ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES

El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona. Continua llegint

JOSEF GREINDL EL SARASTRO MÉS TRIAT

Greindl

La darrera tria de la temporada potser no haurà estat la més participada (necessitem vacances!!!) però si la més disputada ja que he hagut de desempatar, quelcom que no recordo de fa molt temps.

142 tries, de fet 141 i la meva que s’han repartit d’aquesta manera: Continua llegint

L’ÚLTIMA TRIA DE LA TEMPORADA: ISIS UND OSIRIS O ELS MILLORS SARASTRO

Escenografia per a Die Zauberflöte de Karl Friedrich Schinkel

Escenografia per a Die Zauberflöte de Karl Friedrich Schinkel

La darrera tria d ela temporada estpa dedicada, com no podia ser d’altra manera, a Die Zauberflöte, l’opera que també tanca la temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu i que obrirà la 2016/2017,  el que vol dir que si res canvia la primera tria de la propera temporada (setembre del 2016) tornarà a ser per a aquesta òpera. Això m’ha permès descansar de veus femenines per dedicar aquesta tria als baixos (des de la tria d’octubre del 2016 que la categoria masculina més greu no apareixia a la cita mensual amb les veus i els intèrprets) i al personatge de Sarastro, per a mi una autentica debilitat. I d’aquest magnífic rol he triat l’ària “Isis und Osiris”, curta i d’una bellesa i serenor fascinadores. Suposo que no hi haurà gaires discrepàncies al respecte, i per tant deixo pel mes de setembre o la Reina de la Nit o l’ària de Pamina, ja veurem. Continua llegint

LICEU 2015/2016: DIANA DAMRAU i Nicolas Testé

Diana Damrau Liceu 2015/2016

La soprano alemanya Diana Damrau s’ha apuntat a la llista de cantants que aprofitant la seva posició avantatjosa ens encolomen a la seva parella, també cantant, i es queden literalment tan amples i satisfetes. Al menys el senyor Testé té allò que en diríem una presència i lluny de ser un cantant digne de fer un concert en solitari a qualsevol teatre o sala de concert amb pretensions, acompanya a la seva il·lustre senyora amb una discreció elegant, res més. Ara bé que tingui quasi el mateix protagonisme que Damrau, 5 peces en solitari i un duet, més una més i un duet en la tanda de propines, és excessiu i injust, perquè a banda de la seva senyora, dubto que hi hagués en tot el teatre algú que l’anés a veure a ell i de passada a la senyora, per tant un duo a cada part i una obra en solitari ja hagués estat molt més del desitjable i en canvi en lloc de les sempre feixugues obres orquestrals en concerts d’aquesta mena, per deixar descansar al solista, l’hem escoltat a ell (o quasi)  i d’aquesta manera tots (o no ben bé) satisfets. Continua llegint

UNA SCHUBERTíADA A IFL

Schubert_portrait

Avui us proposo un apunt luxós. Està malament que ho digui jo mateix, però 101 lieder de Franz Schubert interpretats per el bo i millor del cant, des de 1915 fins a 1952, és sense cap mena de dubte un joiell que no es pot assaborir com cal si no li dediqueu temps per escoltar i re escoltar.

La llista de noms s’inicia amb Peter Anders i acaba amb Ljuba Welitsch, però ja ho veureu que entre l’un i l’altre hi han molts (no tots) els grans noms del cant i el lied.

Pel que fa a la selecció de lieder de ben segur que en podeu a trobar a faltar-ne algun, però serà difícil per a la majoria pensar en un en concret i que no el tingueu en aquesta imprescindible recopilació que ja fa dies que vaig rebre i avui, sense cap motiu aparent, he decidit de portar a IFL, Continua llegint

INSISTINT EN LA PREPARACIÓ DEL SIMON BOCCANEGRA: LES VEUS

Possible imatge de Simon Boccanegra, primer Doge perpetuo del la República de Génova (segle XIV ); Tot i que alguns diuen que es tracta de de Guglielmo Boccanegra, avi de Simon,

Possible imatge de Simon Boccanegra, primer Doge perpetuo del la República de Génova (segle XIV ); Tot i que alguns diuen que es tracta de de Guglielmo Boccanegra, avi de Simon. Palazzo San Giorgio de Gènova

 

Simon Boccanegra és una òpera de veus masculines, profundes i fosques que donen vida a personatges foscos, torturats, ambiciosos i polièdrics. La trama política pren una volada que ja fa preveure les trames conspirativas de “Un ballo in maschera” i sobretot “Don Carlos”, i potser per això la trama amorosa queda relegada a un pla més secundari i per sota de la tradicional vesant paterno-filial que caracteritza les òperes verdianes i els seus moments musicalment més notables.

Per fer front al rol protagonista cal un baríton dramàtic capaç de mostrar tota la complexitat psicológica d’un personatge ambiciós i conspirador en el pròleg i ja com a Dux, autoritari, magnànim i just, mentre que en la vesant particular desborda la tendresa que tant li agradava mostrar a Verdi, com intentant suplir el gran buit que suposava haver perdut els fills que va tenir en el seu primer matrimoni.

Boccanegra és el centre de tota l’òpera i en la cabdal intervenció que Boito va fer per remodelar la versió original de 1857 afegint el pròleg i escena final del primer acte, la grandesa del personatge el situa al costat dels grandiosos rols dramàtics per a baríton que Verdi va escriure, com Nabucco, Carlo, Rigoletto, Macbeth o  Jago. No és tan sols la complexitat de trobar un cantant amb un registre vocal ampli i poderós, sinó també d’atorgar la capacitat d’oferir la vessant declamatòria del text de manera justa i convincent, en un rol on no hi ha cap ària, ni cap escena individualitzada que faciliti aquest protagonisme quasi omnipresent. Continua llegint

OSTERFESTSPIELEN BADEN-BADEN 2016: Mozart i Beethoven amb la Berliner Philharmoniker, Uchida i Rattle

vlcsnap-2016-03-31-21h04m40s675 vlcsnap-2016-03-31-21h00m32s419

Avui és possible que el nom de Mitsuko Uchida faci arronsar el nas a l’amic Josep Olivé, i també el de Simon Rattle a un assidu visitant que molt de tant en tant ens deixava els seus càustics i críptics comentaris sota un pseudònim de reminiscències artístiques, però també estic segur que molts aplaudiran amb ganes que els protagonistes de l’apunt d’avui siguin Mozart amb Uchida (sortosament només tocant el piano) i Beethoven, ambdós amb la Berlin Philharmoniker i Simon Rattle al capdamunt del podi, però no només amb ells ja que per a la segona part hi manca un cor de veritat, avui el Prague Philharmonic i un quartet vocal, ja que es tracta d’escoltar l’engrescadora novena del compositor de Bonn.

Resultat de tot plegat? Una festassa, sobretot beethoveniana ja que la interpretació de la novena és extraordinàriament vigoritzant. Continua llegint

LA DNO CELEBRA EL 50è ANIVERSARI

El 6 de novembre la Dutch National Opera, és a dir l’Òpera Nacional d’Holanda va celebrar el seu 50è aniversari amb una gala que va ser retransmesa pel canal de TV Arte.

La cosa, com tots els esdeveniments d’aquesta mena, no té gaire secret, si bé els responsables de la gala van creure convenient fer-la tota seguida, ben variada i si no plegada d’estels, si amb els suficients al·licients com per fer honor a aquestes noces d’or.

L’òpera Nacional Holandesa ha esdevingut en els darrers anys un centre operístic de gran interès, potser de no tanta anomenada popular com són les cases operístiques de Paris, Londres, Nova York, Munich, Milan o Berlín, però sense cap mena de dubte de gran interès artístic. El recent nomenament de Marc Albrecht com a director musical reforça encara més aquest projecte dirigit per l’incansable Pierre Audi, destinat a ser un dels centres de producció operística de més rellevància internacional. Continua llegint

MIRANT ENRERE: BAYREUTH 1936 (Lohengrin, Die Walküre i Siegfried)

Avui en una regressió fragmentada, us proposo traslladar-nos al Bayeruth  políticament més menyspreable, el de l’exaltació nazi, però d’un esplendor vocal  admirable, amb tres aproximacions a tres dels títols que van pujar a l’escenari del Festspielhaus en el fatídic estiu de l’any 1936.

En aquella edició del festival es va representar la Tetralogia, Lohengrin i Parsifal, i tant en el Lohengrin com a Der Ring des Nibelungen en la direcció musical es varen alternar Wilhem Furtwängler i Hein Tietjen, mentre que Parsifal només va ser dirigit per Furt. Continua llegint

CESARE SIEPI EL MILLOR ZACCARIA

Cesare Siepi (2)

I amb aquesta tercera tria i els apunt a l’entorn de Nabucco arribem al dia de la inauguració de la temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu.

Aquesta tercera tria amb la segona de les tres àries que canta el personatge de Zaccaria ha estat per a mi, o així vaig voler que fos, la més difícil perquè les 10 versions escollides tenien un gran nivell, i jo diria que com a mínim en la meitat el nivell era excepcional. Continua llegint

TRIANT UN ZACCARIA: “Vieni o levita!…Tu sul labbro”

Prosper Derivis, el primer Zaccaria

Prosper Derivis, el primer Zaccaria

Tal i com ja us vaig anunciar en l’apunt final de les Abigaille, i aprofitant la immediatesa de la inauguració de la temporada liceista amb el cabdal títol verdià, us proposo la tercera tria en tres setmanes, la de Zaccaria, el gran rol per a baix que inaugura una sèrie de impressionants rols que Verdi va escriure per aquesta corda.

He escollit l’a pregària que canta Zaccaria, el Gran Sacerdot dels hebreus, en el segon acte de l’òpera: “Vieni o levita!…Tu sul labbro”, quan resa al Déu dels hebreus,  demanant-li que ajudi a aquells que no accepten els ensenyaments del Senyor (en concret, els assiris). Continua llegint

ANTONIO PAPPANO CLASSICAL VOICES o com utilitzar els mitjans públics per difondre l’òpera

Lloar la magnificència de la BBC com a paradigma del que ha de ser una televisió pública i com s’ha de gastar els diners o de quina mena de programes s’ha d’abastir, em sembla que no té gaire interès, ja que de tots és conegut i reconegut el prestigi de tots els productes sorgits al voltant de la televisió pública anglesa i encara que precisament ara s’està posant sobre la taula si la seva estructura és massa gegantina i costosa o fins i tot si està produint programes més propis de les cadenes privades que no pas del que ha de ser un ens públic, de ben segur que qualsevol comparació amb el que fem nosaltres, ja sigui a nivell català com també a nivell espanyol, és sagnant ja que l’abisme que ens separa és enorme.

La reflexió l’ha motivada el visionat dels quatre capítols que la BBC ha produït de la sèrie escrita i presentada per el director de la Royal Opera House Covent Garden de Londres, l’eminent Antonio Pappano, sobre les veus líriques. Son quatre capítols dedicats per aquest ordre a: sopranos, tenors, mezzosopranos i contralts, i el darrer a barítons i baixos. Continua llegint

EL FUTUR: ARIUNBAATAR GANBAATAR I ELS GUANYADORS DEL CONCURS TXAIKOVSKI 2015

Avui us porto el concert dels guanyadors de la quinzena edició del Concurs Txaikovski que es celebra a Moscou i Sant Petersburg.

Estem davant de 23 joves talents: 5 pianistes, 5 violinistes, 5 violoncel·listes i 7 cantants que al llarg d’una mica més de quatre hores, i acompanyats per l’Orquestra del Mariinski dirigida per Valery Gargiev ens ofereixen 23 interpretacions entusiastes, impetuoses, virtuosístiques, en algun cas veritablement enlluernadores.

No sabem si tots arribaran a ser el que es preveu, potser altres que han guanyat  res en aquesta ocasió enlluernaran més que ells, però el que és molt entusiasmant es veure el nivell, sobretot dels instrumentistes als quals només el manca l’experiència de l’edat que en la majoria d’ocasions acaba donant la maduresa interpretativa que esdevé imprescindible per arribar a ser molt més que una jove promesa. Continua llegint

EL CONCERT DE L’ESTIU A MUNICH (Kaufmann-Netrebko-Hampson-Zhidkova-Abdrazakov)

Concert típic d’estiu, que sembla iniciar-se amb una certa coherència estilística amb un ampli bloc dedicat a Giuseppe Verdi, però que de mica en mica es va transformant en allò que tant agrada a certa part del públic, que erròniament es titlla de popular i que desemboca amb un tutti frutti on tot si val i on es perdona allò imperdonable.

En el concert hi havia de participar Dmitri Hvorostovski, però com ja sabeu ha cancel·lat per la seva greu malaltia tots els propers compromisos, i en el seu lloc es va comptar amb un caduc Thomas Hampson que va anar de la correcció justeta al ridícul vergonyant d’un Begin the beguine “per la història”. Continua llegint

SAINT DENIS 2015: EL RÈQUIEM DE VERDI (Ciofi-Abrahamyan-Castronovo-Pertusi-Chung)

FESTIVAL-DE-SAINT-DENIS_2015

La cita anual amb el Festival de Saint Denis aquest any no deixa de sorprendre’m quan veig que per a una Messa da Requiem de Giuseppe Verdi entre el quartet solista hi trobem a Patricia Ciofi o Michele Pertusi, dues veus, sobretot la primera, tan allunyades de la vocalitat verdiana com de les dimensions del recinte on té lloc el festival, la basílica de Saint Denis a Paris.

Nosaltres escoltarem quelcom que ens aproximarà a la realitat, però en cap cas el que escoltem per la ràdio ens pot donar l’exacta magnitud del que jo crec que és un mal pas més d’una deliciosa soprano capficada en ser el que no és. Escolteu sinó en el grandiós final, com ella ha de lluitar amb la tessitura d’una veu destinada a un altre repertori més lleuger i preciosista. Ara bé, a manca de condicions més idònies, consistència vocal i un mínim registre greu, desborda finíssims filats, mitges veus i intents no gaire afortunats de pianíssims, i algun que altre crit. Si no em sembla una Violetta com m’ha de semblar la soprano pel rèquiem! Continua llegint