Galouzine i Zaremba en l’escena final. Foto Bofill

El climàtic final d’aquesta magnífica Khovantxina, fent-se l’obscuritat total a l’escena desprès d’uns breus segons de silenci, s’ha vist brutalment trencat, tot just quan començaven a arrencar els primers aplaudiments, amb un isolat i sonor BUUUUUUUUUUUU. El desencís ha estat total. Què ha portat a aquest espectador a protestar?. Segurament, no ho sabrem mai, però l’efecte destructiu, negatiu i absolutament injust ha estat assolit. Després de més de tres hores d’un espectacle absolutament reeixit, un espectador ha volgut esdevenir el protagonista de la vetllada, però ves per on, no ho haurà estat, ni aquesta nit ni mai. Senzillament es tracta d’un cretí, que ha volgut fer palès el seu mal rotllo particular en contra d’una magnífica companyia, de la prestació més gloriosa del cor en els últims anys i de la millor direcció d’orquestra de la temporada.
Després ha estat un èxit, amb alguns buuus aïllats per Nicolai Putilin i Vladimir Vaneev. Certament han estat els més fluixos. Putilin ha fixat com te per costum. En la seva escena del acte tercer ha desafinat de valent.

El Dossifei de Vladimir Vaneev ha estat ben cantat, però aquest baix (?), o no te la veu per aquest paper o avui no ha tingut el dia (a l’assaig general tampoc el va tenir). En el fantàstic tercet amb Ognovenko i Brubaker, ha patit de valent en la zona aguda i malgrat tenir un bon volum, la veu li ha desaparegut més d’una vegada. Els nostàlgics han tret de seguida el nom del Talvela, darrer intèrpret del paper al Liceu i es clar, no hi ha color. El Príncep Ivan Khovnski de Ognovenko m’ha agradat molt. Molt be en el vesant escènic i vocalment molt sòlid. No és enSalminen, però ha sabut dosificar les forces fins el moment de la mort.
La resta del repartiment notablement millor que els components del darrer cast de la temporada 1988-1989.
Els dos papers de tenor, els Prínceps Andrei i Vassili, han estat cantats pel impressionant Vladimir Galouzine, fent ressonar el seu poderosíssim instrument per tota la sala, de manera controlada i afinada. Ha matisat, cossa estranya en ell, en la darrera escena, apianant notablement la veu. Llàstima que el paper sigui tan curt. Quines ganes tinc de que torni per un Otello, Pagliacci o Pikovaia Dama!!!.
El cas de Brubaker és diferent. També te un volum molt considerable, però crec que no te la intel·ligència de Galouzine. Emet el so de manera espectacular però desconeix el que són els matisos, les mitges veus i els reguladors. Ell llança la seva veu impressionant i prou. Al cap  de 5 minuts d’escoltar-lo, ja ens ha esgotat. Ha estat valent i no s’ha arronsat en cap moment, però una mica més musical ens hagués agradat més i segurament li hagués proporcionat algun BRAVO, que no ha tingut.
La Marfa d’Elena Zaremba, sense cap mena de dubte, passarà a la història del Teatre. Ha estat senzillament perfecte. Incisiva, tendre, patètica, valenta, musical, segura en tots els registres, fent una ostentació de la zona greu, absolutament insolent. Ha tingut molt èxit, però no el que jo crec que mereixia. Tot i així el torn A és un torn avorrit, ensopit i poc donat a les efusions. El T podrà ser un festival.
La resta excel·lents, tot i que s’ha de fer una menció especial per l’escrivà de Graham Clark, que com sempre, s’ha posat el públic a la butxaca. Tot i així li ha costat en molts moments, seguir el ritme que l’imposava el director, l’he notat una mica esgotat i amb problemes a la zona aguda, se’ns està fent gran.
Discretetes les ballarines perses, vestides de “Festival Mundial del Circo”.

El que ha fet avui el cor és memorable. És el veritable protagonista de l’òpera i te molts moments compromesos, que ha resolt amb escreix i amb insultant gosadia i avui que s’emblava que necessitaria d’algun reforç, doncs no, han cantat tots solets o si hi havien reforços, no han estat anunciats. Gloriós en tots els sentits, ja sigui escènicament parlant, com cantant. Han cantat tota l’estona sense cridar i en alguns petitíssims moments les sopranos han sonat una mica estridents, però molt menys que el dia del assaig. Les cordes masculines senzillament perfectes.

Crec que la direcció de Michael Boder és de moment la millor de tota la temporada. Ha deixat cantar a tothom sense tapar a ningú. És veritat que tots els cantants tenien veus molt voluminoses, però hem vist i escoltat altres directors que han arribat a tapar al cor. El so de l’orquestra ha estat en molts moments, preciós, llàstima que el fragment més conegut, el de la dansa de les esclaves perses, en el acte 4at, el corn anglès no ha tret un so massa bonic. Cal destacar la corda, amb un so ple i dolç quan així ho requeria la partitura. Aquest final reinventat per les representacions del Liceu, degut al mateix Michael Boder i al assistent del teatre, Gueràssim Voronkov, és molt coherent amb el final que ens proposa el llibret, colpidor, desesperat i trist. Tot un encert. Grans aplaudiments i ovació de gala per l’orquestra i el director.
L’escena és senzilla d’escenografia i molt treballada a la part d’interpretació. No te grans impactes visuals, però no perd mai l’interès i malgrat que la trama és molt complicada, a grans trets i amb el sobretitulat, és pot seguir. L’equip escènic no ha estat protestat, tampoc bravejat.
Amb aquest balanç i tan sols fent cas a la part objectiva de la crònica, a que venia el buuuuu isolat?. Si era per l’escena, no han protestat al equip encapçalat per Stein Winge. Si era pel final reinventat, tampoc han protestat al artífex, el mestre Boder. Si era pel Dossifei (que tanca l’obra), s’haguessin pogut esperar a fer-li quan ha sortit a saludar sol, però desprès d’aquesta nit rica i plena no te cap sentit. Quina pena de públic, que així que s’ha començat a aplaudir han començat a marxar, aprofitant la foscor de la sala.
Jo hi tornaré el diumenge del torn T (última representació), però abans hi tornaré un altre cop. Ves a saber quan ens la tornaran a programar.

• Altres entrades relacionades:

Tot preparant la Khovantxina i Tot assajant la Khovantxina.