Pablo Heras-Casado. Fotografia de (c) Dario Acosta gentilesa de la web del Festival de Bayreuth

Seguint les retransmissions radiofòniques del Festival de Bayreuth 2025, avui us vull parlar del Parsifal que va tenir lloc el dia 30 de juliol i que suposava el tercer any de la producció de Jay Scheib que dirigeix el director granadí Pablo Heras-Casado i que es repetirà en el pròxim festival, també sota la seva direcció.

Penso que el Wagner d’Heras-Casado ha anat millorat d’ençà d’aquelles primeres experiències amb l’Holandès al Teatro Real i la posterior Tetralogia que no em van agradar gaire, per no dir gens. Ara que ja han passat uns quants anys l’opinió ha canviat perquè ell ha fet una lògica evolució que ha tingut els seus fruits i com a conseqüència, ha obtingut aquesta recompensa i consolidació a Bayreuth, on ja té previst dirigir la nova producció del Ring el 2027 després del parèntesi del 2026 amb aquesta versió IA que ens té tan atemorits. També els Meistersingers de l’any 2024 al Teatro Real em van semblar un pas endavant notable.

Parsifal és, de totes les obres de Wagner que he sentit o vist dirigir a Heras-Casado, on m’ha convençut més i també en aquesta ocasió ha millorat la ja bona impressió del 2023 i el 2024, que sense abandonar la fluïdesa narrativa i la transparència quasi impressionista de certs i importants moments de la partitura, ha revestit de la mística imprescindible que potser li vaig trobar a faltar en les edicions anteriors, tot és més reposat malgrat no fer-se mai tediós. Ja qui diu, sobretot els wagnerians de la vella escola, que aquesta òpera no és per a directors joves, jo no us diré tant, però que si és per a directors experimentats i més si la direcció té lloc a Bayreuth, on les condicions acústiques creades per Wagner precisament per a aquesta òpera, són tan especials i complexes. Ell no arrisca amb la morositat paralitzant i catàrtica, si està oficiada per directors sublims, i el seu discurs flueix sense necessitat de perdre, pathos, i sublimitat mística, però a la tercera no sé si és la vençuda, però és la millor, fins ara. És una direcció brillant, degudament mesurada i molt teatral, que s’allunya dels oficis de Divendres Sant en els actes extrems, perquè ja sabem que en el segon acte, Wagner es deixa anar en les passions d’aquells inicis romàntics del Venusberg, certament evolucionats, però on el sota ventre hi és tan present. El director granadí controla a la perfecció aquests canvis, amb dinàmiques i sonoritats que alternen la seducció, el misticisme i l’heroïcitat, amb equilibri i ma ferma, sense avorrir mai i sense caure en la grandiloqüència en els grans moments corals del primer i tercer acte, que són tan propensos.

L’orquestra del festival sona esplèndida i el cor del Festival continua sent un joiell que garanteix l’excepcional excel·lència d’un so que ha de descendir suaument des del sostre de la sala en una experiència musical extraordinària. Només si heu tingut la fortuna d’assistir a una representació d’aquest drama al Turó Verd, sabreu el que vull dir. Gran fitxatge el de Thomas Eitler-de Lint al capdavant del cor.

La complexitat del cast a Parsifal no té res a veure amb la que requereix el Ring, però cal dir que és imprescindible garantir 4 o 5 grans solistes per fer justícia a la partitura i que jo creia que en l’edició del 2025 quasi les tindríem, perquè l’aposta es va fer sense experiments amb noms de sobrada i bona solvència. Una altra cosa i això ja són imponderables habituals en el món de l’òpera, és com arriben aquests cantants a la representació que comentem per les quals com a tots, passen els anys. No és el mateix que un cantant sigui mediocre o dolent, o que un altre bo estigui en decadència, per a mi són coses radicalment diferents perquè el que ha estat bo sempre et pot oferir coses que els altres no podran assolir mai.

Poques discrepàncies trobarem a l’hora de parlar de Georg Zeppenfeld i de dir que és el millor Gurnemanz de l’actualitat. És un gran cantant i ja va demostrar a la inauguració del Festival d’enguany, si bé a un altre nivell, que també és un bon Sachs, l’altre rol extenuant per a baix-cantant juntament amb aquest Gurnemanz, de tot l’opus wagnerià i caldria afegir, tant de bo, un més que possible Wotan, tot i que em penso que el jove Nicholas Brownlee està cridat a ser aquest Wotan del 2027. L’autoritat i el domini del rol de Zeppenfeld són absoluts. Emissió i dicció clarissímes, projecció del so (sensació per ràdio, és clar) òptima i el seu cant mai resulta monòton o avorrit, fa un cant fàcil, expressiu i bonic, en definitiva, es fa escoltar encara que no entenguis un borrall del que diu. La veu no denota desgast al cap dels anys, ni defalliment després de tantes hores de representació (amb descans al segon acte) i que Wotan li doni molts anys de vida per continuar oferint tanta qualitat a tot el que fa. És un dels grans i un dels puntals del Bayreuth vocalment decrèpit de l’actualitat.

El baix Tobias Kehrer, de llarga experiència al Festival és un mes que correcte Titurel, rol que massa vegades han interpretat cantants ja caducs mostrant signes d’esgotament vocal com a justificació a un rol dramàticament caduc, però que ha d’imposar presència vocal, i ell ho garanteix, sense sonoritats caduques i amb seguretat.

Michael Volle no necessita presentació, és un dels grans barítons dels darrers anys i ha deixat moltes mostres del seu art i especialment en rols wagnerians, també a Bayreuth (Holländer, Sachs, Beckmesser), Wotan, Wolfram a banda d’altres rols cabdals d’altres compositors. Els anys passen i la veu ja denota molts signes d’esgotament, masses, sobretot en la part alta de la tessitura i ha de resoldre la situació a vegades excessivament tensa, amb trucs efectistes que potser en escena resulten, però per ràdio fins i tot fan patir. Té dos únics moments no breus, per lluir-se i la veritat és que he desitjat que passessin ràpidament.

Andreas Schager està excessivament sol·licitat i potser dels coneguts, és el millor o més fidedigne representant d’un heldentenor de veritat, ja que no cal insistir en el tema Vogt, però la realitat ens porta a un deteriorament progressiu de l’instrument amb la massa sovint amb les oscil·lacions que mostren les veus cansades o excessivament pluriocupades. Aquesta diríem que és la prova fàcil de la seva participació en el festival del 2025, queda el Tristan que malauradament o no, no s’ha retransmès, si més no en directe, i on dubto que pugui repetir la versió que li vaig poder veure a París no fa tants anys. Aquest Parsifal mostra totes les febleses quan ha de fer ús del legato o quan ha de cantar amb fermesa, decisió i no només declamar, aleshores la veu mostra els signes del temps.  És un gran professional, no n’hi ha dubta al respecte, però en els darrers temps l’estat vocal mostra molts alts i baixos i una manca de regularitat que no fa presagiar res de bo. El segon acte es fa feixuc, no només per la seva oscil·lant prestació, però també.

No comptar per a la primera funció amb la Kundry de la Garanca (canta les dues últimes funcions a finals d’agost) és una autèntica pena, perquè malgrat que a vegades soc crític amb el seu elegant distanciament en molts dels rols que interpreta, la mezzosoprano letona, sempre regala qualitat, ben cantar i bellesa vocal, és a dir la base fonamental de tota prestació a un lloc de prestigi com Bayreuth. Bé la bellesa vocal és un regal, un afegitó que s’agraeix moltíssim, però la base és cantar bé. No és ben bé el cas de la sempre eficient Ekaterina Gubanova, que denota cada vegada més tibantors en el registre agut i alguns sons “poitrines” en el registre greu que li hauria de ser més fàcil abordar amb tranquil·litat i calidesa. És un rol que sempre posa a les mezzosopranos i a algunes sopranos a l’extrem de les seves possibilitats en un segon acte d’exigència màxima, ella és intensa i la seva Kundry és degudament carnal, però és impossible no recordar i lamentar l’abssència  de Garanca per a la retransmissió radiofònica, sobretot en la seva interpretació d’aquest rol aquí el 2023 més que a Viena amb Jordan al podi, on tant em va agradar. Possiblement, Gubanova en escena i allà, no evidenciï el que la ràdio ens envia sense arranjaments d’enginyers de so, però és el que jo i tots els que només hem sentit la transmissió, crec que podem dir.

