ONP 2026-2027: DER RING DES NIBELUNGEN HERAS-CASADO, BIEITO (DIE WALKÜRE)


Christopher Maltman (Wotan) i Tamara Wilson (Brünnhilde) a Die Walküre a la ONP Producció de Calixto Bieito

La primera jornada del Ring a La Bastille, segons la producció de Heras-Casado i Bieito té una rellevància vocal que fuig de la mediocritat wagneriana, aquest és el gran encert, que d’haver tingut una direcció musical amb més personalitat, ben segur que la consideraria un dels streamings del 2026 a premiar.

La direcció de Pablo Heras-Casado m’ha agradat més en el Rheingold, però continua sent una direcció que no arriba mai a traspassar la correcció. Tot és equilibrat, mesurat i en el millor dels casos bonic, però no hi ha dramatisme en aquest gran relat, ni passió, ni violència, ni tensió i si no fos per l’escena que pretén moltes coses i atorga, agradi o no la proposta, una teatralitat i fins i tot certa força dramàtica a uns personatges més aviat erràtics, la direcció, tot i tenir un equip vocal privilegiat que hauria d’inspirar, no ofereix cap moment que aporti alguna cosa més que una lectura ordenada.

En el primer acte que s’inicia amb un preludi que no fa témer res, el tempo en general és massa lent i això si no va acompanyat d’una tensió dramàtica molt curosa i mestrívola fa caure en molts moments el relat en un cert tedi. El lirisme s’empassa tota la passió dels welsungs. En el segon acte més tensionat en els grans duos que el conformen, sortosament tot pren més interès, gràcies també a uns cantants que mai es deixen abandonar i que atorguen als personatges marcats més per Bieito que per Wagner, d’una personalitat pròpia. El tercer acte s’inicia amb l’espectacular cavalcada, dirigida amb magnificència, però en tot el llarg comiat jo he trobat a faltar veritable transcendència. El so de l’orquestra és quasi sempre magnífic, però cal molt més que un gran so i deixar-ho tot als valors intrínsecs de la música de Wagner i les seves colpidores frases melòdiques, sense aportar res més que un bon control, em sembla desaprofitar una grandiosa oportunitat. Heras-Casado ha millorat respecte al Ring del Real, possiblement l’orquestra parisenca també ajuda a valorar més el seu treball i a Bayreuth encara tindrà un instrument a disposició més idoni per aquest monument, però cal que tregui tot el suc i ara per ara, penso que es queda en la superfície.

M’ha agradat molt l’equip vocal en conjunt. El Siegmund d’Stanislas de Barbeyrac és d’un refinament quasi mozartià que enamora, per la cura i en la magnífica expressió del fraseig, amb la naturalitat d’un cant polit, amb una veu mai forçada i generosa, no amb demostracions heroiques i notes llarguíssimes per guanyar-se al públic, les seves armes són unes altres. És clar que la veu està lluny del típic heldentenor i a vegades el rol li demana un cos corpori i uns accents heroics que ell no té, però no estem gaire acostumats amb els cantants wagnerians, a sentir un fraseig tan elegant, tan d’acord amb la passió enamoradissa, tan ben contrastada amb els temors i la valentia que envolta un dels personatges, sinó el més noble de tot el Ring.

Al seu costat la Sieglinde de la soprano sud-africana Elza van den Heever em sembla ideal. La veu és lluminosa i té un centre i un agut radiant, a vegades l’emissió d’algunes notes és una mica irritant, segurament perquè la veu és molt timbrada, però fa una evolució molt convincent del rol, de la dona atemorida i maltractada de la primera escena a la sensualitat del gran final del primer acte, mostrant en el segon un registre més central de tonalitats dramàtiques per fer un comiat en el tercer que hauria d’emocionar una mica més, però no és pas, només, per culpa seva.

Günther Groissböck no té la veu ideal per assumir el Hunding. Li falta foscor, tot i que la intenció malvada en el fraseig la té, però cal una veu més negra per fer aquest rol. Ja fa un cert temps que a més a més la veu mostra algunes febleses en el registre agut. En aquesta ocasió ho salva prou bé i configura una caracterització dramàtica molt convincent malgrat que vocalment quedi menys notori.

El Wotan del baríton Christopher Maltman és fantàstic. és clar que arriba al comiat cansat, com tots, però sap mesurar bé les forces i ofereix una completíssima personificació del rol, amb un vessant autoritari molt convincent i també una molt més humana i de debilitat, magníficament expressada com a bon liderista que és. La veu sempre ferma i d’un color heroic i una sonoritat baritonal sense febleses, acompanyada d’una interpretació dramàtica molt treballada el fan un dels Wotans del moment.

La Fricka de la mezzosoprano Eve-Maud Hubeaux és esplèndida per presència escènica, per talent dramàtic i vocalment per la solidesa d’una veu a vegades massa metàl·lica, però que atorga personalitat al rol autoritari i ingrat.

Finalment, per a mi la gran sorpresa ha estat la gran Brünnhilde de Tamara Wilson, primer premi del Concurs Viñas de l’any 2011 i posterior fabulosa Norma al Liceu del 2015. Ja va dir fa més de deu anys que abans de fer front als rols wagnerians volia madurar la veu i fer altres rols que una vegada s’endinsés amb els wagnerians ja no podria fer, i així ha estat i el resultat és magnífic. Arriba a aquesta Brünnhilde amb una veu ferma, segura, de grans i segurs aguts, amb un centre i greu que l’encasellen perfectament en el rol i sobretot amb una energia i una convicció escènica esplèndides. Haver cantat abans fins i tot belcanto i molt bé, fa que el seu cant legato sigui esplèndid en les llargues frases del duo amb Siegmund de l’anunci de la mort en el segon acte i també la seva expressivitat fa que passi de la rebel noieta enjogassada de la seva sortida, fins a la maduresa de la seva transformació adulta amb la confrontació amb el pare i l’emocionant lluita i comiat en el tercer esdevinguin veritablement emocionats. No em ve al cap una Brünnhilde més idònia dramàticament i vocalment més sana, que ella. Aquesta si que té veu pel rol!

Les vuit valquíries s’han d’intuir entre la foscor de l’escena i la indumentària de cíborgs que les anonimitza. Al principi si et saps les entrades pots identificar-ne alguna, però es fa difícil parlar de cadascuna. El conjunt és bo i no hi ha especials desquadraments. Heras-Casado controla bé la propensió al desgavell que sempre perilla en aquest fragment tan desfermat.

Què ens ofereix Calixto Bieito després del que es deixava entreveure en el pròleg? Doncs de manera desconcertant, jo no he trobat connexió entre l’una i l’altra, tret d’algunes explosions lumíniques, però és que tota aquella profusió d’imatges sobreposades del vídeo, en aquesta ocasió es minimitzen i deixen pas a un relat que de mica en mica deixa les situacions wagnerianes de banda i obvia fins i tot coses descrites en la partitura sense cap mena de complex.

No hi ha tempesta al preludi del primer acte, hi ha escenes d’una batalla, no hi ha primavera, ni espasa clavada a un ridícul arbre sense sentit en un apartament fet malbé a conseqüència de la confrontació bèl·lica. Sieglinde és una dona atemorida amb evidents signes de maltractament en el cos, esclavitzada i que rep a un Siegmund sortit d’una batalla de guerra química, amb un fusell a la ma. El vestit militar (amb reminiscències nazis, és clar) de Hunding presideix l’escena. Quan arriba aquest i es treu l’abric va vestit de treballador de Catalana de Occidente o de venedor de Tecnocasa. El que hauríem de suposar que és l’interior de Walhalla tecnològic que s’intuïa a Das Rheingold més aviat sembla un magatzem informàtic de fa dues o més dècades, amb cablejats, pantalles de PC antiquades, prestatgeries amb arxivadors desfasats i càmeres de seguretat que ho controlen tot i ens permeten veure projectada l’acció en blanc i negre, sempre situada en petits habitacles de la gran estructura metàl·lica que omple l’escenari en tots tres actes. Wotan en la seva entrada del segon acte juga amb un robot en forma de gos, mentre Brünnilde vestida quasi del segle XIX es mostra com una adolescent amb reminiscències encara molt infantils, que juga amb un cavall de cartó, mentre son pare s’entretén amb el robot. El gos robòtic sortirà a proscènic abans de començar la cavalcada del tercer acte provocant rialles i protestes entre alguns espectadors com els que es queixaven en els preludis teatrals de l’Aida liceista d’enguany, però potser de manera més discreta.

Fricka per contra, és tota una personalitat vestida a la passarel·la Cibeles i que mostra una imatge molt esclavitzada per l’estètica (es deu haver operat infinitat de vegades amb els metges més mediàtics i en els centres més reputats del ciberespai, no te res a veure amb la Fricka del pròleg molt més seductora. Desborda autoritat, personalitat i una dominació sexual sobre el calçasses del seu marit, que paga la seva frustració amb Brünnhilde quan li encomana la prohibició de protegir a Siegmund.

Bieito no es conforma en explicar el que està escrit i ofereix la possibilitat de pensar que els personatges també poden ser, sense deixar de ser el que Wagner va dir que eren, d’una altra manera, més rebels, més emancipats, més confrontats, més agosarats. Hi ha bones idees, com el petó que Brünnhilde fa a Siegmund, que òbviament traeixen a Wagner perquè l’amor i el contacte amb qualsevol home no es farà realitat fins que el fill de Siegmund i Sieglinde la desperti del llarg son provocat per una fumarada tòxica que la farà desmaiar perquè Wotan es col·loca una mascareta i ella no,

Que Sieglinde al segon acte ja mostri un embaràs molt notori és un contrasentit i una traïció inútil. Coses, tot plegat molt discutibles, algunes gratuïtes i altres que demostren la perícia teatral de Bieito, que malgrat no estar del tot encertat, en aquesta Walküre m’ha agradat més que en el Rheingold.

Després de l’allau d’imatges algunes bellíssimes en el pròleg, creia que el foc màgic seria espectacular i res més lluny, però idees n’hi ha, si bé crec que fa anys que del Ring ja s’ha fet i dot tot el que es podia dir, i tota nova producció intenta adequar-la en les anècdotes a una realitat més actualitzada, com és aquest cas.

Les vuit valquíries no desapareixen esporuguides per la severitat de Wotan, senzillament com a guerreres robòtiques que són, les desconnecten del sistema i queden inutilitzades. Com d’efecte, picades d’ullet que ben mirat no aporten res, i per això, aquest Ring fins ara molt pessimista d’una societat en permanent guerra i sota domini d’un poder tecnològic, no és, ben mirat, cap novetat. Ara, si ens quedem en les anècdotes, que és el que ens ofereix Bieito, escandalitzarà, òbviament,, a l’ortodòxia wagneriana que trobarà a faltar l’espasa, la llança, els cascs alats i tota la parentela.

Richard Wagner
Der Ring des Nibelungen
DIE WALKÜRE

Siegmund: Stanislas de Barbeyrac
Wotan: Christopher Maltman
Hunding: Günther Groissböck
Sieglinde: Elza van den Heever
Brünnhilde: Tamara Wilson
Fricka: Eve-Maud Hubeaux
Gerhilde: Louise Foor
Ortlinde: Margarita Polonskaya
Waltraute: Marie-Andrée Bouchard-Lesieur
Schwertleite: Katharina Magiera
Helmwige: Jessica Faselt
Siegrune: Ida Aldrian
Grimgerde: Marvic Monreal
Rossweisse: Marie-Luise Dreßen

Orchestre de l’Opéra national de Paris
Direcció musical: Pablo Heras-Casado
Direcció d’escena: Calixto Bieito
Escenografia: Rebecca Ringst
Disseny de vestuari: Ingo Krügler
Disseny de llums: Michael Bauer
Vídeo: Sarah Derendinger
Dramatùrgia: Bettina Auer

ONP, La Bastille, París 17 de novembre de 2026

Si no vàreu llegir el que vaig dir de Das Rheingold aquí us deixo ll’enllaç:

ONP 2026-2027: DER RING DES NIBELUNGEN HERAS-CASADO, BIEITO (DAS RHEINGOLD)


Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND

Subscribe to get the latest posts sent to your email.

Un comentari

  1. reallygoateef19b11f770's avatar reallygoateef19b11f770

    Gracias, Joaquim. Son aspectos curiosos, pero es que escénicamente es lo que dices: está todo dicho. Hay que centrarse en la música, la vocalidad y la actuación del personaje. Una sorpresa la Brunilda de Tamara Wilson.

    Buen fin de semana, infernems.

    Leonor

    M'agrada

Deixa un comentari