LIdia Vinyes-Curtis (Alexina B.) i Alicia Amo (Sara) Foto de Toni Bofill gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu
No recordo exactament, quantes estrenes mundials he vist al Liceu des de l’any 1975 que el sovintejo. Quasi totes les he oblidades i la majoria de les que recordo no és precisament pel gran record que m’han deixat, més aviat al contrari.
Ens han acostumat a no tenir gaires expectatives amb les estrenes mundials, sabem que és allò que s’ha de programar, perquè s’han de programar òperes dels nostres compositors i no només per complir els cànons establerts, però la impressió o més ben dit, les evidències, ens diuen que s’estrenen i després es guarden per sempre més al calaix dels oblits, sovint ben merescuts, diria jo.
Amb aquestes poc engrescadores perspectives, tot i que sempre amb les ganes i predisposició d’equivocar-me i rectificar, vaig canviar l’entrada del ballet que em tocava a l’abonament, per l’estrena absoluta de l’òpera Alexina B., amb llibret d’Irène Gayraud, inspirat en les memòries d’Herculine Barbin, “Mes souvenirs” (França 1868) i música de la compositora Raquel García-Tomás (Barcelona 1984).
El Liceu ha programat amb la d’ahir dissabte, dues representacions més, dimarts 21 i dimecres 22 de març i a uns preus, aquesta vegada si, molt més assequibles del que és habitual a la casa. Hauria estat bé un parell de representacions més perquè després de l’estrena d’ahir, m’agradaria que el boca-orella fes esgotar totes les localitats disponibles, per què pel meu parer és que, encara que quedin títols per representar i que hem vist un parell de coses veritablement rellevants, aquesta estrena és l’esdeveniment de la temporada.
Sense cantants mediàtics i sense caps egocèntrics que costen un grapat de milers d’euros i també sense campanyes mediàtiques que posen el centre d’atenció allà on no toca, però amb una partitura i un llibret emocionants, servits amb enginy per un director musical experimentat en la música contemporània, una producció teatral, tan senzilla com bella i efectiva, i un equip vocal que posa tot el talent en la música i la interpretació, s’ha aconseguit que aquesta vegada si, les autores d’aquesta magnífica òpera, assolissin el miracle de connectar amb el públic i fins i tot aconseguissin també que els estossecs impertinents de l’inici, callessin i deixessin fluir la màgia i que la sala del Liceu quedés colpida pel silenci i la concentració. Tothom ha fet les coses bé i el resultat és esplèndid.
Sempre dic que la majoria d’òperes contemporànies fallen pel llibret perquè acostumen a ser poc teatrals, pedants, excessivament literaris o críptics, posant a l’espectador en permanent conflicte en si mateix per no ser capaç d’entendre la proposta. Si a més, el compositor encarregat de posar-hi música, sigui ell mateix o no el mateix llibretista, escriu contra la veu i posa als cantants a l’extrem crispat de les seves possibilitats vocals, lluitant contra orquestres enormes i crispades, aleshores és més que possible que tot plegat quedi en aquell “succès d’estime” habitual o en un sorollós fracàs.
La història d’Alexina B. és colpidora, commou i atrapa des del primer moment i el mèrit valuós d’Irène Gayraud és desenvolupar-la en 20 escenes repartides en tres actes (segon i tercer s’interpreten seguits), que van al moll de l’os per capturar l’essència del drama, amb delicadesa i tendresa, sense truculències i efectismes innecessaris que en mans de segons qui, podria ser letal. Hi ha un tractament exquisit dels personatges i una mirada indiscutible que només pot oferir una dona i s’agraeix i s’aplaudeix. El llibret és un gran encert, senzill, carregat d’imatges poètiques i de la cruesa que la història conté, però serveix una base magnífica perquè algú amb la mateixa sensibilitat hi posi música i aquesta ha estat una altra dona, Raquel García-Tomás que amb aquesta estrena m’atreveixo a dir que obra de bat a bat les portes de la seva obra al gran públic i trenca mil i un tabús, complexos i pors.
Ja era hora que s’estrenés una òpera d’una compositora. La darrera vegada va ser la Vinatea de Matilde Salvador (Liceu 1974) i 49 anys són masses anys d’espera, però diria que cap dels il·lustres compositors que han estrenat al Liceu, com a mínim des d’aquell 1974 va aconseguir l’èxit assolit per García-Tomàs. Per què? Penso que és senzill, a banda del talent que totes dues tenen, perquè la compositora barcelonina amb perfecte tàndem amb la poetessa francesa, volen guanyar-se al públic, se’l volen fer seu i no posen pràcticament impossible per a ningú, ni tampoc pels cantants que, al cap i a la fi, són els que ens han de fer arribar amb emoció, el missatge.
El llenguatge és fonamental i aquest és assequible, malgrat que utilitza tots els recursos, les dissonàncies, els timbres, els efectes acústics més crispats, la música atonal, l’amplificació, les gravacions i una riquíssima paleta més de tot allò que escandalitza als més puristes belcantistes. Fins i tot és tan assequible que mai deixa la melodia de banda, i no només com a cèl·lules repetitives, sinó desenvolupada sense complexos i gratament inspirada, amb volada i frases que captiven. El llenguatge és clarament post debussinià, molt afrancesat, en això no hi ha gaire discussió i que el llibret sigui en francès encara ho potencia més, però la compositora té aquell instint teatral i aquella inspiració melòdica que atrapen i acaben seduint als més escèptics. A més a més, García-Tomás no estalvia moments de gran lluïment interpretatiu, amb duos (el de l’escena 8, primera nit) entre Alexina i Sara, amb orgasme inclòs allunyat de l’esclat straussià a Der Rosenkavalier, però d’un enginyi orquestral i vocal, exquisit, com grans escenes i àries per l’intèrpret d’Alexina a l’escena 10 “Dubtes” al final del primer acte, o tot el llarg final amb les escenes 21 i 22. Per a les dues mares, la de Sara, però sobretot per la d’Alexina, per qui guarda una gloriosa escena que ha merescut l’aplaudiment del públic, gràcies també a la magnífica Elena Copons, i és clar pel personatge de Sara també té un gran moment en solitari amb la lectura de la carta (escena 17), en fi, llibretista i compositora saben com atrapar al públic i amb gosadia, inspiració i talent utilitzen els clixés que han funcionat tota la vida a l’òpera.
Estic segur que alguns, cada vegada menys sortosament, es remouran a la cadira o s’escandalitzaran per aquest “retrocés” i aquesta utilització “fàcil” de la melodia per agradar al públic, potser en realitat serà enveja, aneu a saber.
García-Tomàs usa una orquestra de cambra (20 músics) on no falta de res ni ningú (6 violins, primers i segons), 3 violes, 2 violoncels, 2 contrabaixos, flauta, oboè, clarinet i fagot, trompa, arpa i piano. L’orquestració és brillant i tímbricament variada i encisadora, creant el perfecte entorn sonor a cada escena i cercant la imprescindible teatralitat en el llenguatge variadíssim que fa servir, tenint molta cura del cant, fent que el text també arribi amb naturalitat i sense esforç, potser per això s’utilitza el recurs de l’amplificació, un recurs que no us negaré que a l’inici m’ha neguitejat molt, però que aviat m’ha deixat de preocupar vist els resultats, la naturalitat i el bon treball de Sixto Cámara. És cert que això unifica els plans sonors en excés, però també és cert que s’evidencia en alguns moments molt i altres de manera més subtil, si bé m’ha donat la sensació que els solistes estaven permanentment amplificats com succeeix, per altra part, en molts teatres del món (MET i La Bastille, entre d’altres) per a tots aquells cantants que ho necessiten o ho demanen.
La direcció d’orquestra, inicialment prevista pel titular de la casa (no s’ha explicat gaire el canvi, oi?), ha anat a càrrec d’Ernest Martínez Izquierdo, que ha extret de la formació liceista, els mil i un matisos, timbres i colors que la compositora exigeix. Ha fet una direcció esplèndida perquè ha creat una tensió sonora que mai ha fet decaure el discurs narratiu, extraient tota la delicadesa i sensibilitat d’una partitura molt farcida de moments contrastats enmig d’un llenguatge amb tendències hipnòtiques que podria esdevenir tediosa.
Un dels protagonistes de la història és el cor de veus blanques i format només per 10 membres, en aquesta ocasió del Cor Vivaldi i que una vegada més ha demostrat que és un luxe i un gaudi. Tant si interpretaven les pupil·les del convent com les noies de l’internat han estat magnífiques, amb l’habitual i admirada homogeneïtat tímbrica i d’emissió, si bé és cert que en moltes de les seves intervencions s’utilitzaven recursos tècnics per projectar el so amb efectes suggeridors d’acústiques eclesials. Bravíssim per a totes elles i el mestre Boada que ho fa possible.
Pel que fa a l’equip solista només es poden dir lloances perquè es nota que ho han treballat molt i és un conjunt esplèndid encapçalat per la mezzo-soprano barcelonina Lídia Vinyes-Curtis, que a partir d’ara ja poden dir la gran mezzosoprano barcelonina. El seu desplegament expressiu, la seva sensibilitat, el domini vocal en tot el registre, la sonoritat i bellesa del cant en un rol tan compromès, és abassegadora. És un gran rol per a una gran i ella ha demostrat ser-ho i ben segur farà que moltes col·legues (dives) s’interessin per dur aquesta òpera per molts escenaris i és que el rol és d’aquells desitjats.
Al seu costat debuta al Liceu la soprano burgalesa Alicia Amo. M’ha agradat molt la veu lírica i consistent, que ha demostrat molta musicalitat i sensibilitat interpretativa en la seva gran escena de la carta i l’encisadora escena d’amor.
La soprano Elena Copons ha fet front a quatre rols, dos més anecdòtics (policia i Sor Maria des Anges) i els altres dos molt més agraïts, esplèndids i generosos. Les mares d’Alexina i Sara. Si com a mare de Sara (Madame P.) ha estat esplèndida, ja he fet esment que com a mare d’Alexina ha estat veritablement colpidora en el gran regal que compositora i poetesa li fan en les escenes 15 i 16, una invitació que ella ha aprofitat amb molta força i convicció, esdevenint un dels moments més agraïts i celebrats amb aplaudiments que han tallat la representació.
El contratenor Xavier Sabata fa front als personatges més ingrats, Els doctors (3), l’abat, el Monsenyor i el jutge. Potser és la veu a qui l’amplificació ajuda més. No té grans moments, però participa àmpliament en tots ells. Les seves parts són complexes i poc agraïdes com els antipàtics rols que ha de fer front, sobretot els eclesiàstics que queden força retratats és aquesta història d’intransigències i soledats.
Finalment, Mar Esteve interpreta tres rols menors amb sintonia a la resta del cast, on tot funciona engreixat i sense fissures.
L’espectacle teatral signat per Marta Pazos és esplèndid, sense tantes ínfules com alguns artistes improvisant el que no dominen, ha desenvolupat les escenes amb una escenografia simple, àgil i efectiva de Max Glaezel, un vestuari discretament suggeridor de Silvia Delagneau, que juntament amb el disseny de llums de Nuno Meira i el moviment escènic de María Cabeza de Vaca, expliquen la història amb credibilitat, fluidesa, teatralitat i convenciment estètic al servei de la història i no pas de l’ego.
No us ho perdeu, no hi ha massa dies, però hi ha localitats disponibles i a bon preu.
Un teatre públic ha de fer això i ho ha de fer bé i aquesta vegada cal felicitar el Liceu i al seu director artístic perquè si en el Macbeth l’aposta li va sortir per la culata, amb aquesta Alexina B. ha participat i molt bé, en fer història.
IN FERNEM LAND 
Moltes gràcies per la teva crònica, Joaquim. Una nit històrica que ningú de nosaltres oblidarà. Quin èxit per a la compositora que s’hi deu haver deixat mitja vida fent aquesta obra! I quin èxit per a tothom que hi ha participat que veu reflectit als aplaudiments del públic tot el treball intens realitzat. Gràcies per ser-hi. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Una nit històrica, certament, i que vosaltres a qui tant us aprecio per la gran tasca que feu, on sigueu protagonistes encara m’emociona més.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la teva crònica, portem dos estrenes d’autors catalans (La Gata i Alexina) que m’han atrapat. Estic amb tu que, tant una com l’altre, és mereixen alguna representació més. A veure si la casa aprofita aquesta èxits per què el talent tingui un lloc on exposar -se. Jo ha tenia entrada des del juliol i aprofitant que els les localitats estan a preus més assequibles vaig aprofitar per convidar a la meva parella el dimarts (crec que em costarà no anar-hi dimecres!)
M'agradaM'agrada
La reposició de la Gata és complicada perquè gran part d’aquella catarsi l’arrossega la participació entusiasmant de la gent del Raval i això requereix una logística que ho complica tot. és el gran handicap d’aquell gran encert.
Aquesta Alexina B no, i malgrat les dificultats d’aixecar un projecte nou semblña destinada a una llarga vida. Tant de bo!
M'agradaM'agrada
Ahir vam veure i sentir ÒPERA: un llibret bo basat en una història emocionant; una música adequada que acompanya i emociona; uns cantants que compleixen i a més actuen i ben acompanyats; una posta en escena al servei de l’obra… ÒPERA!!!
Gran èxit. Aplaudits i dempeus i quasi ple el Liceu.
Espero que tingui recorregut
M'agradaM'agrada
Sorry. Ho he fet amb el mòbil i l’he enviat on no tocava
M'agradaM'agrada
??????
M'agradaM'agrada
Jo també ho espero i estic bastant convençut que serà així. És una òpera molt assequible i penso que sostenible econòmicament. I també és molt atractiva per a mezzosopranos líriques.
M'agradaM'agrada
Felicitacions a tot els que ho han fet possible i a els que ho heu gaudit.
Llegint la ressenya quasi he assistit a la representació, ara em sap greu no poder hi anar.
M'agradaM'agrada
Doncs si, perqué l’obra s’ho val i tot funciona.
Espero que es reposi i no triguin, ja que l’èxit mereix molts més que tres representacions.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb el teu comentari. Ja era hora que els compositors actuals deixint cantar als cantants i no “xisclar”. Ahir vaig gaudir-ho molt.
No us la perdeu.
M'agradaM'agrada
Amb el compositor/a a favor del cant i no emprant als cantants com a instruments de possibilitats il·limitades, també i potser sense saber-ho, es guanyen al públic.
M'agradaM'agrada
Bon dia! Ahir també vam ser a l’estrena i vam passar una tarda entretinguda. Ens va agradar el conjunt de l’òpera i estic totalment d’acord pel que fa a l’escena i les intèrprets, brillants. La compositora fa un bon paper donat el text de què disposava però nosaltres vam trobar que el llibret, si bé era senzill i assequible, mancava precisament de poètica i imatges i sobretot al final ens va semblar atropellat. Què passa en els darrers anys que la fan caure en la desesperació i què passa amb la Sara ? Aquestes trames inconcloses igual que els personatges extres com la Léa que no hi pinta res o els homes repetitius i calcats que confonien, ens van donar una sensació de llibret més aviat fluix. Millor no parlar de la tria del francès com a llengua d’una producció catalana. Si la història original d’Herculine Barbin hagués estat xinesa, l’haguessin escrita en mandarí? Probablement sigui una estratègia per poder-la vendre a França, on a sobre la història ja és ben coneguda. El Liceu, un teatre públic com dius, ha de vetllar per la promoció de la llengua. Sort d’en Tordera i na Spunzberg que van fer la seva òpera en català.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar.
Potser sí, però a mi em continua semblant un encert de llibret que explica bé la història i que potser s’hauria pogut esplaiar més en l’etapa parisenca i la incomoditat d’Abel en un món mascle.
Pel que fa al text i la catalanitat no vull entrar a valorar-ho, hi ha altres coses que em semblen molt més urgents a solucionar en el món cultural català i la utilització del francès, de part d’una poetessa francesa em sembla bé, no em sembla una tria, em sembla fonamental en la producció i si la història original hagués estat xinesa, dependria de l’autoria del llibret, suposo jo. Em va agradar el que vaig escoltar i veure, i em va emocionar i creu-me que per a mi això ho és tot quan vaig al teatre.
Pel que fa a la Gata d’en Tordera i Spunzberg que tant vaig lloar em sembla un altre encert emocionant, però a un altre nivell, ni millor ni pitjor, diferent.
M'agradaM'agrada
Només una apreciació:
Elena Copons és soprano, no mezzo
M'agradaM'agrada
Gràcies, German, un lapsus que corregeixo immediatament.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, compartiexo perfectament tot el teu entusiasme. Va ser una vetllada memorable, i, juntament amb el Trittico (i esperant què esdevindrà amb Manon i Parsifal), la gran troballa de la temporada. Un encert tant quan a la música com amb el llibret. Les cantants excel·lents, especialment les dos protagonistes. LA producció molt adequada i estèticament impecable. A mi l’únic que em va molestar era l’amplificació (sobre tot a la segona part), realment calia? No sé…Una abraçada molt gran i encantat de compartir de tant en tant alguna bona notícia!!!
M'agradaM'agrada
Segurament no calia tot i que a algun cantant el va ajudar molt. Més aviat l’amplificació es justifica pels efectes corals i altres orquestrals, però a les veus no els hauria de caldre ajudes d’aquesta mena.
En qualsevol cas el resultat artístic és tan bo que aquest per a mi va esdevenir aviat una anècdota evitable o millorable.
M'agradaM'agrada
En una altra producció d’aquesta mateixa temporada això de l’amplificació semblava força més greu:
https://infernemland.blog/2022/10/08/liceu-2022-2023-la-gata-perduda-darnau-tordera-i-victoria-szpunberg/
“On rau el problema d’aquesta Gata? Perquè problemes n’hi ha i algun veritablement imperdonable. Doncs, en primer lloc, en utilitzar, suposo que per unificar tots els llenguatges vocals emprats, l’amplificació dels cantants, i això per a mi és un pecat mortal i un dels motius pels quals no considero “La Gata” una òpera.”
Ho dic perquè m’ha estranyat aquesta aparent contradicció, però ho faig des del respecte i admiració que sento per aquest gran blog, felicitats per la tasca que fas.
M'agradaM'agrada
Hola, Alexei.
L’amplificació a l’òpera no m’agrada mai, i ja dic que en aquesta tampoc i al principi em va neguitejar molt.
Aquesta temporada l’anplificació al Liceu s’ha utilitzat, que jo ho hagi notat, tres vegades: a la Gata Perduda perquè hi havia tres o quatre estils ben diferenciats de cant i instrumentació, que necessitaven una manipulació amplificada per unificar-los. Una altra manipulació intolerable va ser la del Tedèum de Tosca i altres parts corals fora d’escena al segon acte i l’altre en aquesta Alexina B. on totes les veus eren líriques i van ser manipulades, molt millor que en les altres dues ocasions, però manipulades.
La diferència entre la primera i la tercera en vers la segona, és que tant la Gata com Alexina són obres de nova creació on voldria suposar que els autors ja ho volen i, per tant, m’agradi o no, forma part dels nous llenguatges, mentre que la Tosca mai va ser concebuda per ser amplificada .
Dit això, a mi em ferien feliç si suprimissin l’amplificació d’aquesta òpera, que no ho necessita per a les veus solistes, la deixessin per aquells fragments corals que necessiten els efectes de reverberació o eco, per crear aquell clima eclesial d’impacte.
Moltes gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per la resposta! Crec que està ben vist que la diferència és que es tracta d’obres noves.
I estic molt d’acord: al marge d’altres possibles mèrits o defectes de la producció de Tosca sota la direcció d’escènica de Villalobos, la idea de fer cantar el Tedèum amb el cor fora d’escena i a través d’altaveus em sembla de les coses més lamentables i mal pensades que mai he vist en un teatre d’òpera. Estic obert a qualsevol proposta escènica innovadora que sigui interessant, però destruir voluntàriament l’efecte musical i dramàtic del Tedèum d’aquesta manera és una barbaritat que els responsables musicals del teatre no haurien d’haver tolerat.
M'agradaM'agrada
Allò va ser lamentable. Puc acceptar que el cor no estigui en escena, però mai que s’amplifiqués.
M'agradaM'agrada
Deures fets. Ja tinc entrada per a dimecres. M’ho vaig estar pensant i al final no em vaig decidir. Però vist el que hi ha, m’heu donat l’empenta que calia.
M'agradaM'agrada
Ostia! Genial. Una meravella. De ben segur que tindra molt recorregut. He sortit extasiat! I he plorat com una magdalena. Felicitats a tots els que ho han fet possible.
I pensar que vaig estar a punt de perdre-me-la. Gracies Joaquum per esmenar-me l’error.
M'agradaM'agrada
A vegades fer el blog em comporta satisfaccions afegides molt estimulants i ajudar al fet que les persones que em segueixen es decideixen a anar a veure una cosa que no havien previst i que els agradi molt, com és aquest cas, em proporciona una injecció d’entusiasme impagable.
M'agradaM'agrada
Efectivament, una gran òpera i una fita per al teatre. Sens dubte, la millor estrena absoluta al Liceu en aquest segle i en l’últim quart del passat. I si afegim les que s’hi han fet que s’havien estrenat feia pocs anys, també aquesta destacaria entre les millors. Bellíssima, fascinadora… poc podria afegir al que dieu. Un llibret que funciona (amb serrells, potser, però que funciona i té força i sentit teatrals), ben pensat i ben desenvolupat i una música diàfana, etèria, suggeridora, amb moments de pura sublimitat. A partir d’un moment, potser a l’escena del bosc, podem parlar no de Raquel, sinó de RaVel García-Tomàs, amb una sonoritat tan raveliana… que en un no res passa a ser més debussyniana que André Caplet o el mateix Debussy. Però, alhora, una música nova i diferent propera a la genialitat. Això sí, deu ser l’òpera on la intèrpret d’arpa ha hagut de treballar més: era un continu i, realment, l’efecte era insuperable. La interpretació de tothom, com ja s’ha dit, impecable i l’escena, preciosa i totalment adequada al que se sentia. Una nit memorable, doncs, i el plany perquè no puc repetir ni dimarts ni dimecres, que ja els tinc compromesos, però valdria la pena repetir. Esperem que l’obra tingui recorregut, que el mereix, i que la compositora continuï dedicant-se a l’òpera, que li ho agrairem.
M'agradaM'agrada
Crec que està, sortosament, destinada a les reposicions i també penso que cantants com DiDonato, Aldrich, Leonard, Crebassa quan la coneguin, els encantarà cantar-la. Temps al temps
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de marzo de 2023 | Beckmesser
Moltíssimes gràcies per aquest comentari, Joaquim!
No pensava anar a veure aquesta estrena perquè les meves experiències prèvies van ser molt decebedores. Però vaig llegir el teu apunt i al final hi vaig anar avui (tècnicament ahir dimarts) i t’ho he d’agrair molt.
Totalment d’acord amb el que escrius. Per fi, una òpera contemporània que no té por de ser lírica! Música, llibret i escena tot plegat en fan una òpera com les que ja són de repertori, i no pas un exercici acadèmic com em va semblar Lessons in Love and Violence. Pel meu gust (que d’acord, no deixa de ser el d’un tiet de Sant Martí), una òpera tan accessible i tan agradable com Britten o Janáček i més del mateix Pelléas debussinià. Esperem que no quedi a cap calaix.
