IN FERNEM LAND

SIMON BOCCANEGRA, VISCA VERDI


Giacomo Prestia en el pròleg. Foto Bofill

Giacomo Prestia en el pròleg. Foto Bofill

Acostuma a passar, quan no esperes gaire acabes sortint del teatre amb una satisfacció generalitzada. Millorable?, sense cap dubte, però el Simon Boccanegra és una gran òpera que necessita bons cantants i un director musical amb criteri i personalitat. Ahir al Liceu crec que ho varem tenir quasi tot.

Trobar un substitut per Carlos Álvarez no és fàcil. Pot agradar més o menys, però Álvarez és dels pocs barítons que pot cantar el rols verdians amb la veu adient. Que el substitut sigui el baríton anglès Anthony Michaels-Moore no és a priori la millor elecció i més aviat no invita a anar al teatre, sobretot protagonitzant aquesta òpera, on el baríton, sense tenir cap ària d’aquelles que Verdi els hi acostumava a regalar, té una partitura gloriosa.

El Simon és un rol llarg, preciós i difícil. Després de les intervencions en el fabulós pròleg, una de les perles de l’òpera,  ens ha de commoure amb un dels duos més bonics escrits per Verdi. Duo de pare i filla, on la vocalitat de Michaels-Moore s’escau a la part més lírica que no pas a la dramàtica que vindrà en la famosa escena del Consiglio, on pel meu gust li ha mancat l’autoritat vocal necessària.

En la segona part  ha estat molt bé, ja sigui en el tercet amb Amelia i Gabriele, com en el gran duo amb Fiesco. En l’escena final ha colpit, tot i que la disposició escènica no ha afavorit l’impacta vocal de la seva mort.

Ha estat una sorpresa, doncs s’ha notat que ha treballat el rol amb cura i molta professionalitat. No ha estat monòton com altres vegades que l’hem vist i sobretot ha mantingut la complexitat vocal i escènicament constant progressió. Merescut triomf al final de la representació.

Un altre dels dubtes del cartellone inicial era el Fiesco de Giacomo Prestia. Aquest baix que darrerament sembla de la plantilla del teatre, es capaç de fer intervencions notables i d’altres força grolleres, amb tendència al tremendisme vocal. Avui s’ha esmerçat en cantar la seva fantàstica ària, “Il lascerato spirito” de manera sentida i amb la veu ben controlada, amb una bona emissió en tot el registre, lluint una zona greu, no gaire fàcil d’escoltar en els teatres d’òpera d’avui en dia, on el baixos son interpretats per barítons ascendits de categoria. També en el gran duo del tercer acte, ha tornat a demostrar que avui era el seu dia.

Neill Shicoff (Gabriele Adorno) Foto Bofill

Neill Shicoff (Gabriele Adorno) Foto Bofill

El Gabriele Adorno no és un rol fàcil. Un cantant líric amb cos vocal i jove, pot fer un triomf, malgrat que la seva ària “Sento avvampar nell’anima” no és de les més reeixides escrites per Verdi. Però té un bonic duo d’entrada amb Amelia, tota l’escena del Consiglio, amb alguna frase bellíssima i compromesa i després el tercet. Haver contractat a Neil Shicoff, el veterà tenor nord-americà per cantar-lo ja em va semblar en el seu moment un greu error. Ja que el tenim a disposició, millor haver-li ofert el seu rol més carismàtic, el de Eléazar a La Juive de Halevy. Però sembla que aquesta òpera no interessa gaire a la direcció artística del teatre i ens hem de conformar amb aquest rol que ja fa anys que hagués hagut de deixar del repertori.

La veu de Shicoff ha perdut el color juvenil de tenor líric, per esdevenir una cosa entre gutural, nasal i oberta, amb una particular emissió amb un portamento força desagradable i amb uns recolzaments de pit i gola, que li fan emetre uns sons, fins i tot, desagradables. Però Schicoff no és un cantant qualsevol, és un bon cantant ple de detalls i de bon gust. Abans de començar han anunciat que no estava bé de salut, però que malgrat tot cantaria. Res de nou a “can Shicoff”, jo crec que el que està és gastat. Curiosament el registre agut és molt sa. Puja amb valentia i no s’ha amagat en els moments més compromesos.

No ha fet cap èxit. Se l’ha aplaudit sense gaire entusiasme i cap bravo després del ària i al final quan ha sortir a saludar tampoc hi ha hagut cap bravo. Crec que no el mereixia, malgrat ser una figura important. El públic del Liceu ha demostrat no ser provincià i no combregar amb rodes de molí. Ell no crec que esperés un gran triomf, però una mica més de cridòria, si.

Shicoff, Stoyanova i Mihels-Moore. Foto Bofill

Shicoff, Stoyanova i Mihels-Moore. Foto Bofill

L’Amelia és un rol preciós. Inicia la seva intervenció amb una ària molt original, en forma de barcarolla, tenint després dos duos, amb el tenor i la perla ja esmentada amb el pare. En l’escena del Consiglio, Verdi li reserva unes frases etèries i màgiques que si la soprano és de categoria fa brillar el concertant de manera extraordinària. En la segona part es reserva pel tercet i l’escena de la mort de Simon.

Krassimira Stoyanova, la cantant búlgara que ens va deixar bocabadat amb la seva Desdemona i que la temporada passada ens va decebre una mica amb la Luisa Miller ha tornat a brillar i de quina manera. Aquest rol és ideal per la seva veu. Demostra uns detalls tècnics exquisits i una musicalitat finíssima. Potser si que és una mica freda i que al seu cant li manca una mica més de humanitat, però salva aquesta mancança, amb mostres evidents de talent i bona salut vocal, cosa que sempre és d’agrair. Ha estat la més aplaudida i bravejada.

El rol de Paolo, el dolent de la història, és per un baix o baix baríton. Si ho interpreta un baríton ha de ser dramàtic i Marco Vratogna, que havíem vist en el Ballo de Madrid, no ho és. Per tal de impressionar, enfosqueix la veu i vol fer de dolent, cosa que li resta credibilitat i veracitat vocal. Li manca centre i greu per fer-se notar en les seves intervencions. No dic que Vratogna no pugui fer altres rols bé, però aquest no és per a ell.

En rols menors Pavel Kudinov ha fet l’altre dolent, sense molestar gaire i han complert discretament Jorge de León com a capità i Claudia Schneider com la inefable serventa d’Amelia.

Paolo Carignani feia molt temps que no ens visitava. Massa, doncs es un director que ens havia donat moltes satisfaccions des de el seu debut amb un Macbeth a la temporada 1996-1997. Està fent una important carrera per tots els principals teatres del món.

M’ha agradat molt la seva direcció. Tensa, dramàtica, plena de clímax i traient de la motivada orquestra, tots els sons clarobscurs de la partitura. Cert que he notat a faltar més gruix i intensitat a la corda, però al menys no l’he sentida anèmica.

En algun moment m’ha semblat que l’orquestra no sonava del tot equilibrada. No sé si ha estat per la col•locació dels diferents instruments o la meva situació molt lateral. Hi han hagut poques pífies i estic segur que les que hi ha hagut, seran solventades. En les properes funcions la prestació de l’orquestra serà brillant. Bona acollida al mestre Carignani.

Molt bé el cor d’homes i no tant el femení, que ha tingut una entrada un pel histèrica en el pròleg, tot i que en l’escena del Consiglio han millorat.

M’estimo més no parlar gaire de l’escena. El poc que he vist al natural i el que em mostrava la televisió, m’ha agradat força. Senzilla, minimalista, elegant i sòbria escenografia.

Fosca?, si, però l’òpera ho és molt. Bon moviment dels actors i coherència amb l’acció original del llibret. Cap cosa estranya i cap dramatúrgia reinterpretada. Jo feria seure o estirar a Simon durant l’agonia. Que estigui dret aguantat per figurants em sembla poc adient.

Més discutible el vestuari, que més aviat sembla un fons d’armari de Peris Hermanos, però això de la atemporalitat està esdevenint un recurs massa habitual. Ho acabem de veure en el Don Carlo de la inauguració de la Scala i aquí per no ser menys també.

José Luis Gómez, responsable d’aquesta nova producció, ha demostrat que un home de teatre com ell, pot portar a bon port un projecte com aquest. El d’una òpera amb un argument més aviat impossible, sense estripar res i no fent lectures absurdes.
On no ni ha, no en pot rajar, diu la dita popular, oi?, doncs això. Aquesta òpera no és precisament el Wozzeck.

He sortit content, ja ho he dit al inici. És clar que el Simon Boccanegra és una de les meves òperes predilectes. Un bombó per anar assaborint en cada frase musical, en cada melodia i en cada detall instrumental, d’una inspirada tenebrositat.

Vull tornar-hi més vegades. Per sort en el torn T, ens toca Giordani, molt més apropiat i en el segon repartiment…, ja veurem no vull fer pronòstics. Us en tornaré a parlar.

VISCA VERDI

22 comments

  1. alex

    Visca Verdi!
    Buena Crónica y esperanzadora por lo leido, sobre todo respecto a Michaels Moore y Prestia que particularmente, no son santos de mi devoción.
    De Shicoff, sus neuras y peticiones de benevolencia y o cancelaciones son “marca de la casa”.
    Ultimamente su desgaste vocal es más notorio en ópra italiana que cuanto canta ópera francesa donde su habitual nasalidad es menos molesta fonéticamente.
    Que sepaís, Shicoff aparece contratado por el Liceu para Manrico (dic. 09) y aquí si que lo veo a priori, fuera de role en estos momentos de su ya veterana carrera.
    Espero disfrutar pues del SIMONE que nos has relatado, a partir del día 2 que iré al Teatro.

    M'agrada

  2. M’alegre de que t’haja agradat aquest Simone. Per el que es pot veure a les fotos, la producció sembla prou encertada. Vocalment suposse que no esperaries massa d’en Schicoff, i si els altres t’han sorprés possitivament, molt millor. Que tingues sort amb Giordani, ací a València ens va cancel·lar les seves participacions a Don Carlo i Turandot l’any passat i ens vam quedar amb les ganes d’escoltar-lo.

    M'agrada

  3. teresa

    Coincidim força en les apreciacions, Joaquim. A mi també m’agrada moltissim aquesta ópera, i crec que el José Luis Gómez li aporta matissos importants, que vull aprofundir encara al gener, quan la torni a veure.

    M'agrada

  4. Isolda

    Estic d’acord, en general va esser una bona representació,estat millor que la vaig veure a Viena exceptuant el Simon, malgrat tot el Meachels-Moore m’ha agradat força la veu dbaríton més o menys lírica però de baríton.
    Giacomo Prestia, mai estat sant de la meva devoció.Neil Schicoff no està en el seu millor moment, però el seu registre agut és considerable
    Marco Vratogna no m’ha agradat gaire.
    Krassimira Stoyanova, Sensacional!!! color de veu preciós, manera de dir, de cantar son de gran qualitat i elegància.
    Paolo Carignani fantàstic la seva concepció del Simon,i pensant amb l’nstrument que té el Teatre, la seva direcció orquestral va èsser fantàstica.
    De la producció i direcció escènica no puc donar-ne una opiniò, ho vaig veure per la pantelleta i tot era molt fosc. Esperarem el diumenge dia 11 per veure-ho millor.

    M'agrada

  5. tristany

    Doncs, sí. Sobretot Visca Verdi!
    Jo hi vaig -com gairebé sempre- dissabte. Espero haver paït els canalons i poder gaudir de l’espectacle. Si puc aportar res d’interessant i/o nou, ja ho faré diumenge

    Salut!

    M'agrada

  6. Pilar

    la Noche Buena siempre es complicada para dormir, me desvela el cansancio de un día en que no se para ni un momento, los recuerdos, y la pasada de cena (que ya no estoy para estos trotes)… me alegro de tener buenos augurios para el Bocanegra, como siempre tú JOaquim al pié del cañón para tenernos al día, bona nit bon Nadal…

    M'agrada

  7. Jaume

    Sera el meu primer Simon i despres de llegir les vostres cróniques (aquesta i la de les villazonistas)estic ansios de veure’l.M’agradaria tornar te a saludar personalment.
    Ah! avisa’ns en temps quan vagis aparlar per la Radio (espero que encara no ho hagis fet)

    M'agrada

  8. OLYMPIA

    Joaquim,
    Se m’ha tallat el comentari. Doncs, això. Els teus comentaris, tot i que exigents, i millor, no m’han tret ni una mica d’interès pel Simone que jo tampoc he vist mai.
    Una abraçada

    M'agrada

  9. anna

    Jo hi vaig el dia 11 de gener. És una òpera que conec poc però després dels teus comentaris ja tinc ganes d’anar-hi. A mi m’agrada molt la Krassimira Stoyanova. El que em sap greu és que no la canti el Carlos Alvàrez.

    M'agrada

  10. Olave

    El espectáculo de ayer, sábado 27, fue muy bueno pero tuvo un gran lunar y éste fue el tenor. Escena, foso, coro y solistas estupendos, sobre todo la soprano que ofreció un fraseo cuidadísimo, muy bello, aunque no anda sobrada de potencia y los agudos que emitió perdieron fuerza si se los comparaba con las frases precedentes que cantaba; no obstante, es una delicia oírla cantar. El protagonista nos gustó, también mucho, su canto fue muy noble; eso sí no tiene la fuerza ni la profundidad de timbre de C. Álvarez, al que vimos en París en una brillantísima actuación. Los demás cantantes, todos muy bien en general, pero el tenor interrumpió su aria del segundo acto, momentos antes del dúo con Amelia. Ya desde las primeras notas que cantó se le notaba la voz en mal estado y un canto muy alejado de lo que se espera de Gabriel Adorno (ahora que estoy escuchando a J. Carreras en la mítica grabación con Freni y Abbado, se le podría situar en las antípodas del canto bellísimo y generoso del catalán). Fue muy educado y pidió perdón, pero eso no parece que sea suficiente aunque se agradece. Si él vio que no estaba en buen estado se hubiera agradecido mucho más su sustitución por una voz joven y fresca. De todos modos el espectáculo valió bien la pena.

    M'agrada

  11. Gracias Olave por la reseña.
    Lo escuché por radio y sufrí un montón.
    El primer día, no estando bien, anunciaron que estaba afectado de una bronquitis y no llegó a las cotas de ayer.
    Desde el inicio se veía a venir. La voz forzada, el canto sin ninguna clase y musicalidad, sonidos feos y emisiones forzadísimas, de garganta y pecho.
    Actuación horrorosa que no se salva con pedir clemencia y menos con bravos por parte de un público en exceso permisivo. Otras veces con un canto sin un mínimo de mácula, han sido protestados cantantes. No digo que fuera protestado el Sr. Shicoff, pero un notorio silencio, SI.
    No es un accidente, Neil Shicoff no está bien y mucho menos para un rol como el Gabriele Adorno.
    Por lo demás, me alegro que disfrutarais. Por la radio la orquesta mostró un nivel inusitado en las trasmisiones radiofónicas, donde los defectos se agudizan sobremanera. Quizás se debiera a que la función de ayer se retransmitía por Euradio dentro de las transmisiones operísticas de la temporada.

    M'agrada

  12. alex

    Por lo escuchado a través de las ondas ( como casi siempre, mala toma de sonido de RNE , con cortes y mala colocación de los micros ), la función me pareció como dijo Ximo en su comentario inicial, mejor de lo esperado a priori.
    Particularmente, pienso que Prestia me pareció su mejor actuación liceistica, porque esta vez cuidó la linea y el fraseo, pese a que su voz suena tirante a ratos y algo gutural.
    Stoyanova es una notable lírica que canta con clase y gusto, aunque le falte la quinta marcha, es decir más garra para cantar Verdi, pero su timbre es noble y grato.
    A mi Michaels Moore me pareció simplemente correcto porque su timbre de voz no es nada grato y tiene esta manía de cantar a golpe de glotis, lo que afea notablemente su línea de canto.
    Respecto a Shicoff, pues tiene el problema que su timbre de voz no es nada bello, la voz está muy desgastada Y salió desde el principio, a apretar y al máximo esfuerzo, lo cual se agradece `por su entrega pero que con la voz tocada es altamente peligroso ( en comentarios que hice ya durante su duo de entrada, presagiaba un inminente accidente).
    Y Shicoff empezó a rascar la voz y al final de su aria después de una nota descendente, se quedó sin voz o paró ( no galleó) lo mismo que la orquesta. Después de una veintena de segundos, acabó correctamente el aria y fue aplaudido por su entrega: él mismo y en un acto que le honra, pidió excusas al público y me contaron que con las manos dijo NO a los aplausos ( como si no los mereciese); ésto en un profesional con más de 30 años de carrera, solo merece un bravo por su profesionalidad.
    Acabó la función dignamente y sin reservarse, aunque siguió rascando algún agudo. (Me jugaría algo, que Shicoff cancela a partir de la próxima función)
    Malo de solemnidad Vratogna en su `Paolo Albiani : declama más que canta y confunde Verdi con verismo del malo.
    Muy correcta la orquesta que parece ha trabajado bien con el buen maestro que demostró ser Carignani.
    Expectante ya de ver las funciones en el teatro a partir del próximo viernes.

    M'agrada

  13. bocachete

    Jo vaig ser-hi ahir (bé, el dissabte 27) i no puc dir-ne gran cosa més. Gran Prestia (té una veu francament bonica i uns greus d’aquells senyorials), bellíssima la veu de Stoyanova i, per a mi, el Michaels-Moore, molt bé. Cert que a l’escena del Consell queda una mica “curt”, li manca alguna cosa, però a la majoria d’escenes està molt bé. Als duets amb ella i amb el Fiesco, molt més que correcte. L’orquestra, fabulosa. Des del primer compàs, va omplir el teatre. També és veritat que la partitura té una orquestració d’una densitat inusuals en Verdi, ja anunciant l’Otello. El cas és que les cordes –sobretot les greus– van tenir una presència extraordinària, i el conjunt va ser brillant. El Shicoff, decebedor. Ja ho vau sentir a la ràdio. Jo no l’he seguit gaire, la veritat, i no puc comparar amb altres actuacions ni en tinc la veu present: el dissabte tenia una veu de timbre irregular i, sovint, francament lleig. A partir del final del primer acte va començar a semblar “ronc”, amb una veu aspra que no rutllava, fins que va aturar l’ària –que ja es veia que no havia començat bé, també és veritat. Va ajuntar les mans com demanant perdó i va dir, després d’un breu silenci “Escusate… escusate la mia voce”, amb un to baix, realment d’excusa. El van aplaudir i dir “bravo” (la veritat, no calia: no fent res, ja se’l respecta prou i no sembla que l’error sigui tan greu). Va demanar amb les mans silenci i va continuar, però no va reintentar la nota, diria. En acabar, es va aplaudir (tenint en compte que en altres casos d’àries i duets esplèndidament cantants no s’havia aplaudit gens, no venia al cas) i va ser quan el va demanar amb les mans silenci, però semblava que era per a continuar amb l’escena. En tot cas, no va anar bé, no. I el Paolo va ser, com ja heu dit, l’altre “lunar”: no és prou dolent (bé, és dolent vocalment, però no dolent com a personatge) i quan ha de semblar terrorífic, senzillament no arriba a ser-ho. Llàstima.
    L’escena, correcta. Certament, l’argument és prou embolicat com perquè sigui complicat seguir-ho (no sé jo com ens ho fèiem quan no hi havia sobretítols). Ben dirigida. El problema és que els decorats ja comencen a semblar-se massa entre ells: la veritat, en veure el Simon d’ahir, pensava que els mateixos decorats, amb la mateixa il·luminació i el mateix vestuari, podrien haver quedat bé en l’últim Otello, en La Gioconda, en qualsevol Tosca, en Le nozze di Figaro; podrien haver estat un molí de Tiefland tan “competent” com el que vam tenir, podrien servir de fons a Parsifal, a Lucia i, fins i tot, tenint en compte que hi havia escales, podria fer-s’hi una Turandot. O a gairebé qualsevol òpera. Potser que els guardem i els fem servir més sovint, doncs, que sortirà més barat. Estava ben dirigida, l’escena, però començo a trobar-ho, tot plegat, una mica reiteratiu.
    Tot plegat, val la pena. Tampoc no m’esperava gran cosa, però és una gran òpera. I surt bastant bé: si algú en dubtava, que hi vagi, que està molt bé.

    M'agrada

  14. Jo també hi vaig ser i quant a l’incident d’en Shicoff em sembla molt que el problema no va ser que “rasqués” i hagués de parar per no gallejar, sinó que va ser una FLEGMA com una casa, cosa que ha passat a molts il·lustres cantants. Això no treu que l’home està molt gastat i que només pot cantar en forte. Tot i així és un gran professional, amb una excel·lent línia de cant, amb un registre agut força sa i una presència dramàtica de primer ordre. En Giordani, malgrat que té la veu en millors condicions, té una línia de cant molt més irregular i no és tan bon actor. No sé quin m’agradarà més.
    Només voldria afegir que per a mi en Prestia no és baix de simple correció, però la tessitura greu de Fiesco fa que sigui la millor prestació que ha fet al Liceu; Michaels-Moore és líric, té un timbre ingrat, perd la memòria i té poca entitat escènica, però tanmateix es treu bé la funció; la Stoyanova magnífica amb uns pianíssims i una projecció excel·lent de la veu; Vratogna millor deixar-lo; magnífic també el mestre Carignani
    Bon any nou a tots.

    M'agrada

  15. Vianant ben tornat!, ja ens explicaràs les teves aventures pel Atlas marroquí.
    Jo no estic tan segur que fos un simple flegma. Ja em va semblar escoltant la transmissió i ho he tornat a constatar escoltant la gravació que forçant i emetent amb el so obert, el més normal és que la veu acabi fallant, com va succeir. Es veia a venir.
    El cant de Shicoff ha minvat molt de qualitat. Lluny queda aquell tenor de veu no gaire agradable, però de cant perfecte, com ens va demostrar en el seu Hoffmann o fins i tot en el seu Don José.
    Ara aposta per un registre agut, encara espectacular, però el preu que ha hagut de pagar és malauradament, irreversible, al menys per aquest repertori eminentment líric.

    M'agrada

  16. alex

    Como ya presumía en mi comentario anterior y apostaba en otros lares ya antes de empezar los SIMONE, la web del Liceu confirma que Shicoff ha cancelado la función de hoy día 30; lo sustituye el cover previsto, Stefano Secco , buen tenor lírico al que ya escuché un buen Adorno en París ( mayo 07, junto a C.Alvarez, Furlanetto y Ana Mª Martinez ).
    Sigo “apostando” que no será la única función que Secco cantará, dado el estado vocal de Mr. Shicoff y veremos a quien escucho el viernes día 2

    M'agrada

  17. Com bé preveu Alex, aquesta nit el bronquític Shicoff ha tornat ha deixar el paper en mans (o cordes vocals) de Stefano Secco. Igual que passa a les velles pel·lícules de Busby Berkeley, quan la vedette es trenca una cama, la substituta entra a matar. I nosaltres tan contents. L’Adorno no és que sigui un paper molt agraït, però el senyor Secco l’ha fet paidor. Stroyanova i Prestia han estat també a l’alçada.

    M'agrada

  18. alex

    Mis comentarios de la función de ayer noche día y que he publicado ya en algún foro, por si os interesan:
    ( al Sr. Giordani que estaba ensayando esta mañana, lo escucharé el próximo lunes día 5)

    ” crónica de la función de ayer día 2 y que titularía como SIMONE BOCCANEGRA, un Verdi serio que ha resultado irregular pero más que digno, con un elenco vocal poco verdiano pero que para los tiempos que corren, no está mal!

    1/ De largo , el mejor del cast el Fiesco de GIACOMO PRESTIA, único cantante realmente con connotaciones verdianas que ha sabido interpretar este difícil Verdi sin ser absorbido en ningún momento por las exigencias orquestales.
    Buena voz, aunada con buena y noble línea de canto, notable fraseo ( pese al horrendo vestuario que llevaba que le hacía parecir un mujaidin , además de llevar unas incomprensibles gafas de sol ). En los dos duos con Simone, Prestia se ha casi merendado y engullido a M.Moore.

    2/ El protagonista , Anthony Michaels Moore, podríamos denominarlo un cantante funcionario y profesional que ha intentado cantar y matizar con alguna media voz y en las partes más líricas su canto puede considerarse hasta aceptable.
    Pero la voz es mala de solemnidad: timbre nada grato, falto de color en la voz que era áfona y carente del más mínimo brillo; bastantes rascadas en el fraseo más intencionado, con algún problema de afinación y hasta de fiato en el duo final con Fiesco del prólogo. A veces, ha sido engullido por la densidad orquestal.
    Como era un sustituto , pues hay que aceptarlo

    3/ La Amelia de Stoyanova me ha parecido más floja que la función dada por radio hace unos días.
    Ha empezado algo perdida en su entrada y aria de inicio, descoordinada con la dirección de orquesta ( ¿ sería la colocación algo atrás en el escenario?) pero luego se ha rehecho cantando con mucho gusto y con una voz francamente brillante, matizando y haciendo buenas mezzavoce.
    No obstante considero que para mi gusto, esta notable soprano carece a veces de una cierta garra que le hace parecer, más una belcantista que una lírico spinto verdiana.

    4/ Stefano Secco, sustituto de Shicoff, pues ha cantado un apasionado Gabriele, poniendo toda la carne en el asador, correcto centro de voz y muy buen registro agudo, aunque carece casi de graves lo que le hace oscurecer artificialmente la voz en estas partes.
    La voz es más más bien pequeña ( es un tenor lírico justo que hasta ahora había cantado Alfredos, Nemorinos y Des Grieux en el Liceu) pero con notable proyección y además es valiente cantando, con un fraseo excelente y además rezuma italianidad en el estilo de cantar. En alguna ocasión, ha forzado la línea de canto para poder con la orquestación.
    No obstante, a mi me gustan particularmente voces de tenor lírico spinto para este role y Secco no es spinto en estos momentos
    ( me ha confirmado como próximos compromisos en el Liceu y en años venideros, Pinkerton y Cavaradossi)

    5/ Marco Vratogna ha querido ser más malo de lo que realmente lo es el Paolo ALbiani y ha exagerado su interpretación con excesivos dejes veristas, declamando más que cantando en bastantes instantes.

    6/ Los demás comprimarios, cumplieron.

    7/ Bien los coros, notablemente mejor el masculino y mejorada la orquesta pese a ciertas desafinanciones de las partes del viento en los dos últimos actos.
    Vehemente la dirección de Carignani que ha dificultado en algún momento a los cantantes aunque él no tiene la culpa que no abunden los cantantes verdianos en los actuales tiempos. Ha dirigido Verdi y no belcanto, sabiendo dar fuerza a su orquestación.

    8/ La puesta en escena no me ha parecido ninguna genialidad ni siquiera ninguna creación artística en cuanto a los movimientos escéncos. El cantar casi todo dentro de un cubo con puertas que se desdoblan, abren y cierra ( excepto la gran escena del Consejo que se representa exteriormente), molesta más que nada en cuanto a la colocación de los cantantes , a veces excesivamente atrás en la escena lo que provoca una menor proyección de las voces.
    Quizá lo que menos me ha gustado es este mix de vestuarios ( predominando los grises salvo en lo que llevaba la soprano Stoyanova) , a veces de época, a veces actual, con alguna gran escena en el segundo acto y en la boda final, con pupurris de todo tipo de vestuarios ( lo que hacía parecer un “museo de cera con todo tipo de personajes dispersos y diversos ).
    De todos modos, ni bueno ni malo, sino todo lo contrario.

    M'agrada

  19. Retroenllaç: procsilas » Blog Archive » nit de reis

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: