IN FERNEM LAND

ERMIONE TORNA A PESARO


Roberto Abbado Director musical del Ermione

Roberto Abbado Director musical del Ermione 2008

Després de les oblidables representacions del festival de 1987, que varen representar la reestrena d’aquesta òpera, l’Ermione de Rossini no havia tornat al prestigiós Festival Rossini. Era una assignatura pendent i el festival s’havia de treure l’espina dolorosa que varen representar aquelles representacions que tenien que ser un esdeveniment inoblidable, però en diferent sentit del que varen ser.

Per l’ocasió el festival va comptar amb la Caballé i la Horne, volen rememorar l’exitòs emparaulament de feia 5 anys a la fabulosa Semiramide d’Aix en Provence, i al seu costat Merritt i Blake, els dos tenors estel·lars que tant varen fer per recuperar la vocalitat justa dels maltractats tenors rossinians. Merritt un veritable baritenor i Blake amb l’extraordinària tècnica i elegància que el varen caracteritzar durant la seva increïble carrera. Malgrat aquest quartet protagonista i sobretot degut al estat vocal de l’estimada Caballé, que ja no estava per assolir un dels rols tràgics més difícils escrits per Rossini, però també cal dir-ho, a tota la organització del festival, que no va cuidar com devia un espectacle d’aquesta importància, el resultat va ser oblidable. A youtube es poden trobar fragments del assaig general, doncs la RAI va passar, fent veure que era en directe, la gravació del assaig i en canvi, la tanda d’aplaudiments i protestes contra la Caballé corresponen al directe. Cal dir que al assaig la Caballé va estar millor i tot hi no estan bé, sorprèn que la protestesssin d’aquella manera.

La Caballé hagués hagut de declinar l’oferiment, cinc anys son molts anys quan la carrera ja està en un estadi avançat i l’Ermione és menys propici al seu cant que la Semiramide.

Montserrat Caballé - Ermione Pesaro 1987

Montserrat Caballé - Ermione Pesaro 1987

Després de les funcions de Pesaro del 87 l’obra es va tornar a representar al Teatro de la Zarzuela de Madrid amb alguns canvis al repartiment, però la Caballé no va millorar. POsteriorment es va fer amb èxit a Glyndebourne amb una inspirada Anna Caterina Antonacci, que també la va cantar al Colon de Buenos Aires, al costat de Merritt l’any 1992 o al NYCO, on varen poder veure a la Pendatchansha i Barry Banks (el Don Ramiro del excel·lent segon repartiment de La Cenerentola de l’any passat al Liceu) defensant amb bravura els rols principals.

L’obra en la seva estrena del 27 de març de 1819 va suposar un fracàs clamorós. Malgrat això tothom s’ha posat d’acord en dir que l’Ermione és una de les obres cabdals del Rossini seriós i una obra que es va anticipar en el seu temps, tant que ni el públic del San Carlo de Nàpols, el més progressista i avançat d’aquell temps, no varen acabar d’entendre molts desenvolupaments musicals, ni de la trama tractada en molts casos com un avançament del proper romanticisme. Rossini es desempallegava de mica en mica del classicisme per donar pas al melodrama italià, amb un tractament del recitatiu extraordinàriament dramàtic i amb un acompanyament orquestral prodigiós. Ja en l’obertura va introduir el cor, cosa que va ser absolutament incompresa i rebutjada en la nit d l’estrena. Escoltada avui ens sembla una obra d’extraordinària força vocal i dramàtica, que tan sols per les seves extremes dificultats, s’entén que no s’interpreti amb assiduïtat.

L’obra inspirada en la tragèdia de Jean Racine Andromaque (1667) compta amb una distribució vocal diabòlica.

El rol d’Ermione el va estrenar Isabella Colbran, el d’Andromaca , la contralt Rosamunda Pisaroni, pel Pirro el baritenor Andrea Nozzari i finalment pel rol de Oreste al tenor Giovanni David. Aquests quatre noms, mítics en la història de l’òpera, donen a entendre la dificultat i l’exigència de les vocalitats. Per l’edició de 1987 semblava que Pesaro volia emular al quartet de l’estrena, però malauradament les coses no varen anar bé, com ja hem dit.

Per l’edició del 2008, el ROF ha apostat per dos cosins al capdavant de la responsabilitat musical i escènica, el nebot de Claudio Abbado, Roberto Abbado i el seu cosí, el fill del gran mestre milanés, Daniele Abbado per la part escènica.

Sonia Ganassi

Sonia Ganassi

Pel rol de la protagonista s’ha escollit una mezzo aguda, la fantàstica Sonia Ganassi, que ja va cantar la protagonista de la Elisabetta Regina d’Inghilterra i també va insinuar que cantaria la Semiramide al Liceu (en el rol de Semiramide és clar), però que finalment i malauradament no va cantar. Tots aquests rols escrits per a la gran Colbran, que quasi tothom, menys algunes dives despistades, ja atribueixen a una veu central, molt propera a les mezzos agudes, amb coloratura i facilitat pel registre agut.

Avui en dia, potser aquest tipus de veu és el que més abunda i al costat de la Ganassi tenim a Joyce DiDonato, que assoleix en el mateix ROF, un homenatge a la Malibran, un altre cantant insigne que com ens ha demostrat l’any passat la Bartoli, un altre mezzo capaç de cantar les òperes de la Colbran o la Malibran, ambdues tenien el mateix registre generós, però sempre al voltant d’un centre poderós amb incursions als greus de mezzo lírica i ascensions al agut, vorejant la soprano. Avui en dia d’això en diem mezzos, doncs a l’època de Rossini aquesta corda no existia com a tal i els rols greus de senyores, eren adjudicats a les contralts, que com ens ha recordat per activa i per passiva en Colbran (d’aquí el nick escollit per afinitat amb l’artista i el període històric). Cal dir per arrodonir l’aproximació històrica, que les contralts varen substituir als castrats, que eren els veritables destinataris d’aquests rols de força i en la majoria de casos trasvestits (rols masculins per a veus de registre agut), que un cop prohibits varen passar a millor vida, i mai més ben dit, al menys més “integra”.

Per acompanyar a Sonia Ganassi, en un rol de molt compromís, el ROF ha comptat amb la mezzo Marianna Pizzolato, que fa tres anys va substituir a la Barcellona en unes funcions de Tancredi, assolint un triomf personal que l’ha encaminat a començar una carrera internacional. AL Liceu la varem veure en la inauguració de la temporada 2006-2007 cantant el Annio de La Clemenza di Tito i un concert dedicat a Rossini al Foyer.

Gregory Kunde (Pirro)

Gregory Kunde (Pirro)

Pel dificilíssim rol de Pirro el festival ha contractat al fidel i seguríssim Gregory Kunde, que no sent un baritenor, com ja va demostrar l’any passat defenent l’Otello, malgrat no tenir el registre greu, és molt musical i en definitiva un gran artista. La seva vocalitat és més adient per cantar l’altre rol de tenor, el Oreste.

Antonino Siragusa (Oreste)

Aquest ha estat adjudicat a Antonino Siragusa. Aquest tenor és molt solvent i també molt musical, però la seva veu té un timbre infantil i una projecció difícil, si bé és veritat, que els teatres de Pesaro son de dimensions raonables i les orquestres mai sobrepassen la cinquantena de músics.

No estem devant del quartet solista històric, això és obvi, però per lo escoltat, podriem dir que la Ganassi guanya per golejada.

Jo malgrat que he escoltat la gravació de la retransmissió d’ahir em guardaré la crònica per quan torni de Pesaro a finals d’aquest mes. La radio dona una dimensió diferent i si no es pot veure l’espectacle és una bona aproximació, però tenint el privilegi de poder assistir-hi, m’estimo més esperar.

Us deixo, això si, alguns fragments de l’obra tal com la varen cantar ahir, per tal de que podeu escoltar la dificultat extrema i la bellesa de la seva música.

Comencem am el fabulòs duet entre Ermione (Sonia Ganassi) i Pirro (Gregory Kunde), “Non proseguir! comprendo”

Tot seguit a aquest duet, Oreste (Antonino Siragusa) canta la seva Cavatina “Reggia abborrita”. Cal dir que aquesta ària, com part de la preciosa i difícil música d’aquesta òpera i com era costum en Rossini, va ser aprofitada per altres òperes. En aquest cas Rossini va utilitzar-la per La Donna del Lago, “Tu sorda ai miei lamenti”, estrenada un any més tard i reutilitzada per un altre dels grans tenors del moment, Rubini.

En el segon acte Ermione té una gran escena, “Essa corre al triomfo!…Di’ che vedesti piangere”

Finalment l’òpera conclou amb un gran duet entre Ermione i Oreste “Vendicata! e di qual sangue”, on Ermione ha de demostrar després de la gran escena, que encara li queden forces per aquest final autenticament de bravura. El rol d’Ermione és terrible i demostra que la Colbran en aquell moment tenia totes les facultats vocals que després va perdre. Quan Rossini va escriure per a ella la Semiramide, ja no tenia ni la coloratura ni el registre agut que requereix aquesta Ermione, potser per això la Caballé se’n va sortir tan bé d’una i aquesta agafada més tard i amb una exigència extreme, li va suposar més maldecaps que satisfaccions.

A finals d’agost, la crònica del espectacle i fotos i el que calgui.