Enhorabona a tot l’equip, i al Liceu per encarregar l’obra i muntar la producció!
M'agradaM'agrada
Exercici acadèmic les Lessons? Ai mare.
Molt content de que t’agradés la nostra Alexina B.
M'agradaM'agrada
muchas gracias joaquin por tu comentario .
no se me habia ocurrido ir a verla, no tenia referencias , desconfiaba etc .. y no tenia entrada . otros amigos con abono la cambiaron ¡¡¡¡¡¡¡¡
pero al leerte me intrigo , mire y vi que habia entradas todavia y a muy buenj precio ¡¡¡¡¡ total, que compre y fui ayer y sali entusiasmada . preciosa la musica , la historia terrible te atrapa, la escenografia muy elegante, , no hacen falta cabezas carisimas como tu bien dices etc… publico entusiasnmado de pie .. etc.
total una gran noche gracias a tu informacion . … ( en la vanguardia, lacritica salio ayer mismo, con lo cual mucha a muchos no les habra dado tiempo en el pais, y otros ni ha salido . .etc etc… ( asi que gracias ¡¡¡¡¡
M'agradaM'agrada
De nada Maria. Me satisface mucho conseguir movilizaros al teatro y aún más que al salir, no os haya defraudado ni la ópera ni yo 😉
M'agradaM'agrada
Em sumo als agraïments. No tenia previst anar-la a veure i els teus comentaris em van fer comprar l’entrada immediatament. Quina meravella! I l’endemà vaig liar dos amics perquè hi anessin, i també encantats! Al llarg del dia em van venint imatges i sons, una obra commovedora
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Carme, em fas molt content.
M'agradaM'agrada
En sap greu discrepar però una òpera amb micròfons ja és un punt de partida que ho desvirtúa tot. No acabo d’entendre la fal.lera per crear figures del no res, primer la Mateu (la nova Callas!), ara “la gran mezzosoprano barcelonina”, una cantant correcte que no té color de mezzo i sopraneja.I una obra que está bé, agrada, però amb una manca de substància musical…Ravel…i algú diu Caplet, per favor!! En fi, tot segueix igual
M'agradaM'agrada
Cap problema en discrepar, però em permetré afegir un parell d’observacions del costat dels que vam gaudir d’aquesta Alexina B.
Primera: jo també, sense dubte en Joaquim, i potser tots aquí preferim generalment els instruments sense amplificació. Però l’amplificació és intrínseca a la música electrònica. Demanar que a una òpera contemporània no es pugui fer servir cap música electrònica és força intransigent.
Si acceptem que hi hagi música electrònica, i per tant que hi hagi amplificació, discutirem més aviat si s’està fent servir massa, o no prou bé. Crec que a tots, i un altre cop sense dubte al Joaquim i a mi, l’amplificació de les veu a Alexina B. ens va molestar en alguns moments. No en molts altres.
Seria interessant poder-ne discutir amb Raquel García-Tomás i Sixto Cámara. Jo no sé ni tan sols com es reparteixen la responsabilitat pels detalls de la amplificació. Què està a la partitura, i què és una decisió del tècnic del so com a intèrpret?
Segona: tot i el nostre entusiasme per una òpera contemporània que per fi ens ha agradat, no em sembla que ningú no hagi decretat prematurament que García-Tomás té o tindrà la grandesa de Debussy o Ravel. Només s’ha dit que té sonoritats debussinianes i ravelianes que ens han agradat.
Té Alexina B. menys substància musical de L’Heure espagnole? Potser sí. Té L’Heure espagnole menys substància musical de La Traviata? Potser també. El temps ens dirà si entre la primera i la segona hi haurà una diferència d’èxit encara major que entre la segona i la tercera. No ho donaria per descomptat.
Mentrestant, agraeixo a García-Tomás d’haver escrit, i al Liceu d’haver encarregat, una òpera que està bé i agrada i no té obsessió de demostrar la seva substància musical. Crec que la òpera contemporània seria un gènere musical més vibrant i més exitós si aquesta humilitat hi fos més comú.
M'agradaM'agrada
Moltes de les òperes que van ser grans èxits en la seva estrena el temps les ha anat posant al seu lloc i la immensa majoria han desaparegut, potser algunes injustament. Això també pot passar amb aquesta Alexina, que jo crec que tindrà recorregut. L’òpera ha deixat de ser allò que era fins al segle XIX o principis del XX. Poques òperes modernes i contemporànies han tingut recorregut, la majoria perquè han agradat molt a crítics i músics i molt poc al públic. Ja veurem que li espera a l’Alexina B., de moment ja ha complert el principal objectiu de tota obra i és agradar al públic.
M'agradaM'agrada
No és una òpera amb micròfons, és una òpera amb efectes electròniques que necessiten amplificació.
Crec que Vinyes-Curtis està magnífica, és un rol escrit per a ella, una tipologia vocal de mezzosoprano lírica, com el compositor o l’Octavian straussians, com la Melisande i tants d’altres que poden cantar tant sopranos com mezzos. La gran mezzosoprano barcelonina ho és per estar immensa com Alexina i per haver nascut a Barcelona. Potser en el futur hi haurà altres Alexines i potser seran millors que ella, ha passat amb tots els rols que s’han estrenat a la història.
I finalment no tot continua igual, en absolut, feia molts anys que una estrena absoluta no aconseguia una acceptació del públic, una acceptació real, no treballada o manipulada, autèntica. I això que d’entrada ningú apostava un cèntim de ral. Potser són els signes del temps, també la teva negativitat quan veus que per l’autopista tots els vehicles van contra la teva direcció.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies de l’apunt! Me l’apunto a la llista en cas que es reposi. Tenia entrada per el Nas al real i entre setmana ja no m’anava bé. Una estrena que recordo em va agradar va ser la Cabeza del Bautista (Palomar)
M'agradaM'agrada
Es reposarà.
No recordava res de La Cabeza del Bautista…he hagut de fer memòria
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: – 109 (22/23) – Òpera – ALEXINA B (🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 22/03/2023 |
El problema no és que es sigui una opera amb micròfons o opera amb efectes electrònics, el problema es que quan vaig al Liceu (un teatre d’opera) vull escoltar les veus i instruments sense amplificar, si cal micròfons que ho facin al Tívoli, o al Poliorama.
Una mezzosoprano no es un tema de fer notes (més agudes o greus) sino de tenir un color determinat al instrument, una qualitat sonora com la tenen Fassbaender, von Stade o Baker. I jo aquest color no el vaig escoltar enlloc.
Ja fa molt de temps que vaig en direcció contrària per l’autopista, però perquè més que a tothom li agradi la Rosalia, a mi no m’agrada. Al nou Liceu de portes de disseny, gates perdudes, plantes de públic, perfomance Callas, operes amb estàtues i estrenes xupiguais amb el lobby dels modernets treballant a tope, tot és chic, guai, under 35… però si grates una micas no trobes res, tot és buit,banal… Però té èxit i agrada. I està molt bé. Res nou. Jo em quedo amb Benjamin i Guinjoan a caseta.
M'agradaM'agrada
No cal que m’expliquis que és una mezzo, ho sé, com també sé que entre Von Stade i Barbieri hi caven moltes i moltes varietats, des de les que s’apropen més a sopranos a les s’apropen a les contralts, Unes podran fer Octavian, Dorabella, però en canvi no podran cantar Kundry tot i ser un rol entremig de les sopranos i mezzos, però dramàtiques, no líriques. Hi haurà qui podrà cantar un magnífic Ratmir o una Marfa i en canvi no podran fer front a una Rosina. No caldria que t’ho expliques això, però sembla mentida que no sàpiqgues que el color i la densitat també hi tenen cabuda en veus dintre d’una mateixa corda.
Res més a dir pel gustos, aquest és un altre tema en el que no hi entraré.
M'agradaM'agrada