Ahir, en cas d’haver estat el Liceu un teatre com cal, hauria assistit a la inauguració de la temporada, però en fer-la privada, vaig decidir assistir amb en Fede a l’altre esdeveniment galàctic del dia, l’estrena als cinemes de La Bola Negra, la pel·lícula que segurament ha tingut la millor campanya de màrqueting abans de la seva estrena en molts anys, causant una expectació no gaires vegades vista, més enllà de les estrenes dels films, habitualment nord-americans destinats a rebentar les taquilles durant unes setmanes amb herois de còmic com a protagonistes i actors de plexiglàs.
A la primera sessió dels multicinemes Aribau (sala 1) pràcticament es van esgotar les entrades i a la sortida, per entrar a la sala gran del cinema Aribau, a l’altre costat del carrer, la de tota la vida i ara malaguanyada i només aprofitada per a esdeveniments diversos i no projeccions, hi havia una cua immensa per assistir al col·loqui en streaming amb els Javis, és a dir Javier Calvo i Javier Ambrossi, pares de la criatura.
La pel·lícula té una durada de 155 minuts, excessiva segurament, tot i que a mi em va passar volant, però pel que fa a discurs narratiu, segurament li sobra metratge, ara bé, el metratge que no aporta res a la història és en moltes ocasions bellíssim, d’una poètica visual i estètica, que enlluerna, com l’escena dels soldats banyant-se amb la banda sonora de La vida breve de Manuel de Falla en la versió de la ONE dirigida per Rafael Frühbeck de Burgos i Nicolai Gedda Carlo Cossutta cantant el rol de Paco, i malauradament no sentim a Victória de los Ángeles…
És excessiva?, pretensiosa?, i portentosa?, possiblement, i?. Desborda originalitat narrativa i fluctua entre el distanciament, per no dir fredor de la història granadina de la bola negra que origina la resta de trames i un desenvolupament narratiu per a mi òptim amb un tram final que encongeix el cor, provocant un cop de puny a l’estómac i un plor silenciós profund. Sí, és així.
La posada en escena és brillant i han tingut cura de tots els detalls per no ser una pel·lícula d’època ben ambientada i oferir una bellesa visual, més enllà i no vull desvelar res, de la trama aparentment fictícia amb una Granada de carrers nocturns nets i polits i unes escenes del Casino desmesurades, operístiques i irreals, que contrasten extraordinàriament amb la trama de la guerra civil que té com a protagonistes a Rafael Rodríguez Rapún (personatge real i amant de Federico García Lorca) i el soldat Sebastian, per una banda, i l’acció situada en l’actualitat (2017), amb els personatges d’Alberto i Teresa com a eix central.
La base fílmica és una petita obra de teatre de dos personatges “La piedra oscura”, d’Alberto Conejero, que a la vegada pren el fil argumental d’un esbós teatral de Federico García Lorca com a pretext i que acaba donant el títol a la pel·lícula.
Com d’una obra teatral intimista d’una hora i quinze minuts de durada amb tan sols dos personatges (a Barcelona es va estrenar al Teatre Lliure de Gràcia l’any 2016, provinent del Centro Dramático Nacional) i protagonitzada per Daniel Grao interpretant a Rafael Rodríguez Rapún i Nacho Sánchez interpretant a Sebastian, s’ha transformat en aquesta pel·lícula que la sobrepassa en durada en més de vuitanta minuts i on surten infinitat de personatges, només pot ser obra del talent imaginatiu i prodigiós de l’audàcia del Javis per parlar de temes cabdals de reparació històrica, que tant molesta encara avui en dia, de la persecució i la repressió de les dissidències sexuals, tenint com a fil conductor a l’immortal escriptor granadí i aquestes quatre planes d’una obra on per primera vegada García Lorca volia mostrar un personatge homosexual com a protagonista i l’esmentada obra teatral, amb un dels amants de Lorca i el soldat que es topa amb ell fa volar la imaginació i la denúncia de manera esplèndida.
La imaginació narrativa i visual és fascinant i esdevé una epopeia amb ambició d’esdevenir un gran clàssic del cinema, no només queer, però és important que sigui queer, òbviament. El guió que enllaça les tres històries de manera magnífica i que podrien ser tres pel·lícules diferents, està hàbilment entrellaçat i els grans moments corals, prodigiosament dirigits, no només la colpidora escena inicial, sinó també la intervenció de Penélope Cruz com a la cupletista Nené Romero i com els Javis mouen la càmera al seu voltant i de la massa de soldadesca abraonada, d’una precisió enlluernadora. Tota aquesta escena dels cuplés, amb l’actriu madrilenya en una actuació esplèndida (també en les escenes més intimistes) em van semblar dins de tota la narrativa, com aquelles que Verdi va utilitzar a La Forza del Destino, imitant a la gran òpera russa, per equilibrar la trama dramàtica central i les escenes costumistes i així alleugerir l’angoixa que des d’un bon inici va calant inexorable.
La Cruz interpreta una cantant tronadeta, sense gens de ganes de voler fer de gran cupletista i aquest és el gran encert, “Batallón de modistillas” i “Las tardes del Ritz” ambdós cuplés d’Alvaro Retana, el primer amb la música de Gaspar de Aquino i el segon de Genaro Monreal.
La banda sonora, tret d’aquests fragments, és obra del català Raül Fernández Miró, potser és més excessiva que especialment brillant i a vegades abusa d’èpica o mística new age, però en la desmesura genial no desentona i en l’intimitat acarona bé.
Tot i que la llista d’actors i actrius és esplèndida, el pes més contundent recau, per a mi sobretot en el músic i actor Guitarricadelafuente (Álvaro Lafuente Calvo) en el rol de Sebastian, sensacional en la contenció de les escenes del desig reprimit i l’escena a dalt de camió. També convenç Miguel Bernardeau en el rol de Rafael Rodríguez Rapún, excessivament musculat per interpretar un presoner greument ferit i enllitat durant dies en un hospital de campanya, però ves, fa goig a la vista. Lola Dueñas com a Teresa, es fa càrrec un rol molt complicat d’una histèria antipàtica gens fàcil de fer i que broda, aquests tres no perquè tots els altres des d’Albert Pla (genial i odiós), Antonio de la Torre, Antonio Dechent i la immensa Glenn Close, que ha de fer poc, però el que fa és d’una elegant sobrietat i atorga prestigi internacional al projecte, entre molts altres en un treball coral molt convincent envolten a aquests tres que arriben a estremir, com també l’actor que interpreta l’ancià que dona el manuscrit a Alberto, en una de les escenes més belles i contingudes de tot el metratge. Aquest personatge sense nom és una delícia.
Interpretar a Federico García Lorca és un repte i com que no tenim constància de la seva veu, qualsevol aproximació segurament pot trair la imaginació de cadascú, com ha estat el meu cas, malgrat que la interpretació d’Alberto Cortés sigui de tot creïble.
Les crítiques negatives, que també les té, si són cinematogràfiques les accepto, però en molts casos no tenen res a veure amb el cinema i tufegen homofòbia i sobretot aquella animadversió contra la reparació de la memòria històrica, que encara oneja amb més força, en l’Espanya actual, on continua sent vergonyós no haver trobat el cos de Federico García Lorca, un personatge incòmode que l’extrema dreta sempre ha volgut desmitificar. Encara estem així, i per això la pel·lícula em sembla imprescindible, necessària i excel·lent, perquè remou i ho fa amb desmesura creativa, poesia visual, emoció a mans plenes i cops dolorosos al sota ventre que en cap cas ens poden fer perdre la lluita per la llibertat, els drets i la recuperació i preservació de la memòria que a hores d’ara encara manté a tants protagonistes d’un bàndol de la història, en els vorals de les carreteres de l’Estat.
Us la recomano amb emoció.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Gràcies, la tenim prevista
M'agradaM'agrada
Espero que us agradi.
M'agradaM'agrada
Ja l’hem vist i ens va agradar molt. Alguna de les tres històries més que una altra, però en general és una gran pel·lícula.
Hi ha coses redundants i altres que si no coneixes bé la biografia de García Lorca no les agafes, però tampoc té pretensions biogràfiques i la finalitat de la pel·lícula és tota una altra, com bé dius.
Grans interpretacions i una direcció del relat i les imatges, magnífica. Em queda un dubte, ¿com es pot dirigir una pel·lícula amb dia directors, qui fa que o tots dos ho fan tot?
M'agradaM'agrada
La veritat és que no sé com es reperteixen la feina per signar l’autoria de la direcció.
Hi ha forces exemples de treballs compartits:
Els germans Coen (Joel i Ethan Coen) amb obres dom Fargo, No Country for Old Men, The Big Lebowski.
Les germanes Wachowski (Lana i Lilly Wachowski) amb obres com la saga de The Matrix i de Sense8.
Els germans Dardenne (Jean-Pierre i Luc Dardenne). Referents del cinema belga com Rosetta, El nen de la bicicleta).
Els germans Russo (Anthony i Joe Russo): amb pel·lícules com Avengers, Infinity, War i Avengers, Endgame.
Els germans Taviani (Paolo i Vittorio Taviani): Famb obres mestres com Padre Padrone, Cesare deve morire.
I que hagin estat parella sentimental i signat obres conjuntes com els Javi, no t’ho sabria dir.
Me n’alegro que la gaudíssiu.
M'agradaM'agrada
¿solamente la extrema derecha es deleznable o más bien todos los extremos o extremas, sean de derecha o de izquierda? Siempre hay que buscar o hallar un equilibrio razonable y más en estos momentos actuales.
M'agradaM'agrada
El equilibrio razonable no existe, la extrema derecha se lo cargó.
M'agradaM'agrada
para ser objetivos, las dos extremas son deleznables : no solo la derecha sino también la izquierda que por supuesto , también existe.
Esperamos mañana disfrutar de la primera Aida prevista.
M'agradaM'agrada
Hablando de esta película no me podía mantener al margen de cuestiones políticas, como también sucederá con el montaje de Aida, van intrínsecas en la propia propuesta. En el blog me propuse hace tiempo, y lo he dicho muchas veces, evitar temas políticos y de religión, pero es lógico que comentando “La bola negra” surjan y si yo opino no puedo evitar que lo hagáis vosotros, si os apetece. No voy a entrar en más discusiones, porque tu visión y la mía son radicalmente distintas.
M'agradaM'agrada
Jo la vaig anar a veure ahir i em va encantar. Fins i tot m’hi hagués estat una estona més. Potser em va faltar una mica més de metratge i carnalitat a la història central. Precisament tot el que em sobrà de les altres dues parts. Per mi la més fluixa és l’actual. És una pel.lícula estèticament original i brillant, com tot el que fan els Javis. Espero que tingui una llarga carrera de premis i reconeixements
M'agradaM'agrada
Sense ànim de fer cap espòiler, a la història central segons l’entenc, no hi pot haver més catnalitat, precisament per la repressió i “autocastració” que representava una relació homosexual. Aquelles carícies que no toquen el cos en són el màxim exponent o aquelles tocades lleus de cames sense que ningú se n’adoni o el fet de rosar les mans. És dolorós i convenient mostrar-ho així, perquè ni l’ambient era el propici per a grans expressions carnals, ni tan sols furtives que haguessin estat poc reals, ni la repressió mental d’un dels protagonistes ho permetia. No em puc esplaiar més perquè explicaria massa coses i no convé. Al final es tanca el cercle amb l’aparició d’aquell avi missatger, entranyable i dolorosa.
Pel·lícula, com bé dius, que mereix premis i reconeixements. Celebro que compartim opinió.
M'agradaM'agrada
L’aniré a veure! Tan aviat com pugui. Havia llegit comentaris que me incitaven a veure la, però després de llegir la critica no me la puc perdre.
Gràcies
M'agradaM'agrada
Desitjo que us agradi tant com a mi.
M'agradaM'agrada
¡Hasta el jueves, las salas llenas! Me parece asombroso y hace muchísimo que no veía está situación.
Ese día la veré; ya diré.
Cuánta expectación, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Es la mejor noticia, sin duda.
M'agradaM'agrada
Vaig sortir fascinat com a obra cinematogràfica i com a manifestació artística que és, però lluny de l’èxtasi que manifesten molts dels espectadors que han publicat aquests dies. Com dius és una pel·lícula necesària i imprescindible, que va més enllà de una fabulació sobre l’amant de Lorca i el suposat manuscrit sobre la incompleta “Bola negra”, va més enllà perquè ens parla de memòria i de reparació, de sentiments contradictoris i de ferides del cor. Però per a mi tota ella és molt excessiva, i aquest excés queda allunyat de lo real. La relació entre RRR i el soldat se’m fa poc creible. Altra cosa és la trama de l’actualitat. Per cert, l’haurien d’haver situat abans del 2017 si volien fer quadrar totes les dades i edats dels pares i avis, tot i que això és un mal menor. Aquesta trama actual és bastant inverosímil i rocambolesca. Però prescindint d’això, la força narrrativa , el muntatge, l’èpica i la poètica del guió, fan que t’oblidis de tot i t’endinsis dins una trama que t’arrossega fins al final. Errors històrics a part, que n’hi ha, sobretot respecte a RRR però no vull fer cap spoiler, és una obra gran, innegable, i que conté una autèntica joia, de lo millor que he vist en cinema els darrers temps, i em refereixo al segment de Granada (1932) amb la recreació d’aquesta obra pòstuma de Lorca. Aquest segment, per a mi el millor de la pel·lícula, és una obra mestra sense paliatius, cinematogràficament impecable, amb una fotografia excelsa i per no parlar de la música. Aquí tot és poesia en una obra sense poesia: l’escena de la neu perdurarà en la meva memòria la resta de la meva vida…”¿Y si no me encuentran?…” Quin descobriment el del jove actor Milo Quifes, de tan sols 24 anys, s’ho mereix tot. El extraordinari traveling de l’actor davant la seguiriya de María Terremoto acompanyada a la guitarra pel propi Raül Refree et posa la pell de gallina, com es sol dir.
Molta sort a la películ·la, que la tindrà, i molts èxits merescuts. I celebrrnt sempre haver posat a García Lorca a la portada de l’actualitat, no per descobrir-lo, com diuen els directors, perquè no ha estat mai tapat, ni per la seva condició sexual, sinò per reivindicar-lo.
M'agradaM'agrada
Hi ha molt a parlar d’aquesta pel·lícula, però el que és clar és la seva grandesa i si volem mirar prim, queda clar que hi podem trobar moltes pegues.
Penso que no pretén ser cap tractat històric de res, més aviat aprofita personatges i moments, per parlar més del present que del passat, un avís per a navegants envoltat d’ideologia, poesia i bellesa, alhora que mestratge fílmic.
Gràcies per obrir nous fronts de debat.
M'agradaM'agrada
Que una cinta me agarre el alma y la maneje durante toda la obra, tiene mérito. Hacía mucho tiempo que no veía nada de esta categoría: me ha encantado, fascinado y dolido. Habla de tanto y de tan humano que no se puede obviar.
Aparte, hay momentos poéticos de una belleza inimaginable, de gran poesía (estética y visual), muy en el estilo de Lorca (hay varios fragmentos de su obra en la película y con un acertadísimo sentido), mezclados con esa banda sonora impresionante y variada.
La volveré a ver. Le van a llover los premios, justamente. Y si no, no le hace falta.
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
No dudé ni un instante que te gustaría, pero me alegra un montón que lo cerciores.
M'agradaM'agrada
Una preciositat.
M'agradaLiked by 1 person