7 comments

  1. colbran

    Por fin podemos escuchar “Ermione” en su vocalidad original, tal como la concibió Rossini para su esposa la madrileña Isabel (o Isabella) Colbran (o Colbrand como dicen los italianos).

    Es una obra dificilísima y por lo que llevo escuchado Sonia Ganassi destaca con nota alta. Supongo que a partir de ahora ya no tendrá reparos en debutar en el rol de “Semiramide” que tiene estudiado, máxime después de haber ofrecido al público tres roles Colbran de Rossini (a los mencionados por Ximo hay que añadir “La donna del lago” que cantó en Wilbad en noviembre de 2006 y grabada en CD por Naxos).

    Mis mayores dudas en el reparto de este “Ermione” so para Marianna Pizzolato, simpática y joven mezzo-soprano de gran futuro pero que tiene a su cargo un rol de contralto, estrenado por la Pisaroni (de quien Stendhal dijo: por fin una auténtica contralto y no como tantas cantantes que se dicen contraltos y no lo son).

    A las cantantes que ha citado Ximo como idóneas para los roles Colbran yo añadiría la infravalorada Iano Tamar, cuya “Semiramide” de Pesaro de 1992 (grabada en disco), es para mi gusto la de referencia, a pesar de un discutible Arsace de Gloria Scalcchi, y cuya “La donna del lago”, junto a Podles y Blake, fue una auténtica delicia poder saborearla en Avignon en persona. Es una lástima que la oscuridad de su voz (más mezzo que soprano) limita su proyección y sólo puede disfrutarse en su totalidad en teatros cuyos aforos no superen las 1000 o 1200 localidades.

    De todo el programa interesantísimo de Pesaro que podremos ver este “Ermione” puede ser el plato más fuerte y será estupendo reencontrarse con Roberto Abbado que años atrás frecuentaba tánto la dirección musical en el Gran Teatre del Liceu.

    M'agrada

  2. La primera vegada que vaig escoltar l’“Ermione” va ser, precisament, gràcies a una gravació de Pesaro del 87 del segle passat (que vells som, punyeta!) i que em va enviar un amic d’Almeria. Em vaig quedar “acollonido”, de debò, i encara és ara que quan l’escolto continua agradant-me moltíssim.

    Aquell formidable “trio de la bensina” yankee (i tan rossinià!), format per la Horne, el Merrit i el Blake és, segons el meu parer, està clar, de referència, i és per això que no puc estar d’acord amb el que dius: pel sol fet que la Caballé no estigués a l’alçada (a mi no m’ha acabat de convèncer mai del tot com a cantant rossiniana), no crec que sigui del tot just titllar aquella representació d’oblidable. Apa, he dit!

    (Avui he fet per dinar crema de meló i mandonguilles de poma a la jardinera escoltant aquella “Ermione”, i m’ha quedat tot boníssim.) :))

    M'agrada

  3. colbran

    Assur, probablemente la Caballé no pasará a la historia como cantante netamente rossiniana, pero su “Elisabetta, regina d´Inghilterra”, “La donna del lago” y “Semiramide”, aún no teniendo la tesitura de mezzo aguda que tenía la Colbran son dignas de todo encomio y mucho más próximas a lo escrito por Rossini que las versiones de Sutherland (con un número ilimitado de sobreagudos inventados y fuera de lugar que Colbran no tenía) o Anderson, Gasdia y Ricciarelli.

    Bien es verdad que a “Ermione” accedió tarde, lo mismo que a “Il viaggio a Reims” y que su “Il turco in Italia” es más “La sonnambula” que puro Rossini, pero su “Guillaume Tell” es de absoluta referencia.

    Que en Francia cantara “Il barbiere di Siviglia” es una pura anécdota, fruto, seguramente, de una apuesta, pero ella se lo pasó pipa y el público también.

    Pero, como habrás visto cantó bastante Rossini y, en mi opinión, su mejor grabación discográfica es esa pura maravilla de “Rossini rarities” que hizo para Vergara/RCA donde está ABSOLUTAMENTE INMENSA y es uno de los mejores discos de mi bastante amplia discoteca y que espero que algún día puedas llegar a conocer.

