IN FERNEM LAND

KARAJAN 1908 -2008


Tal dia com avui de fa cent anys, va néixer a Salzburg Herbert von Karajan, durant molts anys el meu director i avui, una mica més crític amb tot, continua sent un dels “meus” directors, per bé que ha de compartir-ho amb altres col·legues.

No sé si a ell, egocèntric i exclusivista com era, li hagués agradat gaire, però els anys m’han fet valorar les seves direccions d’una manera més distant. Tot i així, de Karajan tinc unes quantes gravacions que continuen sent referencials en la meva cedeteca i potser no desbancaran mai altres gravacions de les mateixes obres, també referencials però no amb la càrrega emotiva addicional de ser el primer amor.
Les versions de Herbert von Karajan del Rosenkavalier de Richard Strauss em semblen absolutament genials. D’acord que els Kleiber (pare i fill) segurament el superen, però el Rosenkavalier del Karajan, ja sigui la mítica gravació d’estudi de la EMI, amb la millor mariscala de la història (Elisabeth Schwarzkopf) i un seguit de cantants gloriosos, o la inicialment injuriada gravació dels anys 80, amb un equip de cantants més mediocre, però obtenint de quasi tots (tret de la insignificant Sophie i el maldestra tenor) uns resultats esplendorosos, però sobretot és amb la direcció més decadent i melancòlica, pròpia dels darrers anys de la seva carrera, on Karajan em fascina per sobre de tots els altres insignes directors que si han apropat.

Us deixo per iniciar aquest homenatge el trio final, segons la versió filmada l’any 1960, pretesament en directe, però en realitat un producte d’estudi utilitzant l’espai escènic del festival, amb la Schwarzkopf, la Jurinac i la Rothenberger en el famós terzet final.

La versió es portentosa i ningú ha portat la ploma com la Schwarzkopf, però com us he dit jo encara m’estimo més la versió gravada al any 1984 de la que us proposo escoltar el final del segon acte (Da lieg’ ich!) amb un Kurt Moll impressionant, acompanyat per una superba lectura de Karajan, escoltarem també a la mezzo Helga Muller-Molinari cantant el rol de Annina.

Finalment per acabar aquest bloc Strauss de Karajan, amb les seves genials lectures del Rosenkavalier, escoltarem la presentació de la rosa en la mítica versió discogràfica de l’any 1956, amb l’etèria i sobrenatural Sophie de Teresa Stich-Randall i l’Ocatvian ideal de Christa Ludwig. L’orquestra exaltada i exuberant de Karajan ens ha deixat la referència de com cal dirigir aquest monument operístic.

Aquests dies i avui en especial, tothom farà gloses i esmentarà la biografia d’aquest geni de la direcció, del màrqueting i de la tècnica (es tornava boig davant d’una taula de gravació en un estudi). Jo em vull limitar a proposar-vos alló que m’agrada més.

Discutible i discutit, artísticament i en l’elecció dels cantants, sempre intentava donar un caire líric a les òperes que tradicionalment eren destinades a les veus més dramàtiques. Segons molts, això va portar a que molts cantants veiessin malmeses les seves carreres, per tal d’acceptar les temptadores propostes de treballar amb ell, amb el més gran.

L’Aida de la Freni i el Carreras és un clar exemple de com es pot arribar a cantar una òpera tradicionalment adjudicada a veus molt més pesants, amb una visió extraordinària ja sigui pel clima orquestral (ningú com Karajan ha extret de la partitura de Verdi un so tan bell, carregat misteri i sensual joventut), ja sigui per extreure unes interpretacions bellíssimes a dues veus no especialment adequades, segons la tradició, al que demanava Verdi. El resultat és senzillament magistral. La Freni o Carreras han dit sovint que amb Karajan s’atrevien a fer coses que amb altres directors no podrien i en canvi ell, ho feia tot fàcil. Altres cantants no tenen la mateixa opinió, segurament seran aquells que tenien unes facultats més difícils de doblegar-se a les exigències del director.

Us deixo ara des de el duo del tercer acte de l’Aida fins al final del acte, tal i com el varen cantar Mirella Freni i Josep Carreras, Piero Cappuccilli i Marilyn Horne en el Festival de Salzburg de l’any 1979. El refinament orquestral no s’aprecia tan com en la fantàstica gravació de la EMI, però per contra aquí no hi ha trampa d’estudi, les veus juvenils pel seu lirisme, de Radamés i Aida, fan prendre una visió diferent a la interpretació d’aquesta òpera, tan habituada a duels titànics entre soprano i tenor, sense trair en cap moment l’exigent partitura de Verdi. Karajan amb l’atmosfera misteriosa de l’orquestra fa possible el somni. Jo aquí trec el reclinatori.

En el món de la discografia hi ha un cas extraordinari on es pot apreciar la qualitat de Karajan per dirigir als cantants i extraure el millor. Mario del Monaco, Renata Tebaldi i Aldo Protti varen gravar un Otello a l’any 1954 amb Alberto Erede, tots tres cantants en un moment vocal excepcional però sense extraure res més, de les immenses possibilitats que tenien. Quatre anys més tard, Karajan va gravar per a la DECCA l’Otello amb el mateix cast. Les veus de Del Monaco i Tebaldi ja no estaven en la mateixa exuberància, però el resultat és excepcional i no diguem res de Protti, que em Erede és un baríton mediocre i amb Karajan esdevé un Iago incisiu i vocalment esplendorós.

Escoltem com Protti i Del Monaco acaben el segon acte, des de “Era la notte, Cassio dormia”.

De la mateixa manera que va ser discutit en Verdi o Puccini, també en el repertori wagnerià Karajan compta amb admiradors i detractors, de la visió extraordinariament lírica de les interpretacions que en fa de la seva obra.

La Tetralogia d’estudi es una filigrana orquestral, amb moments gloriosos, per bé que el preciosisme li fa perdre a moments la coherencia dramàtica i en l’apartat vocal, porta el concepte de les veus líriques fins al límit.

Karajan va debutar a Bayreuth en l’any de la reobertura del fetsival i no hi va tornar més. Va perdre la batalla amb Knappertsbusch, amb qui es va alternar en la direcció de les obres al any 1952. D’aquell festival s’en guarden unes impressionants tomes sonores i entre elles el meu Tristan und Isolde predilecte, el que va dirigir Karajan amb Marta Mödl i Ramon Vinay de parella protagonista.

Escoltem ara com va dirigir Karajan el tristíssim preludi del tercer acte i el lament del pastor i Kurwenal. Canten Gerhard Stolze i Hans Hotter. Reclinatori

El Puccini de Karajan també té gravacions referencials, ja sigui La Bohème amb Freni i Pavarotti, la Madama Butterfly amb la Callas o la Tosca amb Leontyne Price. La Turandot, vocalment és un dels desastres més grans de la història del disc, però orquestralment es luxoriosa.
De la Tosca us proposo escoltar des de “Io tenni la promessa” fins el final del segon acte. Karajan, la Price i Taddei, avui gastarem el reclinatori.

Acabarem aquest repàs del Karajan operístic amb Mozart, un dels compositors fetitxe. De Mozart Karajan va gravar a l’any 1955 un Cosí fan Tutte que per molts segueix sent insuperat. Us proposo escoltar el duo de Fiordiligi i Ferrando “Fra gli amplessi” que canten, meravellosament acompanyats, la Schwarzkopf i Simoneau.

