Avui hem anat al assaig general de Death in Venice, l’òpera de Benjamin Britten que dimecres vinent s’estrena al Liceu i al Estat Espanyol.
Estrena absolutament necessària amb la qual el Liceu, ens posa al dia de les obres més rellevants del compositor anglès, ens en manquen molt poques.
Death in Venice és la darrera de les composicions operístiques de Benjamin Britten i potser la més difícil. Per a mi ho ha estat molt. És cert que hi ha moments musicals preciosos i de gran impacte i interès, però m’ha resultat extraordinàriament monòtona, lineal, d’un cant poc interessant i variat. El que m’ha agradat més, en el vessant musical, ha estat l’orquestració i el tractament polifònic del cor.
Haig de confessar que tan sols havia intentat escoltar una vegada aquesta òpera i no la vaig acabar, però sempre he pensat que les òperes de Britten s’han de veure en directa.
El Liceu ha apostat fort i bé amb una sensacional producció de Willy Decker.
És una llàstima que Thomas Moser no hagi vingut a cantar, sembla que per problemes de salut, el difícil i extenuant rol de Gustav von Aschenbach. No sé si Hans Schöplin és el millor substitut possible, si hem de jutjar per la prestació d’avui, que en cap moment m’ha semblat que ningú es reservés, però en qualsevol cas el treball és molt meritori.
De la resta ja en parlaré quan vegi una funció, però per sort la producció i el treball escènic m’ha salvat la representació.
Retrets a l’escena, pocs, potser Tadzio hauria de ser més jovenet, en lloc del fill, sembla el marit de l’aristòcrata polonesa, sobretot quan es despulla no veiem el cos d’un noiet, allò més aviat és tota un altre cosa.
M’ha molestat molt l’amplificació de la veu de Carlos Mena. Jo estava situat al centre del cinquè pis i el volum de l’amplificació és exageradament fort. Està bé com a efecte sonor pel públic de platea, que segurament ho sent com una veu fantasmagòrica i llunyana, però pel públic dels pisos alts, tan oblidats pels directors d’escena, resulta ridícul i molest.
Veurem com accepta el públic tradicional d’abonament aquesta obra, però imagino grans desfilades, desercions i dormides generalitzades, i comunitàries. Espero que no estiguin acompanyades dels sorolls molestíssims que acostumen a produir-se en una funció que avorreix.
Hi ha moments escènics preciosos, potser això ajudarà a fer-la més suportable, però cal una predisposició i concentració que amb el públic del Liceu és molt rar que ens doni.
Una producció per editar en DVD, sense cap dubte, llàstima que el protagonista sent eficient, no sigui referencial.
Veurem que passa a les funcions de pagament.

No es massa convincent el teu comentari per una persona que viu a Madrid. de totes maneres anire i me la prepare.
M'agradaM'agrada
Home Amfortas, convincent no ho sé, potser convenient….si que ho és, tot i que la magnífica producció està coproduïda amb el Real i la tornaràs a veure aviat.
🙄 🙄 🙄
M'agradaM'agrada
Em sembla que la primera de les funcions és el dimarts. Tal vegada estigui confós.
M'agradaM'agrada
Digámoslo claro. Esta ópera es un auténtico tostón. Y no vale que porque es de Britten tenga que ser buena. Esta no lo es. Tiene momentos musicales logrados pero tanto sprechgesang acaba por fatigar.
Sorprendentemente no me dormí ni un segundo porque la producción es logradísima y solo por apreciarla vale la pena aguantar estas terribles casi tres horas de duracion.
Es un verdadero “palo” para el pobre tenor que está prácticamente toda la obra en escena y casi siempre cantando (!) o lo que sea.
Yo creo que si Britten hubiera sintetizado la obra y le hubiera dado una duración similar a un “Tabarro”, o máximo como “Pagliacci”, el interés del publico se hubiera mantenido y la música se hubiera aceptado mejor.
No olvidemos que la novela de Mann tiene unas 65 páginas y puede leerse seguida perfectamente en una hora y media, con lo que Britten sobrepasa al original en más de una hora.
M'agradaM'agrada
Gràcies Emilio, és veritat, la primera és demà, dimarts i 13.
MOLTA MER**!!! que és el que es diu en aquests casos en el món del teatre.
M'agradaM'agrada