Otello Acte 3er, producció de David Alden. Teatro Real

Gràcies a la retransmissió de MEDICI hem pogut assistir a la representació d’Otello, l’òpera de Giuseppe Verdi i Arrigo Boito que ha inaugurat la temporada 2025-2026 del Teatro Real de Madrid.

Ho repeteixo perquè és important, les retransmissions televisades o cinematgràfiques es donen una visió parcial de la representació, no tota la veritat, ja que aquesta només es pot percebre a la sala, però així ens hem forjat la percepció de tantes i tantes referències històriques, ja sigui a través de gravacions d’estudi o en directe, o més tard amb retransmissions al cinema o televisades. La televisió ens dona la possibilitat d’apreciar coses que al teatre passen desapercebudes i fins i tot si ho gravem, després podem repetir tantes vegades un fragment, per gaudir o no de les interpretacions. Ens quedarà pendent el tema valuós de la projecció, però si tenim la sort de conèixer els cantants, ja sabem de quin peu calcen.

Otello és una òpera cabdal, una obra mestre que necessita un gran director musical i tres cantants i intèrpret de primeríssima categoria, si la producció és bona, és una òpera d’aquelles que deixa empremta i l’aposta del Teatro Real era arriscada, jugant amb un títol de gran repertori, sí, però amb uns cantants que no garantien l’èxit del projecte, sobretot en la part masculina.

Nicola Luisotti és una gran garantia per erigir amb encert tot l’entramat mestrívol de la concertació. Dirigeix amb caràcter i seguretat, creant els climes concertants i dramàtics d’una partitura teatralment molt potent que necessita mantenir la tensió en tot moment, quasi sempre amb aquella força colpidora amb la qual Verdi va concebre el suprem llibret en què Boito va saber resumir el drama shakespearià, farcit de tensió, diàlegs xiuxiuejats, grans explosions de tensió i també magnífics moments de lirisme en el final del primer acte i l’inici del quart. Luisotti és un gran director de teatre i sense saber si els cantants quedaven tapats per l’imponent mur orquestral o controlava l’equilibri entre fossat i escena, diria, que a banda d’algun petit desajust en els concertants del segon acte amb el cor de nens principalment i el tercer acte, el seu treball m’ha semblat el més notori de la representació.

L’orquestra del Real sonava magnífica i el Cor del Real, que ja sabeu que és llogat, dirigit pel mestre José Luis Basso es va imposar amb categoria, més per la qualitat en el fraseig que no pas del so, però això potser a la sala no quedava tan descarnat com a través de la televisió, ja que depenia molt de la posició del cor i de la presa de so. Al final del complicat concertant del tercer acte m’ha semblat que les sopranos i tenors anaven una mica escurats, però el global és esplèndid, amb aquell treball a consciència del fraseig i l’expressió, una cosa molt valuosa en un cor que no només ha de cantar.

El cor infantil no ha estat tan reeixit, la veritat.

Molts creuen que el problema d’Otello és només trobar un bon protagonista, un tenor dramàtic de categoria, però no només, també cal la perfecta rèplica d’un gran baríton per cantar el Iago. En ambdós casos i en el primer repartiment, el Teatro Real no ha encertat.

Brian Jadge (Otello) Teatro Real 2025

El tenor Brian Jadge debutava en el rol. La veu sembla idònia pel rol, tot i que és més de líric spinto que no pas de dramàtic, és una veu molt sonora, gran i que projecta bé (això ho sé perquè al Liceu ens va cantar unes funcions de la Forza la temporada passada abans de marxar correcuita cap a la Scala per interpretar el mateix rol substituint a un desinflat Kaufmann). Però aquí s’ha acabat l’aportació d’aquest tenor al qual no pronostico gaire carrera (tant de bo m’erri). La tècnica mostra sovint notables mancances en la respiració que l’impedeix arribar a la zona més greu amb suficiència i, per tant, el seu fraseig, ja de per si genèric, sense una veritable creació dramàtica, queda somort. La zona aguda quasi sempre és esplèndida i si no ho és més és perquè la tècnica és precària i denota manca de cobertura suficient. Potser en ser el seu debut en el rol cantava insegur, però ja al Liceu i després a la Scala, el seu cant no em va produir gaire satisfacció. Llança la veu, a vegades sense gaire control, amb ganes de colpir al públic, però aquest rol no es pot fer a base de canonades, s’ha de treballar de valent en tota la intencionalitat de les frases, mostrant totes les febleses del personatge i dona tota la sensació que ell això no ho ha treballat. Un altre treball pendent és el de la dicció. El seu italià és aproximatiu i sovint costa entendre el que diu i si tampoc es caracteritza per recordar a Laurence Olivier, comprendreu que el resultat sigui clarament decebedor. Un Otello sense Otello.

Crec sincerament que l’aposta baritonal del Real per aquestes funcions és molt errat. Potser Vladimir Stoyanov els dies 20,23,26 i 29 de setembre ho ha cantat millor, però dubto que Franco Vasallo que cantarà les funcions del 3 i el 6 d’octubre millori i això que no costaria gaire el Iago de Gabriele Viviani. Barítons millors en actiu n’hi ha.

Gabriele Viviani (Iago) Teatro Real 2025

Viviani diu i no diu bé. Canta poc i de manera ordinària i Iago no pot ser mai una interpretació ordinària. Ho trama tot de manera intel·ligent, sibil·lina, manipuladora, però no és l’Alfio de la Cavalleria rusticana, però és que Viviani tampoc té la veu de Corneil McNeill, cantant més aviat propens a la sobreactuació però d’una escola verdiana innegable. Viviani crida i fa teatre dolent, exagerant l’actuació per intentar mostrar la seva maldat amb la gestualitat i obvia allà on rau el veritable caràcter maligne, en la genial partitura, però si no té la veu dramàtica i si el seu registre greu és parlat i el registre agut és cridat, que queda? Doncs res. Un Otello sense Iago

Ens aproximem al desastre

Asmik Grigorian (Desdemona) Teatro Real 2025

Asmik Grigorian, santa entre les santes, salva la funció perquè ella és d’un altre planeta, vull dir que juga a una altra lliga, la de la musicalitat estratosfèrica, la d’una tècnica prodigiosa i a la d’una interpretació dramàtica natural, emotiva i simple, canta directe al cor i commou. Ja en el duo del primer acte tot pren una altra dimensió i sempre que ella està en escena intentes no perdre-la de vista, tot i que això en un streaming no depèn de nosaltres. Així i tot, el director de la transmissió se’n va adonar aviat i la manté quasi sempre en l’enquadrament. Ho fa tot fàcil i com que la resta és mediocritat, m’ha fet la sensació que la Desdemona cantava més que mai, perquè qualsevol de les seves frases esdevé or i diamants. No cal dir que la seva escena del quart acte, aquella que la majoria d’aficionats trobem pesadíssima, aquesta vegada no voldríem que s’acabés mai, més “salce, salce, salce”, si us plau. L’Ave Maria un prodigi eteri magníficament acompanyat per Luisotti, però on m’ha agradat molt ha estat en el gran duo “Dio ti giocondi, o sposo”, amb un Jadge que no sabia donar-li la rèplica. També en la gran frase “A terra !…sì…nel livido fango” ha fet volar la melodia de manera excelsa. No és aquella veu pròpiament verdiana de la Tebaldi o la Price, però és plena, mai canvia de color, el trànsit de l’agut, al centre i al greu, és plaent, mai forçat ni tens. Desdemona hauria pogut matar per una vegada a Otello.

L’experimentada mezzosoprano Enkelejda Shkoza canta magníficament el rol d’Emilia, sobretot en el quartet del segon acte s’imposa amb notorietat vocal.

El Casio d’Airam Hernández és bo, així com més que correcta resulta el Ludovico del baix In Sung Sim. Albert Casals defensa amb correcció i professionalitat el Roderigo i Fernando Radó assumeix les brevíssimes parts de Montano i herald.

La producció de David Alden inspirada en el concepte visual del món teatral de Patrice Chéreau, és a dir quatre murs imponents del que podrien ser unes runes d’una església o castell que són omnipresents i tant serveixen per situar el port inicial, les diferents cambres del Palau o el dormitori de Desdemona, tot embolcallat amb un bon disseny de llums d’Adam Silverman, que juga molt amb les ombres reflectides en els murs i un vestuari multi èpoques que tant ens apropa a una llunyana contemporaneïtat com a un indefinit passat decimonònic, acaben per generar una proposta d’aquelles que diu poc sobretot perquè el treball amb els actors és molt genèric o aneu a saber si és que la majoria no donen més de si. És una producció com tantes, que no disgusta, que no aporta res de nou i que si els cantants no són gaire bons ajuda a fer nonetes.

Inaugurar amb una obra cabdal, però amb un repartiment poc adequat té massa riscos i aquí ho deixo.

Giuseppe Verdi- Arrigo Boito
OTELLO

Otello: Brian Jagde
Iago: Gabriele Viviani
Cassio: Airam Hernández
Roderigo: Albert Casals
Lodovico: In Sung Sim
Montano / Un heraldo: Fernando Radó
Desdemona: Asmik Grigorian
Emilia: Enkelejda Shkoza

Cor i Orquestra del Teatro Real
Direcció del cor: José Luis Basso
Pequeños Cantores de la ORCAM
Direcció del cor de nens: Ana González

Director musical: Nicola Luisotti
Direcció d’escena: David Alden
Escenografia i vestuario: Jon Morrell
Disseny de llums: Adam Silverman
Coreografía: Maxine Braham

Producció del Teatro Real, en coproducció amb la English National Opera de Londres  i la Kungliga Operan de Estocolm