Eficiència és el que se m’acut pel Klingsor del baríton hawaià, Jordan Shanahan i a qui li demanaria una mica d’intenció maligna al seu fraseig. La veu és bonica i per aquest rol, ves per on potser és perjudicial.

Amb les noies flors els hi passa una mica com a les valquíries del tercer acte, costa assolir una homogeneïtat del conjunt sense que a vegades s’escapi per aquí o per allà una nota de tonalitats gallinàcies d’alguna d’elles i que sortosament queden degudament camuflades en un anonimat injust, en detriment de la resta, però cal dir que superen amb aprovat alt l’examen, mentre que la resta d’integrants vocals en els rols més anecdòtics salven amb escreix les seves prestacions.

La impressió general és millor que en el Ring, és clar que la complexitat és molt diferent, però almenys hi ha una qualitat en els cantants que tant he trobat a faltar en la Tetralogia. Jo demano que es canti bé, és el mínim imprescindible i se suposa que a Bayreuth això hauria d’estar garantit. Els problemes d’aquest Parsifal i els seus cantants és que a alguns ja els toca començar a pensar o bé a descansar més i no cometre imprudències que sotmetin a la veu en un deteriorament definitiu o en un bon i merescut jubileu.

Parsifal, malgrat tot, sempre suposa una experiència veritablement extramusical i aquest plus a Bayreuth esdevé pura mística musical. Només viure-la mitjançant exclusivament l’àudio ens permet construir el nostre Montsalvat a mida i els encants de Divendres Sant oficiats per Heras-Casado, malgrat ser encara jove, són de gran ajuda, però Ai las!, les oscil·lacions de Schager fan trontollar el castell de Klingsor més que la beneïda llança.

Abans d’acabar: Han canviat tantes coses a Bayreuth, per mal, és clar, que no hi ha ni mig segon de silenci després de cada acte i diria que al final del segon ni això (ni que haguessin cantat Marta Mödl i Jon Vickers), ja que els aplaudiments inquiets trenquen qualsevol possible encanteri. Més enllà de la cosa tradicional i absurda de no aplaudir al final del primer acte, trobo que en acabar si més no el tercer, uns quants segons de silenci arrodonirien l’ofici, però fixeu-vos que ni els feligresos ja fan cas al senyor rector.

Aquí acaba el sermó d’avui. Què Wotan us beneeixi!

Richard Wagner
PARSIFAL
Musikalische Leitung: Pablo Heras-Casado
Chorleitung: Thomas Eitler-de Lint

Amfortas: Michael Volle
Titurel: Tobias Kehrer
Gurnemanz: Georg Zeppenfeld
Parsifal: Andreas Schager
Klingsor: Jordan Shanahan
Kundry: Ekaterina Gubanova

1. Gralsritter: Daniel Jenz
2. Gralsritter: Tijl Faveyts
1. Knappe: Lavinia Dames
2. Knappe: Margaret Plummer
3. Knappe: Gideon Poppe
4. Knappe: Matthew Newlin

Klingsors Zaubermädchen: Evelin Novak, Catalina Bertucci, Margaret Plummer, Victoria Randem, Lavinia Dames, Marie Henriette Reinhold
Altsolo: Marie Henriette Reinhold