    M'agrada

  4. Amic Assur.
    Segurament i malgrat l’equip vocal emprat per cantar l’Ermione del 1987 o potser per això, però no tan sols per això, aquelles representacions han suposat un dels punts negres del festival. Això no ho dic jo, valguem Déu. Això ho he tret d’un llibre que edita el mateix Festival de Pesaro, que està a la teva disposició per quan el vulguis, titulat Medaglie Incomparabili “venti anni di storie del Rossini Opera Festival”, escrit per Lorenzo Arruga, on es detalla any rere any, les produccions del ROF. D’aquell Ermione on tantes expectatives s’havien posat en tenen un record molt amarg i no tan sols pels resultats musicals, que no varen acabar d’anar del tot com ells volien. HI varen haver molts factors que varen portar a aquell Ermione al fracàs.
    Escoltada la gravació no s’acaba d’entendre, sobretot pels dos tenors, ja que la Horne ja no era tampoc, la Horne dels grans dies.
    No hi ha gravació com aquella, és cert i quan no és un all és una ceba, però la veritat és que la complexitat de l’obra fa molt difícil in repartiment i una direcció (la del 87 no m’agrada gaire) rodons.
    No crec que aquestes representacions del 2008 al ROF quedin per la posteritat. La Ganassi m’ha semblat esplèndida, per vocalitat, força i sentit dramàtic, però la resta correctes i prou, però esperaré el directe i ja us diré el què.
    Pel que fa a la carrera de la Caballé i en especial als rols rossinians que va interpretar, no et diré res. Em limito a esperar el dia que el Colbran et faci escoltar l’esmenta’t disc o altres gravacions de la senyora.
    Sospito que la Caballé no t’acaba de fer el pes, ni amb Rossini ni en res, però això que tan sols és una sospita sense fonaments, de ser veritat tampoc faria perillar el gran concepte que tinc de tu. És una veritable llàstima però la vida és així.

    M'agrada

  5. Eh, eh, eh!!!! Això no s’hi val, eh?… A dos “pesos pesats” com ho sou el Colbran i tu, Ximo, contra un pobre “sparring” (en aquest cas, jo), al meu poble us dirien que sou uns “abusa-nanos” 🙂

    Aviam, aviam… Anem a pams: Jo només vaig voler dir, i ho continuo mantenint, que no entenc com aquella “Ermione” ha passat als annals de la història del Festival de Pesaro com un dels seus pitjors esdeveniments. A més a més, escoltant tots els fragments que ens has posat, i com molt bé dius, no crec jo tampoc que aquesta “Ermione” passi a la posteritat. Serà un altre fracàs, doncs, també?…

    Pel que fa a la Caballé, les teves sospites, Ximo, t’asseguro que són del tot infundades, i amb la mateixa sinceritat que fas servir tu, et diré que no sé d’on les treus, aquestes sospites, perquè jo mai he manifestat, ni al teu bloc ni en el nostre, ni enlloc, res en contra d’aquesta veu privilegiada. Ara bé, també és cert que hi ha coses que canta que m’agraden molt més que no pas unes altres, però això ens passa a tots, fins i tot amb els ídols que tenim més idolatrats, oi?

    Benvolgut Colbran: Que no m’acabi de fer el pes la Caballé com a cantant rossiniana no vol dir, ni molt menys, que em desagradi, però gaudeixo molt més amb ella, per exemple, en rols de Donizzetti o de Bellini, per posar dos exemples d’autors belcantistes.

    I perquè vegeu que continuo tossut que tossut, us diré que demà faré de segon plat per dinar albergínies farcides (de primer encara no sé què faré), escoltant altre cop l'”Ermione” de Pesaro del 87. Au! :))

    M'agrada

  6. No, amic Assur, la d’aquest any no serà un fracàs, aquella ho va ser, per motius ja he dit que més amplis. No tot és el que escoltem.
    La part escènica també va ser molt criticada i sobretot les expectatives que es varen posar varen ser d’esdeveniment excepcional i no es va acabar d’assolir.
    Al voltant d’aquell espectacle hi varen haver factors “preparats” per fer-lo fracassar. El fet de que la RAI passes l’assaig fent veure que era en directa, ja preveia que a la primera hi hauria moguda, és prou significatiu.
    Un consell, si em permets, continua utilitzant aquell Ermione per acompanyar les teves obres mestres cuinaries, és impossible que et faci cap mal, això si, si un dia invites a dinar al seyor Sergio Segalini (crític, musicòleg i director artístic italià), no li diguessis mai, a ell se’l va acusar en el seu moment, de crear la tensió que va esclatar en les protestes del primer dia. És un anticaballista declarat. Ves a saber si això és cert o no.
    Me’n alegro molt que les meves sospites siguin infundades, és més et demano disculpes. Ja imaginava jo que no podia ser.

    M'agrada

  7. olympia

    Acabo d’aterrar i ja gaudeixo d’aquets preciosos fragments que ens has penjat, recordat Ximo.
    Encara que no faci falta, aprofito per dir: A Dios pongo por testigo que l’Assur en un dels molts correus que m’ha fet arribar em va dir referint-se a la gran Montserrat:
    A aquesta dona li haurien de tenir un altar tots els teatres d’òpera del mòn. Deu n’hi do!
    Ah! Jo comparteixo el seu criteri. La Munster Rat, com li deia el seu malaurat admirador Freddy Mercury, ha estat això: un fenòmen.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: