La factoria Sebastiano esvalotada amb l'arribada del Pedro. Foto Bofill
No ho acabo d’entendre, a mi el Tiefland d’Eugen D’Albert m’agrada moltíssim. Fa molts anys la vaig descobrir en la edició discogràfica de la casa Acanta (Marton, Kollo, Weikl, Moll, Janowski), en una botiga de Londres. Quan vaig escoltar-la a casa, em vaig fer un tip de fer còpies per tothom i quan vaig saber que el Liceu la programava, molt il•lusionat vaig dedicar-li un post a In Fernem Land. Avui puc dir, després d’haver-la vist en dos dies consecutius, a part del assaig general, que és una obra preciosa, amb lluïment per les veus i molt atractiva per l’orquestra.
L’òpera té un llibret molt eficaç que segueix força bé l’original de Guimerà i tret d’aquesta espanyolització musical, una mica allunyada del ambient natural però de força impacta melòdic i de la italianització d’alguns dels noms d’alguns personatges, és molt fidel al nostre referent teatral per excel•lència.
És absolutament incomprensible com no es programa més sovint. Amb tres bons solistes, tenor líric o spinto millor, soprano spinto o dramàtica millor, i un baríton dramàtic, es pot assolir un èxit important. Les melodies asseguren l’atenció del públic, normalment mal disposat a fer esforços i l’acció dramàtica és extraordinàriament eficaç, fins hi tot amb produccions tan lletges i inútils com la que ens ha servit el Liceu per inaugurar la temporada.
Ara sembla que el teatre diu que la inauguració de la temporada, amb la sessió pels espònsors, serà per Le Nozze di Figaro. Quina animalada, la inauguració ha estat el Tiefland, tot i que no s’ha fet gaire ressò ni als mitjans visuals o escrits. Ja se sap que el Liceu va instaurar aquesta pràctica de inaugurar la temporada sense gaire relleu i el resultat ha estat que les funcions del Tiefland no tenen el tot venut com caldria. A la funció del diumenge tarda, feia molt temps que no veia tants buits repartits per tota la sala.
No vull que se’m mal interpreti, ja que l’any passat vaig dir el mateix i algú em va dir que s’estimava més que la funció inaugural no fos d’etiqueta i que hi anés la gent interessada i prou, sense personalitats polítiques i culturals. Doncs bé, la gent interessada malauradament és poca i si no és fa millor promoció, hauran de regalar entrades a sacs. No vull desfilades per catifes vermelles, però si que vull promoció de la inauguració de la temporada d’una de les institucions musicals més importants del meu País i de tot l’Estat espanyol.
Si es tria una obra, que ben promocionada ha d’agradar per força a tots els tradicionalment assidus al teatre, abonats i passavolants, i a més l’obra és la versió operística de l’emblemàtica senyera teatral de Catalunya, els ingredients no poden fallar. Per això em sap greu que molts liceistes hagin passat d’aquesta òpera, pensant potser que es tractaria d’un experiment germànic, amb música d’aquella estrident i sorollosa.
Els assistents a les funcions dels torns PB i T, que no coneixien el Tiefland comentaven a la sortida l’impacta que els hi causat la música i el cant. Llàstima per aquells que han decidit quedar-se a casa. Si els programadors de les temporades han de fer cas a les doctes veus esmentades al principi, els agafarà traspassats o a punt de fer-ho.
Peter Seiffert i Petra Maria Schnitzer. Foto Bofill
La direcció musical del espectacle s’ha deixat en mans del nou titular de l’orquestra, Michael Boder, com ha de ser. El titular inaugura la temporada.
El primer que cal dir al seu favor és que ha cuidat molt el so. No m’ha donat mai la sensació d’escoltar la banda de l’any passat. El so molt més empastat i rodo, amb especial atenció a les subtileses de la corda i a controlar els volums del vent, que en quasi cap moment ha sonat estrident. Bons moments lírics, deixant sempre que les veus cantin i fent especial atenció a donar relleu a les riques i seductores melodies que d’Albert ens regala.
He trobat a faltar una mica més de passió arrauxada, quan l’esclat emocional dels personatges coincideix amb l’explosió sonora i melòdica de l’orquestra, però potser el mestre Boder ha pensat que era millor sacrificar la rauxa per mantenir el seny controlat del so. Més endavant i a mida que vagi agafant confiança, potser el veurem mes llançat.
De moment la impressió és positiva i esperançadora. Jo que he fet amb molta insistència, un cavall de batalla de la necessària millora del nivell de l’orquestra i el cor, haig de dir que comparant lo escoltat aquests dies, amb la horrorosa inauguració de l’Andrea Chénier de la temporada passada i tota la resta d’actuacions que varen seguir, caldria pensar que sense gaires estridències, el mestre Boder ha començat a treballar. Correcte sense més el cor, en una intervenció força anecdòtica.
El Liceu ha contractat un doble repartiment molt interessant, amb un estel aïllat anomenat Peter Seiffert, que fa pujar molts enters el nivell del primer repartiment.
Peter Seiffert després de la fabulosa interpretació del Tannhäuser memorable del any passat, ha tornat per interpretar el Pedro (algú em podria dir perquè Rudolf Lothar, autor del excel•lent llibret va canviar el Manelic original pel almodovoresc PEDRO?).
És un rol exigent i agraït per un tenor heroic. Ha de tenir una evolució vocal força notable, mostrant-se simple i tosc, per bé que innocent, en el pròleg i durant tot el primer acte, amb un relat del llop com a punt culminant. Però també valent i heroic, al final del segon acte, amb un gran moment de lirisme inspirat, en el segon duo amb Marta. Una espècie de petit Siegfried.
Seiffert denota una certa oscil•lació en alguns moments de la seva emissió, però controla la veu a plaer, permetent-se el luxe d’apianar i fer reguladors en els moments més lírics, tot i que a vegades exagera en els portaments vocals. El seu cant és vigorós i espectacular, amb atacs segurs al agut i amb explosions controlades d’esplendor vocal, alternades amb el lirisme més dolç.
No sé pas com li pot anar el imminent Tristan que farà amb Barenboim al MET. Tenors més lírics que ell, el canten amb força seguretat, hem d’esperar que el canti amb la mateixa solvència i insultant valentia que el Tannhäuser de a temporada passada. Si és així Seiffert es consolidarà com un dels referents wagnerians del nostre temps. No sent un heldentenor, està demostrant que pot assolir el repertori d’aquests, sense aparents seqüeles.
Al seu costat, la comparació amb Jeffrey Dowd, ja conegut a la casa, és demolidora. Dowd no falla res, però no té ni la heroïcitat, ni la projecció vocal necessària. Al seu favor té un físic molt més adient pel rol, però ja se sap que en el món de l’òpera, els convencionalismes formals, es sacrifiquen davant la solvència i excel•lència vocal. Si, el Pedro sembla un avi, però si et canta amb la insultant demostració de Seiffert, allà s’estigui la figureta jovenívola de Dowd. Inexplicablement va ser protestat per un parell de inconscients o pertorbats, que han confós absolutament les regles del joc.
La Marta de la Terra Baixa és un personatge inquietant. És el paradigma de la dona maltractada, malauradament cada dia a primera plana dels nostres diaris i telenotícies, tot i els anys que han passat. Malgrat el tracta humiliant a que la sotmet l’amo, ella està absolutament anul•lada. En el impressionant escena del primer acte de Tiefland “Sein bin ich, sein! Sein Eigentum! Jetz und immer!Hätt er mich doch fortgejagt!” Seva sóc seva! Seva eternament! Ara i sempre! Si s’hagués desfet de mi! Però jo no el puc deixar. Mai no seré lliure, Marta ens mostra l’ambigüitat i la lluita interna permanent. Aquesta ambigüitat i lluita té un fidel reflex en la vocalitat de la soprano. La partitura requereix d’una soprano lírica spinto o millor dramàtica, amb notòries ascensions a la zona aguda, però encara més notòria la força que ha de tenir en el registre central i greu, sobretot en aquesta escena i en el duo del segon acte amb el Sebastiano. No debades aquest rol ha estat cantat per cantants com la jove Callas, la Flagstad, la Varnay, Marianne Schech, Helena Braun, Inge Borkh, o l’Angeles Gulín.
En el Liceu hem comptat amb la inefable senyora Seiffert, la Petra Maria Schnitzer, que no és ni dramàtica, ni lirico spinto. Si en la Elisabeth del Tannhäuser ja em van despatxar a gust, aquí hi tornaré.
No és tracta que no tingui la veu idònia, és que tampoc té el temperament. És plana, llissa, monòtona. En prou feines canvia d’expressió durant el seu relat del segon acte, on explica totes les penúries que va haver de passar de petita, fins topar amb l’amo, que als tretze anys ja la va sotmetre a la seva tirania sexual. Aquest relat esfereïdor ha estat cantat com aquell que canta “la fadrina va a la font”, i és clar, m’exaspera. La veu es projecta molt bé, sobretot en la zona aguda, però és una veu sense gaires harmònics i no beneïda per la bellesa del so precisament. Ella és molt professional, però dubto que de no casar-se amb el senyor Seiffert, fes la carrera que està fent. És massa correcta i en un rol com aquest, que no és cap de les bledes wagnerianes (Elisabeth, Elsa o Eva), no li escau de cap manera. Malgrat tot obté una bona acollida. Ves, coses que em costa pair. Es com si la Bayo ens cantés Tosca.
En el segon repartiment, ha tornat una senyora que sempre que l’he vist m’ha agradat molt. Stephanie Friede. Tampoc és una dramàtica. Una lírica amb cos i prou, però per contra, té un temperament i una intenció vocal i escènica molt més convincent que la Schnitzer. El personatge no es tan lineal. Es mostra més pertorbada, més dubtosa, més lluitadora, més rebel, més combativa i curiosament, fent el mateix personatge i en el mateix muntatge, fa coses radicalment diferents. Mentre la Schnitzer, com a bona bleda, no es revela contra Sebastiano i acaba ballant (ballar és un dir, imitant a la Duncam i encara) en l’escena abans del enfrontament, la Friede es queda palplantada davant del amo, desafiant, temorosa, però ferma, amb lleus moviments del cos. També el seu cant mostra diferents facetes. Si bé a l’ària de sortida la seva veu no s’ha escalfat del tot i la zona greu també denota signes de debilitat, cap al final del acte i sobretot al acte segon, treu un vigor i una força molt notables. En el relat a Tommasso, les frases sonen molt més convincents i amb varietat expressiva, fent de tota la narració, un crescendo dramàtic més interessant. En els consecutius duets amb Pedro i amb Sebastiano, es supera, obtenint una actuació més que notable. La divinitat tampoc la dotat d’una veu bella, però al menys molt més expressiva. Els “experts erudits” del dissabte a la nit que la varen protestar, no estan bé del cap, per dir-ho de la manera més educada possible.
El rol de Sebastiano, un dolent d’aquells de manual, tipus Scarpia, és per un baríton dramàtic o un baix baríton, com ha estat en ambdós casos.
El veterà Alan Titus, més prim que l’última vegada que el vàrem veure, encara demostra presència vocal. Veu una mica engolada, però incisiva, fa el personatge tot d’un tros. En canvi Egils Silins, amb una presencia escènica més turbulenta i jovenívola, però sense tanta presència sonora, em va agradar més. El personatge és més sibil•lí, més tortuós, però no tant granguinyolesc con el fa Titus. És més creïble. També vocalment em va agradar més, per la varietat i per l’emissió més natural. Tots dos han obtingut sonats reconeixements per part del públic.
Inici acte 2on. No patiu, no s'han cremat els panets. Foto Bofill
Tommasso és el baix. En el primer repartiment el canta massa jove Alfred Reiter. Potser dintre d’uns anys la seva veu s’haurà consolidat, però ara encara és massa jove per fer un paper d’autoritat vocal. És un bon cantant. Johann Tilli és mes baix, però potser ja no arribarà a ser un gran cantant. És molt solvent i al menys no és un baríton ascendit a força de mancança d’espècimens a la corda més greu del panorama masculí.
La resta de cantants han repetit els dos dies.
Excel•lent la Nuri d’Eva Liebau. El primer dia substituint a Juanita Lascarro, que ha hagut d’abandonar el teatre per la mort del seu pare. Veu molt lírica, que s’escau molt bé al personatge més innocent de l’obra. Excel•lent en la seva escena del primer acte i en les intervencions de tota l’obra. Extraordinàriament ben acollida.
La Pepa, l’Antonia i la Rosalia, les tres secretàries de direcció del molí del Sebastiano, han estat molt ben servides per Michelle Marie Cook, Rosa Mateu i sobretot per la desaprofitada Julia Juon, en altres èpoques excel•lent Brangäne. El seu moviment escènic serà tractat al final.
L'Antonia, la Pepa i la Rosalia, en plena acció. Foto Bofill
Marcel Reijans ha fet un bon Nando, lluint projecció i veu bonica, Valeriy Murga ha resolt correctament el Moruccio.
Matthias Hartmann ha comés, sota el meu punt de vista, una errada descomunal. Va començar a idear l’obra d’una manera, es va acollonir (perdoneu el terme) i va pensar que era millor deixar-la tal i com la va pensar Guimerà i Rudolph Lothar, això si, per demostrar que és un xicot modern, va canviar l’embolcall, època, lloc i prou.
La producció grinyola en un incomprensible, ridícul i nefast pròleg. Ja és poden esforçar en el programa de ma a explicar-me la clonació, que el resultat és penós.
Quan s’alça el teló en el primer acte, i ens trobem al mig d’un vestíbul més apropiat per unes oficines bancàries dels anys 30 que no per un molí provincià, per molt tecnològicament avançat que ens el presentin, penses, AI Senyor!, desprès te’n adones que Hartmann s’ha distret amb coses supèrflues, però ha deixat l’essència de l’obra intacte. S’agreix, doncs l’obra s’explica molt bé sense modernitats ridícules. Hi ha coses absurdes, com els moviments volgudament exagerats de les tres secretaries. Com a contrapunt estaria bé si Hartmann jugués descaradament a trencar les cartes, però dona la sensació que lúnic que es pretén és posar un toc gai al despatx de can Sebastiano.
En el segon acte hi ha un parell de moments literalment per posar-se a córrer. En el fantàstic i idealitzat món de la parella, l’únic moment feliç des de que ha esclatat el drama, comencen a caure pètals vermells sobre el Pedro i la Marta, mentre tots els treballadors entren, ballant a càmera lenta, amb uns moviments d’una ridiculesa inaudita. Per amagar-me sota la taula, vaja, tal i com fa Marta, en un altre moment d’inspirada nul•litat creativa.
El moment més ridícul del muntatge de Hartmann. Foto Bofill
Quan ja ens havíem oblidat del impacte del pròleg, tornant a aparèixer els ascensors, que no he anomenat abans, però que es on guarden els espècimens a clonar, durant el infecte pròleg, que s’enduran Terra més avall encara, a la parella feliçment alliberada de la tirania corrupte que caracteritza a la terra baixa. He pensat que agafaven l’ascensor per anar al pàrquing a prendre el 4×4 que els durà a la Cerdanya a menjar feliçment les perdius, que suposo que seran a la vinagreta, per acabar de fer-los feliços.
Quina caqueta d’escena Matabosch! No t’hagués costat res agafar un director d’escena de casa i fer una producció pròpia per exportar pel món, editant un DVD com cal, per donar a conèixer a aquests abonats mandrosos que s’han estimat més quedar-se a casa que venir, al menys a escoltar una versió musical notable, d’un obra que no mereix romandre dormida tant temps.
IN FERNEM LAND 
Potser tindré sort i podré assistir a una funció aquesta setmana, però ja ho veurem. Darrerament les meves assistències al Liceu es decideixen amb dues hores d’antel·lació.
Jo també em vaig sorprendre veure la Julia Juon en un paper tan secundari. No recordo que fos la darrera Brangäne (no va venir la Lioba Braun?) però com a Brigitta de Die tote Stadt va ser bravejada, i també va fer una molt bona Waltraute a l’Anell.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord: certament, l’òpera mereix la reposició i val la pena sentir-la. No la coneixia més que “a trossos” i, francament, és més que interessant. Dramàticament, té molta força (l’adaptació de l’obra és impecable). Musicalment, a més, és un especimen “estrany” d’òpera alemanya, molt més proper a Mascagni o Giordano (no el veig tan puccinià) que no pas a Strauss, per exemple. De fet, quan es va estrenar al Liceu, en italià, el públic no devia notrar la diferència amb les estrenes de músics italians. Hi ha moments que evoca Cavalleria rusticana, moments de Hollywood clàssic (hi ha un tema amb un aire de marxa orientalitzat que podria estaar en una pel·lícula de la Yvonne de Carlo), moments “butterflynescos” (del cor, quan el casament)… I, no obstant, això, només són records que sse semblen a, però totalment originals. Realment, molt interessant i molt bonic: un autor a redescobrir més a fons. I, això seria el que podríem dir als crítics, si una reposició ha de servir per a alguna cosa és per a això: per a desvetllar l’interès per un autor o una obra oblidada.
Jo suposo que “Manelic” o “Manel” amb accent a l’última síl·laba, no funciona en alemany. I posats a triar un nom “espanyol”, van triar una mot pla i breu. A sobre, Lothar, com bon alemany que era, devia haver llegit Heidi: com s’ha de dir un pastor de la muntanya? Naturalment, Pedro. 🙂 Si no, podrien haver fet com amb Sebastiano i Tommasso i dir-li “Manolo” o “Manolito”. Potser millor que s’hagi quedat en Pedro…
Realment, no entenc com el Radigales, que habitualment no és tan dràstic, desqualifica l’obra en tan breu comentari. Deu ser que no hem vist i lloat òperes amb molt menys valor dramàtic i musical. Penso que no només s’hauria de fer més, sinó que també caldria estrenar Liebesktten, la versió de D’Albert de “La filla del mar”.: no deu estar gens malament. Fins i tot valdria la pena saber què tal és “La catalane” de Le Borne, l’altra òpera basada en “Terra baixa”. I, ja posats, estrenar la de Salvador Pueyo, que sembla que dorm el somni dels justos i que és una de les causes que el Radigales blasmi de l’obra de D’Albert.
Això sí: millor que en aquests casos s’agafi un director d’escena menys “imaginatiu”: el tan denostat (en el seu moment) Giuseppe de Tomasi, per exemple, hagués fet quelcom de millor amb quatre duros (o euros). I qualsevol de les fotos de muntatges de l’obra de teatre que es poden veure a l’exposició del Foyer és més innovadorar que la proposta de Hartmann. No sé quant deu haver costat la luxosíssima farinera de caoba de Zurich, i encara menys el muntatge de la maquineta clonadora. La veritat és que encara no entenc el pròleg; no havia llegit això de la clonació: la veritat, havia interpretat que esrra una mena de “teletransportador” per a anar i venir de la muntanya, a l’estil dels de Star trek. Forçadíssim. I, tot plegat, què pinten al final un altre cop? Els “desclonen”? Al costat d’això, la farinera és inofensiva: massa ben posada per a un poble muntanyenc, però no molesta tant. Per al meu gust, a banda del pròleg, el més ridícul va ser la Marta “amagad” sota una taula amb tota la naturalitat del món. Al costat d’això, allò del duet, les flors i el cor ballant encara pot passar com una mena d’efusió lírico-ingènua.
De les veus, no dic res, que ja està tot dit. Seiffert, molt bé: una mica primari com a actor. Llàstima que l’altre tingués una veu tan petita. Cantava bé, per això. L’orquestra, bé, la veritat. Potser sí que en algun moment podia posar una mica més de força. Potser és que encara no deu poder arriscar-s’hi, el director?
En resum, que val la pena. L’obra enganxa,, té garra i, teatralment, és d’allò més satisfactori. I per a una inauguració de Liceu és indicada, i tant. Almenys, té un lligam literari amb el teatre.
Per cert, l’exposició del foyer, molt interessant. No us la perdeu. Aneu-hi amb calma, però. I al Romea faran l’obra de Guimerà durant aquesta temporada: i el muntatge no serà de de Bieito.
M'agradaM'agrada
No he leído más que una crítica, la de “El Periódico” pero más que una crítica era una crónica de sociedad porque después de leerla te quedabas igual en relación a la representación, así que no he leído u oído ninguna de las “doctas”
voces, pero en mi modesta opinión, por el contrario, también nos preguntamos cómo era posible que una ópera tan rica musicalmente no se hubiera representado mucho más a menudo en estas latitudes. Para no haberla sentido nunca y a pesar del impacto visual negativo del prólogo, la música te atrapa de inmediato y la cosa va in crescendo. Realmente creo que si el prólogo lo hubieran solucionado de otra manera el resto de la puesta en escena no hubiera “grinyolado” tanto. El recurso de trasladar las óperas a los años 30/40 se ha convertido en la “trade mark” de los directores de escena y ya sería hora de que fueran pensando en otras posibilidades. Yo creo que con algún que otro elemento que faltaba (una llar de foc, por ej.) las oficinas del molino no hubieran molestado tanto, pero la verdad es que el prólogo descoloca u no viene mucho a cuento. No se bien si se trataba de una clonación o de una transacción comercial para seleccionar al individuo adecuado para que se casara con Marta. Nosotros vimos la función del sábado noche y el segundo reparto funcionó correctamente sin estridencias para bien o para mal y sinceramente nos sorprendió muy gratamente la reemplazante Eva Liebau en el papel de Nuri, pues a pesar de contar con el apuntador, parecía dominar a la perfección un papel, que seguramente no canta muy a menudo. Puedo dar buena fe de la cara de asombro que pusieron los músicos cuando se sintieron los abucheos absurdos hacia los cantante por una mínima parte de los pisos superiores. Dos cosas más: un amigo a la salida me decía que lo del nombre Pedro podía venir de la costumbre alemana de llamar a todos los pastores así desde la publicación de “Heidi” en 1880, un poco rebuscado pero podría ser. Y la última: creo que sí hubiera costado bastante que el Sr. Matabosch decidiera hacer una nueva producción del Liceo, por mucho Dvd que se editara para paliar los gastos. No me parece la época apropiada para gastar dinero en este tipo de aventura. La pena ha sido que la producción que había disponible no estuviera a la altura de las circunstancias de un gran estreno de inicio de temporada.
M'agradaM'agrada
Después de leer el comentario de Bocachete veo que lo de “Heidi” puede que no sea tan disparatado. Yo también había pensado que el nombre podría haber salido del cuento clásico de “Pedro y el lobo” que más tarde utilizaría Prokofiev.
M'agradaM'agrada
Una grip inoportuna m’ha privat d’anar ahir a veure-la. L’esperavem desde l’any passat que la veierem amb una producció i veus que ens van agradar força, peró nosaltres no som entesos i anem a l’opera desda fa poc. per aixó valoro moltissim la cronique (magnifica com sempre) del Ximo i els comentaris a ella.
¿I en Colbran, quan dira la seva?
El dia 17 intentaré anar, i podre comparar produccións amb la avantatge de tot lo que apres llegint el blog.
M'agradaM'agrada
Subscribo cuanto indica Ximo, pero algo añadiré.
A mí me gustaría que la repusieran pronto y me encantaría que fuera con Jonas Kauffman y con una soprano dramática de fuste, al estilo de Violeta Urmana. Para el rol de Sebastiano me encantaría Renèe Pape, ya que este extraordinario cantante lo considero más bajo-barítono que bajo, al menos de momento. No es tan descabellado considerar a Pape para este rol, el hoy prácticamente olvidado Ferdinand Frantz era un Wotan fabuloso y también cantó el rol de Sebastiano, con su hermosa voz de bajo-barítono o barítono-bajo, según se mire.
El rol de Marta sobrepasa al registro de la Schnitzer, por lo que el centro a menudo queda sordo y el grave inexistente. Escénicamente tampoco es gran cosa. A lo máximo que podría aspirar es al delicioso rol de Nuri, más adecuado a su voz. Stephanie Friede la supera con creces en todos los aspectos, aunque le falta un poco más de grave, pero tiene disposición dramática. Los aislados abucheos fueron absolutamente vergonzantes e impropios de alguien con un mínimo de cultura lírica, pues tanto esta soprano, como el tenor Dowd, en ningún momento incurrieron ni en fallos musicales ni escénicos. Me agradaría saber qué bravean y a quién aplauden estos sujetos.
El tema de la mantilla a mi me recordó al Chapí de “El puñao de rosas”, muy en boga en 1903 (año del estreno de “Tiefland”), ya que se había estrenado el año anterior y su preludio se hizo famosísimo, incluso fuera de España.
El recuerdo de Yvonne de Carlo, Bocachete, me ha emocionado, pues era una de mis estrellas favoritas de los films de odaliscas, aventuras y, finalmente, del Oeste. Además tenía una voz muy agradable y en muchas de sus películas se podría disfrutar de ella en un par o tres de canciones.
M'agradaM'agrada
Que consti que això de Heidi jo he dit en broma: no tenia ni idea que als pastors alemanys sels identifiqués amb el Peter de Heidi. En tot cas, ja és normal que el Seiffert s’identifiqui amb eb ell, que porten el mateix nom.
El tema que jo deia i relacionava amb la reina del technicolor (tan maca ella, fins i tot com Lily Munster), ja pot ser el de la mantilla: diria que sona quan ella surt cp a l’ermita i, una mica abans, en fer-hi referència. Ja pot ser que tingués alguna influència sarsuelística. Potser tendim a menysvalorar la difusió que van tenir fora de les fronteres les produccions hispàniques.
Les protestes contra els cantants no van estar bé, trobo: potser no se sentia prou, però el noi va cantar bé. I ella, també. El que sí que em va semblar vergonyós, els dos dies, és que el teatre estigués mig buit (o mig ple, segons com es miri). Després ens queixem si ens repeteixen títols cada dos per tres. I, d’altra banda, és una òpera d’allò més presentable, digerible i fàcil de seguir. No sé què passarà quan Boder faci el Ligeti que va anunciar!
M'agradaM'agrada
Tinc dues entrades per Tiefland al Liceu, per aquest proper dimecres, 8 d’octubre, a les 20 h. Estan situades al centre de la fila 1 del 2n pis. Van costar 96 euros cadascuna.
Per una sèrie de circumstàcies no hi podrem anar, així que si algú les vol, les deixariem per 80 euros cadascuna.
Si algú està interessat que em truqui al 618749694.
Gràcies i salutacions,
M'agradaM'agrada
Doncs jo crec que ha estat un encert absolut reprogramar aquesta obra al liceu.Espero que aquells que opinin que no mereixia aquesta reposició restin lluny de la direcció artística del teatre.Respecte als cantants s’ha de lloar un pletóric Peter Seiffert i un fosc i sinistre Alan Titus.La senyora Schnitzer és una cantant correctíssima pero poc engrescadora.En el 2º repartiment ens trobem a Stefanie Friede ,una cantant molt més implicada en la credibilitat dramática del rol.Ella és una artista amb una relació qualitat/popularitat altíssima.Molt be Egil Silins ,potser menys malèvol del que caldria.Finalment notable el Pedro de Jeffrey Dowd i esplèndida la Nuri de Eva Liebau,un rol deliciós acompanyat de una orquestració preciosa.Respecte a la producció haig de dir que si em va agradar.Potser un concepte tradicional tipus Met ens hagues mostrat dalt de l’escenari un ramat de cabres i uns neixements de sol espectaculars pero ben pensat això no té massa relació amb una història sobre l’abús de poder sobre una classe social inferior.No crec que l’Angel Guimerà hagués fet escarfalls davant d’una internacionalització del seu drama.Em dona l’impressió que que hi ha una serie de comentaristes tant a la premsa com en els blogs que estant sistemàticament en contra de tot allò que suposi canvis d’epoca o ambientació.Tant els hi dona que el regista es digui Carsen, Mc Vicar, Kontwischny,Sellars,Hartman,Bieito etc.Ells sempre estan en contra.Caram tant difícil és obrir la ment a les reinterpretacions.Crec que aquest tancament de visió té el seu punt máxim en el públic operístic, en altres manifestacions artístiques això resulta molt més moderat.
M'agradaM'agrada
A d’altres blocs no ho sé Dandini, però aquí quan m’agraden, m’agraden molt. Repassa si us plau les cròniques i ho veuràs.
Per contra, hi ha persones com tu, que amb tal de que es faci diferent, ja li agrada. Cap problema, si és coherent, intel•ligent i aporta alguna novetat a la dramatúrgia.
Jo no sé si a Guimerà li agradaria, m’ha d’agradar a mi, en Guimerà ja fa anys que cria malves i em sembla que parlar per la seva boca és un abús.
Si a tu t’agrada el pròleg, que m’agradaria que m’expliquessis quina coherència té amb la resta, absolutament tradicional, però tan sols canviant el típic molí per l’oficina absolutament irreal que ens proposa Hartmann, ja t’ho faràs.
L’escena de la pluja de roses i el cor que sembla que s’hagin fumat un porro de maria, és el més ridícul que hom pugui imaginar.
I el final, tornant als inicis, per justificar la inversió en els ascensors, és si més no, deplorable.
Recordo una Terra Baixa, amb la maqueta a la magnífica exposició del Foyer, amb una gran rampa que baixava del sostre, que no tenia res a veure amb les postes de sol i els pallers del MET, però a tu, si no ho deconstrueixen tot, tipus Adrià, et sembla que tot és carca.
No podrem estar mai d’acord.
Aquesta producció et diria més, es dolentíssima per tradicional i absurda (pròleg) i lletja per estètica.
Me’n guardaré prou com d’escaldar-me, de reivindicar una producció tipus Passió d’Esparreguera. Demano una proposta intel•ligent i moderna i sobretot coherent amb el drama. Amb un treball d’actors-cantants, que en aquesta producció ha brillat per la seva absència i sobretot, que li trobin a la Marta un lloc per amagar-se més idoni que sota la taula. PER DÉU! Dandini, que estàs perdent el gust!
M'agradaM'agrada
Ximo ,tu ja saps que no em refereixo a tú.Pero has de admetre que sembla que s’estigui formant una creuada,capitanejada per algun crític que pels comentaris que fa sembla qe dorm sovint al teatre.Evidentment dintre d’aquest grup hi haurà gent molt entesa en ópera i d’altre menys pero hi una cosa que els uneix anar contre aquestes produccions.A lo millor és una paranoia meva.A mi també m’agradan les produccions tradicionals,algunes son tant luxoses i espaterrants que al acabar l’espectacle no saps si la soprano ha fet el do o no pero tant és,tot era tant bonic…(això ho va dir un crític referinse al Met)
M'agradaM'agrada
queridos Ximo y Dandini, leidas vuestras estupendas cronica y comentarios me he acabado de decidir, íré a Tiefland este finde.
¿Seran liebres o seran conejos? un abrazo a los dos
M'agradaM'agrada
Pilar, confío y deseo que podamos vernos el sábado.
M'agradaM'agrada
si no caen “chuzos de punta” alli estare Fede. Un abrazo hasta entonces
M'agradaM'agrada
Pues yo no sé si será por lo vacía que estaba la sala, por el día lluvioso, por el aire acondicionado que te dejaba helada, por el decorado insulso o, sencillamente por tenia un mal día, pero no conseguí entrar en la representación en ningún momento y me aburrió soberanamente. Tendré que esperar a que vengan Jonas y Pape, como desea Colbran, para descubrir esta joya que se me ha escapado esta vez.
M'agradaM'agrada
Hablo por ayer. Voces cansadas, representación adocenada y público frío y distante. És una auténtica pena que esta magnífica opera se sirva así. Empezamos mal.
Encontré a Seiffert al límite. ¿Hay claca en el Liceo?
M'agradaM'agrada
SOTER, ¿Vas anar ahir al LICEU? ¿Estaves a Barcelona?
M'agradaM'agrada
Curiosidad ( no sé si yo soy algo gafe ):
en la función de anoche del torn PA, hubo 2 tenores para el role de Pedro ( el prólogo y primer acto fue cantado como pudo por el anunciado ya enfermo – sinusitis – Jeffrey Dowd), mientras que en el último acto y recién llegado vestido además con camisa de calle, cantó con partitura en una esquina de la escena el tenor John Treleaven ( mientras éste canataba), Dowd solo hizo la parte escénica y los movimientos del role de Pedro.
Al parecer, John Treleaven cantará el role de Pedro las restantes funciones de los torns populars que quedan
M'agradaM'agrada
Alex quina mala sort. Down no és res del altre dijous, però Treleaven….
M'agradaM'agrada
¡Qué cambio Ximo! No sé si me gusta o no, déjame que me acostumbre y ya te diré.
Si, fuimos al Liceu. Yo tenía que venir a Barcelona para unas pruebas, que inicialmente se tenían que hacer en una mañana. Se demoraron y tuvimos que quedarnos un día más.
Decidimos acercarnos al Liceu y probar si había entradas. Recuerdo de otras veces, hace años, que nos fue imposible.
La primera sorpresa de la noche fue al llegar a las taquillas y ver que había disponibilidad para casi todas las localidades.
La segunda sorpresa fue ver el poco público que había en la sala.
La tercera, la frialdad durante toda la representación y al final del primer acto, sin que los cantantes salieran a saludar.
La cuarta, al finalizar la representación, ver un foco de personas muy localizado, insistiendo en los aplausos y bravos, cuando el resto parecía que pasaban por allí.
En fin, pequeñas cosas que quizás vosotros que sois tan asiduos no os sorprenderán, pero que para mi, que puedo contar con los dedos de las manos, las veces que habré asistido al Liceu, si que me llamaron la atención.
De la representación, una neófita como yo poco me atreveré a decir. Las voces me parecieron grandes, pero un poco forzadas al límite, cansinas y con tendencia al grito y sobretodo me disgusto la escena monótona, con el decorado muy pesante cromáticamente hablando. Esa persistente estructura de madera, me pesó como una losa.
Me hubiera gustado conocerte, claro que si, pero no tenía tu teléfono y tampoco sabía que me iba a quedar, todo fue rápido e improvisado.
No sé si será posible otra vez. Es muy raro que nos desplacemos a Barcelona y las condiciones de movilidad asociadas a la edad, lo complican más.
Un abrazo, amigo.
M'agradaM'agrada
Hola Soter, doncs mira encara m’hagués agradat més poder-te conèixer, si has de venir poc, les oportunitats es limiten molt.
Pel que fa al Tiefland, tot i coincidir amb algunes coses, t’haig de dir que la funció del dissabte per la nit em va agradar més que la del diumenge i una cosa és evident. El so de l’orquestra és esperançador.
Si un altre dia has de venir a Barcelona, em truques, t’enviaré el mòbil per mail.
M'agradaM'agrada
Joaquim, et cito al meu comentari de Tiefland, que vaig veure ahir. Estic força d’acord amb la teva crítica, sobretot amb el que dius del pròleg: sense cap ni peus, la veritat. Però l’obra em va agradar. Sobre les tres dones, em va semblar que havien captat força bé el caràcter bastant ridícul i malèvol que tenen a l’obra de Guimerà, encara que a Terra baixa hi ha un penediment i una redepmció que no hi ha a l’òpera.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Nits d’Òpera, LV: Tiefland, d’Eugen d’Albert « Un que passava
No havia volgut comentar res al post fisn haver-la vist.
Totalment d’acord amb tu, ximo, respecte a la veu de la senyora de Sieffert. El dimarts passat, al menys, va haver-hi moments en que no sabia si cridava o cantava.
L’escenografia és horrorosa. Jo no havia vist mai la obra (ni tan sols la coneixia), però em fa l’efecte que una obra d’aquestes característiques es mereixia un tractament escénic molt millor. I si es volia fer un “aggiornamento”, s’hagués hagut de buscar alguna idea que sigui rescatable, avui en dia, del romanticisme noucentista. Cosa difícil, però no impossible. Lo de la clonació ni s’entén, ni ve a cuento (a no ser que sigui per allò de la obella Dolly, com que en manelic és pastor …).
Jo recordava la posta en escena que va fer l’Enric Majó (ja fa uns quants anys), molt clasicorr, si tu vols, però que funcionava perfectament. Aquest muntatge no va ni amb rodes.
M'agradaM'agrada
Hola a todos en especial a Joaquim, lo de Ximo no estaba mal, pero por preferir, te prefiero así.
Lo del armario me ha asustado un poco, a mi los armarios nunca me han gustado, y verlo con las fauces abiertas, impresiona, aunque no sea de Ikea.
Tiefland, la desconocía por completo. Me gustó mucho. La música a veces es sublime .La escenografía, no me molestó, hubiera sido peor ver la Heidi…..Aunque a quién no le gustó Heidi en su época..?….
M'agradaM'agrada
Ostres, perdoneu que respongui a l’Emilio, però és que dimarts vam comentar exactament que potser hauria calgut una escenografia tipus Heide com la de Luisa Miller… M’ha fet gràcia veure que no vam ser els únics que vam associar la muntanya amb la Heidi.
M'agradaM'agrada
Ferran, se nota que ya tenemos unos años…… maravillosos pero años…..Heidi, la srta. Rotenmeyer, Pedro, el señor Seseman, los panecillos de la abuelita……..Dios mío que se me va a olla…..
M'agradaM'agrada