LES ARTS 2016/2017: I VESPRI SICILIANI

Les circumstàncies van fer que manqués a les esperades cites anuals a les temporades de Les Arts i des del Festival del Mediterrani de l’any 2013 amb aquell memorable Otello dirigit per Mehta i Livermore, interpretat per Kunde, Agresta i Àlvarez, no hi havia tornat, era l’1 de juny, com oblidar-ho! (IFL m’ajuda a recordar, beneït sigui).

Les circumstàncies de tota mena també han fet que a la Comunitat Valenciana hagin passat moltes coses d’aleshores ençà i òbviament moltes d’aquestes coses quasi totes no artístiques, han afectat i de quina manera al Palau de Les Arts Reina Sofia.

Aquell miratge que mentre passava tothom era conscient que no podia durar gaire, ja és història i s’han confirmant els auguris pessimistes i d’aquella etapa que no arriba a dècada prodigiosa, encara queda una orquestra que per a nosaltres (Liceu) voldríem tot i alguns signes que evidencien febleses impensables en aquells any que Maazel i Mehta s’alternaven les direccions, i un cor, aquest aparentment indemne, que són el goig i orgull de la casa. De fet l’orquestra i el cor he dit mil i una vegada que són el fonament de qualsevol projecte artístic de qualsevol casa operística que vulgui ser, per tant l’avís que em permetria llençar als responsables culturals del País Valencià i de l’ajuntament de València és que no deixin perdre aquestes dues joies de la corona, perquè sense elles la “falla de Calatrava no té cap sentit. Continua llegint

TEATRO REAL 2016/2017: NORMA (Agresta-Deshayes-Kunde-Pertusi;Livermore-Abbado)

El Teatro Real oferia tres repartiments diferents del segon títol de la temporada, Norma, amb Agresta, Meade i Devia (en una única representació) com a protagonistes i ves per on com va succeir amb la transmissió del Macbeth liceista als cinemes, el streaming del teatre madrileny va ser del repartiment menys interessant, bàsicament perquè com succeïa amb Yoncheva a la ROH, la veu de la Maria Agresta i en el seu cas fins i tot l’estil, no són adequats per cantar aquest rol. La opció ideal per a mi era la de Angela Meade, una veu sólida, amb força i un registre ampli, però segurament els més ortodoxes belcantistes diran que va ser Mariella Devia, soprano que segons el meu parer no té la veu per fer front a la  sacerdotessa druida encara que tingui l’estil més canònic, pur i excels de totes les sopranos actuals, sempre segons la meva opinió és clar. No us amoïneu els que penseu que desbariejo, només és una opinió, la meva.

Amb un cast insuficient o poc apropiat, Norma és un patir constant i amb una direcció tan poc belliniana com la Roberto Abbado,  les coses no ajuden gaire a aquest cast que comento. Continua llegint

SIMON BOCCANEGRA LICEU 30/12/1985 (PONS-FRENI-CARRERAS-FURLANETTO-CHAUSSON;R.ABBADO)

Simon Boccanegra

Continuant amb una preparació “atípica” per les funcions que van començar ahir de Simon Boccanegra de Giuseppe Verdi, avui i com a continuació de la tria del millor Gabriele Adorno de Josep Carreras, us porto al blog la representació que va tenir lloc el 30 de desembre de 1985 al Gran Teatre del Liceu i que va suposar una rèplica descafeinada però encara valuosa, de l’herència de la mítica producció d’aquesta òpera sota la direcció de Claudio Abbado a la Scala de Milà, si bé al Liceu la direcció d’orquestra no va anar a càrrec del gran Claudio sinó del aleshores anomenat “il nipotino”, Roberto Abbado, el joveníssim nebot que començava a despuntar i que en aquell Liceu sota el “regnat” de Lluís Andreu ens havia colpit des del seu debut la temporada 1982/1983 amb dues luxoses produccions: el Don Carlo inaugural (Caballé, Carreras, Nucci, Obraztsova, Talvela i Salminen) i La Cenerentola (Baltsa, Palacio, Bruscantini, Montarsolo).

Per la temporada 1985/1986 es va programar aquest famós Simon Boccanegra, una òpera que en el Liceu s’havia representat fins aleshores en 16 ocasions. Lluís Andreu amb l’intent de situar Barcelona al primer nivell operístic  portant les millors produccions possibles i amb els millors cantants. Continua llegint

VIENA 2014: DON CARLO (Alagna, Prestia, Petean, Anger, Pieczonka, Maximova; Altinoglu, Abbado)

Abans de fer l’apunt preparatori de La Traviata que dimarts comença a representar-se al Liceu i de parlar-vos del Macbeth al MET que espero veure aquesta tarda/nit, vull iniciar aquest cap de setmana verdià amb el Don Carlo que s’està representat aquest dies (fins el 1 de març) a la Staatsoper de Viena. Unes representacions que s’han iniciat convulses, afegint al terratrèmol institucional que sacseja la venerada institució, ençà la imprevista dimissió del seu director musical Welser-Möst (estava previst que dirigís la producció) anunciada tot just iniciar-se la temporada els primers dies del mes de setembre. El cast d’aquest Don Carlo sembla ser que l’ha afectat un virus que va fer trontollar les primeres representacions, entre ells el tenor Alagna, que va haver d’abandonar la representació abans d’acabar  i malauradament la Staatsoper, com actualment succeeix en la majoria de teatres, no tenia allò que abans s’anomenava cover i la representació es va haver d’acabar després de “Tu che la vanità”.  No sé fins quin punt el públic hauria d’exigir el retorn de part de la localitat, ja que no se’ls va oferir allò que van comprar.

Dels dos casts previstos, ambdós amb noms atractius, la televisió va emetre aquest:   Continua llegint

SALZBURG 2014: LA FAVORITE (Garanča-Flórez-Tézier-Colombara;Abbado)

Avui festa belcantista a IFL amb l’àudio de la versió de concert de l’òpera La favorite de Gaetano Donizetti, en la seva versió original en francès i amb un equip vocal imponent, Elīna Garanča, Juan Diego Flórez, Ludovic Tézier i Carlo Colombara, sota la direcció de Roberto Abbado al capdavant de la Münchner Rundfunkorchester..

Elīna Garanča assumeix el rol de Léonor de Guzman quan la veu s’ha anat consolidant i agafant uns colors més enfosquits i ha deixat enrere el repertori rossinià i mozartià que la va llençar a la fama. Després de la segona (crec) maternitat, la veu sembla més fosca encara i per tant ideal per fer front a un dels primers rols per a veritable mezzosoprano del ottocento italià. El rol el va estrena Rosine Stolz i degut a les característiques vocals d’aquesta mezzosoprano francesa, no té grans moments de coloratura i agilitat, tret d’una certa exigència en la cabaletta de l’ària del tercer acte, per cert que amb una cadència  diferent a la de la versió italiana. La cantant ha de procurar omplir les grans melodies apassionades i també melangioses que són un precedent de l’Eboli i fins i tot l’Ammeris verdianes, rols que fa temps que tots creiem a l’abast de la gran mezzo letona i que ens agrada que encara no hagi abordat. Garanča està esplèndida però una mis¡ca desentrenada. La veu és sumptuosa i el cant tan elegant i bell com sempre. El registre és espectacular, acabant el duo del primer acte amb Fernand amb un agut espectacular, ferm i segur, agut que moltes sopranos voldrien per a elles. Garanča deu ser el més semblant a la senyora Falcon, però per sort també té una solidesa tècnica que ens garanteix una vida artística molt més llarga que els cinc anys de glòria d’aquella. Continua llegint

PESARO 2011: MOSÈ IN EGITTO

Programa de ma del Mosè in Egitto del ROF 2011

Abans d’ahir dia 11 d’agost de 2011, tenia lloc la primera representació de les 4 previstes de la nova producció del ROF (Rossini Opera Festival) a Pesaro, deguda a Roberto Abbado en la part musical i Graham Vick en l’escènica i que va suscitar un cert escàndol per la proposta escènica del director anglès que contemporitza els fets bíblics, traslladant l’acció dels fets a l’actualitat i oferint als espectadors imatges properes als Telenotícies dels darrers 10 anys, transformant el Mosè rossinià en una especie de Bin Laden, alhora que provocant a part dels espectadors amb personatges armats, ferits, ensangonats i en actituds suïcides, provocadores i amenaçants, envaint la platea del Pala Festival i que com podreu escoltar van provocar algun aldarull al final del segon acte. Continua llegint

AH QUEL DÎNER!, JE VIENS DE FAIRE

Els plaers de la taula són incommensurables i qui més, qui menys, ha tingut la sort alguna vegada en la seva vida, de seure en una taula i assaborir uns plats que han estat un esclat de sensibilitat culinària, d’amor als fogons i la sublimació de l’art dels sabors, les textures i la fantasia, al servei del bon menjar.

Jo tan sols us anunciaré els plats, com aquelles cartes d’un casori luxós i per molt que us ho pugueu arribar a imaginar, serà difícil que us apropeu a les sensacions que cadascuna d’aquestes perles m’ha produït.

Entrants: mandonguilletes amb ceba, tartaleta de mascarpone i melmelada de tomàquet, cullereta d’escopinyes i taronja, cullereta de bacallà amb tomàquet i olivada i cremeta de camagrocs.
Primer plat: lasanya de verdures amb gambes i mató
Segon plat: fricandó de llagostins
Postres: mousse de mascarpone al cafè amb crema de xocolata al cafè i crumble al cafè
  • Per al cafè: roques de xocolata amb fruits secs
Certament els anunciats et fan la boca aigua, però trigaria hores i hores a descriure allò que l’anunciat enllesteix ràpidament amb una terriblement breu, lasanya de verdures amb gambes i mató o fricandó de llagostins. Continua llegint

EL VÍDEO DE TERRA AMICA DE JUAN DIEGO FLÓREZ A PESARO i una altre dedicatòria

Juan Diego Flórez (Ilo a Zelmira) Pesaro 2009

Tot el que em va provocar aquella inoblidable representació de la Zelmira del Festival de Pesaro del 2009 ho trobareu a PESARO 2009: ZELMIRA, però per si en el seu moment no em vàreu creure i tossut com sóc, avui us porto amb un goig enorme, la constatació visual d’aquella fita belcantista.

La televisió italiana va retransmetre dissabte passat, una de les representacions d’aquelles representacions i és clar, he decidit que aquest post era prioritari a qualsevol altre.

Ja sabeu l’admiració que tinc per Juan Diego Flórez, per tant res més a afegir al que vaig dir el seu dia, arran d’aquestes representacions, o el que he dit sempre que l’he vist o escoltat. És una rara avis que cal preservar i sobretot ell mateix ha de fer-ho possible, no deixant-se temptar per rols que no li convenen, malgrat que aparentment li donarien més popularitat, ja que aquestes òperes rossinianes, veritables tresors musicals i vocals, no es programen com a mi m’agradaria.

Aquí us deixo l’entrada de Ilo al primer acte, després del engrescador cor “S’intessano agli allori” quan canta la inspirada i extraordinàriament difícil ària “Terra amic, ove respira”. No cal explicar gaires coses, un cop escoltada ja m’ho sabreu dir. Continua llegint

JUAN DIEGO FLÓREZ:Oh fiamma soave a París

Juan Diego Flórez (Giacomo V a La Donna del Lago de l'ONP 06/2010, direcció d'escena Lluís Pascual)

Les representacions de La Donna del Lago de Gioachino Rossini a la passada temporada de l’Òpera de París, varen ser tot un esdeveniment mundial.

El repartiment, tot i que millorable en alguns rols, reunia noms importantíssims del cant rossinià d’avui en dia:

Gioachino Rossini
LA DONNA DEL LAGO

Juan Diego Florez, Giacomo V (Uberto di Snowdon)
Simon Orfila
, Duglas d’Angus
Colin Lee
, Rodrigo di Dhu
Joyce DiDonato
, Elena
Daniela Barcellona
, Malcolm Groeme
Diana Axentii
, Albina
Jason Bridges
, Serano

Director del cor, Alessandro Di Stefano
Orchestre et choeur de l’Opéra national de Paris
Director musical: Roberto Abbado

Com us podeu imaginar us deixaré la representació sencera, però en aquest primer diumenge de setembre, encara calorós i estiuenc, us regalaré una perla sonora preciosa, un dels fragments que més m’agraden del opus rossinià, per un dels cantants que més m’agraden de tots els opus possibles, el tenor peruà Juan Diego Flórez. Continua llegint

PESARO 2009: ZELMIRA

Cartellone e la Zelmira del ROF 2009

Cartellone e la Zelmira del ROF 2009

L’estrena de la Zelmira el 16 de febrer de 1822 al Teatro San Carlo de Nàpols, suposa la fi de la prodigiosa, fructífera i mestrívola estada del compositor a Nàpols, on amb l’empresari Bardaja i sota la protecció de la Cort dels Borbons, va estrenar 10 òperes; Elisabetta, regina d’Inghilterra, La Gazzeta (al Teatro dei Fiorentini), Otello (al Teatro del Fondo), Armida, Mosè in Egitto, Ricciardo e Zoraide, Ermione, La donna del lago, Maometto secondo i Zelmira.

Són més de 6 anys d’esgotadora activitat, si també tenim en compta que a part de les napolitanes, va estrenar altres 9 òperes a Roma, Milà, Venècia o Lisboa.

La fi d’aquest període, per causes econòmiques, polítiques i un desencís important del compositor en veure que durant tot l’any 1821 el San Carlo no li havia estrenat cap obra, va esperonar a Rossini a escriure una òpera per a Viena, on Bardaja havia signat un contracte per dirigir el Kärntnertortheater. L’agraïment de Rossini cap a Nàpols, la Cort i el seu públic, va concloure amb l’estrena de l’òpera que va escriure per a Viena, aquesta fabulosa Zelmira, que en la nit de la seva estrena va ser acollida triomfalment. Continua llegint

EL ROF 2008 (I): Comencem bé

Adriatic Arena (foto ximo)

Adriatic Arena (foto ximo)

Tornar un altre cop a Pesaro té un plus ja de familiaritat i d’anar a un lloc on malgrat tots els peròs possibles, que hi continuen sent, et dona la satisfacció entranyable d’un festival molt professional, en un entorn poc sofisticat i on la gent que es reuneix al voltant dels 15 dies que dura el Rossini Opera Festival, és més per la fidelitat a un compositor i la seva obra, que no pas pel pedigrí que suposa en l’actualitat, acostar-se a la turística ciutat italiana a lluir modelets i poder.

El gran moment del festival, els anys daurats dels inicis, amb aquells repartiments carregats de les lluminàries més excelses del cant rossinià, ja no hi son. No sembla possible veure un Viaggio a Reims com el que va meravellar al món musical a l’any 1984. Avui en dia, no hi ha ningú comparable a Samuel Ramey, al millor Chris Merritt o al imprescindible Blake, és cert, i sembla ser que Alberto Zedda continua, any rere any, cometen els mateixos errors i comptant amb els mateixos pilars, per sustentar el festival, això és Juan Diego Flórez, que no és poc i que aquest any ha limitat l’assistència en el luxós concert inaugural que va esgotar les localitats abans d’enviar les butlletes de sol·licitud al públic habitual, la mezzo italiana, Daniela Barcellona, fidel i estimadíssima pel públic, Sonia Ganassi la mezzo que cada cop més assoleix els rols de la Colbran i el baix baríton Michele Pertusi. Ells amb esporàdiques visites estelars i Continua llegint

ERMIONE TORNA A PESARO

Roberto Abbado Director musical del Ermione

Roberto Abbado Director musical del Ermione 2008

Després de les oblidables representacions del festival de 1987, que varen representar la reestrena d’aquesta òpera, l’Ermione de Rossini no havia tornat al prestigiós Festival Rossini. Era una assignatura pendent i el festival s’havia de treure l’espina dolorosa que varen representar aquelles representacions que tenien que ser un esdeveniment inoblidable, però en diferent sentit del que varen ser.

Per l’ocasió el festival va comptar amb la Caballé i la Horne, volen rememorar l’exitòs emparaulament de feia 5 anys a la fabulosa Semiramide d’Aix en Provence, i al seu costat Merritt i Blake, els dos tenors estel·lars que tant varen fer per recuperar la vocalitat justa dels maltractats tenors rossinians. Merritt un veritable baritenor i Blake amb l’extraordinària tècnica i elegància que el varen caracteritzar durant la seva increïble carrera. Malgrat aquest quartet protagonista i sobretot degut al estat vocal de l’estimada Caballé, que ja no estava per assolir un dels rols tràgics més difícils escrits per Rossini, però també cal dir-ho, a tota la organització del festival, que no va cuidar com devia un espectacle d’aquesta importància, el resultat va ser oblidable. A youtube es poden trobar fragments del assaig general, doncs la RAI va passar, fent veure que era en directe, la gravació del assaig i en canvi, la tanda d’aplaudiments i protestes contra la Caballé corresponen al directe. Cal dir que al assaig la Caballé va estar millor i tot hi no estan bé, sorprèn que la protestesssin d’aquella manera.

La Caballé hagués hagut de declinar l’oferiment Continua llegint