errada.
Ara bé, el tema del llibert en català per a mi és fonamental i perdoni, no té res a veure la trajectòria de la senyora Raquel García Tomás amb la repercusisó política i la catalanitat en temps difícils exhibida pel mestre Ros Marbà i en canvi la primera òpera que estrena, utilitza un altre idioma. Però miri com són les coses, l’òpera de la senyora García Tomás em va semblar una obra mestra i la del mestre Ros Marbà, amb tots els respectes, ambdues a la primera escoltada, no.
L’òpera em va semblar avorridíssima i sort del treball d’Anna Ponce. Què vol que li digui ?Vol que utilitzi eufemismes per semblar més condescendent? I si, si la música del mestre Ros Marbà em va semblar “antiga” doncs si, penso que a l’hora de fer una obra per l’escena se li ha passat l’arròs , avui en dia crec que el llenguatge musical que presenta aquest Benjamin a Portbou està superat. Aquesta és la meva opinió i pel que fa als joves músics catalans estic convençut que molts d’ells no trigaran a demostrar que són més bons compositors pel teatre del que m’ha demostrat el mestre Ros Marbà en la seva primera composició operística. Part és culpa del llibret, però també part de la música, orquestralment molt brillant, però pel que fa al cantant, absolutament monòtona i mancada del tremp teatral i dramàtic que requereix el gènere, cos que no succeïa, ans al contrari, amb l’òpera de Raquel García-Tomás.
Per acabar.
Els comentaristes que es presenten amb format anònim o amb pseudònims no són gaire del meu gust, si és que no conec qui hi ha al darrere, que no és el cas, però he fet una excepció per tal que no es pensi que perquè s’ha mostrat crític amb el meu parer, no publico la seva opinió, que respecto, com totes les altres.
Gràcies per comentar encara que sigui d’amagatotis.
M'agradaM'agrada
Un plaer, com sempre, trobar-nos al teatre i poder llegir després els teus comentaris tan detallats. Gràcies!
Coincidim gairebé totalment. Tinc de ben lluny menys coneixements que tu, però també tinc menys inhibicions en deixar a la xarxa judicis negatius. Per tant em permetré escriure que Benjamin in Portbou de Ros-Marbà i Madigan és una òpera avorridíssima.
Avorrida és la música: no pas desagradable; però són dues hores del mateix. Sempre la mateixa atmosfera una mica trista, una mica fosca. Sempre la mateixa dissonància controlada, d’un estil genèric “segona meitat del segle XX.” Pel meu enteniment, que no arriba al teu, també sempre una escriptura més agraïda i diria que més natural per a l’orquestra que per a les veus.
Encara més avorrit és el llibret. Em vaig decantar per venir, després d’una llarga hesitació, pensant que si més no aprendria alguna cosa més sobre Walter Benjamin. I absolutament no, no vaig aprendre ni entendre res. De no ser que Benjamin sigui de fet un personatge insignificant que no va fer res sinó tenir algunes pretensions, algunes amants i molts viatges. No m’ho vull creure.
El problema no és la estructura poc cronològica, per escenes cabdals. Justament ahir a la Filmoteca vaig veure 32 Short Films about Glenn Gould, que té la mateixa estructura però és una pel·lícula molt bona, que ofereix un gran retracte del pianista, i que té una sensibilitat excepcional per la vessant musical tant dels diàlegs com de la banda sonora (gairebé tota d’enregistraments del mateix Gould). No és que no es pugui assolir: és que uns cineastes canadencs ho van saber assolir; un compositor català i un llibretista estatunidenc (no pas anglès) malauradament no.
Ja veurem si serà un succès d’estime dels crítics. El públic de la primera em va semblar molt tibi, i el teatre molt buit. Fins i tot estaven buits molts seients que no es podien comprar: ho se perquè vaig agafar entrada avui mateix. Com que uns amics van ser convidats pel teatre de franc, a platea, sospito que molts convidats van escollir estalviar-se dues hores de tedi. Hom dirà que no s’havia de fer al juliol. Jo que sóc molt desinhibit diré al contrari que millor fer-ho al juliol, i així tenir una excusa pietosa, que no pas veure sense cap excuses com hauria quedat igual de buit al febrer, pitjor que la pobre Merope. Amb dues representacions n’hi haurà prou.
Tot i la coincidència gairebé total, acabaré discrepant de la teva opinió més indignada. No crec que un compositor català havia d’escollir un llibret en català. Per a mi les dues coses han de ser separades. Quan el Liceu promou els compositors catalans, que promogui el que volen fer ells, sigui aquella memorable Alexina B. amb llibret en francès, sigui aquesta oblidable Benjamin in Portbou amb llibret en anglès. Tindria sentit també que el Liceu promogués llibretistes catalans, però un altre cop deixant que la música l’hi posin compositors d’on siguin. Demanar el 100% català em sembla com a mínim reductiu, i potser fins i tot preocupant vist on van acabar els nacionalismes vuitcentistes, malgrat els seus èxits musicals indiscutibles (Rusalka entre ells).
No obstant l’avorriment, hem d’agrair que hem tingut una òpera escenificada més aquesta temporada. Encara queden les micro-òperes (que em perdré per estar a Itàlia aquells dies) i la luxosa propina d’en Dudamel.
M'agradaM'agrada
Gràcies pel comentari Giacomo.
Només voldria aclarir-te el tema del llibret.
És clar que tot artista pot triar el llibret que vulgui. De fet, penso que el Liceu va encarregar a Ros-Marbà i no a Carroll una nova òpera per estrenar i va ser el compositor qui va triar-lo, per tant, penso que la responsabilitat és d’ell, i és ell qui hauria, segons la meva opinió, d’emprar el català en la seva primera òpera i segurament última, perquè ja no tindrà gaire temps (llarga vida al mestre!) a fer un treball d’aquesta magnitud. El mestre Rios-Marbà ja té 88 anys.
Per què tria un llibret en anglès i no en català? Aquesta és la qüestió. Si els nostrats no troben que la nostra llengua sigui digne per a una òpera, per què ha de servir el català? Tu creus que un compositor català pensa que si el llibret està escrit en anglès té més opcions? D’acord, té la seva lògica que pensin, de manera il·lusa que la seva obra esdevindrà de repertori i García-Tomás va emprar el francès i no el català o també Garcia Demestres, el compositor català que segurament té més òperes escrites i cap estrenada al Liceu (quina vergonya, no?) ha usat el castellà, l’italià però també el català, com Joan Magrané o Albert Guinovart. Tothom que triï el que li plagui, és clar que sí, però i no soc nacionalista vuitcentista, ans al contrari, si el català no és prou contundent per ser el primer llibret d’una òpera d’un compositor que sempre ha onejat la seva catalanitat, és quan es fa fosc que hi veig clar.
M'agradaM'agrada
Gràcies un altre cop, Joaquim. Entenc el que dius i les teves raons.
Conec massa poc en Ros-Marbà com per haver-me adonat que hagi fet de la catalanitat el seu senyal d’identitat. D’acord que, llavors, és poc coherent no haver triat un llibret en català per a la seva òpera.
Nogensmenys, no sé si aquesta falta de coherència mereix una veritable indignació. Entenc la teva hipòtesi indignada que el compositor hagi traït el català perquè l’anglès li semblava més exportable. Pot ser cert, però no ho sabem.
La meva hipòtesi alternativa és que no hagi escollit primer un idioma, sinó el seu amic Tony Madigan com a llibretista. Amb la qual cosa suposo que el català quedava exclòs i es podia triar entre l’anglès o el castellà, que segur que no t’hauria agradat més.
Pel meu enteniment, l’idioma no és tampoc el problema principal amb aquesta elecció. En Madigan haurà sigut, com en diu el Liceu, “un important cantant, pianista, educador, actor i promotor” artístic, però no pas un escriptor. A banda d’aquest llibret, només va publicar un llibre: Un acto de libertad. Charlando con Antoni Ros-Marbà, en el qual sembla que essencialment va fer de portaveu del mateix Ros-Marbà. Per seguir dient-ho tot sense cap inhibició: no sorprèn que hagi escrit un llibret fluix.
M'agradaM'agrada
Una vegada més el compositor no encerta a trobar el seu partenaire per fer una obra pel teatre.
Visca els compositors que també són llibretistes i també i sobretot els grans tàndems de la història, és clar: Mozart i Da Ponte, Verdi i Boito, Puccini i Giacosa-Illica, i és clar Strauss i Hofmannsthal.
M'agradaM'agrada
Celebro haber optado por quedarme en casa. Me hubiera puesto furioso escuchar una ópera catalana en inglés, una “butada” inadmisible para una ópera encargada por el Liceu, compuesta por un músico catalán que como compositor sólo le conozco la canción que grabó hace muchos años Gloria con el título, si recuerdo bien, de “El rei Joan Primer de Catalunya”, con un robo notorio de “Ma Vlast” de Smetana, eso si con letra en catalán.
M'agradaM'agrada
En Ros-Marbà, juntament amb Jaume Picas va escriure una sèrie de cançons sota el títol de Història de Catalunya amb cançons, posteriorment ampliada amb texts de Miquel Desclot, ja que en la publicació de 1971 diverses cançons es van censurar.
Aquell recull de cançons es va editar en un disc amb Guillermina Motta com a cantant i altres noms rellevants del moment, com Josep Maria Mainat i el recentment desaparegut Toni Cruz, ambdós membres de la Trica, també hi feia de narradora l’actriu Àngels Moll i el Cor infantil de les Escoles Virtèlia hi tenia un paper rellevant. Posteriorment, l’any 2014 es va tornar a gravar amb les cançons censurades i els nous texts de Desclot.
Jo recordava, però el temps acostuma a trair certs records, la cançó que esmentes, però no era d’aquest recull, la utilització del famós Moldava de Smetana per fer referenci al Rei Jaume I de Catalunya, amb arranjaments de Ros-Marbà que semblava que en fos l’autor de la música, de la mateixa manera que els Trincos, com has dit moltes vegades i en Mainat en particular, agafava l’autoria d’altres compositors, per adaptar els seus espectacles amb la Sardà, fent-se passar pel compositor original.
He fet una recerca ràpida per la xarza i no he trobat la cançó en qüestió.
Aprofito per dir que el recull de cançons de Ros-Marbà, Picas i Desclot per a la història de Catalunya, és deliciós.
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Gràcies per la recerca
M'agradaM'agrada
Poques òperes es respresenten en català jo només recordo La Gata Perduda d’ Arnau Tordera, Gaudí de Joaquim Oms i Rondalla d’ esparvers de Jaume Ventura Tort ( aquesta última el 1975), ni tant sols quan es va estrenar The Duenna al Liceu del mestre Gerard es va fer també en anglès, i altres compositors com Isaac Albéniz van fer òperes com Pepita Jiménez el llibret amb anglès i el mateix mestre Pons va dirigir una gravació amb els interprets cantan amb anglès, altres compositors com Montsalvatge tampoc feien òperes cantades en català o almenys representades al Liceu en aquesta llengua, per altra banda el mestre Ros Marbà es un gran director d’ orquestra fins i tot Karajan el va convidar a dirigir l’ orquestra filharmònica de Berlín però com a compositor avorreix,
M'agradaM'agrada
D’això em queixo precisament, que la catalanor més nostrada, emèrita i respectada utilitzi l’anglès per a la seva primera òpera.
Però també hi ha compositors que sí que l’utilitzen i a aquests felicito i encoratjo a posar el català a sobre els escenaris operístics.