Tinc moltes més gravacions imprescindibles (Hänsel und Gretel, Assassinio nella Cattedrale, les Carmen, la Lucia amb la Callas, els Falstaff, …) que ferien aquest post més intens del que ja és, però es que fent-lo me’n he adonat, que em continua agradant molt aquest director.
Espero que a vosaltres també

10 comments

  1. Magnífica entrada. Es cierto que el “sonido Karajan” se convirtió casi en una marca; yo lo llamo “el cortinglés de la música clásica”, pero una marca, por lo general, muy bella. Creo que en su búsqueda de voces ligeras para renovar o “rejuvenecer” el sonido de algunas óperas a veces metió la pata (Don Carlo) pero en otras, como en la Aida que mencionas, acertó; yo, maliciosamente, creo que escogía voces livianas para que no le ensombrecieran el sonido orquestal 😉 Por cierto, en esa Aida de EMI, las escenas corales son tremendas, magníficas; Freni me gusta bastante menos. Creo que su dirección en Otello es fabulosa también, sobre todo en la versión con Vickers, aunque no me agraden las voces.

    M'agrada

  2. Amb tot el que has penjat tenim treball per aquest cap de setmana. A mi Karajan m’agrada molt, fins i tot els seus Wagners, que no solen agradar a tot el món. Per cert, en El País de hui hi han tres articles sobre Karajan que estan prou be: Un molt crític, un altre, a doble pàgina, més laudatori i per últim un comentari sobre les reedicions de les seves gravacions que les cases discogràfiques han tret al mercat aprofitant l’aniversari.

    M'agrada

  3. Ricard

    És aquest el lloc ideal perquè tothom pugui dir la seva, i és el que faré tot seguit. Vagi per davant que en a mi Karajan no m’agrada. La seva manera de fer música està lluny del que busco quan em poso a escoltar-la. Em sembla una música estirada, com de goma, teatral però poc musical, amb un costum per exagerar els “pianíssimo” i els “fortisimo”. Sempre trobo que els intèrprets estàn quadriculats, lligats de mans, pendents del que ell mana, falta “emoció”. Com la majoria, vaig comprar moltes gravacions del segell groc deixat endur per el seu innegable carisma que desprenien els concerts que ens donaven per TV2 (o hauria de dir UHF?). Però, de mica en mica, aquell idolatrat director va anar baixant del pedestal, alhora que anava escoltant altres versions de les obres que tenia interpretades per ell. Sempre em semblaven més musicals, més espontànies…menys avorrides?
    Amb això no vull convèncer a ningú ni desqualificar a aquells que gaudiu amb les seves interpretacions, ni de bon tros, tan sols vull donar una opinió més. Tampoc puc negar que el seu particular estil pugui anar bé en determinats repertoris i que sempre ha estat força intel•ligent alhora d’escollir els cantants. El que ningú no pot negar, és que va ser el nª1 en capacitat comercial, de saber vendre el que feia i d’assolir un innegable lideratge en el terreny de les vendes (tots hem acabat comprant les seves gravacions). Els seus DVD dels concerts encara sorprenen per la màgica il•luminació del seu rostre, el seu gest elegant i el seu teatral (crec que fals) intimisme, al front del bon instrument que era la Filharmònica de Berlín (que les males llengües diuen que era gràcies a Furtwängler) tot i que, personalment, sempre l’he preferit al front de la Filharmònica de Viena, doncs el resultat em sona menys a Karajan.

    M'agrada

  4. Hey!
    donçs sí, com bé dius tots els diaris hi porten la noticia. Aquest va ser un dels grans sens dubte. Hi ha unes cuantes grabacions a càrrec seu a casa.
    I com la cosa va d’aniversaris em permeteixo la llicència de recordar-li també als teus lectors al gran Martin Luther King Jr., del que fa 40 anys que el varen assasinar. Sigui com sigui les grans figures mai moren, i tant la seva música com les seves paraules permaneixen entre nosaltres. Ja saps; “I have a dream…”

    http://es.youtube.com/watch?v=HxZCawujcRI&feature=related

    una abraçada a tot l’equip!!

    M'agrada

  5. kenderina

    Pues yo no tengo una opinión formada sobre Karajan…lo único que sé es que La Boheme con Pavarotti y Freni es mi favorita de largo, y supongo que el algo tendrá que ver 😉

    M'agrada

  6. amfortas

    Karajan ha estat un del mes grans directors, si be es veritat que era egocentric i tenia molt marketing. Far molts anys quan compravas un disc era inevitable trobar les sevas gravacions i sense dubte va contribuir a la difussiò de la musica clasica.
    Javier, en Mexico y Miami ha sido muy recordado en diarios y TV el aniversario de la muerte del gran MLK.

    M'agrada

  7. Tosca

    El primer recuerdo que tengo de él, dirigiendo un concierto televisado, es” que hombre más interesante”. Me quedé pegada a la pantalla mirándole, no seguía la música clásica ni la ópera entonces, pero ese concierto me lo tragué enterito. Había fuerza en su cara, en su mirada, en el movimiento de sus brazos, un no se qué que te atrapaba. Más tarde le reconocí en las carátulas de los discos. Si era y es un mediático, quizás el único nombre de director de orquesta que citarían la mayoría en una encuesta, una marca de calidad reconocida a nivel masivo y un autentico lujo para aquellos que se paran a escuchar su trabajo.

    Por cierto Ximo, el Tristan IMPRESIONANTE ¡!!!

    M'agrada

  8. colbran

    Herbert von Karajan creo que era mejor al vivo que en grabaciones.
    Yo tuve la oportunidad de verle en el Palau de Barcelona en un concierto memorable hace bastantes años. Dicen que se perdió dirigiendo el “Bolero”, yo no lo recuerdo.
    Cuando tenía acceso a las salas de grabaciones daba la impresión de que luchara con los técnicos para conseguir sonidos extranaturales que en nada favorecían a los resultados finales, pero, por lo visto, a él le encantaban.
    Así yo encuentro exageradas las dinámicas que extrajo en la “Aida” con Tebaldi/Bergonzi o en “Il trovatore” con Bonissoli (que tenía que haber grabado Aragall), por citar sólo dos ejemplos. En las grabaciones EMI con Maria Callas estuvo más comedido, claro que eran anteriores y quizás no se sentía tan divo.
    En el campo sinfónico a mí también me gustan más sus grabaciones, en línea generales, con la Filarmónica de Viena para DECCA que con la de Berlin para DGG.
    De todas formas yo creo que con la grabación y filmación de “Der Rosenkavalier”, ambas con la Schwarzkopf, ya hubiera pasado a la historia. Afortunadamente tiene un legado discográfico inmenso para poder disfrutarlo o, por lo menos, para escuchar música y canto bajo un concepto muy personal.
    Tengo entendido que no se llevaba muy bien con Furtwängler y en cierta ocasión cuando un periodista le hizo aquella clásica y absurda pregunta de “quién considera que es su sucesor?”, esperando que el gran maestro le contestara: Herbert von Karajan, Furtwängler, por lo visto, contestó que Ataulfo Argenta, dejando estupefacto al cronista.
    Hay que reconoer que Argenta era un director extraordinario de una gran sensibilidad y que su inesperada muerte en extrañas circuntancias (hoy en día aún no claradas) en 1958, en plena juventud, no le permitió asumir en el panorama musical mundial el lugar que merecia. Aunque yo soy de la opinión de que los grandes no tienen sucesores y es absurdo ese empeño en buscárselos.

    M'agrada

  9. kundry

    ¡Tantos nos iniciamos en la música clásica con algún disco de Karajan!
    A propósito de la siguiente entrada sobre Plácido Domingo y sin que la comparación entre en lo personal, creo que sus pecados, los de ambos, han sido querer acapararlo TODO. El estilo de Karajan ha dejado su sello en todo lo que ha dirigido y la voz de Plácido en todo lo que ha cantado.
    Pero, con bastantes objeciones para el uno y para el otro, un ¡Hurra! grande para los dos.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: