STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: FALSTAFF (Maestri-Tézier-Fanale-Giannattasio-Fahima-Lemieux;McVicar-Mehta)

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Tornem després d’alguns mesos a la Staatsoper de Viena per assistir a una representació de Falstaff, una òpera que estimo molt, malgrat que sembla impossible que actualment la puguem veure per un altre cantant que no sigui Ambrogio Maestri, que ho fa bé però no és, ni de lluny, el gran Falstaff que ens volen fer creure que és. Vulgaritat tècnica.

A Viena conflueixen la direcció vigorosa, serena i brillant, com acostuma, de Zubin Mehta, amb el geni teatral, cada vegada més conservador de David McVicar, que presenta a Viena una bellíssima nova producció de inspiració “Giorgiostrehleriana”, destinada a agradar a tothom.

Mehta segurament no tindrà el tremp genial de Pappano o la fascinant nostàlgia decadent de la direcció de Giulini, però si que sap extraure tota la bellesa de la partitura sense deixar als cantants a l’estacada, tot i que a vegades sembla que no acabi de quadrar correctament la concertació (el so del streaming de les transmissions de Viena no és gaire bo).  L’orquestra sense deixar de ser un protagonista més, acompanya amb respecta als cantants,

Tret del Falstaff del Festival de Verbier que va protagonitzar Bryn Terfel, tots els darrers Falstaff comentats a IFL tenen com a protagonista a Maestri (MET; Salzburg, Liceu, Scala…). I continuo pensant que si no fos pel  contundent físic del simpàtic baríton italià, Maestri no actuaria més enllà dels teatres del segon nivell.

Tézier és un gran i esplèndid Ford, mentre que Fanale és un Fenton competent al que he trobat a faltar la fascinació vocal que un bon Fenton ha d’acabar imposant amb les seves frases elegíaques i abrandades d’amor desbocat. Tots formen un bon equip al costat de Thomas Ebenstein com a Cajus, Herwig Pecoraro com a Bardolfo i Riccardo Fassi com a Pistola.

Però és el magnífic equip femení el que s’emporta la palma encapçalat per la intensa Alice de Carmen Gianastasio, la contundent Marie-Nicole Lemieux com a Quickly ideal en la línia Barbieri tot i que més refinada, la etérea Hila Fahima com a encisadora Nannetta i una esplèndida Lilly Jørstad com a Meg, un rol que quasi mai llueix tant com el fa lluir ella.

Falstaff és una genialitat musical i una filigrana teatral que admet pocs experiments. MacVicar no arrisca i per a mi encerta de ple amb una atmosfera pictòrica que permet embolcallar les escenes de manera exquisida i és clar cloure la comèdia amb una escena del bosc de Windsor pura poesia visual i teatral.

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Giuseppe Verdi
FALSTAFF

Ambrogio Maestri (Falstaff)
Ludovic Tézier (Ford)
Paolo Fanale (Fenton)
Carmen Giannattasio (Alice Ford)
Hila Fahima (Nannetta)
Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly)
Lilly Jørstad (Meg Page)
Thomas Ebenstein (Dr. Cajus)
Herwig Pecoraro (Bardolfo)
Riccardo Fassi (Pistola)

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Director musical: Zubin Mehta

Director d’escena: David McVicar
Escenografia: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Gabrielle Dalton 
Disseny de llums: Paul Keogan

Wiener Staatsoper 12 de desembre de 2016

Els streaming de la Staatsoper de Viena, per ser de pagament no son gaire curosos en les preses de so, ni en els enquadraments televisius, però en aquest cas la nova producció i el bon equip vocal, a banda del genèric protagonista, bé mereixia una visió que aquí no em vaig deixar perdre.

LA ROH 2015/2016 AL CINEMA: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI

Que la retransmissions al cinema ha esdevingut el gran fenomen operístic dels darrers anys ja no ho dubte ningú, i que molts teatres ho veuen com una inversió imprescindible i una font de ingressos directa i indirecta per donar-se a conèixer  i alleugerir les tensions del compte de resultats, és una evidència.

Que el Liceu fos pioner i que directors posteriors no fossin capaços en el seu moment d’aprofitar la visió de futur i situar-se en el lloc avantatjós  que sempre suposa ser el primer, és quelcom digne d’estudi, i que ara recuperem el temps perdut, si bé amb una única i escadussera retransmissió per temporada, és com a mínim esperançador.

Hi ha teatres que han optat per la modalitat del streaming de pagament (la Staatsoper de Viena) i altres en obert (Munich), alguns també s’han adherit a canals e televisió (Arte, Medici o The Opera Platform) sempre amb el mateix i lloable intent, la difusió, els ingressos suplementaris a la recerca de nou públic.

El Metropolitan de Nova York i la ROH de Londres, són les dues cases operístiques més actives al cinema, i en menor mesura la ON de Paris. En un mes de gener especialment prolífic que s’iniciava amb  la inauguració de la Scala amb la “Giovanna d’Arco”, ha seguit Londres i immediatament Paris, a l’espera de “Les pêcheurs de perles” del mes de gener al MET. A Londres va ser el prop passat 14 de desembre el tàndem operístic més popular, Cavalleria rusticana i Pagliacci, mentre que el dia 17 des de La Bastille parisenca tindrem un dels esdeveniments de la temporada amb “La Damnation de Faust” de Berlioz a París amb un repartiment molt estelar. Continua llegint

MARIA STUARDA A LA ROH (DiDonato, Giannattasio, Jordi, Carpenter,Rose;de Billy)

Del 19 de desembre de 2014 fins al 8 de gener de 2015 en el Gran Teatre del Liceu tornarà una òpera estimada pel públic barceloní, Maria Stuarda de Gaetano Donizetti, amb la particularitat de que en el primer dels dos repartiments previstos, la protagonista serà la mezzosoprano Joyce DiDonato, com ja ho va ser al Metropolitan de Nova York i de la que podeu disposar el vídeo (Une concession à Cathie)  i com també ho és ara a la Royal Opera House Covent Garden de Londres, al costat de Carmen Giannattasio i Ismael Jordi.

Al Covent Garden la direcció musical és del vell conegut mestre Bertrand de Billy, que “violenta” tant el discurs musical que la versió em sembla mancada de l’alè romàntic que el belcanto donizettià ha de tenir i tots els cantants crec que en surten perjudicats. En aquest sentit al Liceu estarem més de sort amb el mestre Benini, una absoluta garantia en aquest repertori.

És ben curiós que la crítica anglesa hagi passat per alt totes les manipulacions en les transposicions que sofreix la partitura per tal que Joyce DiDonato es senti “còmode” en tots els passatges, suposant que el que canta la mezzosoprano nord-americana és la versió Malibran de la partitura, quan no ho és ni al MET, ni ara a la ROH, ni com suposo que tampoc ho serà al Liceu, és clar que al Liceu com que hi ha dos repartiments, i el segon el canta una soprano (Irina Lungu) potser escoltarem dues versions ben diferents, caldrà estar ben atents. Continua llegint

LA FENICE: CONCERT DE CAP D’ANY (Giannattasio-Brownlee;Matheuz) vídeo

Concert de Cap d'ANy a La Fenice de Venècia 2014 Carmen Giannattasio-Lawrence Brownlee i Diego Matheuz

Concert de Cap d’Any a La Fenice de Venècia 2014
Carmen Giannattasio-Lawrence Brownlee i Diego Matheuz

Si ahir vam passar el dia amb el concert de Sant Silvestre, és a dir, el darrer dia de l’any, avui ens apropem a Venècia per assistir des de el meravellós teatre de La Fenice, al concert de Cap d’Any que aquest any ha tingut com a protagonistes a la soprano italiana Carmen Giannattasio i al tenor nord-americà Lawrence Brownlee, i que van oferir un concert acompanyats per l’orquestra del teatre sota la direcció del jove mestre veneçolà Diego Matheuz.

Per la televisió només van oferir la segona part i podreu comprovar, a part dels aspectes que més ens interessen a IFL, com la realització televisiva,  abusa del “marc incomparable” de la ciutat i el teatre, per farcir el concert de imatges i ballets interposats a la música, en una copia del que es fa cada any al tradicional concert vienès i que deixeu-me dir que jo sempre he detestat. Sembla com si amb la música no n’hi hagués prou per gaudir i necessitin, si o si, omplir d’imatges sovint molt ensucrades, la pantalla per tal de fer-ho més assequible a tothom. Continua llegint

FALSTAFF A LA SCALA 2013

Falstaff, acte 3er escena 2ª, producció de Robert Carsen

Falstaff, acte 3er escena 2ª, producció de Robert Carsen

Després del Lohengrin inaugural la temporada de la Scala ha donat pas al genial Falstaff en una nova producció de Robert Carsen, coproduïda amb la ROH Covent Garden de Londres i la Canadian Opera Cpompany de Toronto.

De moment no disposo del vídeo i és una llàstima ja que en aquesta òpera la part escènica és molt important, i per altre part Robert Carsen malgrat que no sempre encerta en les seves estimulants propostes, m’interessa molt.

Per tant avui us porto l’àudio de la primera representació de les 9 previstes i que va tenir lloc el passat dia 15 de gener.

Hi han hagut canvis en el repartiment ja que Barbara Frittoli que tenia que fer Alice va cancel·lar i en el seu lloc canta totes les funcions la soprano Carmen Giannastasio.

En el “segon repartiment” hi troben a Bryn Terfel (tres funcions) interpretant Falstaff, Massimo Cavaletti (Ford), Antonio Poli (Fenton), Ekaterina Sadovnikova (Nanetta), Manuela Custer (Mrs. Pegg) i Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly).

A la primera escoltada m’he avorrit bastant. Ja he comentat alguna que altre vegada que Daniel Harding em desconcerta, i al costat de direccions veritablement inspirades, amb tremp i volada, trobo que n’hi ha d’altres que no acaba de despagar o que vol ser tan personal que l’acaba esgarrant, i em penso que aquí rau la desil·lusió generalitzada de l’audició d’aquesta representació. Continua llegint

LA CLEMENZA DI TITO A AIX-EN-PROVENCE [2011]

La Clemenza di Tito a Aix-en-Provence 2011. Producció de David McVicar. Foto © Pascal Victor / ArtcomArt

Després de La Traviata, el prestigiós festival d’Aix-en-Provence ens proposa una versió notable de la magnífica òpera mozartiana, La Clemenza di Tito, amb la sempre excel·lent London Symphony Orchestra sota la direcció d’un dels grans mozartians clàssics, Sir Colin Davis, tot un referent musical i la direcció escènica del omnipresent David MacVicar.

Avui (21/07/2011) es retransmetrà per TV, o sigui que podria ser que també acabéssim tenint el  vídeo a can In Fernem Land, però de moment i per no saturar-vos, us porto l’àudio, que té un interessant pòquer de dames i un protagonista expert, tot i que potser no és la veu i l’estil que més m’agradi per fer front a Mozart.

Us deixaré un tast prou engrescador per decidir o no, Continua llegint

LA DONNA DEL LAGO (nou enregistrament).

Rossini va escriure La Donna del Lago per a Nàpols i per encàrrec del empresari Barbaja, que en veure’s abandonat per Spontini quan aquest va marxar a treballar a Berlín per a Frederic Guillem III de Prussia.

Rossini va haver de treballar amb rapidesa, doncs l’encàrrec es va fer al mes de juliol de 1819 i al setembre els cantants varen començar a estudiar la partitura. Sembla ser que Rossini es va buscar un ajudant anònim (quin morro oi?), per tal de fer els recitatius i fins hi tot l’ària de Douglas “Taci lo voglio” (més morro encara).

Un cop aprovat el llibret per la censura, l’òpera s’estrenà el 24 d’octubre de 1819. Inaudit!!! en menys de tres mesos, Rossini va escriure, amb l’ajuda d’un “negre”, una obra mestre.

Els cantants de l’estrena són de llegenda:

Giacomo V: Giovanni David

Rodrigo: Andrea Nazzari

Elena: Isabella Colbran

Malcolm: Rosmunda Pisaroni

Douglas Michelle Benedetti

La Colbran

L’orquestra de la estrena estava formada per , 2 ottavini, 2 flauti, 2 oboi, 2 clarinetti, 2 fagotti, 2 corni (4 per l’ària de Douglas, és a dir l’escrita pel col·laborador que d’hauria tenir tendències “wagnerianes”), 2 trombe, 3 tromboni, timpani, grancassa, piatti, triangolo, arpa, archi (no diu quants), i banda .El primo violino i director d’orquestra de l’estrena va ser Giuseppe Festa.

L’òpera va obtenir un bon èxit a l’estrena, que es va anar consolidant en les 12 representacions següents i sobretot en les funcions que es varen programar a RUBINIla temporada 1820, sempre amb la diva del moment, la ColbranNazzari cantant el Rodrigo i Rubini el Giacomo V. La seva senyora en la vida real Adelaide Comelli, va cantar el Malcolm.

Per aquestes representacions Rossini va incorporar una ària del Ermione per que la cantés el tenor Rubini, “Donna adorata – T’arredi al mesto pianto” (una mica manta si que era el Gioacchino).

Més tard per l’estrena d’aquesta òpera a Paris, Rossini va fer canviaments importants a la partitura, supressió de la magnífica ària d’entrada de Malcolm, que va substituir per la de Arsace de la Semiramide, supressió del increïble tercet del segon acte, per altres fragments ja escrits d’Armida i Bianca e Falliero.

Sort que desprès les edicions crítiques han tornat la música original on era, encara que per fer això uns quants espavilats cobrin de manera escandalosa, segons el meu entendre,  drets d’autor.

Com a curiositat cal dir que es va utilitzar gran part del material musical d’aquesta òpera per fer el pasticcio Robert Bruce, estrenat a Paris el 30 de desembre de 1846.

Durant la primera meitat del segle XX aquesta òpera va romandre en Rossinil’anonimat, com gaire be tota l’obra de Rossini,  i no va ser fins al Maggio Musicale de 1958 que es va reposar amb la Carteri (Elena), Companeez (Malcolm), Valleti (Giacomo), Ruhl (Rodrigo) i Washington (Douglas). Després cal recordar la versió de 1969 per la RAI a Torino amb una immensa Montserrat Caballé acompanyada per Bonisolli (Giacomo) i Botazzo (Rodrigo) i una inapropiada Hamari (Malcom). La Gulín també va cantar la Elena a Bologna al 1974.

Els anys 80 varen ser els anys del esclat rossinià, amb el magnífic festival de Pessaro (ROF), veritable pedrera de una llista innegable de talents i grans cantants que han fet tornar al lloc, que mai haguessin hagut de perdre, aquestes òperes i aquest compositor cabdal a la història de l’òpera.

Podles (Malcolm)Cantants con la Leyla Cuberli (Elena al 1981 al ROF amb Dupuy, Landgridge, Kuebler, De Corato), Frederica von Stade (Elena a Houston, New York i Londres, sempre amb la Horne de Malcolm, Rackwell Blake, Chris Merritt i Raffanti), la Ricciarelli (Elena a Pesaro al 1983, amb la Valentini-Terrani, el Dalmau González, el Dano Raffanti i el luxe asiàtic de Samuel Ramey pel Douglas). La Gasdia, la Aliberti, la Antonacci, la June Anderson (Elena en una memorable edició de la Scala dirigida per Muti i amb el millor Rodrigo de Rockwell Blake, el Giacomo de Merritt i el Malcolm de la Dupuy). La Devia, la Tamar (Elena magnífica a Avignon acompanyada per la increïble Podles, el Blacke i el debutant McPherson), la Swenson (Elena a Salzburg el 2002 amb un Malcolm de referència, la Barcellona i un Rodrigo de somni, el Florez) fins arribar al 2006 amb aquest enregistrament de la firma Opera Rara, arran del concert del festival de Edimburgh del 2006.

Opera Rara ha tret aquest enregistrament quan ja ni ha altres dos oficials a les nostres prestatges, la de Pesaro de 1983 (Sony) amb el inici del capvespre vocal de la Ricciarelli, dirigint el sorprenent debutant, Maurizio Pollini. L’altre és la de l’edició de la Scala del 1992, amb la millor direcció de Muti i un equip vocal sensacional, tret de la massa etèria June Andersson, que amb el seu cant permanentment melangiós i tendent al calat, no fa mèrits suficients per defensar la memòria de la Colbran.

Potser per això la firma anglesa ha decidit treure la seva versió i aprofitant els concerts previstos en el festival de Edimburg,  enregistrar-los. A la gravació no sentim ni un aplaudiment tot i que algun sorollet que ens fa intuir la presa LIVE, si que es deixa  sentir.

Inicialment estava previst que el rol d’Elena el cantés la magnífica i molt adient al rol Colbran, Anna Caterina Antonacci, però finalment ho va fer la pràcticament desconeguda Carmen Giannattasio, jove soprano italiana, amb un color i una veu molt central, amb molt cos, que es capaç de cantar aquesta part tan central i amb la agilitat necessària. La seva veu, com ha de ser, no sabem si situar-la entre la mezzo i la soprano i tan sols algun agut una mica obert i amb certa tendència al crit, fa enterbolir una prestació fresca i extraordinària. El rol de Malcolm està a càrrec de la contralt irlandesa Patricia Bardon (Cornelia del Giulio Cesare al Liceu), si be no te la contundència d’una Podles i la lluminositat de la Horne, canta de manera musicalíssima la brillant  part. Els rol de tenor d’aquesta òpera són temibles. Giacomo està cantat pel jove americà Keneth Tarver, que malgrat les boníssimes crítiques que li varen fer per Il Viaggio a Reims del Liceu, a mi no em va acabar de fer el pes, no tan per l’estil, que el te, però si per la seva veu a vegades eunocoide. En aquest enregistrament està millor. No és ni Blake, ni Juan Diego Flórez, que és qui talla el bacallà avui en aquest rol, però la classe, musicalitat i expressivitat hi són. Aquells aguts de tant en tant, entre blanquets i poc consistents també i la zona greu és inexistent.

El rol de Rodrigo és dificilíssim i una mica ingrat. Ha de cantar-lo un veritable baritenor i el voluntariós, eficaç i sempre valent Gregory Kunde no ho és. Tot hi així se’n surt prou be i en el temible, espectacular i bellíssim tercet  “Qual pena in me già desta” es deixa sentir, no sempre amb la veu bellíssima però si amb totes les notes agudes col·locades. Els greus més treballats, romanen desdibuixadots.

El rol menor de Douglas està ben servit per Robert Gleadow i tan Francesca Sassa (Albina) com Mark Wilde en la doble intervenció de Serano i Bertram, no molesten.

La Scottish Chamber Orchestra sota la brillant direcció de Maurizio Benini, que no arriba, per poc, a l’excel·lència de Muti a la Scala amb aquell inoblidable crescendo tensionat de la corda, abans del cor que inicia el finale primo “Già un raggio forier” i l’excel·lent i el magnífic cor del festival, tot i que amb una dicció massa british, fan d’aquest enregistrament una joia del catàleg d’aquesta imprescindible discogràfica.

La presa de so és immillorable, com de costum en aquest segell i la presentació i el llibret que acompanya als discs, ja mereixen la compra, això si, s’ha de demanar un préstec bancari per adquirir-lo.

La Donna del Lago, després de la Semiramide, és la meva òpera predilecte de Rossini, s’ha notat?