Si algú por aprendre i memoritzar un rol en txec encara que no entengui res del que diu, perquè no ho pot fer en català, si la partitura s’ho val, però,ai! No es el cas.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
El Giravolt de maig (Toldrà/Carner) jo l’he pogut veure escenificada al teatre Principal fa anys i en VC amb l’OBC dirigida pel mestre Ros Marbà i que es pot recuperar en cd (harmonia Mundi) amb un excel.lent repartiment. També a l’auditori vaig poder escoltar la cantata La Pesta de Gerhard narrada en català per Pere Arquillué.
M'agradaLiked by 1 person
La veritat és que les estrenes absolutes de músics catalans dels últims decennis han donat poc espai al català. Entre que Soler (Oedipus), Benguerel (Llibre vermell) o Palomar (La cabeza del Bautista) fan servir textos literaris en la llengua original (i encara, a la de Benguerel, hi havia parts en català) o aquesta pretesa voluntat d’anar més enllà amb llengües més cosmopolites (l’italià de L’enigma di Lea, l’anglès del Benjamin, el castellà del Cristóbal Colón o, encara que no fos estrena absoluta, de Yo, Dalí, el francès d’Alexine B. o les diferents llengües de les òperes de Parra que han arribat al Liceu, encara que no s’hi estrenessin) que, per cert, no s’ha complert ja que cap d’aquestes s’ha tornat a fer enlloc (llevat de les de Parra), només s’han estrenat en català el Gaudí de Guinjoan (ja fa vint anys!) i La gata perduda. O la reestrena (en versió de concert, però) d’Els Pirineus i aquell LByron de Charles. Al Foyer va fer-se El ganxo de Mestres Quadreny, però és un format de cambra, com també les microòperes que es fan cada any. Aquestes, que van començar amb sis obres amb llibret en català, ja van passar al segon any a alternar llengües: dues en anglès, una en castellà i només una en català; tres en català i una en anglès el 2023, dues en català i una en castellà el 2024 i, enguany, tres en català. O, no era estrena, els Diàlegs de Magrané, també el Foyer. Però no és la sala gran, no.
Al TNC van estrenar, en català, una excel·lent Après moi, le déluge, de Miquel Ortega, amb llibret català, malgrat el títol, però també era de cambra. També és significatiu que quan Balada va estrenar Botxí, botxí a Barcelona, el 1982, va fer-ho en català, però quan va tornar a fer-se al Liceu, el 2007 al Foyer, ja va ser en la versió en anglès, Hangman, hangman. El llibret en català sembla reduir-se a òperes de petit format, en teatres no gaire grans o en el marc de festivals de música, però no als grans espais.
És un fet que enutja, la veritat. Mires cap a un lloc com Finlàndia, amb una llengua tan limitada en parlants i “espai vital”, i no fan més que estrenar-hi òperes noves en finès i et fa venir enveja. Que després no surten d’allí? Ja hi tenen el seu públic i, amb sort, alguna pot travessar-ne fronteres, però encara que no ho faci, això no vol dir res sobre la qualitat i, al cap i a la fi, s’han fet per al gaudi d’una comunitat concreta i en la seva llengua. Pohjalaisia (Els d’Ostrobòtnia) de Madetoja és una excel·lent obra que es podria fer arreu i dubto que s’hagi fet fora de Finlàndia, com pot passar amb El giravolt de maig, excel·lent òpera que no em consta que s’hagi fet mai fora de Catalunya. Importa? Penso que no, però si la sento en català la gaudiré més que si Toldrà hagués fet servir un llibret en anglès i The May somersault hagués esdevingut de repertori internacional.
Sap greu, la veritat: és renunciar-hi a canvi de… no sé què. Les possibilitats que s’estreni en un altre lloc són tan poques, independentment de la qualitat… potser només quan l’autor ja és un nom consagrat i té encàrrecs o propostes de fora, però llavors, sembla que ja pensa directament en fer servir llibrets en llengües “internacionals”, com pot haver passat amb Saariaho (que, malgrat que era finlandesa, totes les òperes que va fer són en francès o anglès) o, a una altra escala, el nostre Hèctor Parra, per exemple.
Pel que fa al Benjamin, avui hi aniré a veure què tal. Pensava, perquè així ho deia el mateix Ros-Marbà, que el llibret estaria bé (efectivament, és el que sol fallar): deia que era molt teatral que és el que cal, però pels comentaris, es veu que tampoc… En fi, a veure com surt.
M'agradaM'agrada
Després de parlar-nos de l’exemple de Finlàndia qualsevol argument per no estrenar una òpera en català al Liceu i d’un compositor català exemple de la catalanor il·lustrada, queda totalment fora de lloc.
Gràcies
M'agradaM'agrada
Em sap greu, aquest cop, coincidir amb vosaltres: se’m va fer molt, molt llarga i bastant avorridota. I hi ha moments musicals ben interessants, una orquestració acuradíssima… El declamat, aquest Sprechgesang que diu el mateix Ros-Marbà, podria funcionar, encara que no sigui molt imaginatiu, si el text fos interessant, però no ho és pas, no. Un altre llibret sense tremp dramàtic i, a sobre, confús. Es pot fer un bon drama amb escenes separades (tenim el Borís Godunov mateix o, en teatre, Shakespeare, el Goetz de Goethe o Die Räuber de Schiller tenen aquest esquema i et tenen pendent en tot moment), però cal un equilibri o una gradació entre escenes amb més força, més intimistes, més de conjunt, amb una mínima acció… I un fil argumental clar que, aquí, no hi és: la vida de Benjamin no és tan coneguda com per a presentar-la saltant d’aquí allà, sense cap referència cantada a qui és cada un dels personatges que hi apareixen, donant per descomptat que se sap qui són i que ja sabem quina relació hi tenien. Només en un moment, el personatge de Benjamin canta “Asja” per a anomenar-la i la pots identificar, però van sortint els altres i no saps si és l’Arendt, el Brecht o qui nassos és qui interpreta Martín-Royo. Que et perds. I hi ha massa frase brillant i profunda, com si es volgués aprofitar per a mostrar el pensament de Benjamin, però que no aporta res al drama en si.
Penso que és el que diu el Giacomo: el compositor cerca llibretista i no pensa en un home de teatre sinó en un bon amic que, potser, sap escriure altres coses i “s’estrenarà” en el gènere. Com Casablancas i Argullol, tot plegat. I surt el que surt. I és una llàstima perquè hi ha moments que penses, com allò de “Dios, qué buen vasallo si hubiese buen señor”, que quina bona música podria haver sortit si hagués tingut una bona base al llibret. De la llengua ja s’ha dit tot, però ahir, sentint-la, no deixava de pensar que, ja posats a buscar una altra llengua, hagués estat millor el llibret en alemany: tots els personatges el parlaven i tindria més possibilitats d’estrena a llocs germanòfons on podria tenir una millor acollida.
I sort, efectivament, de l’escena: brillantíssima! En algun moment, una mica reiterativa, però molt ben aconseguida. I segur que deu sortir més econòmica que algunes escenografies completes i més que discutibles que hem vist. Aquesta senyora Ponces, que vingui més, que pot ser ben interessant.
Ells ho fan bé, certament, però Tantsits, realment, és el més justet. No sé si una veu millor, més potent i variada en el fraseig hagués fet que en tinguessin una impressió més favorable de l’òpera.
Ahir estava bastant ple, fora dels laterals dels pisos alts i va haver-hi ovacions entusiastes (massa i tot, per al meu gust), sobretot per a l’autor i director i, gens habitual, per a la directora i l’equip d’escena, que van sortir al final.
Si no és que es recuperi en algun aniversari de Benjamin o la vulguin fer a Berlín per la vinculació amb el personatge, no crec que es torni a veure gaire. Ni a Portbou (seria massa costós).
M'agradaM'agrada
Jo volia dir en finalitzar l’apunt que l’òpera dubtava que es tornés a representar fins i tot a Portbou, però em va semblar que era llençar sal a la ferida.
M'agradaM'agrada