Akhnaten de Philip Glass, producció de Phelim McDermott. Fotografia de Sergi Panizo gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
Què pot fer protestar a un espectador en finalitzar la representació de l’òpera Akhnaten de Philip Glass al Gran Teatre del Liceu? La resposta no és simple, ja que el nivell de la representació ha vorejat l’excel·lència a tots nivells i, per tant, podria suposar que no li hagi agradat l’obra de Glass, una causa si més no plausible tot i que desconcertant, perquè una obra estrenada l’any 1984, amb gravacions disponibles ja no pot ser desconeguda per a algú mínimament interessat en el gènere. Atenint-nos a la llibertat d’expressió es pot protestar una estrena mundial, però una òpera del segle passat és tan absurd com si a algú se li acut protestar al final de la representació de La Merope de Tarradellas o la Beatrice di Tenda di Bellini. Pots estar en desacord amb l’obra però no comprant l’entrada tot resolt, oi?. Però vet-ho-aquí que coneixent la rocambolesca mentalitat de molts operòfils de pedra picada, podria ser que la protesta fos contra la direcció artística del teatre per haver-la programat, i potser l’operòfil de pedra picada ja anava escalfat després de la inauguració amb la Guineueta i ara s’ha cregut amb el dret de protestar la programació de l’estrena a l’Estat d’aquesta òpera de Glass, tot just abaixat el teló i quan els aplaudiments eren ferms i unànimes. El resultat de la seva disconformitat, fos quina fos, ha estat una allau de bravos que han eclipsat al disconforme i diria que l’han ensorrat al nivell d’anècdota lamentable.
Ja us vaig dir en l’apunt preparatori que després de la meva conversió a l’obra de Glass, aquesta producció d’Akhnaten m’havia agradat moltíssim quan la vaig veure l’any 2019 al cinema, des del MET de Nova York i ahir al Liceu em va agradar molt més.
Mai em sentireu dir que es tracti d’una obra mestra, però com la majoria d’obres que farceixen les temporades operístiques d’arreu, de fet per a mi la del Liceu aquest any en reuneix tres, que per la quantitat de títols programats, és tot un rècord i abans que m’ho pregunteu us diré que són: Tristan und Isolde, Le nozze di Figaro i Falstaff, la resta m’agradaran més o menys, però per a mi no són mestres. L’Akhnaten no serà mai (tot i que mai, mai es pot dir) una òpera que m’escoltaré a casa, tot i que la música no suposa cap esforç com si succeeix en moltes composicions contemporànies, però l’estructura repetitiva de les famoses cèl·lules del minimalisme, per molt melòdiques que siguin les lleugeres variacions que es van produint durant les repetitives seqüències, no em motiven gaire atenció auditiva i és possible que em despisti o desconcentri amb qualsevol fotesa; ara bé, si entenem l’òpera com un tot, mai estaria més ben explicat que en aquesta proposta del segon títol de la temporada liceista. Una partitura hipnòtica, tot i caure amb l’adjectiu tan escoltat aquests dies sembla redundant, però sí, ho és i feliçment emmarcada en una proposta escènica tant o més hipnòtica que la mateixa partitura, amb un treball escènic tan exigent com el treball musical i que tot plegat no pot donar cap`altre resultat, gràcies també a l’equip vocal i escènic, que supera el repte amb una prestació majúscula, d’èxit sense pal·liatius.
La directora Karen Kamensek, experta coneixedora de l’obra s’ha posat davant de l’orquestra del Liceu obtenint un resultat notable. La partitura deu ser d’una complexitat enorme també pels músics, sembla senzilla, però aviat t’adones que mantenir la tensió i concentració no deu ser una tasca fàcil, ni per la direcció ni pels instruments i l’orquestra ha fet un treball magnífic que ha merescut forts aplaudiments del públic, tant a l’inici del tercer acte com al final de la representació. Possiblement, jo també hauria desitjat una mica més de contrast dramàtic entre les diferents escenes, sobretot al primer acte, però quan entres i et deixes seduir pel món sonor que et proposa Glass i no en el que estem habituats d’intensitats i dinàmiques dramàticament contrastades, aleshores valores i vius amb més intensitat el gran treball musical, tant de l’orquestra (sense violins) com del Cor, a qui també se li exigeix en les intervencions dels tres actes, però sobretot al final, una intensitat sonora i expressiva, molt notable. Els resultats han estat esplèndids per a les dues formacions de la casa, amb sonoritats càlides, equilibri i bona projecció, sense defallir en aquesta partitura tan diferent del que estan i estem habituats, i sense cap mena de dubte tan exigent malgrat l’aparent senzillesa.
L’equip vocal té clarament dos grups diferenciats, aquells cantants i actor, que tenen intervencions solistes, i els que bàsicament canten en conjunts, però hi han de ser.
El contratenor Anthony Roth Costanzo ja em va agradar al MET, però aquí i per allò que sempre diem de les actuacions en directe, sense l’ajuda d’enginyers de so que faciliten les coses, m’ha semblat excel·lent perquè creia que la veu era petita i, en canvi, a banda de projectar excel·lentment, la veu té un cos i una qualitat pel matís, brillant. La seva part és la més llarga i compromesa i en totes les seves intervencions, en solitari per suposat, però també de conjunt ha sobresortit alhora que s’unia perfectament amb els altres solistes, tant en el bellíssim duo amb Nefertiti, com en el tercet amb aquesta i la Reina Tye. També en el primer quadre del tercer acte, en el concertant familiar, la seva veu era perfectament audible, però és clar, en l’himne al sol que tanca el segon acte i que ha cantat en català, l’expressivitat del seu cant ha significat el punt àlgid de la representació. Excel·lent i d’agrair que hagi fet l’esforç d’atendre l’exigència del compositor d ecantar aquesta ària en l’idioma vernacle de l’auditori on es canti. Ha fet un esforç notable en la dicció que amb l’ajuda del sobretitulat hem entés perfectament. Bravo! Què n’aprenguin tots aquells que volen minimitzar el català fins a la desaparició. Gràcies, senyor Costanzo!
Nefertiti ha estat la mezzosoprano Rihab Chaieb. Magnífica projecció i calidesa, sobretot en el duo amb Akhnaten. No sé en altres repertoris, però per aquest rol m’ha semblat esplèndida.
La Reina Tye ha anat a càrrec de la soprano Katerina Estrada-Tretyakova, ja coneguda al Liceu per haver interpretat rols de soprano coloratura del repertori. Ha brillat amb seguretat i justesa, amb una zona aguda sense màcula i potent. Excel·lent.
El segon gran triomfador de la vetllada ha estat l’actor Zachary James i diria que és just aquest triomf perquè ha demostrat de manera espectacular com es projecta una veu recitant, ara que els nostres actors i actrius necessiten micròfons per fer-se escoltar a teatres de dimensions reduïdes com el Romea, sentir una veu impostada que pronuncia claríssimament (en anglès) i no perdre paraula, ha estat un goig que caldria que tota la faràndula nostrada passés pel Liceu per veure com s’ha de dir un text sense necessitat d’ajudes artificials i sense semblar que crides o fas “teiatru”, emfatitzant o exagerant fins al crit. Aquest actor de Broadway que també canta quan cal tot i que com a Escriba i Amenhotep, Glass no li demani, ha fet una classe magistral.
No m’ha agradat gens el Amon del tenor José Manuel Montero en la seva intervenció inicial del segon acte, amb una zona aguda molt millorable en el so i la qualitat de l’emissió. Ha estat una llàstima.
El general Horemhab de Joan Martín Royo era un luxe, perquè tots sabem que el baríton barceloní té unes qualitats que superen en molt l’exigència d’un rol que té poc lluïment en solitari, la qual cos no vol dir que el rol no sigui complexa i no necessiti un cantant tant experiment com ell en el repertori contemporani, però preciosament per això ens hagués agradat que Glass li hagués donat una mica més de protagonisme a un dels dolentots de la història.
Toni Marsol ha fet front al rol de Aye, el pare de Nefertiti. Un rol, també sense moments de lluïment en solitari, que ha defensat amb la seva habitual i ajustada professionalitat.
Esplèndides les sis filles del faraó en la primera escena del tercer acte: Alba Valdivieso (Beketaten), Carmen Buendía (Meretaten), Mar Esteve (Maketaten), Carol García (Ankhesenpaaten), Marina Pinchuk (Neferneferuaten) i Anna Tobella (Sotopenre).
Cal fer esment de la companyia de malabars Gandini Juggling, perquè la seva aparticipació quasi constant en l’escena amb una coreografia complicada i exigent pel que fa als jocs malabars que han de fer, és cabdal per crear els moments de refinament estètic que els demana la direcció escènica. Aquest recurs coreogràfic malabar és un dels molts encerts d’aquesta fascinant producció. Bravo per atots ells i elles: Sean Gandini, Kati Ylä-Hokkala, Benjamin Beaujard, Doreen Grossmann, José Triguero, Caio Sorana, Enrique Navarro, Fernando Torres, Miquel Barrero i Nicolás Fonseca.
I la producció de Phelim Mc Dermott, sí, la joia que fa que aquest Akhnaten esdevingui una delícia visual alhora que aquesta delicia s’avingui tan bé amb una partitura. Tant de bo totes les produccions operístiques tinguessin aquesta coherència visual i dramàtica amb el text i la música. És un maridatge perfecte i no sé com serà una altra producció d’aquesta òpera, però aquesta serà per a mi indissociable amb l’obra.
El tractament de l’espai escènic (Tom Pye), el disseny de llums (Bruno Poet), el fastuós i imaginatiu vestuari (Kevin Pollard), el maquillatge i la perruqueria i és clar, el moviment escènic (Sean Gandini), aquella coreografia pausada a càmera lenta que encaixa perfectament amb les cèl·lules repetitives de les melodies obsessives, fa un tot màgic que embolcalla tots els diferents espais escènics, amb un misteri molt adient per recrear aquell Egipte faraònic i una hipnòtica seducció que et manté atrapat sense que les parpelles es tanquin.
No cal dir que el moment climàtic de l’himne al sol és bellíssim, però també l’encontre del Faraó i Nefetiti, ambdós vestits de vermell o la impactant escena de la coronació, on Constanzo va completament nu fins que li posen en un ritual bellíssim, totes les capes de vestits que la seva figura requereix, cosa que en el MET no succeïa, segurament per la rigorosa moralitat nord-americana i més tractant-se d’una representació que es retransmetia a tot el món mitjançant el cinema i en una matinée on acostuma a anar públic infantil, allà anava amb uns escandalosos bolquers. Estupideses morals que després en temes molt més seriosos i transcendents, i no vull entrar en política, se salten de manera vergonyosa.
La proposta escènica està farcida de detalls que es poden gaudir gràcies a la pausada coreografia de tota la proposta, però amb un visionat segurament no n’hi ha prou. Jo repetiré ja que ahir no era el meu dia d’abonament, però no us demanaré que hi aneu dues vegades o tres, no, però una sí que em sembla imprescindible, perquè estem davant d’un dels grans moments, segur, de la temporada que tot just s’acaba d’iniciar amb dues propostes excel·lents.
Serà difícil; no obstant això, tant de bo tot continuï amb aquest nivell.
Èxit merescudíssim i majoritari d’un públic que si bé no ha omplert el Liceu, poc li ha faltat.
IN FERNEM LAND 
el so de orquestra i cantants estava lleument amplificat, per compensar la part electrónica de la música. Aixo explica que Constanzo i demes sonessin tant be. Resultat final: excellent. Molt d acord am vel que dius!
M'agradaM'agrada
Si estava lleugerament amplificat em sap molt de greu, a banda que estava molt ben amplificat perquè des del centre del segon pis no es notava gens, ara bé, això tira per terra la meva explicació de les excel·lències declamatòries de Zachary James.
Gràcies per l’aclariment i participació.
M'agradaM'agrada
Jo no hi aniré perquè no m’ agrada Philip Glass, la música repetitiva em posa molt nerviós, entenc que els cantants i la proposta es espectacular però ja vaig veure el 2019 el Metropolitan, a diferencia de la Guineu astuta que em va agradar molt, trobo la música d’ aquest compositor insuportable, els personatges freds i distants poc dramatisme escènic com si vinguessin de l’ espai sideral, però es una opinió personal, está bé que el Liceu l’ hagi representat a mi no em feu cas, però jo ja no vaig a veure una proposta escènica per més encisadora que sigui si la música no m’ agrada, ja fa anys a l’ òpera de Paris vaig veure Die Soldaten amb un muntatge excepcional però vaig dir que no tornaria a veure una òpera d’ aquell compositor com també de Philip Glass
M'agradaM'agrada
Hola, Fer, em sembla molt coherent la teva posició. No estem obligats a anar a tot rel que ens proposen i anar al teatre sabent de bell entubi que no ho gaudirem, és pur masoquisme.
Ves per on, malgrat l’evident per a mi, dificultat de la partirura, tinc moltes ganes que programin Die Soldaten.
M'agradaM'agrada
Hola de nou, Francesc.
Voldria saber d’on has tret que els cantants i el so de l’orquestra està amplificat, per què de fons internes més que ben informades m’han afirmat que cap cantant, ni el cor, ni l’orquestra estan amplificats, només el sintetitzador ho està i també l’actor Zachary James ho està, amb la qual cosa hauria de rectificar part del que dic, només part perquè aquí amplificats i tot, no se’ls entén, mentre que no és el cas de l’actor nord-americà que continua per tant, fent una classe magistral de dicció, ara bé, ni Anthony Roth Costanzo, ni cap dels altres solistes estan amplificats com ja he dit. Costava entendre com es podia amplificar al contratenor en la primera escena que canta, ja que surt amb poca roba i per molt ben camuflat que estés, veuríem algun cable, no et sembla?
Ja ens diràs.
Gràcies.
M'agradaM'agrada
La informacio provè de cantants , musics i alguna persona mes. En la primera part no em vaig adonar, pero en el duet Akhnaten-Nefertiti era evident que sonava molt mes be del valor dels mateixos cantants. Tambe ho vaig notar en el cor de familiars del tercer acte. Despres vaig començar a preguntar….La raò que em varen donar es que quan hi ha musica electronica es gairabe forços amplificar als cantants. Tambe va passar en el MET. Es un cas semblant alde Alexina. Hi havia musica electronica i van haver de amplificar als cantants. En el cas de Akhnaten, pero, crec que el resultat, amplificat o no, ha estat molt bo.
M'agradaM'agrada
Discrepo i tot no desmereixen les fonts que cites, penso que cap d’elles et podran dir que els cantants porten micròfons incorporats. Potser el so és amplificat globalment? Potser, però amb micros i cablejats incorporats al cos, no, perquè jo també tinc fonts ben informades 😉
M'agradaM'agrada
Van microfonats i no es nota. Tambe anava microfonat Martin Kranzle al Siegfried de la Staatsoper de Berlin que es va grabar, i forcosament havia de portar micro. A mi m´ho va confirmar un alt carrec del Liceu, pero no es pot dir perque els cantants, normalment, no ho volen. Pero tant se val¡ Insisteixo: esta molt ben amplificat, i el resultat es bonissim.
M'agradaM'agrada
Suposicions no si us plau, si tu dius que Costanzo va amplificat i per això el sentim tan bé o no només ell si no tots hi van, no em diguis només que no es nota, diguem com ho fan perquè en el cos no porten res.
D’altres teatres o representacions en el mateix Liceu, ara m’importa poc, tot i que no m’agradi gens.
Gràcies.
M'agradaM'agrada
Mucho mejor que la del met(NY). Sonó más cercana, más inmersiva. El escenario del Liceu es más pequeño y eso mejoró la inmersión y el hipnotismo. (Se lo dije a los músicos en el foso mientras recogían: ha sido mejor que la del met(NY)
El coro del Liceu excelente.
La Directora Sra. Karen excelente, como siempre. Y el contratenor !top!!
Per muchos “operófilos” no sabían a qué iban.
nosotros volamos desde AGP para disfrutar de esta maravilla.
¡Gracias!!! A todas las personas que colaboraron para que esta obra se pudiera representar en España.
Sadud2
Olvido Gómez
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Olvido por su comentario.
M'agradaM'agrada
Que les arts al segle XX i XXI han degenerat massivament, sent camp adobat per estafadors, ganduls i inútils, blanqueig de capitals en subhastes absurdes, o operacions de la CIA que només han deixat que terra cremada https://en.wikipedia.org/wiki/Cultural_Cold_War#Role_of_the_CIA_and_the_CCF , és un fet. I que la «cultura» americana és una degeneració empobrida de l’europea també. Però l’imperi del moment sempre fa badar boques.
Dir que l’antiguitat dóna drets (una òpera del segle passat) no se sosté per enlloc. L’obreta de Glass és un allargament més enllà de qualsevol justificació estètica, i el seu lloc és l’oblit, amb aquestes ínfules. Al nivell, o per sota lleugerament, d’una cantat pop experimental com Bjork. Igual per Rothko, Jeanneret-Gris, Nabokov i tants d’altres. Arrels, de Bardolet, ofereix una nova obra d’art al classicisme, suposadament esgotat, i li dóna cent tombs als pastitxos actuals, per citar un exemple.
Remenant pel bagul de la història, segur que trobem alguna obra amb elements en comú amb Akhenaton, felicitats, una anormalitat. Ara em pots dir ignorants, pedant, carca o ad hitlerum-entertete kunst.
M'agradaM'agrada
Gràcies per deixar la seva opinió malgrat que em sembli d’un supremacisme cultural intolerable, perquè l’afirmació que la «cultura» americana és una degeneració empobrida de l’europea és supremacisme lamentable.
Si vostè o algú com vostè va protestar al final, per què ho va fer?, perquè Akhnaten no mereix representar-se? Per programar-la? Per què? Si ja sabia que no valia la pena per què va comprar una entrada?
L’antiguitat no dona drets, però dona informació i si vostè és mínimament curiós ja sabrà si cal o no cal anar a una representació d’una música que vostè creu que no mereix cap atenció.
No li diré res del que vostè vol que li digui, potser masoquista, perquè aquesta que és la que més s’acosta al que penso, vostè se l’ha deixat.
Una darrera qüestió, no li semblaria més lògic que si el senyor Glass hagués assistit a la representació fos a ell a qui li hagués hagut de dirigir la protesta en lloc d’aprofitar la nocturnitat i traïdoria de la foscor de la sala per mostrar el seu enuig davant de l’òpera, mostrant una impotència covarda? Per què dirigir-la en general a tots aquells que van fer un esforç notable per portar-la a terme amb resultats tan brillants, és totalment injust.
Si el compositor Glass hagués assistit a l’estrena, vostè l’hauria protestat? Em sembla que no.
M’hauria estimat dirigir-me a algú amb noms i cognoms per què els pseudònims anònims, com protestar a la foscor, no m’agrada.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la contesta. Sobre el “supremacisme cultural”, no, la cultura europea també ha degenerat al segle XX, poder només un xic més tard. Interessant com la clica contemporània ha desplaçat completament la tradició, en una inversió de rols, però en cap cas de valor estètic. A EEUU hi queden fogars com l’Art Renewal Center. I sí, hi ha cultures (o artistes) superiors i d’altres d’inferiors, ens en podem anar als extremes per entendre-ho, mentre que al mig del ventall és la zona dels grisos. Exemples? “Merda d’artista”, la destrucció de l’alta cultura, Arco, el 99% de les guixades urbanes i la seva cosmovisió. Poden els ritmes primitius tribals transmetre pathos, amor, devoció? Independentment que no tinguin base industrial-humana-institucions per tenir-ne l’oportunitat. Poden els rapers o el Versificador d’Orwell?
Akhnaten: l’himne al sol semblava interessant, i vaig voler donar-li una oportunitat. Però l’excés de la repetició la destrueix, i té sort de ser espectacle audiovisual, perquè sonorament ho tindria bastant més magre. Exagerant un xic, és Empire, d’Andy Warhol (bon venedor de fum). Evidentment el vídeo resum em va enganyar, què hi farem.
Ah, no, no sóc el que va cridar. No crido quan em presenten una cosa així. O no aplaudeixo o me’n vaig. Després miro de protestar a les enquestes del Liceu cada cop més capades i dissenyades per semblar que tot va bé, i que en tot cas ignoren. Al Liceu només faig soroll quan li crido l’atenció a algun xerraire/mira-mòbils, amb tant d’èxit com quan me’n queixo al personal que en teoria els han d’avisar i silenciar. Hauria de ser molt bèstia el que fessin, com defecar al mig de l’escenari (Fura dels Baus…?), per posar-me a cridar. Directament cada any faig filtre i he de canviar el 80% de l’abonament a coses normals, ço és, ni Mozarts transvestits, ni la susdita Fura o els horrors de Bieito (unes esvàstiques al teatre de Varsòvia, va), ni vestits com poligoneres del 2020, etc etc.
Evidentment el meu cognom és això, meu, als temps que corren. No m’interessen els dels comentaristes d’aquest bloc, de la mateixa manera.
Salut,
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord, gràcies
M'agradaM'agrada
Gràcies, benvolgut.
M'agradaLiked by 1 person
I tant que cal anar-hi! No puc dir més que el mateix: ha estat esplèndid. I val a dir que la sensació era que, en general, havia agradat a la majoria del públic. Com que estic assegut al mig de la fila i, justament, als extrems hi havia sengles senyores grans amb crosses que necessitaven ajut per a aixecar-se, el temps per a sortir en acabar cada acte era major; això permetia, parant l’orella, sentir els veïns (sobretot veïnes) de les files del darrere comentant la jugada. Amb una edat ja considerable (no és que jo sigui gaire més jove, ja, però hi ha una diferència), deuen formar part del col·lectiu de “tietes de l’Eixample” que, de vegades, s’ha esmentat en alguns comentaris. El cas és que les tietes es deien: “Oi que és maco?”, “M’ha agradat molt, mira que no m’ho pensava”, “Jo que no volia venir…”, “Ho he trobat preciós” o, més críticament, “S’ha fet una mica llarga, però és tan maco, tot…”. I al segon intermedi, si fa no fa: “Li hem de dir a la Maria que no se la perdi, que volia donar-li l’entrada al seu gendre”. La constatació perfecta que Akhnaten ha estat un triomf, més enllà del públic de “modernets” avesats al minimalisme (que n’hi ha, que quan feien obres de Glass, Nyman, etc. o ells mateixos hi venien, se n’omplia el Palau).
Ha estat un espectacle rodó i l’escena ajuda a minimitzar l’estatisme de l’obra. A més, amb molts detalls sucosos per al coneixedor de l’Egipte antic: des de l’escenificació del pes de l’ànima del faraó mort, els signes jeroglífics projectats (que tenen sentit i no estan triat a l’atzar) o el vestuari de l’escena familiar, tan fidel als relleus i pintures d’Amarna conservats. Res a dir de les veus: jo, fins i tot el sacerdot d’Amon l’he trobat bé. Extraordinari Costanzo: veu sempre audible, bonica i amb una dicció exemplar del català: les vocals, impecables i, si ens posem puristes, l’únic que se li podia retreure a l’himne eren les esses sonores, que no acabava d’afinar (“Fins als confins…”), però si sentim nostrats locutors de TV3 (o 3cat, ara) que rarament les fan, podem assegurar que Costanzo pronuncia tan bé com alguns d’ells. Al segon intermedi, una de les veïnes preguntava a una d’elles:, “Aquest noi tan bufó… oi que semblava que cantés en català?” En algun moment, la veu de l’escriba semblava com si ressonés o reverberés, com si, volgudament, hi hagués una mena d’eco i vaig pensar que s’amplificava. Encara que ho fos, va actuar molt bé, amb molta expressivitat i una absoluta claredat, com en el recitat de la carta que reclamava ajut militar.
No podem ser molt originals, però al passadís, en tres o quatre grupets de comentaristes, la paraula que se sentia més era “hipnòtic”. I, realment, ja ho és, ja…
En fi… excel·lent continuació de la temporada. Per cert, que el programa de mà ha canviat el disseny de la coberta, passant del vermell a una recreació parcial del cartell. A veure si el següent segueix la pauta del primer o la del segon.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Jesús.
Jo ahir era assegut al segon pis central i al meu voltant els comentaris durant els entreactes eren similars als que comentes i els bravos quan es van sentir les aïllades protestes al final, van ser notables.
El programa ahir també em va semblar molt minso, millor que el full parroquial, però minso sent una obra en la qual ens podien informar de moltes coses. Hi ha més publicitat i autopromoció que text. El millor com ja va succeir a la guineueta, la del director artístic, és clar.
M'agradaM'agrada
I tant parcial! el programa de Giselle és una recreació tan parcial del cartellone que el compositor ha hagut de cedir el seu espai a la companyia de ballet. Suposo que els bàvars venen més que l’Adolphe Adam. Per cert recordar també que a banda de la trilogia (Coppelia/Giselle/Llac)hi ha més ballet clàssic. Cert que el 2021 el teatre ja va “arriscar”amb un trencanous i que els més vells del lloc recorden una (aquí, és clar) exòtica baiadera però després vindran a fer una gala les starlettes de diferents teatres i teatre i crítica farà veure que a províncies sabem què és la bella dorment, Sylvia o le Corsaire. Tornant al peograma, es van apropant al del real. Per ara empaten en autoprogramació i mecenatge. Amb una mica més d’espai dedicat a parlar de la producció i una disquisició “alla Matabosch” sobre les òperes (ni Gioconda, ni Lescaut ni nozze semblen necessitar gaire introducció) ja ho tenen. Segueixo anyorant el bonic full de sala amb o sense menció al llibretista i un QR per a ampliar informació qui ho desitgi.
M'agradaM'agrada
Estic esperant amb ganes el proper dimecres per anar-hi.
M'agradaM'agrada
Ja ens diràs el què.
M'agradaM'agrada
He repetit. Amb això està tot dit.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro.
M'agradaM'agrada
Bon dia, Joaquim.
Com sempre, una plaer llegir-te. M’ajuda molt a entendre el que escolto i veig. Bon mestre ets!
M'agradaM'agrada
Gràcies, Josep.
M'agradaM'agrada
Jo també sóc del grup que s’avorreix amb el minimalisme i no hi aniré. Curiosament aprecio més a Glass com a compositor de bandes sonores (a The Hours em va encantar). Però una òpera és una altra cosa i aquest estatisme repetitiu m’arriba a crispar. Veient el vídeo del MET ja en vaig tenir prou. Em venen al cap moltes altres òperes contemporànies (no sé si aquesta ho acaba de ser, perquè aviat tindrà ja 50 anys) que s’haurien de representar abans que Glass. I sí, jo preferiria abans Die soldaten, La passatgera (potser m’animi anar a Toulouse aquesta temporada), Moby Dick i si anem més endarrera tinc moooltes ganes de veure algun dia els Cims borrascosos del Bernard Herrmann.
M'agradaM'agrada
La Pasajera, me preció en el Real cuando asistí una obra maestra, además de la excelente concertación de la lituana Mirga Grazinte-Tyla. Si puedes ir a Toulouse vale la pena.
Por lo que se refiera a este Akhneton, espero estar en el Liceo la próxima semana por todo el espectáculo en si más que por las partes vocales ( particularmente, soy poco amigo o no me gusta la vocalidad de los contratenores.)
M'agradaLiked by 1 person
Encara que no t’agradin els contratenors, estic segur que no et quedaràs indiferent davant la proposta.
M'agradaM'agrada
Ho trobo molt coherent.
No et perdis la Passatgera. Llàstima que no anessis al Real, com diu l’Àlex va ser una representació esplèndida, com ho és aquesta d’Akhnaten i si ho analitzem una mica tot plegat, potser si ens centréssim més en les novetats i les òperes poc referenciades, estic segur que gaudiríem més que amb les de sempre on tenim tants i tan bons referents que ens fan més difícil el gaudi complet.
Obres com les que esmentes, o El tramvia anomenat desig de Previn, els fantasmes de Versalles de Corigliano, les òperes de Marco Totino amb la Ciociara al capdavant, i tantes d’altres és clar, amb prioritat als nostres compositors com Alberto Garcia Demestres que estan pendents d’estrena al Liceu, ben segur que ens aportarien a la majoria, grans moments operístics.
La direcció artística del Liceu actual sembla sensible a fer estrenes cada temporada i tenint en compte els pocs títols que es programen, és molt d’agrair, trobo jo.
M'agradaM'agrada
Ah, i l’altre dia em vaig quedar ben enganxat al Nom de la rosa de la Scala. Un grandíssim espectacle en tots els aspectes 😍
M'agradaM'agrada
Hi tant! Aquesta també. Un encert
M'agradaM'agrada
Totalment, jo la vaig veure el 3 de maig i en vaig emportar una grata sorpresa. L’orquesta era sencillamente espectacular amb instruments força extranys de percusió com llibres, cartolines o xurros de piscina però quedaven super bé.
Tant de bó la facin al Liceu i veure-ho de nou perqué val la pena.
M'agradaM'agrada
Va ser un día maco ahir al Liceu i estic content que estigués quasi ple, a veure si les properes funcions s’omplen més.
M’ha agradat molt Akhnaten, si que és cert que per mí no és una obra per tornar anar a veure-la. Però guanya molt més en directe que en vídeo però moltíssim. I t’explica força bé l’historia.
M’he quedat sorprés en que hi hagués gent que protesti, no ho trobo justificat. Trobo que hi ha hagut un esforç molt gran per part del cor, l’orquesta i tots els técnics. De fet ha sigut la primera vegada que he sentit en Jaume Tribó en una funció en els moments que intervenía el cor. No perqué s’equivoquessin però s’ha de reconeixer que l’idioma en el que canten en no era molt comú per ells i un cop més en reafirma l’importancia del mestre apuntador.
L’única cosa a dir negativa ha sigut la falta de subtítols en alguns moments ja que allà no saps el que diuen.
Com bé dieu un highlight molt maco d’aquesta temporada. Amb ganes del que ve i esperem que així de bé.
M'agradaM'agrada
En la protesta no sé quantes persones hi van participar, jo vaig percebre una única buada persistent d’una única persona, però no sé si eren més, en qualsevol cas aquí ens han deixat un intent de justificació que a mi no m’ha convençut i de qui espero resposta als dubtes que m’ha motivat.
Gràcies per deixar-nos la teva opinió.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim de la teva crónica. Ahir va ser un dia important. Assistir a la representació al Liceu d’una òpera que, quan la vaig veure per streaming des del Met, vaig pensar que no la hi veuríem mai, ha estat una gran satisfacció.
La indumentària, per bé que força exagerada en el moment de la coronació, era fidel al moment històric d’Amarna.
M'agradaM'agrada
A l’òpera tot acaba sent exagerat, però com bé diu Bocachete en el seu comentari la producció ens ofereix detalls sucosos de coneixement de l’antic Egipte, que envoltats d’un espai escènic molt adequat, acaben sent tot un encert, amb les incongruències corresponents amb la intervenció de personatges vestits del moment que es van fer les primeres excavacions.
Dilluns 27 hi tornaré i me la miraré amb especial cura.
Gràcies per deixar-nos la teva opinió i certament jo ni tan sols em van plantejar que la poguéssim veure alguna vegada al Liceu.
M'agradaM'agrada
Quin luxe de blog, de prèvia i de comentaris post funció! Jo hi vaig dimecres i el meu dubte és: si fos al revés i en lloc de tenir-la en abonament haguessis de comprar una segona entrada, repetiries? En el meu cas, pel que havia escoltat enllaunat amb la 🦊astuta no tenia dubtes que repetia. Amb l’Akenhaton totes.
M'agradaM'agrada
L’única resposta que et puc donar, a banda d’agrair-te el comentari, és que una vegada l’hagis vist ja m’ho diràs.
Gaudeix-la!
M'agradaM'agrada
Llargs, se’m fan llargs els dies… fins al 31 que no hi vaig! I ja en tenia ganes d’ença de la representacio del MET. Vist el que has comentat, sembla que gaudire com cal!
Gracies pel comentari.
M'agradaM'agrada
És millor que la del MET, i prou! Ja m’ho sabràs dir, perquè al teatre guanya respecte al cinema.
Estem de sort, Jordi.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, comparteixo totalment tota la teva valoració. Crec que estem davant d’un dels grans esdeveniments de la temporada i crec que és un gran fita el fet que el teatre programi òperes de la segona part del segle XX i del segle XXI, personalment ho valoro molt i és un tipus de música que cal que estigui present juntament amb obres del gran repertori. Evidentment hi ha gent que no ho aprovarà i que les contestarà. Des de l’amfiteatre la veritat és que semblava que era molta gent la que estava protestant, me n’alegro que fos una minoria, però un teatre actual ha de diversificar-se. Bravo pel Liceu! Em vaig preparar l’òpera, amb ajut del teu apunt també, i certament la vaig gaudir moltíssim. Musicalment em va encantar i les veus (cors i solistes) van estar a l’alçada. Em va sorprendre gratament el contratenor que, com tu dius, tenia una veu ampla i potent i em va seduir totalment Zachary James, gran actor i prosoda, em va produir un gran impacte. No cal ni dir que la producció era bellíssima i que romandrà en la memòria durant molt de temps. Totalment d’acord amb lo que dius que mereix un segon visionat. En el mau cas no serà possible però de ben segur que si pugués ho faria. Finalment els meus millor elogis cap a l’orquestra i la direcció de Karen Kamensek, que, no per haver-la dirigit moltes vegades, ho tenia més fàcil, al contrari, crec que cada cop que es posa al capdavant d’aquesta obra deu ser una gran repte, tant per a ella com per a l’orquestra. Solament desitjo que autors com Glass o Adams o tants d’altres pueguin estaar presents més sovint en el nostre teatre. Celebro, i molt, compartir el teu entusiasme!
M'agradaM'agrada
Content que el gaudi fos compartit.
Curiós que en Marc ens digui que des de la platea no va apreciar cap protesta i que tu des de l’amfiteatre vas notar que eren més d’un els que protestaven. Allò que em sembla important és que en aquest cas no hi va haver disparitat de criteris i que de manera unànime els bravos es van imposar per sobre la incomprensible protesta.
Gràcies per dir-hi la teva.
M'agradaM'agrada
A causa de la millor de les raons, m’estic perdent aquest inici de temporada. El passat 20 de setembre vaig estrenar paternitat, i estic gaudint d’allò més d’aquest permís. No cal dir, però, que em sap molt de greu perdre’m aquest començament de temporada, amb dos títols ben diferents dels que estem acostumats a veure en les inauguracions operístiques de casa nostra.
Espero poder retornar ben aviat a la platea (és un dir), ja que hi ha títols que m’interessen molt aquesta temporada. De moment, ho aniré seguint per aquí… tot i que haig de confessar que ho estic evitant una mica, perquè sé que se’m posen dentetes…
M'agradaM'agrada
L’Enhorabona Rai, quina notícia més inesperada i extraordinària. Aquesta estrena sí que és del tot sonada.
Persona que et contesti tan tard, però és que el comentari, per aquells misteris inexplicables, va anar a parar al correu brossa i ara quan anava a buidar l’he vist.
Molt content!, però molt.
M'agradaM'agrada
M’ha agradat molt poder veure Akhnaten i penso que fa de gran teatre programarla al Liceu. És un gust veure el teatre ple sigui perquè tota la crítica s’ha mostrat entusiasta, perquè ha funcionat el boca-orella o perquè aquesta, a diferència de la guineueta astuta, no forma part de la temporada digital. M’ha semblat més interessant per la proposta escènica que per l’enfadosa part musical que crec que es pot encabir tranquil.lament en 1 cd de highlights i segurament fer-ne un tríptic amb Einstein i Satygraha. Personalment no m’interessa ni entendre l’òpera en la seva totalitat ni explorar cada detall visual de la producció i no trauré una altra entrada fora d’abonament per fer-ho. Penso que aquest cop és millor invertir els diners en una localitat que tingui una bona visió que veure-la dues vegades. De nou moltes gràcies per l’òptim apunt preparatori, marca de la casa, per la crònica de la teva funció i als enriquidors comentaris. Començament de temporada absolutament fulgurant amb dues propostes de 10 i ara amb l’Elisir ja tornem ja a la nostra normalitat del teatre de veus: a veure qui acaba cantant i quins dies perquè, com bé deies, a l’apunt de la presentació de la temporada no essent un Donizetti que m’interessi especialment segons com quedin els repartiments finals potser la vegi de 0 a 3 vegades.
M'agradaM'agrada
Tots els motius que esmentes per justificar el teatre ple a diferència de la Guineueta, em semblarien lògics si no fos que el preu de les entrades entre un espectacle i l’altre són molt diferents i la categoria de la partitura, molt millor el de la Guineueta i a més penso que el Liceu+ no sé si influencia gaire, la veritat sigui dita.
Sigui com sigui, celebro molt que l’hagis gaudit, jo dilluns hi torno perquè em toca d’abonament i no em fa CAP MANDRA.
M'agradaM'agrada
No sé que pensar .. havent integrat el liceu+ a tots els abonaments, et pot fer mandra anar al inici de la temporada a una guineueta que podràs veure perfectament des de casa. Ni és el meu cas ni tinc liceu+ però em costa entendre que el mateix públic a qui no va interessar la brillant producció de Kosky ompli ara Akenaron. Molt rebé que hi tornis I si et decideixes a fer un segon apunt o a ampliar el que ja has fet tampoc em farà gens de mandra llegir-lo. Salut!
M'agradaM'agrada
No entenc la mandra i menys al setembre, però jo crec que el públic interessat per Akhnaten és diferent i poc habitual a l’òpera tradicional en la qual Janáček n’és un compositor habitual malgrat que en el Liceu no sigui estimat més enllà de la Jenůfa i depenent de quines cantants la facin.
També crec que la promoció d’Akhnaten ha estat més encertada que la de la Guineueta. La producció de McDermott, malgrat que la de Kosky era excel·lent és molt més atractiva per portar nou públic al teatre.
No crec que hi hagi apunt addicional llevat que demà succeís alguna cosa extraordinària que ho motivés.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim. Res a dir i menys en aquestes dues primeres òperes, on penso has estat especialment generós: apunt preparatori, prèvies, respostes als comentaris… i a més essent el mateix repartiment. Si edites o amplies alguna cosa de l’apunt ho llegiré de bon grat. I si t’animes demà dimarts 28 A LES 20h en Chano Domínguez acompanyarà a piano l’amor brujo, de Rovira Veleta que tot i presentar bona entrada, per ara tampoc ha fet sold out a 3€/4€. https://euromus.cultura.gencat.cat/filmoteca/venda/index.jsp?lang=1&nom_cache=FILMOTECA&property=FILMOTECA&codiActiv=888&codiCicle=24
M'agradaM'agrada
Fer apunts previs d’òperes poc o mai representades és un estímul per a mi, perquè també m’obliga a buscar i rebuscar i aprendre, però tornar a insistir amb L’Elisir ja m’explicaràs quina motivació tinc… tot i que em queda molt per aprendre, aquesta òpera sempre se’m fa costeruda.
M'agradaM'agrada
Em va agradar molt, ja no et sabria dir si posar-la en el calaix d’»opera» però si en el d’un gran espectacle. amb moments esteticament magistrals. Hagues repetit, pero el calendari no m’ho ha permés.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que hagi estat així.
M'agradaM'agrada