IN FERNEM LAND

LA ROH 2015/2016 AL CINEMA: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI


Que la retransmissions al cinema ha esdevingut el gran fenomen operístic dels darrers anys ja no ho dubte ningú, i que molts teatres ho veuen com una inversió imprescindible i una font de ingressos directa i indirecta per donar-se a conèixer  i alleugerir les tensions del compte de resultats, és una evidència.

Que el Liceu fos pioner i que directors posteriors no fossin capaços en el seu moment d’aprofitar la visió de futur i situar-se en el lloc avantatjós  que sempre suposa ser el primer, és quelcom digne d’estudi, i que ara recuperem el temps perdut, si bé amb una única i escadussera retransmissió per temporada, és com a mínim esperançador.

Hi ha teatres que han optat per la modalitat del streaming de pagament (la Staatsoper de Viena) i altres en obert (Munich), alguns també s’han adherit a canals e televisió (Arte, Medici o The Opera Platform) sempre amb el mateix i lloable intent, la difusió, els ingressos suplementaris a la recerca de nou públic.

El Metropolitan de Nova York i la ROH de Londres, són les dues cases operístiques més actives al cinema, i en menor mesura la ON de Paris. En un mes de gener especialment prolífic que s’iniciava amb  la inauguració de la Scala amb la “Giovanna d’Arco”, ha seguit Londres i immediatament Paris, a l’espera de “Les pêcheurs de perles” del mes de gener al MET. A Londres va ser el prop passat 14 de desembre el tàndem operístic més popular, Cavalleria rusticana i Pagliacci, mentre que el dia 17 des de La Bastille parisenca tindrem un dels esdeveniments de la temporada amb “La Damnation de Faust” de Berlioz a París amb un repartiment molt estelar.

Doncs bé avui us parlaré de de la doble sessió londinenca que ens enllaça amb el Liceu, ja que la direcció d’escena és de Michieletto, el de la Lucia d’aquest dies, i el tenor és Antonenko, aquell que ens ha deixat penjats (o no) amb l’Otello, mentre que la Desdemona del Otello a Barcelona, Carmen Gianastasio a Londres canta Nedda. Casualitats coincidents ben curioses.

Comencem per un dels grans mèrits d’aquesta proposta, l’eminent direcció musical de Antonio Pappano que signa unes portentoses versions tant de Cavalleria com sobretot e Pagliacci, amb una tensió i lirisme extraordinari, extraient de la fabulosa orquestra de la ROH una resposta esplendorosa. El verisme de Pappano és molt intens, però mai és vulgar ni sorollós, està ple de detalls, de passió i tensió, i és clar, de molt drama i tragèdia, però encara que sembli un contrasentit de molta vida joiosa i esclatant en els corals, tant de la Cavalleria com a Pagliacci.

Els equips vocals tenen de tot, però principalment van una mica justets , ja que Antonenko que assoleix els dos rols (Turiddu i Canio) no passa precisament per un bon moment i està en un permanent perill d’accidentar-se i ens té en les dues obres amb el cor en un puny. El verisme dissimula moltes coses, però els problemes i la fatiga vocal no. Millor Canio tot i que se’l nota molt al límit. Li convé descansar i ha triat per fer-ho, anul·lar l’Otello del Liceu. Aquesta és la pel·lícula que m’he fet jo, perquè bé podria haver anul·lat aquestes representacions de la ROH per estar ben descansat per a Barcelona, oi?

El baríton grec Dimitri Platanias canta Alfio, Tonio i el pròleg de Paglliacci, ah! i també diu, com ha de ser, “la commedia è finita”. Per a mi millor en l’obra de Leoncavallo que en la de Mascagni. La veu és adecuada, malgrat que li falta una mica de registre greu per ser el baríton dramàtic que requereixen ambdós rols.

Eva Maria Westbroek canta el rol de Santuzza amb la passió i entrega que la caracteritza, però també amb les tensions en el registre agut.

Carmen Giannastasio és un Nedda magnífica, molt més dramàtica del que és habitual en aquest rol i llueix una veu plena, densa i esclatant. Si no fos per la sorpresa escènica que Michieletto ens regala, hagués pogut cantar també Santuzza, crec que ho hagués fet de meravella.

Dionysios Sourbis és un Silvio de veu tremolosa que lluny dels efluvis lírics que aquest rol acostuma a oferir, dramatitza en excés el seu cant, fet que l’obliga a forzar excessivament la seva emissió i que emfatitza un tremolo no gaire agradable.

La veterana Elena Zilio és una magnífica Mamma Lucia, mentre que Marian Belli és una bella Lola, vocalment massa discreta.

Finalment Benjamin Hulett és un magnífic Beppe.

L’altra gran encert d’aquesta nova producció és Damiano Michieletto, que, aquí sí, fa una brillant, original i magnífica posada en escena de ambdues òperes. Les fusiona de manera molt intel·ligent i coherent, donant a tota la dramatúrgia una consistència teatral admirable. Quan veus Cavalleria no acabés d’entendre que hi fan dos personatges muts que ens evidencien una relació no del tot corresposta durant el famós i meravellós interludi (genial Pappano), però a Pagliacci sabrem que són Silvio i Nedda, mentre que en el interludi de Pagliacci, Michieletto en un moment teatral, veritablement emocionant, ens mostra a Santuzza embarassada sent acollida per Mamma Lucia. Potser llegit us semblarà una banalitat,, però vist us garanteixo que sorprèn molt positivament.

Tant a Cavalleria com a Pagliacci hi ha molts detalls de gran teatre, d’un treball molt elaborat dels personatges i de solucions teatrals molt brillants i originals, com la pantomima de Pagliacci, davant i darrere de l’escenari. Moltes idees i algunes veritablement noves en unes òperes que creiem que ja no donaven més de si. Enllaçar l’escena inicial de Cavalleria amb la darrera en un flashback cinematogràfic admirable és un recurs que pot semblar fàcil si al mig no el vesteixes de manera convincent i Michieletto ho fa de manera brillant. Bravo! i com aquest mil i un detalls, alguns de impacta (la processó de Pasqua i la Verge), altres més subtils com el contrabando de Alfio que donarà per a un mocador que el Silvio forner a la Cavalleria li regalarà a  Nedda, i que en l’inici de l’òpera de Leoncavallo identificarem immediatament.

L’escenografia giratòria quasi hiperrealista en molts detalls que sense l’enfarfegament de produccions zeffirellianes ens sita en llocs iconogràfics perfectament identificables, juntament amb un treball acurat en el vestuari i un disseny de llums espectacular embolcallen una de les produccions més sorprenents, originals, i sobretot, respectuosa amb el llibrets de les òperes, que he vist darrerament.

Quan Michieletto es troba motivat per les obres és capaç de fer treballs tan intensos i brillants com aquest. Un consell, si m’ho permeteu ell i vosaltres, que eviti el belcanto.

Pietro Mascagni
CAVALLERIA RUSTICANA
Libretto: Giovanni Targioni-Tozzetti i Guido Menasci

Santuzza: Eva-Maria Westbroek
Turiddu: Aleksandrs Antonenko
Mamma Lucia: Elena Zilio
Alfio: Dimitri Platanias
Lola: Martina Belli

Ruggero Leoncavallo
PAGLIACCI
Libretto: Ruggero Leoncavallo

Canio: Aleksandrs Antonenko
Tonio: Dimitri Platanias
Nedda: Carmen Giannattasio
Beppe: Benjamin Hulett
Silvio: Dionysios Sourbis

Royal Opera Chorus
OrchestraOrchestra of the Royal Opera House
Director musical: Antonio Pappano

Director d’escena: Damiano Michieletto
Escenografia: Paolo Fantin
Disseny de vestuari: Carla Teti
Disseny de llums: Alessandro Carletti

Royal Opera House, Coven Garden de Londres 14 de desembre de 2015

M’agradaria molt que el Liceu tingués en compte aquesta producció de Michieletto, d’un programa tan popular per portar-nos-la aquí. Seria tot un encert.

23 comments

  1. Ducadimantova

    Estava decebut per l’anul·lació d’Antonenko, m’havieu convençut de que era una treta del Liceu per pagar menys.
    Ara resulta que no esta bé de veu….
    Doncs mira per on, prefereixo un Cura amb ganes de reivindicar-se que un Antonenko a mitges.
    M’han tornat les ganes per Otello…

    M'agrada

      • ducadimantova

        No sé de quin llautó parles, encara que sovint prefereixo dir el que penso encara que no coincideixi amb el que pensen els altres.
        El que està clar és que Antonenko no està bé.
        De veritat Santi que prefereixes un Antonenko que ja saps que està al límit i que està fent actuacions dolentes fins i tot desafinant?
        El meu post anava dirigit al que s’ha dit sobre el canvi per Cura i en el que molta gent s’apuntava a estirar-se dels cabells en base a la suposada pèrdua en qualitat.
        Doncs està clar que Antonenko no era la “superqualitat” perduda que es feia pensar, tot plegat sembla més una excusa per criticar el Liceu que una crítica real sobre la qualitat de l’artista.

        A tot això, i tornant al sentit del meu comentari, el Villarreal va guanyar al Madrid el passat cap de setmana i el Depor va empatar amb el Barça.
        Jo defenc que m’agrada més com juga un Villarreal/Depor motivat que un Madrid/Barça en baixa forma. Evidentment, quan juguen be no hi ha discussió possible.

        M'agrada

    • No t’havíem convençut d eres Ducadimantova, no facis veure el que no és.
      Una cosa és que Antonenko no estigui bé de veu, espero que de manera puntual i l’altra és que s’hagi escollit Cura com a substuitut, un cantant que quan estava en forma ja era molt discutit, molt més que Antonenko, i ara ja fa molt temps que es dedica a la direcció d’escena, com Villazón, perquè com a cantant ja no té sortida.
      És un recurs molt arriscat, més que arriscat, temerari.

      M'agrada

  2. Alfred

    Salutacions des de Londres, on ahir per la nit vaig poder assistir en directe a Cavalleria i Pagliacci. Antonenko tampoc va estar bé ahir, molt justet. Fa un any el vaig veure al MET cantant Don Jose i era quasi una miniatura vocal a la vora de la Carmen de la Rashvesvili. No sé què li han vist a aquest tenor.
    Molt bé Giannattasio, mai l’havia sentida en directe, m’entussiasmà.
    Fantástica també Westbroek.
    Gran triomfador de la nit Pappano i l’orquestra i cor. S’emportaren l’ovació mes sorollossa.

    M'agrada

      • Alfred

        Segurament tens tota la raó. Jo dec haver tingut mala sort ja que les 2 úniques vegades que l’he vist en directe han estat aquesta que comentem i la Carmen del MET 2014 (la mateixa que es va retransmetre als cinemes i de la qual tú mateix comentaves: ” el seu cant tendeix a ser massa lineal i no gaire variat, intenta canviar el seu cant permanentment en forte amb algunes mitges veus, però la sensació global és de pova varietat expressiva i alguna que altre errada, la més clamorosa en l’ària de la flor, on va desatendre totalment la línia melòdic/expressiva tallant de manera precipitada el final, segurament per un error en la respiració. Els seus grans moments són els més dramàtics del tercer acte i el duo final, i on es troba a faltar un tenor més creatiu i sensible és el duo amb Micaela i en la famosa ària de la flor. La seva dicció francesa és quasi inintel·ligible. Com actor és poc rellevant i el seu físic és més aviat descuidat, tant que costa entendre com Carmen l’escull a ell per tirar-li la flor en el primer acte”).
        Moltes gràcies pels teus comentaris.

        M'agrada

      • Efectivament, però parlàvem de su tenia una veuassa, que la té, no pas de subtilesa, musicalitat, varietat expressiva i tantes altres coses que poden fer d’una veuassa un cantant extraordinari, i em penso que no trobaràs cap comentari que hagi fet jo d’Antonenko, que ho digui, senzillament perquè crec que no ho és, ara bé, millor que en Cura, s i sobretot que el José Cura actual, sí.

        M'agrada

  3. marcozincone

    Me has dado una curiosidad infinita de verlas! Pappano nunca me ha decepcionado y me interesa mucho el redescubrimiento de Michieletto (al final, hasta Bieito hizo una Carmen que me gustaba, porqué no podría haber algo bueno en este nuevo italiano que trepa a la fama?). Ya volveré a contarte mi opinión (aunque me sienta un poco “che fai qui, tra tanti eroi?” como Cenerentola…) 🙂

    M'agrada

  4. Ordet

    Doncs a Girona ens vam quedar sense la retransmissió perquè no hi havia senyal (!). I sembla ser que no és la primera vegada que passa… Total que ens van deixar amb la mel als llavis…

    M'agrada

  5. dandini

    Possiblement la millor producció d’opera del 2015 amb un Antonio Pappano en estat de gràcia i un treball maravellós de Damiano Michieletto.Aquesta es la via per aconseguir nous afeccionats a l’opera :producte actual i de qüalitat .A tots en hagues agradat un protagonista tipus Placido Domingo ( que per cert gairebe sempre rascava el “tornassi” )pero Antonenko es va defensar força be malgrat que es evident que esta passant per un moment vocal complicat. M’agradaria veure al teatre aquesta producció amb Alagna,Alvarez o Kaufmann. A veure si la ROH la reposa l’any vinent…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: