La Santuzza d’Elīna Garanča amb Yonghoon Lee i Vitaliy Bilyy a l’ONP

Elïna Garanča (Santuzza) Cavalleria rusticana ONP Producció de Martone © Elisa Haberer / OnP

Elïna Garanča (Santuzza) Cavalleria rusticana ONP Producció de Mario Martone Fotografia © Elisa Haberer / OnP

A principis de desembre l’Opéra National de Paris va emparentar la Cavalleria Rusticana amb Sancta Susanna de Hindemit, un acoblament si més no curiós. Semblaria més lògic associar l’òpera de Hindemit amb la Suor Angelica pucciniana tenint en compte que ambdues passen a convents de monges, tal i com van fer a Lió l’any 2012, però l’òpera parisenca ha anat a buscar dues produccions de Mario Martone, per a la Scala la de Mascagni (allà es va representar amb els tradicionals Pagliacci) i la de Lió per Sancta Sussana. Jo avui només us parlaré de l’òpera verista i de la seva protagonista, Elīna Garanča.

La mezzosoprano letona canta una voluptuosa Santuzza, sense la visceralitat sangínia que la tradició imposa, segurament des d’una vessant més moderna, però amb unes facultats vocals d’impacte, amb la seva bellíssima veu i el seu registre ample, generós i seductor. Sembla més Lola que Santuzza i costa entendre com Turiddu pot deixar escapar una bellesa tan exòtica i tan poc meridional, tan nòrdica i tan poc camperola, tan elegant i fins i tot tan aristocràtica. Continua llegint

INSISTINT AMB EUGENE ONEGIN: EL VÍDEO

Mariusz Kwiecien (Onegin) i Anna Netrebko (Tatiana) en el 3er acte de Eugene Onegin al MET Foto: Ken Howard/Metropolitan

Mariusz Kwiecien (Onegin) i Anna Netrebko (Tatiana) en el 3er acte de Eugene Onegin al MET Foto: Ken Howard/Metropolitan

Commocionat per la mort de Patrice Chereau, que es mereix un apunt com cal, avui  sense gaires explicacions, ja que totes van ser donades abans d’ahir, i quasi tots ho tenim ben fresc, us deixo el enllaços de l’Eugene Onegin del MET, avui tenia previst una altra novetat suculenta, però problemes tècnics ho han impedit.

Amb paciència obtindreu una copia que té un so que millora el del cinema, preservant les qualitats visuals.

Per recordar el que hem dit tots plegats sobre aquesta producció us deixo a l’abast, l’enllaç a l’apunt de diumenge Continua llegint

EL MET AL CINEMA: EUGENE ONEGIN

Mariusz Kwiecień i Anna Netrebko a Eugene Onegin MET 2013. Producció de Deborah Warner. Fotografia Ken Howard/MET

Mariusz Kwiecień i Anna Netrebko a Eugene Onegin MET 2013. Producció de Deborah Warner. Fotografia Ken Howard/MET

La temporada del MET es va inaugurar el passat 23 de setembre amb una nova producció de la preciosa òpera de Txaikovski, Eugene Onegin, amb una nova producció de la directora anglesa Deborah Warner, coproducció amb l’English National Opera, que no millora l’anterior de Robert Carsen, sota la direcció de Gergiev i amb un repartiment pràcticament perfecte.

Ahir dissabte varem tenir l’oportunitat de fruir de l’espectacle inaugural mitjançant les transmissions en directa al cinemes, que per tercer any consecutiu ens ofereix la possibilitat de participar de la temporada operística més desitjada del món. Ara que les coses comencen a pintar malament a casa nostra, és un bàlsam molt reparador i després de les “galdositats inaugurals locals” encara més.

Valery Gergiev és el principal director invitat del MET i amb una obra com aquesta és infal·lible. Menys turmentat i més subtil que anys enrere, la direcció de Gergiev s’ha d’assaborir lentament, com els grans vins, està plena de detalls que necessiten del seu temps, d’una exposició pausada i densa que esdevé un  perfecte embolcallador de climes i atmosferes escèniques precioses. Acompanya als cantants amb precisió, tenint sempre molta cura de no robar mai el protagonisme vocal i enlairant a les cotes d’habitual excel·lència i brillantor a l’orquestra del MET, quan la partitura ho requereix, ja sigui en els preludis que acompanyen totes les escenes, tots ells exposats amb una mestrívola capacitat descriptiva, ja sigui en les grans i brillants escenes dels balls del segon i tercer acte. Continua llegint

EL VÍDEO DE RUSLAN I LUDMILA AL BOLXOI

Ruslan i Ludmila, producció de Dmitri Tcherniakov al Bolxoi de Moscou

I els ciments del venerable i històric Teatre Bolxoi de Moscou es van remoure quan el passat 2 de novembre es va estrenar la nova producció de l’òpera de Mihail Glinka, Ruslan i Ludmila, amb la direcció musical de Vladimir Jurowski  i l’escènica, i aquí ve el motiu del terratrèmol, de Dmitri Tcherniakov.

Ruslan i Ludmila l’òpera del pare de l’òpera russa Mihail Glinka, és o era, quelcom intocable per la tradició operística eslava. Tots coneixem i hem vist com eren fins fa molt poc els muntatges provinents dels grans teatres russos, amb el Mariinski de Sant Peterburg al capdavant d’ençà la direcció de Gergiev i el gran Bolxoi, ara renovat i pel que sembla, no tan sols arquitectònicament, i és per això que aquest nou muntatge que ha inaugurat la temporada operística del teatre reconstruït després d’una llarga i costossisima reforma, degut a un dels directors més interessants, controvertits, polèmics i contractat dels nostres dies, Dmitri Tcherniakov, ho ha capgirat tot.

Aquesta òpera fantàstica en cinc actes, basada en un poema de Puskin, en mans de Tcherniakov ha esdevingut com era d’esperar, un revulsiu a tanta tradició imposada i malgrat que a mi m’ha costat bastant seguir l’argument original, ja de per si bastant farragós, és de visió més que recomanable. La inventiva del director rus ha superat tot allò que podia ser imaginable i ens proposa una relectura en clau contemporània, de la societat russa i és clar, malgrat que no són tan diferents de nosaltres, estic segur que moltes de les picades d’ullet que els fa a ells, nosaltres no les acabem de caçar. Continua llegint

LICEU: PIKOVAIA DAMA

La sensació, un cop acabada la segona representació de la Pikovaia Dama d’aquesta temporada, és que encara estem en un període d’assaigs i també, que amb un treball intens del mestre Boder amb l’orquestra, potser podria acabar d’arrodonir unes representacions, que si he de jutjar per la reacció del públic del torn A, l’espectacle ha despertat una indiferència preocupant.

Què falla?, què és el que no acaba de funcionar?, doncs al meu entendre, principalment Michael Boder. No he dit l’orquestra, que no us negaré que ha tingut una de les pitjors nits d’aquesta temporada, sinó de la direcció, de la concepció musical del mestre, sense ànima, sense la fatalitat associada a Txaikovski, sense aquella desesperació latent a tota l’extraordinària partitura. Continua llegint

CARAM QUIN BALLO!!!

UN BALLO IN MASCHERA ACT III MARIO MARTONE

UN BALLO IN MASCHERA ACT III MARIO MARTONE

L’experiència d’anar al cinema per veure una representació d’òpera, en directa ha estat una experiència molt positiva en si mateixa. Una experiència interessant que estic segur que amb el temps esdevindrà una formula molt més habitual i normalitzada.

He anat als cinemes Icària. La sala no era plena del tot però amb molt amés gent que altres diumenges que hem anat al cinema i érem quatre gats. Avui no. Potser tres quarts d’entrada, que no està gens malament.

El públic força respectuós, fins hi tot un espectador que ha comprat les maleïdes crispetes, se les ha menjat a fora, tot un detall. Continua llegint

TOT GAUDINT LA KHOVANTXINA

 

Galouzine i Zaremba en l’escena final. Foto Bofill

El climàtic final d’aquesta magnífica Khovantxina, fent-se l’obscuritat total a l’escena desprès d’uns breus segons de silenci, s’ha vist brutalment trencat, tot just quan començaven a arrencar els primers aplaudiments, amb un isolat i sonor BUUUUUUUUUUUU. El desencís ha estat total. Què ha portat a aquest espectador a protestar?. Segurament, no ho sabrem mai, però l’efecte destructiu, negatiu i absolutament injust ha estat assolit. Després de més de tres hores d’un espectacle absolutament reeixit, un espectador ha volgut esdevenir el protagonista de la vetllada, però ves per on, no ho haurà estat, ni aquesta nit ni mai. Senzillament es tracta d’un cretí, que ha volgut fer palès el seu mal rotllo particular en contra d’una magnífica companyia, de la prestació més gloriosa del cor en els últims anys i de la millor direcció d’orquestra de la temporada.
Després ha estat un èxit, amb alguns buuus aïllats per Nicolai Putilin i Vladimir Vaneev. Certament han estat els més fluixos. Putilin ha fixat com te per costum. En la seva escena del acte tercer ha desafinat de valent.

El Dossifei de Vladimir Vaneev ha estat ben cantat, però aquest baix (?), o no te la veu per aquest paper o avui no ha tingut el dia (a l’assaig general tampoc el va tenir). En el fantàstic tercet amb Ognovenko i Brubaker, ha patit de valent en la zona aguda i malgrat tenir un bon volum, la veu li ha desaparegut més d’una vegada. Els nostàlgics han tret de seguida el nom del Talvela, darrer intèrpret del paper al Liceu i es clar, no hi ha color. El Príncep Ivan Khovnski de Ognovenko m’ha agradat molt. Molt be en el vesant escènic i vocalment molt sòlid. No és enSalminen, però ha sabut dosificar les forces fins el moment de la mort.
La resta del repartiment notablement millor que els components del darrer cast de la temporada 1988-1989.
Els dos papers de tenor, els Prínceps Andrei i Vassili, han estat cantats pel impressionant Vladimir Galouzine, fent ressonar el seu poderosíssim instrument per tota la sala, de manera controlada i afinada. Ha matisat, cossa estranya en ell, en la darrera escena, apianant notablement la veu. Llàstima que el paper sigui tan curt. Quines ganes tinc de que torni per un Otello, Pagliacci o Pikovaia Dama!!!.
El cas de Brubaker és diferent. També te un volum molt considerable, però crec que no te la intel·ligència de Galouzine. Emet el so de manera espectacular però desconeix el que són els matisos, les mitges veus i els reguladors. Ell llança la seva veu impressionant i prou. Al cap  de 5 minuts d’escoltar-lo, ja ens ha esgotat. Ha estat valent i no s’ha arronsat en cap moment, però una mica més musical ens hagués agradat més i segurament li hagués proporcionat algun BRAVO, que no ha tingut.
La Marfa d’Elena Zaremba, sense cap mena de dubte, passarà a la història del Teatre. Ha estat senzillament perfecte. Incisiva, tendre, patètica, valenta, musical, segura en tots els registres, fent una ostentació de la zona greu, absolutament insolent. Ha tingut molt èxit, però no el que jo crec que mereixia. Tot i així el torn A és un torn avorrit, ensopit i poc donat a les efusions. El T podrà ser un festival.
La resta excel·lents, tot i que s’ha de fer una menció especial per l’escrivà de Graham Clark, que com sempre, s’ha posat el públic a la butxaca. Tot i així li ha costat en molts moments, seguir el ritme que l’imposava el director, l’he notat una mica esgotat i amb problemes a la zona aguda, se’ns està fent gran.
Discretetes les ballarines perses, vestides de “Festival Mundial del Circo”.

El que ha fet avui el cor és memorable. És el veritable protagonista de l’òpera i te molts moments compromesos, que ha resolt amb escreix i amb insultant gosadia i avui que s’emblava que necessitaria d’algun reforç, doncs no, han cantat tots solets o si hi havien reforços, no han estat anunciats. Gloriós en tots els sentits, ja sigui escènicament parlant, com cantant. Han cantat tota l’estona sense cridar i en alguns petitíssims moments les sopranos han sonat una mica estridents, però molt menys que el dia del assaig. Les cordes masculines senzillament perfectes.

Crec que la direcció de Michael Boder és de moment la millor de tota la temporada. Ha deixat cantar a tothom sense tapar a ningú. És veritat que tots els cantants tenien veus molt voluminoses, però hem vist i escoltat altres directors que han arribat a tapar al cor. El so de l’orquestra ha estat en molts moments, preciós, llàstima que el fragment més conegut, el de la dansa de les esclaves perses, en el acte 4at, el corn anglès no ha tret un so massa bonic. Cal destacar la corda, amb un so ple i dolç quan així ho requeria la partitura. Aquest final reinventat per les representacions del Liceu, degut al mateix Michael Boder i al assistent del teatre, Gueràssim Voronkov, és molt coherent amb el final que ens proposa el llibret, colpidor, desesperat i trist. Tot un encert. Grans aplaudiments i ovació de gala per l’orquestra i el director.
L’escena és senzilla d’escenografia i molt treballada a la part d’interpretació. No te grans impactes visuals, però no perd mai l’interès i malgrat que la trama és molt complicada, a grans trets i amb el sobretitulat, és pot seguir. L’equip escènic no ha estat protestat, tampoc bravejat.
Amb aquest balanç i tan sols fent cas a la part objectiva de la crònica, a que venia el buuuuu isolat?. Si era per l’escena, no han protestat al equip encapçalat per Stein Winge. Si era pel final reinventat, tampoc han protestat al artífex, el mestre Boder. Si era pel Dossifei (que tanca l’obra), s’haguessin pogut esperar a fer-li quan ha sortit a saludar sol, però desprès d’aquesta nit rica i plena no te cap sentit. Quina pena de públic, que així que s’ha començat a aplaudir han començat a marxar, aprofitant la foscor de la sala.
Jo hi tornaré el diumenge del torn T (última representació), però abans hi tornaré un altre cop. Ves a saber quan ens la tornaran a programar.

  • Altres entrades relacionades:

Tot preparant la Khovantxina i Tot assajant la Khovantxina.