Stephen Gould, Siegfried a Bayreuth
Una mica tard en l’edició per problemes aliens, motivats per la dependència a les xarxes telefòniques i els designis de Wotan, em disposo amb una mica de pena, però també d’alleujament a fer la crònica de la darrera transmissió del festival d’enguany.
Amb Götterdämmerung acabem més dignament que tal com varem acabar el Siegfried. Potser perquè a Linda Watson, una mezzo que canta de soprano, la tessitura central i greu de la Brünnhilde del capvespre li escau millor i un cop passat el pròleg, on ens troba amb les mateixes dificultats que en el duet final del Siegfried i on crida com una condemnada, està més còmoda i pot lluir el seu magnífic centre i el poderós registre greu. Stephen Gould, després d’haver sobreviscut la jornada anterior, canta més tranquil, tot i així evidència els mateixos problemes, la manca d’homogeneïtat en la línea de cant i en l’emissió de la veu. Problemes tècnics que difícilment resoldrà mai. Està clar que no és la millor parella possible en l’actualitat, per cantar aquests rols, però al menys han deixat el llistó en la mediocritat digne. La mort de Siegfried o la immolació (tret dels aguts finals) han estat cantats i matisats, i això ja és molt després de quasi 7 hores des de que a les Nornes se’l hi trenca el fil de la narració.
M’han agradat força Köning i més que al Rheingold (no calia gaire) Lukas i Christa Mayer, més còmoda com a Waltraute que com a Erda.
Bé Shore, i la Gutrune d’Edith Haller, les Nornes millor que les filles del Rin.
I tot això no hi hauria qui ho aguantés si al capdavant no hi hagués Christian Thielemann que és capaç de amb cantants mediocres fer un Ring grandiós.
En el Götterdämmerung té molts moments per emocionar-nos, colpir-nos, impressionar-nos, i els aprofita tots. Quin so!, quina contundència! Quina grandiositat! Quina èpica!
Després del final espatarrant i un cop passada la commoció, a mi no em queden ganes d’envair Polònia com va dir el enginyós Woody Allen, en una frase divertida però perversa. Més aviat tinc la certesa i la convicció un cop més que amb Wagner s’arriba al màxim exponent del que pot ser la música teatral i que tot el que s’ha fet després no és altre cosa que donar voltes sobre el mateix, marejar la perdiu.
Inicio els fragments que us deixo, amb el viatge de Siegfried pel Rin, tota una declaració del estil Thielemann
Del impressionant segon acte us deixo el tercet entre Brünnhilde, Hagen i Gunther, l’escena on es decideix el final, la venjança del ultratge, el triomf de l’engany. La tria no és per les veus òbviament, tot i que cal dir que a la segona escoltada no m’han semblat tan dolents com ahir, m’ha agradat més, però què lluny estem del Bayreuth on la Varnay, Greindl i Uhde estremien al públic. La tria és per escoltar la tensió dramàtica de l’orquestra, el clima que assoleix Thielemann en la progressió d’aquesta escena, on no podem més que lamentar que tot el sacrifici de la Brünnhilde per salvar als germans de les ires divines, el càstig del pare, el llarg son a l’espera del heroi i l’ànsia de Wotan per tal que aquest alliberi a la filla estimada del càstig que li va imposar ell, hagin estat debades i s’hagi de concloure amb aquest magnífic i colpidor esclat de venjança. Sensacional un cop més Thielemann
Del tercer acte no em queda més remei que posar tota l’escena de la immolació. Ja he dit que la Watson està millor del que e pensava. Fins hi tot us diria que la immolació és el que millor li ha sortit de les tres jornades que ha cantat. No pot evitar recórrer al crit en les notes més compromeses del final, però en canvi en tota la secció central es manté en un registre molt més còmode per les seves característiques i la veu fins hi tot ens recorda la Watson que tan ens va sorprendre al principi cantant Kundry o Ortrud al mateix Bayreuth. Ella és una mezzo i tornarà a fer de mezzo, però ja amb la veu arruïnada, com els hi ha passat a tantes que van voler provar fortuna en l’agraït i efímer món de les sopranos dramàtiques wagnerianes.
Reclinatori, és de justícia reclamar-lo, per a Christian Thielemann que en aquest final sembla dir, espereu-vos doncs encara no ho havia dit tot i em falta deixar-vos esclafats en els incomodes seients de Bayreuth o en les comodíssimes butaques casolanes.
Jo vull veure aquest Ring!
Al final, tot i la esforçada tasca de la Watson i una mica com a resum de tot lo escoltat en aquest Ring, salvant algunes intervencions aïllades, més d’un cop m’han agafat ganes d’apropiar-me de la popular i desafortunada frase del Borbó al xuleta del Chavez i dir, POR QUE NO TE CALLAS! a qualsevol dels cantants que no han estat a l’alçada del excels director.
Fins l’any vinent Bayreuth
| Dirigent | Christian Thielemann |
| Inszenierung | Tankred Dorst |
| Bühnenbild | Frank Philipp Schlößmann |
| Kostüme | Bernd Ernst Skodzig |
| Chorleitung | Eberhard Friedrich |
| Siegfried | Stephen Gould |
| Gunther | Ralf Lukas |
| Hagen | Hans-Peter König |
| Alberich | Andrew Shore |
| Brünnhilde | Linda Watson |
| Gutrune | Edith Haller |
| Waltraute | Christa Mayer |
| 1. Norn | Simone Schröder |
| 2. Norn | Martina Dike |
| 3. Norn | Edith Haller |
| Woglinde | Fionnuala McCarthy |
| Wellgunde | Ulrike Helzel |
| Flosshilde | Simone Schröder |
IN FERNEM LAND 
Alguna vez te he leído que estamos asistiendo a un nuevo renacer de voces wagnerianas. Escuchando esta edición del Festival de Bayreuth cuesta creerlo. Pero no me voy a cebar con ellas porque ayer disfruté como un enano – puede valer Mime-con la orquesta y el Wotan de esta tetralogía: Thielemann. Sólo hay que escuchar ese cierre magistral a este primer ciclo, para darse cuenta de la talla del director berlinés. Watson suena ridícula inmersa en la convulsión sonora final.
Esta edición ha reunido mis óperas preferidas de Wagner: Parsifal, Tristan e Isolda, Meistersinger y Anillo. Con los muchos peros que se puede poner a los repartos y a algunas direcciones- Schneider ha sido para mí lo más flojo- sigue siendo emocionante acudir a la llamada de las fanfarrias. Después de que ayer sonara la última nota de esta música de otro mundo que es la Götterdämmerung es imposible tener una convicción diferente a la que te inundó ayer.
Nada más, sólo darte las gracias por haberme dejado participar en cada post de este Bayreuth- ha sido una especie de compromiso personal, jeje- y sobre todo darte la enhorabuena porque eres un cronista consumado y por el amor que sientes por la música de Wagner. En eso estamos de acuerdo. ¡Wagner forever! 😉
M'agradaM'agrada
Gracias Golaud por tus comentarios.
Sabes de sobras que no hay que pedir permiso para opinar en In Fernem Land.
Yo estoy encantado de que te explayes, tú y todo aquel que lo desee. Es la mejor manera de hacer de este blog algo participativo, interesante y plural. De no ser así terminaríais de reclinatorios hasta el copete.
Sigo creyendo, a pesar de lo escuchado, que hay nuevas voces para le canto wagneriano, otra cosa es el motivo por el cual no pasan por Bayreuth.
Hace una semana escuché a un tenor (Nikolai Schukoff ) en los Gurrelieder que podría hacer un Siegmund importante. Que la Stemme o la Dalayman no canten la Brünnhilde en el Festival, y tengamos que sufrir a la Watson es incomprensible, pero voces hay.
Espero que las hermanas Wagner y Thielemann, que se perfila como el espíritu musical de este Neue Bayreuth, sepan acertar con un nuevo modelo del festival, que podría hacer hincapié en la cantera de voces, de manera similar a como ha hecho Pesaro con el canto rossiniano.
Que pasen los grandes registas proponiendo propuestas rompedoras e interesantes dará siempre que hablar, pero imagínate lo que podría suponer un Ring dirigido por Thielemann con voces de primera. La leche, vamos.
Un cordial abrazo de reconocimiento y gratitud por estar ahí, defendiendo el estandarte wagneriano en pleno mes de agosto, algo que a pesar de los pesares, es una proeza.
M'agradaM'agrada
Ya no quedan dudas: este Anillo lo sostiene Thielemann, quien ya está listo para dejarnos su primera Tetralogía de referencia, en cuanto disponga de voces al menos dignas de la partitura. Algunos mimbres ya va teniendo (Westbroek, Breedt, Siegel, Dohmen?) pero quedan dos tareas: buscar una pareja protagonista de nivel (existen) y algo más difícil, deshacerse de algunos parásitos ( Wottrich ¿por qué estás tan tenso y tirante?)
Yo sigo opinando que tenemos lo imprescindible, el fundamento, la base: Thielemann. Una batuta que no se limita a conducir por carriles seguros a una orquesta que toca esta música de memoria y de forma excelsa, como hacen algunos buenos directores (Böhm), sino que ejerce su autoridad: la personaliza, la sume en el lirismo más íntimo, zigzaguea entre la vocalidad, desaparece haciéndose presente, anuncia el “leitmotiv” dignificándolo, la ralentiza “rubateando” a su antojo, y, cual doma salvaje, la sujeta, reprime, inmoviliza y luego la excita y apremia con el desbordamiento sonoro, y siempre, siempre, impulsa el avance de la acción y la tensión dramática. Todo progresa y se enriquece. Eso es un director de carácter no un repetidor o un “Kapellmeister”.
Gracias, ximo, por tu detallado seguimiento casi en directo. Y también a Golaud por sus, como siempre, magníficos comentarios. Yo necesito “rumiarla” más y mejor, en CD.
M'agradaM'agrada
Ximo, estic d’acord, la Watson i el Gould estaven més dosificats en Götterdämerung, se’ls podia escoltar una mica millor. En el Siefried,Gould el primer acte i part de second trobo que se’n va sortir força bé després ja no podia en la seva ànima, i la Watson hauria estat més bé continuant “dormideta”. Però hi havien moments que desitjava que tots estiguesin “calladets” per escoltar sols l’orquestra dirigida pel portentós
dierctor CHRISTIAN THIELEMANN,matrícla d’honor i tots els reclinatoris.
Bones vacances.
M'agradaM'agrada
hola Ximo, decirte que es la primera vez que sigo las retransmisiones del Festival de Bayreuth, bueno, a “salto de mata” en casa, en coche y a trozos, (no me he espabilado para grabarlo) pero lo que he escuchado ha sido muy emocionante, y el año que viene pienso organizarme mejor. Obviamente no puedo opinar, pero que sepas que he seguido tus crónicas y las opiniones al respecto. Thielemann desde luego de matricula si.
Por mi parte Ximo, más Wagner cuando quieras.
M'agradaM'agrada
Esta última semana la he dedicado a escuchar los CD’ s editados por Opus Arte de esta edición del anillo ( la de 2008)
Concuerdo plenamente en que Sigried y Brünnhilde no están a la altura. En los momentos de mayor intensidad ella grita totalmente desbocada y él no tiene ni la potencia ni el color de voz apropiados. Es una pena porque la aportación orquestal de Thielemann es esplendorosa.
Me parece increíble que pase algo así en Bayreuth El equipo vocal que acompañaba a Thielemann en 2005 en la grabación de Parsifal era de largo más solvente: Struckmann, Franz-Josef Selig, Meyer…etc
Lástima por Thielemann que merecía que “su anillo” tuviera mucho más nivel.
Saludos,
M'agradaM'agrada
Hola Ignacio, bienvenido.
Aún no hemos escuchado el Ring de Thielemann, quiero decir que cuando Bayreuth se libere de los viejos contratos con los cantantes del presente ciclo, podremos saborear nuevos ciclos, acercándose el nivel vocal, al excelso nivel orquestal.
Estoy seguro que sucederá, ya lo verás.
M'agradaM'agrada