IN FERNEM LAND

LA DONNA DEL LAGO (nou enregistrament).


Rossini va escriure La Donna del Lago per a Nàpols i per encàrrec del empresari Barbaja, que en veure’s abandonat per Spontini quan aquest va marxar a treballar a Berlín per a Frederic Guillem III de Prussia.

Rossini va haver de treballar amb rapidesa, doncs l’encàrrec es va fer al mes de juliol de 1819 i al setembre els cantants varen començar a estudiar la partitura. Sembla ser que Rossini es va buscar un ajudant anònim (quin morro oi?), per tal de fer els recitatius i fins hi tot l’ària de Douglas “Taci lo voglio” (més morro encara).

Un cop aprovat el llibret per la censura, l’òpera s’estrenà el 24 d’octubre de 1819. Inaudit!!! en menys de tres mesos, Rossini va escriure, amb l’ajuda d’un “negre”, una obra mestre.

Els cantants de l’estrena són de llegenda:

Giacomo V: Giovanni David

Rodrigo: Andrea Nazzari

Elena: Isabella Colbran

Malcolm: Rosmunda Pisaroni

Douglas Michelle Benedetti

La Colbran

L’orquestra de la estrena estava formada per , 2 ottavini, 2 flauti, 2 oboi, 2 clarinetti, 2 fagotti, 2 corni (4 per l’ària de Douglas, és a dir l’escrita pel col·laborador que d’hauria tenir tendències “wagnerianes”), 2 trombe, 3 tromboni, timpani, grancassa, piatti, triangolo, arpa, archi (no diu quants), i banda .El primo violino i director d’orquestra de l’estrena va ser Giuseppe Festa.

L’òpera va obtenir un bon èxit a l’estrena, que es va anar consolidant en les 12 representacions següents i sobretot en les funcions que es varen programar a RUBINIla temporada 1820, sempre amb la diva del moment, la ColbranNazzari cantant el Rodrigo i Rubini el Giacomo V. La seva senyora en la vida real Adelaide Comelli, va cantar el Malcolm.

Per aquestes representacions Rossini va incorporar una ària del Ermione per que la cantés el tenor Rubini, “Donna adorata – T’arredi al mesto pianto” (una mica manta si que era el Gioacchino).

Més tard per l’estrena d’aquesta òpera a Paris, Rossini va fer canviaments importants a la partitura, supressió de la magnífica ària d’entrada de Malcolm, que va substituir per la de Arsace de la Semiramide, supressió del increïble tercet del segon acte, per altres fragments ja escrits d’Armida i Bianca e Falliero.

Sort que desprès les edicions crítiques han tornat la música original on era, encara que per fer això uns quants espavilats cobrin de manera escandalosa, segons el meu entendre,  drets d’autor.

Com a curiositat cal dir que es va utilitzar gran part del material musical d’aquesta òpera per fer el pasticcio Robert Bruce, estrenat a Paris el 30 de desembre de 1846.

Durant la primera meitat del segle XX aquesta òpera va romandre en Rossinil’anonimat, com gaire be tota l’obra de Rossini,  i no va ser fins al Maggio Musicale de 1958 que es va reposar amb la Carteri (Elena), Companeez (Malcolm), Valleti (Giacomo), Ruhl (Rodrigo) i Washington (Douglas). Després cal recordar la versió de 1969 per la RAI a Torino amb una immensa Montserrat Caballé acompanyada per Bonisolli (Giacomo) i Botazzo (Rodrigo) i una inapropiada Hamari (Malcom). La Gulín també va cantar la Elena a Bologna al 1974.

Els anys 80 varen ser els anys del esclat rossinià, amb el magnífic festival de Pessaro (ROF), veritable pedrera de una llista innegable de talents i grans cantants que han fet tornar al lloc, que mai haguessin hagut de perdre, aquestes òperes i aquest compositor cabdal a la història de l’òpera.

Podles (Malcolm)Cantants con la Leyla Cuberli (Elena al 1981 al ROF amb Dupuy, Landgridge, Kuebler, De Corato), Frederica von Stade (Elena a Houston, New York i Londres, sempre amb la Horne de Malcolm, Rackwell Blake, Chris Merritt i Raffanti), la Ricciarelli (Elena a Pesaro al 1983, amb la Valentini-Terrani, el Dalmau González, el Dano Raffanti i el luxe asiàtic de Samuel Ramey pel Douglas). La Gasdia, la Aliberti, la Antonacci, la June Anderson (Elena en una memorable edició de la Scala dirigida per Muti i amb el millor Rodrigo de Rockwell Blake, el Giacomo de Merritt i el Malcolm de la Dupuy). La Devia, la Tamar (Elena magnífica a Avignon acompanyada per la increïble Podles, el Blacke i el debutant McPherson), la Swenson (Elena a Salzburg el 2002 amb un Malcolm de referència, la Barcellona i un Rodrigo de somni, el Florez) fins arribar al 2006 amb aquest enregistrament de la firma Opera Rara, arran del concert del festival de Edimburgh del 2006.

Opera Rara ha tret aquest enregistrament quan ja ni ha altres dos oficials a les nostres prestatges, la de Pesaro de 1983 (Sony) amb el inici del capvespre vocal de la Ricciarelli, dirigint el sorprenent debutant, Maurizio Pollini. L’altre és la de l’edició de la Scala del 1992, amb la millor direcció de Muti i un equip vocal sensacional, tret de la massa etèria June Andersson, que amb el seu cant permanentment melangiós i tendent al calat, no fa mèrits suficients per defensar la memòria de la Colbran.

Potser per això la firma anglesa ha decidit treure la seva versió i aprofitant els concerts previstos en el festival de Edimburg,  enregistrar-los. A la gravació no sentim ni un aplaudiment tot i que algun sorollet que ens fa intuir la presa LIVE, si que es deixa  sentir.

Inicialment estava previst que el rol d’Elena el cantés la magnífica i molt adient al rol Colbran, Anna Caterina Antonacci, però finalment ho va fer la pràcticament desconeguda Carmen Giannattasio, jove soprano italiana, amb un color i una veu molt central, amb molt cos, que es capaç de cantar aquesta part tan central i amb la agilitat necessària. La seva veu, com ha de ser, no sabem si situar-la entre la mezzo i la soprano i tan sols algun agut una mica obert i amb certa tendència al crit, fa enterbolir una prestació fresca i extraordinària. El rol de Malcolm està a càrrec de la contralt irlandesa Patricia Bardon (Cornelia del Giulio Cesare al Liceu), si be no te la contundència d’una Podles i la lluminositat de la Horne, canta de manera musicalíssima la brillant  part. Els rol de tenor d’aquesta òpera són temibles. Giacomo està cantat pel jove americà Keneth Tarver, que malgrat les boníssimes crítiques que li varen fer per Il Viaggio a Reims del Liceu, a mi no em va acabar de fer el pes, no tan per l’estil, que el te, però si per la seva veu a vegades eunocoide. En aquest enregistrament està millor. No és ni Blake, ni Juan Diego Flórez, que és qui talla el bacallà avui en aquest rol, però la classe, musicalitat i expressivitat hi són. Aquells aguts de tant en tant, entre blanquets i poc consistents també i la zona greu és inexistent.

El rol de Rodrigo és dificilíssim i una mica ingrat. Ha de cantar-lo un veritable baritenor i el voluntariós, eficaç i sempre valent Gregory Kunde no ho és. Tot hi així se’n surt prou be i en el temible, espectacular i bellíssim tercet  “Qual pena in me già desta” es deixa sentir, no sempre amb la veu bellíssima però si amb totes les notes agudes col·locades. Els greus més treballats, romanen desdibuixadots.

El rol menor de Douglas està ben servit per Robert Gleadow i tan Francesca Sassa (Albina) com Mark Wilde en la doble intervenció de Serano i Bertram, no molesten.

La Scottish Chamber Orchestra sota la brillant direcció de Maurizio Benini, que no arriba, per poc, a l’excel·lència de Muti a la Scala amb aquell inoblidable crescendo tensionat de la corda, abans del cor que inicia el finale primo “Già un raggio forier” i l’excel·lent i el magnífic cor del festival, tot i que amb una dicció massa british, fan d’aquest enregistrament una joia del catàleg d’aquesta imprescindible discogràfica.

La presa de so és immillorable, com de costum en aquest segell i la presentació i el llibret que acompanya als discs, ja mereixen la compra, això si, s’ha de demanar un préstec bancari per adquirir-lo.

La Donna del Lago, després de la Semiramide, és la meva òpera predilecte de Rossini, s’ha notat?

6 comments

  1. ¡Cómo entiendo que sea una de tus óperas preferidas de Rossini! A mi me parece la más redonda de todas las que hizo para la Colbran, qué maravilla de música… La entrada tan etérea de Elena, el aria de Rodrigo, la pelea de DOes de los dos tenores, con Elena de por medio…Uff, me la pongo ahora mismo! 😉
    Me gusta mucho un ensayo de Alberto Zedda sobre esta ópera “La Donna del Lago, ovvero l’imperio dei sensi”, donde deja caer, entre otras cosas, que quizás no haya tan lieto fine como creemos, y que una vez que Elena conoce a Uberto, sus prioridades quizás cambian un poco. Un buen ejemplo está en la escena final, con esa pausa escrita antes de “felicità” y el coro solapándose en ese momento con la palabra “avversità”. Muy interesante todo, para esta ópera tan mágica.

    M'agrada

  2. colbran

    Enhorabuena Ximo el comentario-editorial es abundante y bien seleccionado. Quizás no debiera añadir nada, pero cómo es posible que no lo haga si se trata de mi Rossini?. Tengo anécdotas recogidas de aquí y de allá y datos de su elaboración, estreno y posteriores representaciones que no has citado y me agradaría a mi hacerlo.
    En primer lugar esta obra, basada en el poema de Walter Scott “The lady of the lake”, que Stendhal consideraba un bodrio, iba a musicarla el reciente “Premio de Roma” (1819) Désiré Alexandre Batton, compositor francés que estaba estudiando en Italia gracias al premio. Coincidió un día con Rossini y le mostró el poema por si quería leerlo. Don Joaquín lo leyó y quedó entusiasmado por la atmósfera escocesa, los highlands y la mezcla de reyes y pueblo, pidiendo entonces a Andrea Leone Tottola que le escribiera el libretto. De esta forma cumplía con el compromiso del San Carlo y facilitaba a su maravillosa futura esposa(1822), la eximia Isabel Colbran, otro rol magistral en su brillantísima carrera. El músico francés se quedó con las ganas de componer su ópera sobre el tema.
    El público no reaccionó bien en el estreno. Al principio se quedó extasiado con el decorado, pero iba preparado para silbar y esperaba el menor incidente para hacerlo. El aria de la barca fue muy bien cantada por Colbran y ahí no pasó nada. Pero Nozzari inauguraba su prestación con un grito desde el fondo del escenario que, en esta ocasión, estaba muy al fondo y no oía a la orquesta y lo dió ligermente desafinado. Los militares que ocupaban las cinco primeras filas del parterre, y estaban ebrios, comenzaron a rugir contentos por tener un motivo para protestar. Cuando comenzó la parte de las trompetas uno de los oficiales imitó el trotar de los caballos y a él se unieron quinientos estudiantes que irrumpieron en el parterre. Rossini se desmayó.
    Y por qué todo ésto?. Pues porque el público se había enterado de que Rossini había abandonado el estilo de su anterior ópera “Eduardo e Cristima”, que había agradado mucho, por una nueva forma y querían que permaneciese inamovible en su estilo. De todas maneras el aria final fue celebradísima quizás porque, aparte de que Colbran estuvo maravillosa, les recordaba el estilo habitual de Rossini.
    Al acabar la función don Joaquín fue a felicitar a su musa y amante, que también lo era, con anterioridad, de Domenico Barbaja y del propio rey de Napoles (todos al mismo tiempo), cosa que se zanjaría con su posterior matrimonio. Un empleado del teatro irrumpió en el camerino para decirle que fuera al escenario para comprobar cómo el público le insultaba y Rossini le dió tal puñetazo que el funcionario salió rodando de la habitación. Hay quien, no obstante, lo pone en duda porque se argüía que no era muy dado a las confrontaciones.
    En la siguiente función la obra fue calurosamente aceptada por el público, aunque se tomó la precaución de redUcir el número de trompetas a la mitad. Sin saber lo que había sucedido en la siguiente representació, Rossini comentaba a todo el que le preguntaba que el estreno había sido un éxito colosal, como sucedió durante el resto de las representaciones y en los sucesivos estrenos en diferentes teatros.
    Sobre la autoría de ese aria mencionada por Ximo de otro compositor, era habitual hasta entonces aceptar contribuciones exteRnas, como sucedió con el duo “Nel rivederti, o caro” que el cantante romano Filippo Celli añadió al principio del segundo acto de “La donna del lago”, a partir de una de las representaciones (23 de junio de 1823) en el Teatro Argentina de Roma (donde siete años atrás había estrenado “Il barbiere…”) y que cantaban Santina Ferlotti Sangiorgi y la Pisaroni.
    Hoy día, evidentemente, escuchamos la versión original de Rossini, libre de las aportaciones alienas, con el clásico ritmo de bolero español con el que Rossini daba casi siempre la entrada en escena a su adorada Isabel, hasta que la aborreció y la cambió por una medio pelindrusca.
    Sólo la he visto una vez escenificada en Avignon, pero lo recordaré mientras viva. A pesar de que en el primer acto Alberto Zedda me pareció excesivamente lánguido en su dirección musical (en el segundo estuvo genial), las voces que servían a la partitura y que ha mencionado Ximo fueron prácticamente inigualables. Ewa Podlés estuvo magistral, aunque muy ridiculamente vestida, y Iano Tamar soberbia. Brillaron extraordinarias en los duos y Tama cantó un “Tanti affetti” glorioso con su voz absolutamente Colbran, con momentos de auténtica mezzo. Blake (un poco tocado) cantó con su habitual maestria y el debut de McPherson de etiqueta y leyendo la partitura con una contrafigura realizando la labor teatral (sustituía al tenor previsto en última instancia)fue una sorpesa agradabilísima. Qué pareja la Tamar-Podlés…!
    Y qué maravillosas melodías contiene esta ópera genial, fruto de un auténtico genio!!!
    Cuándo, demonios!, la veremos en el Liceu?

    M'agrada

  3. Pues suerte que son unas cosillas de aquí y de allá. MAMMA MIA!!!.
    En el Liceu estaba prevista con el equipo que canto Semiramide (Florez-Barcellona), pero finalmente se coprodujo con el Real, Torino y el ROF, la Semiramide de Kubrick.
    Fue una pena, pero ganamos una Semiramide, que vaya, no está nada mal.

    M'agrada

  4. jesus

    Desde Mexic, per millorar les estadistiques del blog, ha estat un plaer assistir a aquestes clases sobre La donna del Lago. No la he vist mai i ja estic desitjant de que es faci al Liceu, o qualsevol altre lloc que no sigui massa lluny.
    Continuare llegint el blog durant la meva estancia a la terra d’en Villazon ja que aixó contribueix a oblidar una mica la feina.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: