La Sonnambula al MET, producció de Rolando Villazón amb Nadine Sierra i Xabier Anduaga

Malgrat ser una bona representació en conjunt, La Sonnambula que dissabte passat es va retransmetre pels cinemes des del MET de Nova York no em va agradar tant com la que vàrem, veure la temporada passada al Liceu amb la mateixa parella protagonista: Nadine Sierra com Adina i Xabier Anduaga com Alvino.

La proposta del teatre novaiorquès està signada musicalment pel conegut mestre Riccardo Frizza, un coneixedor del repertori belcantista italià, sense cap mena de dubte, però aleshores per què va permetre que certes llicències escèniques amb gags inclosos malmetessin aquell discurs infinit de les melodies bellinianes? Em nestre italià  no va poder ambientar la narració dramàtica de la poesia que requereix aquesta partitura i malgrat tenir a dos cantants purament belcantistes que ja van demostrar al Liceu, molt millor que al MET, que les dues veus s’adeqüen a la perfecció, no ho va aconseguir en la funció retransmesa pel cinema, deixant fins i tot, i no segurament per culpa seva, que en el segon acte la representació voregés més d’un accident vocal. El tall escènic per canviar mínimament un ridícul escenari, trenca tota la continuïtat discursiva sense aportar escènicament res de nou, en fi, que malgrat que l’orquestra del MET va sonar com és habitual, esplèndida, transparent i amb so de màxima qualitat i el cor amb el seu nou director i malgrat que en aquesta òpera les seves intervencions són decoratives, també va mostrar un bon nivell, el resultat de la concertació musical penso que va desaprofitar les excel·lències d’una parella especialment dotada, deixant que l’estupidesa escènica malmetés aspectes fonamentals obviant un embolcall orquestral més eteri i refinat, amb uns tempos més propensos al cant elegíac que no pas al nerviosisme villazonià.

Nadine Sierra, com al Liceu, va estar superlativa de fiato, legato i encant personal, amb una exhibició vocal absolutament enlluernadora, però la concepció escènica d’aquesta Adina per a mi és totalment equivocada i, per tant, li vaig trobar a faltar aquella misteriosa melangia que sempre envolta a les heroïnes genuïnament belcantistes i que en el Liceu tan bé va saber recrear amb la criticada proposta escènica de Bàrbara Lluch. Ella arrisca amb un cant exuberant i atrapa al públic, no n’hi ha cap dubte, té el magnetisme vocal i escènic per aturar les representacions, però potser la interpretació escènica en aquesta producció em va distanciar massa del que veia i sentia. La seva escena final, escènicament molt poc suggeridora, va ser vocalment tot un festival en un “Ah! non credea mirarti” colpidor, però Sierra també té una tendència a fer i desfer de manera massa capritxosa el fraseig, tallant la línia i el tempo, fent silencis quan potser no toca a “Ah! no giunge uman pensiero.” que malgrat que el belcanto deixi al cantant molta “llibertat creativa” en les repeticions sobretot, potser ella abusa en excés i si el director escènic propicia la disbauxa, pitjor encara. Insisteixo que segurament per una concepció dramàtica de la producció molt poc estimulant, el resultat el vaig trobar menys satisfactori i més forçat que a Barcelona, també vocalment.

Xabier Anduaga estava una mica inquiet durant la representació, com si no estigués còmode amb alguna cosa. Ell no és gaire expressiu com a actor, però vocalment i malgrat oferir frases lligades de gran qualitat, un cant apianat i elegant amb la seva brillant extensió i l’exquisidesa del seu fraseig, se’l notava en alguns moments una mica tens i insegur. En el segon acte les coses es van resoldre, però va patir i va fer patir, en la zona del passatge i en conseqüència en alguns aguts vorejant fins i tot l’accident i donant la impressió que tenia ganes d’enllestir-ho més que no pas recrear-se en el cant. L’èxit obtingut va ser notable, però la sensació al final és que el públic del MET no fa gaire distincions entre el que és excels, el que és bo, el que és mediocre i el que és millorable. Tot és una “standing ovation” com diuen ells.

El baix baríton Alexander Vinogradov va cantar amb elegància, però potser el seu cant no és del tot belcantista, ja que està més acostumat a assumir rols verdians. No cal dir que en aquest cas i comparant versions, en el MET hi havia si més no, una veu adient.

No em va semblar gaire interessant la Lisa de Sydney Mancasola en la seva ària de sortida i en la més agraïda ària del segon acte es va confirmar la meva impressió inicial, ja que la discreció es va imposar en un moment d’exhibició vocal.

Anecdòtica la Teresa de Deborah Nansteel i correctes Nicholas Newton com Alessio i Scott Scully com a notari.

Voler dir moltes coses en un llibret tan poc consistent com el de La Sonnambula i voler ser original té tots els números per acabar esgarrant la proposta i si l’embolcall estètic és lleig i monòton, el disseny de llums arbitrari i de primer curs de teatre de barri, el disseny de vestuari anodí i cromàticament pla, el moviment escènic deixat de la mà de déu i tota l’originalitat de la proposta és, a banda d’uns gags anti climàtics i per a mi en contra de la mateixa dramatúrgia (sobretot en el duo d’Adina i Alvino), tergiversar el rol d’Adina i crear un alter ego per a ella, ballat amb una coreografia molt poc imaginativa, la nova producció obra de Rolando Villazón és per a mi, calamitosa.  Segurament el reclam del tenor mexicà encara és prou important per a molts aficionats a l’òpera i això ha fet que el Sr. Gelb a la recerca d’omplir el teatre, li encarregués aquesta nova producció, però jo diria que si s’ha d’omplir ha de ser per la parella protagonista, no pas per la producció escènica i menys d’aquesta obreta i per tant el dia que no cantin Sierra i Anduaga o altres al mateix nivell (díficil avui en dia) què quedarà? Jo crec que aquell record fulgurant de la carrera com a tenor no justifica en cap cas un intent de preservar la seva fama com a director d’escena en teatres de primera. La bellesa melòdica de la partitura no pot tenir la correspondència amb la lletjor estètica de la part visual. La senyora Lluch amb la producció vista al Liceu, li dona una lliçó en tots els aspectes teatrals possibles, tant els escenogràfics, com els de disseny de llums o la de la utilització coreogràfica com embolcall del món oníric del relat, i no cal dir la caracterització dels personatges, sense gags per provocar somriure o rialles on no toca. Un total fracàs.

I si algú ens hagués dit no fa gaire temps que aquí guanyaríem la partida al MET, l’hauríem mirat amb cara escèptica, com a mínim.

La Sonnambula
Vincenzo Bellini | Felice Romani

Amina: Nadine Sierra
Elvino: Xabier Anduaga
Rodolfo: Alexander Vinogradov
Lisa: Sydney Mancasola
Teresa: Deborah Nansteel
Alessio: Nicholas Newton
Notari: Scott Scully

ballarína solista: Niara Hardister

Orquestra i Cor del Metropolirtan Opera House
Direcció musical: Riccardo Frizza

Direcció escènica: Rolando Villazón
Escenografia: Johannes Leiacker
Disseny de vestuari: Brigitte Reiffenstuel
Disseny de llums: Donald Holder
Dissenyador de projeccions: Renaud Rubiano
Coreografia: Leah Hausman

Nova York, 18 d’octubre de 2025, matinée