Per fi va arribar el dia i la gran Cecilia Bartoli, arribada del concert de Madrid que ens va comentar el Mocho, va omplir el Palau fins a la bandera, i ja abans de començar a cantar, al entrar al hemicicle del Palau va ser rebuda amb tronadores ovacions i bravos, en les quals vaig participar, per no dir provocar, jo mateix. Ja havia triomfat, ara tan sols restava cantar.

El concert idèntic al del Teatro Real i suposo que a tots els altres de la gira, es va iniciar amb l’obertura de l’òpera “La  Figlia dell’aria” de Manuel García, pare de la Malibran. Cal a dir que l’Ochestra la Scintilla, que va tocar sense director, assumint les tasques el concertí, l’excel·lent violista americana Ada Pesh, és una orquestra fantàstica. Instruments originals, atenció al diapasó que ha adoptat la Bartoli per aquest concerts i pel disc, amb un La de 430 Hz, és a dir el so del època, la qual cosa permet a la cantant, realitzar les ascensions a la zona aguda amb més comoditat, però lògicament, també una zona central i greu, que en teoria és el que s’escau a una mezzo.

Han d’estar contents els assidus a l’esplèndida òpera de Zuric, amb tenir aquesta orquestra per els repertoris barroc, clàssic i del primer romanticisme. Tant de bo, la nostre jove orquestra de l’Acadèmia del Liceu arribés a assolir un nivell com aquest, és clar que els conceptes de partença són diferents.

La sortida de la Bartoli en escena ja va estar a l’alçada del concert, ovació de gala, vestit i pedreria espectacular, tret del fons d’armari de la Malibran, i ostentoses expressions per part de la diva de satisfacció i complaença per la rebuda. Suposo que encara recordava com va respondre el públic de Barcelona, en la darrera visita al Palau quan es va cantar el disc Opera Proibita.

L’ària de presentació va ser el “Son Regina” de l’òpera de García, La Figlia dell’aria. On la veu va fluir discretament a l’espera del escalfament necessari. Que surti amb un ària tan exigent és tota una gosadia. Les constants ascensions a la zona aguda, li demanaven unes notes que, molt treballadament dona, però que denoten unes tibantors en el passatge de la veu que fan canviar el color i posar de manifest els entubaments que tan sovintejant les seves interpretacions. L’ària és espectacular i d’intensa dramatúrgia vocal i ella que és molt expressiva, domina a la perfecció les emocions del públic. Sap el que cal fer quan i com. Èxit en la seva primera intervenció.

Va seguir amb el “Cari giorni”, preciosa ària de l’òpera Inés de Castro del desconegut Giuseppe Persiani. Jo francament hagués començat per aquesta. Segur que no aixeca les mateixes passions en el públic, doncs estem parlant d’un adagi preciós, on a plaer, treu el que més m’agrada en l’actualitat del seu cant expressiu, amb el domini de les frases llargues, les mitges veus, el cant piano i l’emoció del seu fraseig.

Precedit del scherzo en sol menor de Mandelssohn, ens va oferir la perla, pel meu gust, d’aquest concert i del disc dedicat a la Malibran, el Infelice, l’escena fins ara oblidada, en la versió de Londres de 1834, de Felix Mendelssohn. Certament la Pesh no és el Vengerov del disc, però tampoc cal una lluminària com el violista rus, per treure del preciós solo, tota l’emotivitat exigida. Juntament amb l’ària de Persiani, el millor del concert oficial.

Després de la tempesta del Barbiere di Siviglia, la primera part va concloure amb l’escena i el rondó d’Angelina de La Cenerentola. On la Bartoli va fer el que fa darrerament, desplegar l’artilleria i treure el martell per atacar les coloratures i variacions vertiginoses, marca de la casa. A mi això, que voleu que us digui, em comença a cansar, sobretot per què el so deixa de ser bonic i homogeni, i per que l’atac vertiginós ha de ser recolzat pel diafragma amb constants atacs de glotis, que no deixen que el discurs musical sigui lligat, per esdevenir un constat martelleig. Això que abans era un recurs esporàdic i espectacular esdevé constant, i a mi m’esgota una mica. Ha finalitzat el rondó amb un agut potent, que ni és filològic com els instruments de l’orquestra, ni com el diapasó emprat, ni com la recerca de material a que ens te acostumats. Recurs de diva de cara a la galeria, que literalment va embogir.

Durant el interval, la totalitat del públic del Palau, el excitat i el decebut era unànime en una cosa, el darrer concert havia estat millor que aquest.

La segona part va començar molt relaxada. Després del andante sostenuto d’un concert per a clarinet (excel·lent Robert Pickup) de Donizetti, va arribar la preciosa escena de Desdemona del Otello rossinià. Al públic no els hi agrada això , a mi molt i molt més que la passada i quasi sempre avorrida de Verdi.

Després d’una massa seca pel meu gust, obertura del Signor Bruschino de Rossini, va venir el pitjor de la nit. Una balada de The maid of Artois, de Michael William Walfe i la insuportable Tirolesa de Hummel, és clar que encara ho havia de rematar amb el rataplan de la propina. La Tirolesa està plegada de variacions, escales cromàtiques ascendents i descendents, en aquest estil tan peculiar propi d’aquesta zona alpina, però con que ella desplega tot el arsenal de martell i metralladores, per tal d’atacar totes les notes i les particularitats folklòriques del Tirol, doncs diguem que no em va fer gaire feliç. La gent encantada de la vida, jo no.

Després d’un andante traquillo, suposo que per baixar del cims tirolesos, del concert per a violí de Bériot, company sentimental de la Malibra, el concert va concloure amb l’escena final d’Amina de La Sonnanbula belliniana.

La Bartoli te la vocalitat i el registre original per cantar-la, en contra del que la majoria de gent creu o creia fins ara, acostumats com estem a escoltar-ho per lleugeres i rossinyols diversos. Tan sols Maria Callas ha cantat aquest rol amb tota la dimensió i registre vocal original, incloent això si, perquè ella podia, els sobreaguts mai escrits, emprats per les lleugeres. La Bartoli enfoca l’ària de manera molt elegíaca en el “Ah, non credea mirarti“, potser s’hagués hagut de deixar de manierismes innecessaris i agafar el model Callas i anar a l’essència del text i la dramatúrgia del moment operístic. L’estil és belcantista, si, però li ha mancat més interpretació dramàtica. A vegades s’escolta massa. Però certament mentre cantava de manera tan reperfilada, ha passat allò que succeeix en les grans ocasions, amb les gran dives. El temps s’ha aturat per uns instants i en el Palau han deixat de sentir-se estossecs, mòbils i fins hi tot la respiració del veí. La màgia de la música, feta per veritables artistes s’ha fet realitat. Després la banalitat del “Ah, non giunge“, ens ha tornat a la cantera on la Bartoli és dedica a martellejar a plaer les notes, amb les seves o les malibranesques variacions. L’espectacularitat al servei de la galeria. El deliri.

Les esperades propines han començat amb la cabaleta “Oh dolci incanto“, que va escriure la Malibran per l’ària del Elixir d’amore de Donizetti, “Prendi per me sei libero“. Flors i més flors dels coneguts admiradors que es barrejaven amb els bravos i les exclamacions de guapa i totes aquestes coses que solen passar quan s’ha establert la catarsi entre el fet musical, el mediàtic i el màrqueting.

Després ha vingut aquest insult al bon gust que és el “Rataplan” escrit per la Malibran. No vull entrar en detalls. Absolutament prescindible la peça i la interpretació.

Jo he hagut de marxar, per causes alienes al concert i per sort resoltes amb final feliç, quan es predisposava a cantar per segona vegada el “Non piú mesta” de La Cenerentola, que segons he llegit i m’ha dit tothom, va estar millor que la primera vegada i sobretot m’he perdut el show de veure com l’orquestra marxava i entrava els components del tablao per cantar el ja famós “Yo que soy contrabandista” que tan ens posa dels nervis a molts, sobretot quan la senyora, que fa aquestes recerques tan filològiques de les partitures, s’ha tret de la butxaca uns palmeros i unes castanyoles, que mai varen ser utilitzades pels García, per cantar aquest famosíssim fragment en la seva època, de “El Poeta calculista“. Però el show bussines ja ho te això.

Aquest cop sembla ser que no hi ha hagut aplaudiments de mitja hora i cants a capella amb el “Non ti scordar di me” dirigit al quatre gats que varem insistir fins a la sacietat, després d’un concert històric. Aquest sent un bon concert, no ho ha estat. La Bartoli també és humana.

Coses per l’anecdotari:

• En el Palau feia una calor insuportable. Els focus per la gravació del DVD i l’absència per exprés desig de la diva, del aire condicionat, ens varen fer estar en una sauna estiuenca després de Tots Sants.
• Els incauts haurien de saber que al Palau no es pot anar a sentir una veu, sigui qui sigui, més enllà de la fila vuit de la graderia de segon pis. Allò és una zona vedada per el cant vocal. No se sent ningú. Jo ho dic per a tots aquells que no la varen sentir, dient que si la veu petita i tot allò que ja estem acostumats a escoltar. La Bartoli sabem que no te un instrument gran, però és projecta be. No és cert que cantés a mig gas. El repertori escollit no permet grans explosions sonores, si no hagués pogut fer, que no pot, haguéssim dit que estava fora d’estil i que tot ho cantava forte.
• Malgrat anunciar que es desconnectin els mòbils i no es facin fotos, sempre hi ha un mòbil que es dispara. Lamentable, quan farem un carnet per punts per tal de prohibir l’entrada a les sales de concert a tots aquells que hagin superat els punt d’amonestació?.
• Barcelona pateix des de fa anys uns epidèmia de tísics que tan sols deu afectar als assistents a concerts, representacions operístiques i teatrals de la ciutat. No hauria de ser hora de desinfectar els locals? Tant li fa l’època del any, els tísics mal educats fan ostentació de la seva malaltia amb profusió sonora, sense cap mena de cura, i mocador que apaivagui el molestíssim i ingrat estossec.
• En el concert hi havia molta de la flor i nata de la societat civil catalana, dissimulada entre els anònims espectadors de sempre. No hi van haver vestits espectaculars i fauna diferent a la que acostuma a assistir als concerts a Barcelona. En això tenim una percepció diferent i més positiva del fet musical, per molt mediàtic i manipulat per les campanyes de màrqueting amb camió o sense.
• Entre el públic, el director artístic del Liceu, que no estaria gens malament que contemplés en un futur, un retorn de la diva, al teatre d’òpera de la ciutat.
• Durant tot el concert, hi va haver personal encarregat, que no crec que fossin del Palau (DECCA potser?), vigilant que no es fessin gravacions, fotos i que tot estigués sota control, passejant pel segon pis. A platea a la primera llotja de l’esquerra, hi va haver un senyor que no va parar de fer fotos, familiar de la diva, o senzillament que els pirates tan sols anem als pisos alts?
• Conèixer personalment al Assur, a la seva senyora i a l’amiga d’ Almeria, ha estat un privilegi.
• Finalment cal esperar amb veritable interès amb que ens sorprendrà la Bartoli un cop acabada la promoció d’aquest disc i la gira de concerts. Quina nova descoberta ens proposarà? Tan li fa, segur que serà del màxim interès, així ho espero, doncs és un referent absolut en el panorama musical actual. Ah! i que torni.