Yannick Nézet-Séguin i Elza van den Heever al Royal ALbert Hall de Londres el 26 d’agost de 2026.

Aquest estiu no he parlat dels PROMS, entre altres coses perquè la BBC no ho posa fàcil als que no som de la seva zona de privilegi. Així i tot, es troben vídeos fragmentats a YouTube i en alguna altra plataforma he trobat concerts sencers i el que més m’interessava ja l’he pogut visionar, i per això us en parlaré avui.

Es tracta del debut de l’Orquestra del Metropolitan Opera House de Nova York, en els PROMS londinencs. L’orquestra ha estat convidada a celebrar dos concerts els proppassats 26 i 27 d’agost de 2026, ambdós sota la direcció del seu titular, Yannick Nézet-Séguin i la participació el primer dia de la soprano Elza van den Heever i el segon de la mezzosoprano Joyce DiDonato.

El primer dia va ser un monogràfic Richard Strauss i en el segon es van interpretar obres de Gustav Mahler, però jo avui, només us parlaré del primer programa amb la Suite de Der Rosenkavalier i l’escena final de Salome a la primera part, i la segona dedicada exclusivament a Ein Heldenleben op. 40 (Una vida d’heroi).

Ha estat una presentació sense cap mena de dubte espectacular, malgrat que la suite del Rosenkavalier atribuïda a Artur Rodziński no m’ha acabat mai de fer gaire el pes, ja que és una selecció barroera pel que fa a l’acoblament dels fragments i amb un final que esdevé un nyap sense excusa de cap mena i que si no fos per la necessitat d’obtenir diners en un moment molt precari del compositor (1944) no s’entén com va permetre que la Filharmònica de Nova York sota la direcció de Rodziński l’estrenés el 5 d’octubre al Carnegie Hall. La suite necessita, per tant, una direcció molt inspirada, més enllà de l’espectacularitat dels valsos i la bellesa de les melodies que conformen la suite, amb el preludi, la presentació de la rosa i l’imponent tercet que sense les senyores mai és el mateix, fan falta aquells polsims de decadència vienesa que l’espectacular direcció del canadenc no té, malgrat que l’orquestra del MET exhibeix una sonoritat magnífica, com ja ens té acostumats, sona bonic, però en cap cas ens apropa a la màgia de l’òpera i aquesta selecció no li fa cap justícia.

El concert pren una volada veritablement notòria amb la interpretació de l’escena final de Salome “Es ist kein Laut zu vernehmen” a càrrec de la soprano sud-africana en un estat de veritable catarsi i embolcallada per una orquestra i una direcció absolutament fascinants. Elza van den Heever ofereix un ventall de registres expressius i vocals amb una força interpretativa extraordinària, que abraça des dels subtils i perversos xiuxiuejos i els pianos d’una lírica en estat de gràcia als bons crits esquinçadors i els lacerants Jochanaan, de penetrant efecte, fan de la versió, una experiència impactant, amb un crescendo final que posa a prova la capacitat de la nostra espinada a rebre les descàrregues elèctriques que produeix la interpretació. Recordo una Salomé des del MET amb ella de protagonista que no em va agradar tant com en aquesta intensíssima i esborronadora interpretació que mostra el caprici embogit d’una veu quasi infantil a les expressions més contundents d’una veu punyent d’amplíssim registre i sensualitat interpretativa. Nézet-Séguin, ara si, ha deixat les sonoritats boniques d’una suite desgraciada per embolcallar la bogeria amb luxúria sonora i matisos de refinament pervers a càrrec d’una orquestra tant o més inspirada que la soprano. És una versió esplèndida que fa embogir els londinencs. El local enorme és conflictiu, acústicament parlant, i depèn de la ubicació, els solistes queden absolutament tapats per l’orquestra encara que posseeixin una projecció notable, però la reacció del públic no admet cap mena de confusió, el triomf és total i la van den Heever en particular s’erigeix en la principal destinatària de l’entusiasme col·lectiu. El streaming n’és un fidel testimoni i segur que aquella veu, allà, encara ho feia més abismal.

A la segona part l’orquestra va oferir una esplèndida versió d’Una vida d’heroi de Strauss. Sumptuositat sonora i virtuosisme d’una orquestra en perfecta sintonia amb el seu carismàtic director. El MET no està passant pel millor moment de la seva gloriosa història, no només econòmicament o potser per això, tot l’altre trontolla, però aquesta gira europea de la seva orquestra abans d’inaugurar la temporada el pròxim 22 de setembre amb Macbeth de Verdi i amb el poc engrescador Quinn Kelsey com a protagonista i la sempre desitjada faci el que faci, Lise Davidsen com a Lady, ha esdevingut una magnífica injecció, no sé si econòmica, però sí de reconeixement internacional més enllà de les seves exitoses experiències al fossat del teatre novaiorquès. Les cordes amb un “primo violino”, Benjamin Bowman, excel·lent en els seus magnífics solos, embolcallen una orquestra amb magnífics solistes a totes les seccions (quines fustes!) i amb un metall espectacular, van fer una versió de sonoritats expansives, sí, però també amb un desplegament de sonoritats d’una sensibilitat i lirisme absolutament captivadors. És potser el poema simfònic de Strauss que em colpeix més i aquesta versió m’ha semblat de gran nivell i m’ha fet rendir al director, que no sempre és sant de la meva devoció.

La propina straussiana a càrrec de la van der Heven, Zueignung (Dedicatòria) va ocasionar l’anècdota divertida de la vetllada amb un lapsus de text que va interrompre la interpretació i va motivar uns petits moments de distensió, rialles i complicitats entre director, soprano i públic.

El concert de l’endemà de Mahler també és possible que sigui motiu d’un apunt a IFL. De ser així, aquí el tindreu ben aviat si la BBC no m’ho posa difícil, és clar.