IN FERNEM LAND

Les meves limitacions: L’incoronazione di Poppea


El millor moment de la funció, el final. Foto de Wilfried Hösl

El millor moment de la funció, el final. Foto de Wilfried Hösl

Ahir vaig anar al assaig general de l’estrena al Estat Espanyol (fals, com m’ha dit el Barbebleue ja s’ha representat a Espanya) de l’Incoronazione di Poppea.

Que a hores d’ara hagi d’ensenyar les meves vergonyes i dir que em vaig avorrir amb un bon espectacle i un equip de cantants fenomenals és fort, oi?.

Claudio Monteverdi, el pare de l’òpera, no m’agrada, m’avorreix soberanament. De quatre hores que dura l’espectacle, he gaudit dels últims 20 minuts, des de l’imponent “Addio Roma” de la fantàstica Ottavia de Maite Beaumont fins el dolcíssim duo final entre la Poppea i Nerone, amb Sarah Connolly i Miah Persson en estat de gràcia.

El Liceu ha fet una gran despesa vocal per assegurar que aquesta estrena estigui a l’alçada del esdeveniment. La llista de cantants excel•lents és llarga i el segon repartiment també està farcit de cantants boníssims.

La direcció orquestral de Harry Bicket assegura l’estil i l’ambient musical precís amb una orquestra barroca de sonoritats i colors apropiats.

Pel que fa a l’espectacle teatral, ha divertit força a la gent, a mi no gaire, però el problema és un altre.

Ho sé, sóc un heretge, un eixelebrat que gosa dir que no li agrada Claudio Monteverdi, doncs si. 5, 10, 15 o 20 minuts de Monteverdi, del millor Monteverdi, els puc fins hi tot gaudir, però quatre hores no.

Tinc dues funcions per endavant per corregir i penedir-me de les bestieses que acabo d’escriure.

Veurem si sóc capaç de tornar a veure dues vegades aquest espectacle (dos torns d’abonament). Us en faré cinc cèntims, però si no ho deia avui, no me’n anava a dormir tranquil.

Pronostico un èxit de crítica unànime. El que no acabo d’entendre és que el Liceu ja ofereixi entrades amb el 40% de descompte abans de l’estrena, algun problema de càlcul ha tingut el teatre, o potser no haguessin tingut de programar dos repartiments diferents per una òpera que costarà molt omplir, fins i tot en les funcions tradicionals d’abonament.

64 comments

  1. kenderina

    Para que no te sientas solo en la “herejía” , dire que yo a Monteverdi no lo aguanto mas rato que lo que dura un aria…osea unos minutos y eso muy de vez en cuando. Si persisto en el intento…debo ir al botiquin a buscarme una pastilla para el dolor de cabeza (eso si no me he dormido la siesta antes).
    El ir a un teatro para ver una opera…es algo que ni se me ha pasado por la cabeza.

    M'agrada

  2. Me apunto al carro de los herejes… tiene arias y fragmentos maravillosos. Pero tres o cuatro horas de Monteverdi acaban por parecerme un tostón… bueno, siendo sincera, hasta una hora me cuesta.
    No he sacado entradas para esta función y tengo la espinita clavada, porque son muy buenos cantantes y me fastidia no ir… pero bueno, puede que al final me anime. O no. No sé…

    M'agrada

  3. Tosca

    Ay que me da que sólo has hecho que encabezar una larga lista de “limitados” ! Venga va, lo digo : yo tampoco soy fan de Monteverdi, ni de la música barroca en general, me pasa como a Kende : con un poco me basta y hasta puede que diga, mira que chulo, tu! El barroco en pequeñas dosis y muy de tanto en tanto.
    Esta función me entra de abono y he estado pensando muy en serio de hacer campana…no sé…. Es que son 4 horas, tu !

    M'agrada

  4. ¡Hala, cuánto hereje! Como Tradicionalista voy encendiendo la hoguera.

    Monteverdi no deja de ser genial ni cuando no es sublime. Y el Barroco musical, amplísimo concepto, es todo lo contrario a aburrido: lo más variado e imaginativo que está a nuestra disposición. Yo en el aburrimiento clasifico al verismo o al decimoséptimo Bellini…

    Por cierto, Joaquim, en el Festival Mozart 2006 pude presenciar una Incoronazione dirigida por Zedda y con Marianna Pizzolato en el papel de Poppea, con gran disfrute y creo que tampoco era estreno estatal.

    Salu2, sin fuego.

    M'agrada

  5. dandini

    Me sumo a la lista de herejes pues tambien mi comprensión-goce de Monteverdi es bastante limitada.Esta claro que si a la hora de confeccionar una temporada empuñamos la enciclopedia este es un compositor imprescindible.De todas formas y dejando de lado la vertiente únicamente intelectual creo que hay obras que sirven mucho mejor la necesidad emocional-lúdica del público tanto en el aspecto musical-escénico como el argumental.A mi personalmente y con un número de óperas tan reducido por temporada me hubiera gustado mucho más ver ” Dead man walking” , “Candide” o ” Le siege de Corinthe”.Seguro que el teatro se hubiera llenado y no haria falta una política de “oportunidades” tipo grandes almacenes.

    M'agrada

  6. Isolda

    Francament i lamento dir-ho, bastants moments del primer acte de 1’30 h.de durada vaig adormir-me, i degut a la feixuguesa dels meus ulls se m’ha fet pesat. El segon i tercer acte per mi l’òpera va fer un gir.
    Joaquim hi estic d’acord, els cantants fantàstics. La posada i direcció d’escena també molt aconseguit. El director d’orquestra un bon coneixedor de l’obra.
    Crec que he pagat la novatada de la primera vegada d’escoltar-la. Espero i desitjo gaudir-la més la propera vegada, el dia que em toca d’abonament.

    M'agrada

  7. Hola, me llamo Salarino y hace varios meses que no veo una obra de Monteverdi… y no me ha costado nada dejarlo. Es un autor maravilloso, al igual que otros barrocos, para hacer con él una selección, unos “highlights”, lo que sea… Pensad que estoy algo sensible con el tema, porque en Valladolid, en los dos últimos años, es lo único que vemos: barroco. Da capo va y da capo viene. Y añado una herejía más: llega un momento en que la sucesión recitativo-aria-recitativo-aria es como las sevillanas, que lo poco gusta y lo mucho cansa.

    M'agrada

  8. Coincido con Salarino… los “highlights” me parecen una aberración, pero en el caso de Monteverdi, los defendería. Si estas óperas y algunas barrocas fuesen un poco más cortas, seguro que tendrían muchos más defensores.

    M'agrada

  9. Ricard

    Puc entendre aquesta heretgia de la que parleu. Monteverdi (el pare de l’òpera) ens queda molt lluny, tot i lo meravellosos que poden ser molts dels seus fragments. A Monteverdi gairebé el podríem considerar del renaixement, tot i que l’anomenem com el primer compositor barroc. El barroc és una altra cosa, més festiva i espectacular. Si no m’equivoco, L’incoronazione di Poppea és la més llarga de les seves òperes. L’Orfeo és molt més curta i assequible (va dirigir-la Savall no fa pas gaire al Liceu i amb moltes menys representacions). No sembla, en principi, una òpera per explotar comercialment amb moltes representacions. Monteverdi te un públic, però minoritari, està molt bé programar-lo al Liceu, però no a les funcions populars com és el cas. La Beatriz ja m’està amenaçant amb no venir aquest divendres…!
    A mi Monteverdi si m’agrada, però he de confessar-vos que els 4 cds que te L’incoronazzione di Poppea… mai els he escoltat d’una tirada. Em canso!!
    A veure en directe que em sembla!

    M'agrada

  10. Jaume

    Ai, gràcies a Déu que no sóc jo sol qui troba que això de Monteverdi és insuportable.
    Al bon senyor li podem donar tot el mèrit de ser el pare de l’òpera però la veritat és que “allò” ha estat més 300 anys sense que ningó no s’en recordés. “El barber de Sevilla” o “Aida” o “La bohème” s’han representat SEMPE d’ençà l’estrena. Per alguna cosa deu ser…
    No entenc que havent-hi óperes del verisme, teatralment atractives, o del bel canto –Bellini-, deliciosament melòdiques, es vulgui exhumar una cosa tan avorrida.

    Bona tarda!

    M'agrada

  11. Està clar que cadascú és lliure d’avorrir-se amb el que vol i si a la majoria dels que heu escrit us avorreix una obra mestra com la Poppea no puc dir-vos mes que el que diu el maac, que em sap molt greu per vosaltres. Ara, llevar-li mèrits a Monteverdi (i no parle del mèrit d’haver composat la primera òpera, sino de mèrits estrictament musicals i atemporals) a aquestes alçades, em pareix una broma. Per una altra part, no m’arriscaria a fer apostes sobre quanta gent se’n recordarà de La Bohème quan hagin passat més de tres segles de la seua estrena, i no perquè no m’agrade La Bohème, sino perquè el gust de la gent canvia i el que ahir pareixia una obra mestra demà pot pareixer un avorriment. On estan avuí operes com “Le prophete”, “L’africaine” o “Robert le diable”, que fa menys de cent anys eren part del repertori habitual?

    Joaquim, si volies llevar-me el títol d’heretge oficial per el que vaig dir de la zarzuela i els musicals, ho has aconseguit i a lo gran.

    Me’n vaig a encendre la foguera amb Barbebleue. No cremarem ningú, però al menys no passarem fred.

    M'agrada

  12. Vianant

    Jo vaig declinar la invitació per veure l’assaig, perquè si no ja no m’empassava els dos dies d’abonament que em toquen (els dos repartiments). Estic amb tu: 10, 15, 20 fins i tot 30 de la millor música de Monteverdi està bé, però més d’això comença a sonar tot igual i un s’avorreix. Paciència!

    M'agrada

  13. bocachete

    Potser veure-ho és diferent: a mi, en general, sentir òperes en disc m’avorreix una mica i, en canvi, al teatre m’entusiasma. En tot cas, per a gustos, colors, que se’n diu. També hi ha molta gent que diu si fa no fa el mateix de Wagner i les cinc hores de Parsifal, i, al cap i a la fi… Val a dir que Monteverdi m’agrada, en els seus madrigals, sobretot. Però és cert que, més que barroc, jo el trobo com l’últim músic del Renaixement. Podríem deixara-ho en manierista. El barroc, almenys el segon barroc de la primera meitat del XVIII (Vivaldi, Haendel, etc.) té molt poc a veure-hi.
    A més, per un cop que fan una òpera on “els dolents” acaben sortint-se amb la seva (matant tothom i quedant-se junts i governant un imperi) sense que els passi res… Aquí l’adulteri, el crim i l’ambició triomfen per sobre de tot, sense censura ni moralina.

    M'agrada

  14. Jo també m’apunto per anar a la foguera i cremar de valent.
    M’agraden moltes àries, però el continuo recitatiu-aria-recitatiu, acaba siguent cansat i aborrit. Al menys per a mi.

    M'agrada

  15. A mi em va agradar moltíssim, tot i desconeixent totalment la major part de l’obra de Monteverdi (menys el Combattimento, és clar). I no hi anava massa, d’entrada, predisposada a favor.

    La Connolly i la Persson van estar en estat de gràcia tota la funció, quina finesa, quina elegància, quins duets tan magnífics, poderosos i vibrants que ens van oferir! Hi van haver moments d’una bellesa que fa temps no escoltava i veia al Liceu. La resta del repartiment, molt bé també, en general.

    La escenografia la vaig trobar encertadísima, tot i ser una producció de 1997, si no m’erro. Aporta visió personal, caricatura, plasticitat i relleu a l’obra de Monteverdi. Barreja de moltes influencies, es contundent i colorista, amb gràcia i imaginació.
    Ahir estava ple de gent jove, molt més que a la majoria de assaigs, i es va notar (en l’absència de toses) i en l’entusiasme que despertava l’obra. Ves per on, em sembla que pot atreure molt a segments d’edat que, dissortadament, no sovintegen gaire el Liceu. Perquè és visualment potent, crítica, amoral, diferent.

    Al meu gust, un gran muntatge, de primer nivell. Demà, a l’estrena, el tornaré a disfrutar.

    M'agrada

  16. colbran

    Es un error creer que Monteverdi es el padre de la ópera: el creador del género. Su primera ópera data de 1607 y antes de que se estrenara ya se habían estrenado como mínimo las siguientes:

    “La Daphne”, de Jacopo Peri, estrenada en Florencia en el carnaval de 1597, por lo que le correspondería a este compositor el nombre de padre de la ópera pues fue el creador del género. No obstante, la partitura se ha perdido.

    “L´Amfiparnasso” , de Orazio Vecchi, estrenada en Venecia, también en 1597, pero con posterioridad a la anterior.

    “La pazzia senile”, de Adriano Banchieri, estrenada en Venecia en 1598.

    “Euridice”, de Ottavio Rinuccini, estrenada en Florencia en 1598.

    “Euridice”, de Giulio Caccini, estrenada en 1600.

    “Il rapimento de Cefalo”, de Giulio Caccini, estrenada en 1600. Aunque ésta como la anterior contienen segmentos musicales de la “Euridice” perdida de Perí y de algún otro compositor.

    “Euridice”, de Giulio Caccini, estrenada en 1602. De la cual puedo dar fe porque, en su momento, hace unos 40/45 años me compré la grabación discográfica.

    Y después de algunos títulos más aparece Monteverdi con su “Orfeo”, en 1607.

    Pues bien, aún siendo “L´incoronazione di Poppea su última ópera, no es para mí ni la más moderna ni la más soportable. La considero un auténtico aburrimiento, contando, para mi gusto con unos 20 minutos de música placentera, desde el mágico “Addio di Roma”, de Octavia, hasta el final de la representación. Y es curioso que el duo final no figura en uno de los dos manuscritos, encontrados en el siglo pasado, de la partitura original.

    De los 90 minutos que dura el primer acto dormí 85. El segundo y el tercero, sin embargo, los presencié despierto.

    La versión que nos ofrece el Liceu tampoco me ayuda a disfrutar de la ópera, con una serie interminable de tonterías manifiestas y un vestuario a “tutti colori” risible y, en mi opinión, en lo que respecta al personaje de la nodriza, fatalmente cantado por un irreconocible Dominic Visse, pero hiperactuado en plan “La Cubana” de forma “graciosa”.

    El cachondeo escénico y la burla constante y las “gracias”, me parece que muy poca gracia le hubieran hecho al propio Monteverdi. Si creen que así hacen más digerible esta pieza de museo están muy equivocados.

    Los cantantes, con la excepción de Visse, son muy buenos, alguno extraordinario (Connolly, Beaumont y el bajo Selig, interpretando un Seneca creible) y se esfuerzan para tirar delante una serie interminable de recitativos, siendo el siguiente igual al anterior, hasta llegar a la explosión musical del “Addio di Roma”.

    Considero muy superior “Il ritorno d´Ulisse in patria” que, prácticamente, es la única ópera de Monteverdi que tolero sin dormirme.

    O sea que ya me podéis preparar la pira, pues me uno a los infieles que no disfrutan con la “Poppea” y se duermen.

    Como, además, me gusta la zarzuela (que como sabéis esta de moda en Europa y América y es cantada por la mayoría de los cantantes actuales que cuentan) me podéis preparar una segunda pira y con sumo gusto me inmolaré en ella.

    M'agrada

  17. Carme

    Em va agradar molt, no em va aborrir gens ni mica. Vaig poder escoltar una música, una òpera en concret, diferent al que havia escoltat fins ara. Era la primera vegada que veia una òpera de Monteverdi, i com ja he dit em va agrdar molt, hi ha moments molt bonics.
    És interessant veure com una esceneografia de fa deu anys (finals del segle XX), pot convinar tan be amb una obra del XVII, i és perquè els temes que tracta continuen sent actuals, l’amor o el sexe, el poder i les formes d’aconseguir-lo. I la bona música sempre dóna gust d’escoltar.

    M'agrada

  18. La meva pretensió no era fer una llista d’heretges i no voldria ser més impertinent, però en aquest cas, tenir moltes adhesions no em satisfà gaire.

    En tot el post no es pot desprendre o deduir que la meva valoració artística sobre Monteverdi sigui negativa. Sóc eixelebrat, però no he perdut l’enteniment. Senzillament la música de Monteverdi a grans dosis m’avorreix i no vull burxar més a la nafra.

    Com diu l’amic Wimsey, 400 anys de música donen per molt i és improbable que ens pugui agradar tot.
    Esser limitat té algunes avantatges, si més no, sempre em queda l’esperança de trencar algun límit i ser enormement feliç descobrint que he perdut el temps amb tant Wagner.

    Hi ha coses, que per molt que vulguis no t’acaben d’entrar, és una limitació, però no té cap més problema. Monteverdi continuarà sent el pare de l’òpera, malgrat la magnífica lliçó d’en Colbran i sobretot la seva música té una vàlua extraordinària.

    Crec que el Liceu ha de programar aquesta òpera, de la mateixa manera que n’ha de fer d’altres que no agradaran a molta gent que ahir varen sortir contents i fins i tot, programar zarzuela a la temporada d’òpera. És un teatre públic que ha de satisfer a la major part de la població.

    En això no hi ha res a dir, Altre cosa és que es facin dos repartiments i després s’hagi de malbaratar el pressupost i regalar o rebaixar les localitats, per tal de que la sala no presenti un aspecte lamentable. Això són fets consumats.

    Pel que fa a les òperes que dintre de 400 anys es faran, doncs amic Titus, crec que possiblement no es facin òperes, en el cas que així fos i si una catàstrofe ecològica no ho impedeix, crec sincerament que els terrícoles continuaran emocionant-se amb allò de “una terribil tosse l’esil petto le scuole”, cosa que no evita que també els hi passi escoltant l'”Addio Roma”. Son perfectament compatibles.

    Després de més de 25 anys de feliç aprenentatge amb en Colbran, he aprés que s’ha d’estar obert a tot i que com més coses coneixes, més feliç ets. Jo encara no he arribat a desfer-me de gust a la Betty Grable o la Carmen del Lirio, però em queden, espero, molts anys de vida i potser acabaré per fruir de les quatre hores de recitatius monteverdians, sense que les parpelles lluitin per romandre plegades.

    Teresa, pel que fa a l’amoralitat de l’obra i l’atractiu que pot suposar per la gent jove, em embla que després del que veiem als TN a les hores dels àpats, no crec que sigui tan determinat per l’èxit assolit i en tot cas em sembla un factor foça discutible. La plena satisfacció dels que es varen quedar fins al final, doncs cal dir que va haver una continua corrua de desercions, és molt lloable i el silenci assolit també podria ser gràcies a les nonetes ( ÉS BROMA!!!! ).

    Anar a la foguera no m’importa gaire, si m’importés, hagués dit el contrari i m’hagués empesat els badalls per romandre amb el poc prestigi que pugui tenir, intacte, però ves, a hores d’ara m’estimo més dir que em queda molt per aprendre i que sóc limitat, que no tenir que aguantar el tipus durant quatre hores d’un espectacle que malgrat l’altíssima qualitat, no vaig pair gaire bé.

    Barbe, estoy seguro que seguiremos, aún que chamuscados, compartiendo más cosas en común que no hogueras. Yo creía que en el Liceu, se representaba por primera vez, creía que antes siempre se había hecho en versión de concierto.
    Lo corrijo.

    M'agrada

  19. Potser hauríem de fer tots un article als nostres blocs amb el títol “confessionari” i explicar què no ens agrada de l’òpera… Per exemple, quan fan bel canto seriós (Semiramide, les reines de Donizetti) procuro no acostar-me al Liceu no fos cas que algú em convidi a entrar per error…

    Ja ho sé, sóc un heretge!

    M'agrada

  20. colbran

    Rectifico:

    La ópera “Euridice”, de Rinuccini (texto) fue compuesta musicalmente por Peri. Y es la primera ópera que ha llegado íntegra hasta nuestros días.

    M'agrada

  21. Manuel Lizcano

    Es un poco triste. Llevo 30 años yendo al Liceu, tengo 40. 20 años sin perderme ningun espectáculo. Desde que tengo uso de ‘razón musical’ tuve la impresión de que a la gente del Liceu no le gusta mucho la música, toda la música. Le gusta otra cosa, la ópera, un tipo de ópera, desde pequeño me parecía aborrecible la gente que estaba atascada en si Hipolito Lazaro o Fleta o el bajo mardones. Un tipo de espectador parecido al que debe ir a los toros, muy entregado, que tiene mucha parte de su vida metida en el teatro, algo un poco inquietante, algo que no deberia alimentarse con ningun dinero publico, como no se subvencionan las salas de cine x. El critico de la vanguardia y el de catalunya musica me parecen el ejemplo de freak, cariñosamente dicho, de este teatro. Viajé por trabajo por todo el mundo y visite otros teatros, además de salas de concierto, mucho mejores y mucho más baratos que el Liceu y vi otro tipo de espectador de opera, sobre todo en alemania, o en Inglaterra, que escucha más con orejas abiertas, cosas nuevas, que disfruta igual de una cavalleria rusticana con cantantes jovenes que de una opera de Hindemith, que enloquece con Rolando Villazon, pero que también disfruta con una suite para flauta de Bach, porque escuchar tres mil veces seguidas un aria de puccini, o guardar dos versiones de una misma opera, es en mi modesta opinión, una pérdida de tiempo, con la enorme cantidad de musica para disfrutar. Sigo yendo al Liceu, intento apartarme todo lo que puedo del ambiente, creo que esta opera es una maravilla, que la disfrutaré mucho, como lo he hecho en Aix con Minkowski o Londres con Rene Jacobs en concierto, tengo mucha suerte. El libreto es una obra de arte de tal importancia que dormirse en este espectaculo, por mal que se presentara, es como ir al teatro a echarse pedos. Creo que el teatro Real, en diez o doce años será el único teatro serio de opera de España, lo creo de verdad, por la seriedad de su público, ninguna simpatia por Madrid, al contrario, y creo que esta ciudad tendrá lo que se merece por ser tan cutre y tan maruja. Y habra que coger el coche para oir a Ismael Jordi a cantar el brindis de la traviata o doña francisquita.

    Disculpen, leo con frecuencia este blog, y salvo por su visión tan parcial de lo que es el arte, en su sector particular, siempre tien información interesante. Saludos y espero que no se molesten.

    M'agrada

  22. Chusco

    Me gusta Monteverdi, pero no sé si me gusta l’Incoronazione di Poppea. No la he visto nunca y no la he escuchado íntegra jamás.
    Pretender abarcar toda la historia de la música y que nos agraden por igual todos los grandes compositores, es una quimera.
    Que te atrevas a decir que Monteverdi te aburre ya es bueno, no nos engañas y los que “educadamente” te descalifican por ello, no se muestran excesivamente tolerantes.
    Te deseo larga vida y que superes tus limitaciones, cosa que también deseo para todos los infernemlandaires, ya que todos tenemos las nuestras.
    Ya te contaré como ha ido por el Liceo, el teatro más vivo de España.

    M'agrada

  23. Un parell de puntualitzacions:

    1- És cert que Monteverdi no va escriure la primera òpera, encara que escoltant, per exemple, la Euridice de Peri (tinc gravació, per si algú està interessat), que no deixa de ser un seguit de recitatius i a continuació l’Orfeo de Monteverdi, molt més completa, crec que queda clar que és l’autor de la primera obra mestra i qui va sentar les bases pel posterior desenvolupament de l’art operístic al barroc. Per tant, no em pareix agossarat atribuir-li la paternitat de l’òpera. Independement de tot això, com vaig dir al meu missatge anterior, l’obra de Monteverdi és d’una qualitat molt gran i pleament gaudible, siga o no siga el pare de l’òpera. Sobre això crec que no hi ha discussió possible, encara que després cadascú tenim les nostres preferències i podem preferir el verisme, que a mi m’agrada més bé poc, o qualsevol altre estil. Però no és pot dir que Monteverdi siga objectivament avorrit o que el verisme siga objectivament millor teatralment.

    2- Jo no dic que La Bohème i la Poppea siguen incompatibles, de fet a mi m’agraden ambdues, però sí dic que no sabem el que pensarà la gent dins de quatrecents anys. Podria Salieri imaginar-se que les seves òperes serien gairebé oblidades i que les de Mozart no? Podria la gent que escoltava Il piccolo Marat a principis del segle XX pensar que a principis del segle XXI seria més fàcil escoltar un Giulio Cesare o una Fida Ninfa que aquesta òpera? Per tant, qui sap què pensarà la gent d’ací quatrecents anys, si es que encara queda algú per pensar.

    Per una altra part, i llevant d’un recent comentari, no crec que ningú haja mostrat una postura intolerant davant d’aquells que no els agrada Monteverdi. M’agradaria que passara el mateix quan a algú no li agrada alguna altra cosa i no forem acusats de tindre prejudicis o de ves a saber què.

    M'agrada

  24. LLeva razón Lizcano respecto a la poca amplitud de miras de muchos aficionados a la ópera. A veces parece un ritual: darle vueltas al mismo repertorio con comparativas ultraminuciosas. Me resulta pobre. Siento que aman más el detalle que la Música.

    Respecto a intolerancias, como avivador de la hoguera (ya que había tanto hereje autodeclarado) tengo que decir que supongo que todos saben lo que es la ironía…

    M'agrada

  25. Isolda

    La música com tot l’art està fet per agradar a uns i altres no tant o no agradar-te, depèn de la sensibilitat de cada persona, sencillament no es obligat que tothom gaudeixi amb els mateixos artistes o compositors. Crec que l’avorriment és un estat d’ànim, t’avorreix sia el que sia no per que vulguis, sino perquè tens una aptitud natural contra el que veiem, escoltem o lleixim, sencillament no saps el perquè no ho valoras possitivament. No per això ets un sacríleg.
    El dia de l’assaig venia en mi una amiga que malauradament no ha tingut una cultura musical per diferentes circunstàncies, i són poques les òperes que ha vist a la seva vida i totes darrerament, dons bé
    va gaudir-la com poques persones,estava emocionada, en canvi jo que fa 60 anys que hi vaig, en el primer acte m’adormia cada moment.
    Què ho farà?.
    M’agrada el barroc, i encara que Monteverdi el considero anterior, el seu Orfeo al Liceu vaig gaudir-lo molt.

    M'agrada

  26. colbran

    Manuel Lizcano, la grosería de comparar el dormirse, por aburrimiento, por falta de interés o por lo que sea, con lo que usted indica le descalifica totalmente.

    Isolda me gana en unos años de Liceu, yo llevo asistiendo a nuestro teatro desde noviembre de 1954. Pero, además, he tenido la suerte de asistir a funciones de ópera en Francia (París: Opera Comique, Châtelet, Bastille, Niza, Avignon), Italia (Bolonia, Pesaro), Bélgica (Bruselas y Amberes), Austria (Viena: Staatsoper y Volksoper, Salzburg), Alemania (Bayreuth, Colonia, Hamburgo, Berlin: Deutsche Oper y Komische Oper), Amsterdam, Copenhague, Estocolmo, Inglaterra (Londres: Covent Garden y Eno), EEUU (Nueva York: New York City Opera), aparte del Real, Teatro de la Zarzuela y Palau de Les Arts. Seguramente me olvido de algún teatro.

    Quiero decir con ello que tengo un curriculum amplio y variopinto y la edad suficiente para pronunciarme con sinceridad cuando un cosa me aburre y me produce somnolencia y, además, tengo el derecho de decir lo que pienso. En ningún momento he atacado a quien le haya gustado y le guste esta ópera, pero usted, señor mío, sí y esto dice muy poco en su favor.

    Por otra parte sólo dormí en el primer acto. Los otros dos los ví bien despierto y sigo en mis trece que sólo me gustan los últimos veinte minutos de la obra. A quien le guste entera mi enhorabuena. En este apartado me gana, pero, seguramente, yo puedo ganarle en muchos más, pues, gracias a Dios, me gusta todo tipo de música, de cualquier época, siempre que me satisfaga.

    M'agrada

  27. Xavier

    Em temo que, en la meva modesta visió de no-expert i ignorant, comparteixo bastant l’opinió del Sr. Lizcano (excepte en el tema del públic del Real, i en les formes, és clar) Trobo que els comentaris que s’han fet “posant a parir” la Incoronazione són d’una frivolitat inquietant…
    Molt bé, reconec que la primera vegada que la vaig escoltar en disc la vaig trobar dura… que no avorrida. Per cert, va ser en vol de BA, on s’oferia la versió Gardiner íntegra com a “entertaintment”… (a veure quan a Iberia/Vueling/Spanair/etc. veiem una cosa semblant). Tot i això, no vaig renegar-hi. Ans al contrari, me l’he anat escoltant en diferents versions, en discs i vídeos per internet i, a base de ganes, ara trobo que és una obra absolutament impressionant.
    Fa molt poc que sovintejo el Liceu, però no acabo d’entendre com hi pot haver obres així que no s’hi hagin vist mai, i ens tinguin repetint sempre el mateix tipus d’òpera en quotes dosificades… (1 Wagner + 1 Mozart + 1Verdi + etc.) Tristan und Isolde va ser la primera òpera que vaig veure al Liceu (i la responsable que m’hi enganxès). Adoro aquesta òpera, però trobo poc encertat que la tornin a programar l’any que ve, quan fa no res que l’hem vista i hi ha tantes coses per descobrir!
    Crec que la Teresa té molta raó. Potser la gent jove no ha tingut temps de caure en l’acomodament dels estereotips i és més lliure de perjudicis per poder apreciar coses diferents, ja siguin descaradament noves, o bé antiquíssimes…

    M'agrada

  28. photovuit

    Joaquim, m’has deixat parat amb la teva pública confessió d’avorriment i ja temo que em passi possiblement el mateix. No vaig poder anar al general i la veuré en el meu torn d’abonament de diumenge 15 de febrer. No sé pas que passarà, però a mi la darrera producció de l’Orfeu (Deflo / Savall) em va agradar força i espero que aquesta, al menys, em resulti interessant. Ja ho explicaré.
    Salutacions

    M'agrada

  29. photovuit

    Per cert, quan vegis photovuit és com si veiessis Josep Rumbau. He obert un blog de fotografia a word press amb aquest nom d’ususari i quan escric algun comentari al teu blog em surt el photovuit de marres.
    Josep Rumbau

    M'agrada

  30. No he llegit en tot aquest apassionant post, ni una desqualificació cap a Monteverdi i a la gent que les hi agrada Monteverdi, però en canvi, començo a sentir l’escalforeta de les flames que ja puja pels peus.

    L’avorriment no desmereix a qui el produeix, en tot cas a qui el pateix, ja que no és capaç de gaudir allò que altres si.

    No volia justificar-me de res, però l’argumentació emprada pel Sr. Lizcano m’aboca a fer-ho.

    Del 75 al 2009 van 34, doncs aquests son els anys que fa que vaig al Liceu. Sembla ser que ensenyar el carnet de identitat et dona una certa autoritat per a dir segons què.
    He vist tots els espectacles o quasi. Quan la situació econòmica o les circumstàncies laborals m’ho han permès, he sortit pel món a veure que es fa i com es fa. Mai he sortit per anar a veure obres de repertori, o quasi. Em mouen més les obres que els cantants, tot i que a vegades he anat a veure una figura i al final no ha cantat, amb la qual cosa el desencís és enorme. Si pel contrari vaig a veure obres interessants que no hagi vist mai la satisfacció és molt més enriquidora pràcticament assegurada.
    No em deixo endur pels fanatismes per cap cantant, quan he hagut de reconèixer que el meu tenor estava fatal o s’havia esgotat, ho he dit, amb dol, però ho he dit.

    La discografia amplíssima que tinc a casa té a part d’enèsimes versions del RING, una varietat de títols considerable.

    He comés la “imprudència” de dir el que pensava i em sembla que no ha agradat o fins i tot, ha defraudat a més d’un. Doncs tal dia farà un any. Ja he comentat, que hem sento afortunat de que em la meva limitació, encara em dono marge per la millora, espero viure forces anys, però si badallo és que no m’acaba d’agradar el que escolto o el que veig. No negaré Antonioni sigui un gran cineasta, però també em fa badallar i com aquest exemple en tinc un munt, o sigui que limitat en sóc molt.

    No acabo d’entendre que això, dit així, signifiqui un atac contra el públic del Liceu. Públic que s’ha empassat en els últims 20 anys una amplíssima quantitat de títols i tenint en compte que cada temporada els títols no sobrepassen la desena, la quantitat d’obres no freqüents és altíssima. Mai m’he queixat per això. Els que em coneixen bé ho poden certificar.

    El Liceu és un teatre llatí, malgrat la insistència de la direcció en fer-nos germànics. És un teatre de divos, on les veus son estimadíssimes i així ho hem demostrat sempre. Això no és Kalsruhe, aquí tenim una tradició que li agradarà o no, però és la que és. És un fet cultural i no vull ser una titella bullida que s’asseu a la butaca ben oberta d’orelles a acceptar tot el que li proposen. Sóc inquiet i m’agraden els reptes. Sóc capaç d’empassar-me un rave com Einstein on the beach o una meravella com A Midsummer Night’s Dream. M’agrada molt més Die tote Stadt que l’Andrea Chénier i desitjo que cada any em facin com a mínim un Wagner, perquè si.

    Què voleu més. Per dir tot això, he desqualificat a la resta? He dit en algun lloc que em nego a que programin Monteverdi o Ligetti? Oi que no?

    M’agrada l’òpera barroca, però Handel o Vivaldi per sobre la resta. Monteverdi, amb tota la importància que té a la història no em fa trempar i això no vol dir que sigui dolent, senzillament no m’excita. Em pot agradar a moments, però prou.

    Lo del Real i el públic no ho he acabat d’entendre, però m’interessa poc.

    I finalment estic encantat que malgrat tenir una visió tan parcial del Art (!!!!), em visiti de tant en tant, al menys espero que baixi els regalets que li deixo. Moltes vegades músiques allunyades del repertori més gastat.

    Si la joventut ha d’entrar a l’òpera per la transgressió i no per la música, anem malament. Serà una moda i prou. La música ha d’entrar per les orelles no per la vista.

    Titus, tu dius “Ara, llevar-li mèrits a Monteverdi (i no parle del mèrit d’haver composat la primera òpera, sino de mèrits estrictament musicals i atemporals) a aquestes alçades, em pareix una broma.” i jo no he llegit que ningú li hagi tret cap dels merits que té Monteverdi, no sé veure la broma per enlloc, francament.

    Res amics, tot i així aniré a veure com a mínim un altre cop L’Incoronazione di Poppea. M’agradaria veure quants fan el mateix amb una obra que els avorreix. Ganes de superar els límits no em digueu que no en tinc.

    Salut a tots

    M'agrada

  31. Joaquim i Colbran,
    En la meva opinió gens modesta, penso que doneu masses explicacions sobre els vostres viatges i coneixements. Ho dic perquè a mi no m’ha calgut mai saber els vostres historials, m’he limitat a gaudir del que tu has dit Joaquim i hi he pogut estar d’acord o no.Sempre m’he sentit lliure a In fernem Land de dir el que penso. Per exemple: Acabo de veure L’incoronazione di Poppea i m’ha agradat molt. He trobat el primer acte un pel excedit de recitatius però el segon i el tercer, Monteverdi ja ha emprés el vol i ens dona l’òpera que prefigura a Händel i Vivaldi amb un riquíssim descapdellament de veus privilegiades des de la fantàstica Connolly, un Neró elegantíssim passant per la Mia-Poppea que sembla inspirada en les distingides rosses d’Alfred Hitchcock. A l’últim acte la Mia-Poppea és com una rèplica de la princesa Kelly i la Connolly ofereix una presència majestàtica i llueïx els preciosos dissenys que li toca portar amb una noblesa que no s’apren enlloc. En Visse m’ha resultat una mica grotesc però, tot i agradant-me el seu peculiar cant, té tendència a l’histrionisme i li permeten. Molt bé la Beaumont, molt bé en Domènech, molt bé el basso Séneca…que més voleu?
    És ben legítim que Monteverdi desagradi com qualsevol autor, sigui del que sigui.
    El senyor Lizcano és molt groller. Està clar.
    Perdoneu que avui hagi escrit tant. La Poppea s’ho val.

    M'agrada

  32. Joaquim, no vull aprofondir en aquest tema perquè no arribarem enlloc. Només et demane que quan parle d’alguna cosa que a tu t’agrade sigues tan tolerant amb la meva opinió com ho ets amb les opinions ací exposades, perquè si tu sents l’escalfor de les flames, imagina’t com de cremat estic jo.

    M'agrada

  33. José Luis

    Unas cuantas preguntas:
    1. A quien no le gusta el Julio Cesar?
    2. Por qué no se puede decir que algo no gusta, sin que los que opinan lo contrario se sientan atacados?
    3. Hay que seguir quemando a herejes y heterodoxos?
    4. Nadie se ha encontrado con que adora algo que años atrás le parecía insoportable o soporífero? (o a la inversa)
    5. Discrepar es una manifestación de intolerancia?

    Otra cosa:
    Dormirse en una audición no es en principio muy respetuoso, pero es comprensible, a veces inevitable y en todo caso, salvo ronquidos, no molestas al personal. Hace unos meses, en el auditori, un caballero jugaba a marcianitos o al tetris, con una maquinita de esas de los niños, pantalla luminosa (e iluminante, inmensa) mientras sonaba, creo recordar, Brahms.

    M'agrada

  34. pfp

    asistí a l´Incoronazione di Poppea en el Teatro de la Zarzuela en Madrid tda. 98/99 dirigida por Alberto Zedda, con dirección de escena de Ariel García Valdes y escenografía de Jean-Pierre Vergier. Tengo un recuerdo excelente de aquella representación y para nada larga ni aburrida. Está claro, para gustos estan los colores….
    Besos a todos

    M'agrada

  35. Emilio-Bcn

    Jueves 5/2 Turno B
    Lo siento
    Aguanté sólo el prologo y 1 acto….
    En mi opinión,… peñazo, castañazo, rollazo….. azo
    Ya entiendo porque no se representa mas asiduamente…… es insoportable.
    Soy un enamorado de la arqueologia en especial de la egiptología, es decir lo antiguo me va.. ….pero las cosas claras, aunque sea la historía y las raices de la Opera, no se puede tragar.

    Para mí, la música no se ha de digerir, te ha de elevar, sentir, emocionar, llorar, chillar, asombrar…. Pero ésto!!!!!!……..

    Como en “El traje nuevo del Emperador ” de Andersen, creo que se han de decir las cosas como son, y no para que no te tachen de no entendido en la materia, simplemente porque no estés de acuerdo con los que se creen ser eruditos en la materia.

    Espero que nadie se ofenda con mi opinión.
    Os deseo a todos/as, un buen fin de semana
    Recordad….. La Primavera ya se acerca…….
    Besos

    M'agrada

  36. Xavier

    El senyor Emilio-Bcn s’ha quedat a gust. Sembla que aquest filtre de wordpress no acaba de funcionar molt bé… 😉

    En fi, evidentment que a cadascú és lliure d’agradar-li o desagradar-li un cert tipus d’òpera. El que trobo sorprenent és el fet que molts que han criticat la Poppea ni tan sols s’havien molestat a fer un cert “estudi previ” abans d’anar-la a veure. I això denota quelcom bastant diferent: desinterés pur i dur (per altra banda, la causa més freqüent de l’avorriment).

    Mireu al Joaquim, que tornarà a veure l’òpera a pesar de no estar convençut!

    Quan, al contrari, del desinterés se’n fa bandera, i s’acusa a la resta de “motivats” o “pseudo-erudits”, tinc un problema. Si, a més, els perpetradors són persones d’un suposat cert nivell cultural i intel·lectual, em quedo intranquil i preocupat.

    M'agrada

    • Xavier el filtre funciona molt bé.
      L’Emilio ha dit el que li sembla i no crec que s’hagi d’anar forçosament a un espectacle fent estudis previs del que ens espera, recomanable potser si, però en cap cas obligatori.
      Malauradament la moderació dels comentaris ja saps que està motivada per fets menyspreables, la opinió del Emilio, com la teva i la meva i la de tots els infernemlandaires, són necessàries per la continuïtat del blog.
      Jo tinc dos abonaments i una mica d’interès per superar la meva limitació, demà us diré si encara ens queda un bri d’esperança per reconduir-me pel bon camí de la salvació. 8)

      M'agrada

  37. José Luis

    Tan equivocado es creer que son snobs todos aquellos a los que les gusta lo raro o dificil, como negar que la pedantería existe (y que en más o menos pequeña dosis, muchos tenemos algo de eso)

    M'agrada

  38. bocachete

    Si serveix de consol, durant anys, des que amb uns tretze em vaig adormir sentit la seva primera simfonia (potser perquè estava molt còmode al sofà i no són edats per a una obra tan densa), em vaig negar a sentir Brahms, que considerava reiteratiu i soporífer. Passat el temps (uns anys, ja ho he dit), sense saber què sentia (era a la ràdio), vaig quedar fascinat per una peça: quan van dir-ne l’autor… era Brahms! Ara, no sabria prescindir d’aquest autor que m’havia avorrit tant. Cada cosa té el seu moment i, al cap i a la fi, el gust personal és un tret inalienable, format per molts factors i difícilment explicable. I el fet que no agradi un autor no vol dir res pel que fa al nivell cultural o a la tolerància de la persona, com tampoc no vol dir res que li agradi (no cal parlar aquí de la melomania d’alguns genocides). Senzillament, no agrada i ja està. Igual que no li agraden altres persones diferent a la seva parella, encara que siguin més maques o més llestes: pots reconèixer-ne la bellesa o la intel·ligència, però dius “no m’agrada” o ” no és el meu tipus”. A mi, per exemple, m’agrada Monteverdi, m’entusiasma Wagner, Verdi, Messiaen, o l’òpera eslava i el lied en general, o els quartets de Bartók i el clavecí de Scarlatti, i no puc amb Bruckner, no m’entusiasma Rakhmàninov i, segons quin Haendel o Vivaldi em deixen indiferent (o, com vaig comentar un altre cop, l'”Attila” verdià em sobrepassa i m’avorreix sobiranament), però per això no sóc més que ningú ni menys que l’altre. Si algú gaudeix amb Bruckner, benaurat sigui! Si algú no suporta Scarlatti, què hi farem? No l’obligarem a sentir-lo. Això sí, si l’OBC programa Bruckner quan hhi vaig, religiosament vaig a veure si aquell cop es produeix la meva “conversió” i acabo copsant el seu què. Suposo que un dia me’n cansaré i arribaré a la conclusió que som incompatibles, i tan feliços: tampoc no diré que Bruckner sigui dolent, sinó que a mi, personalment, no m’agrada.
    I les coses són així de senzilles. No hem de voler buscar-li cinc peus al gat, ni trobar-ne variables pseudo-intel·lectuals a una cosa tan arbitrària i particular com és el gust.
    I, la veritat, jo, en aquest post, no havia llegit més que una sincera opinió del Joaquim, sense ànim de sentar càtedra ni de crear opinió en cap altra persona: al contrari, de manera humil i encertada, el Joaquim parlava de gustos personals i, fins i tot, de “limitacions”, que tampoc no ho són tant.

    M'agrada

  39. Doncs jo hi he anat avui i he disfrutat moltíssim… impressionant el que es pot fer amb uns pocs acords, quanta expressivitat, que (en la meva opinió) no té res a envejar a òperes posteriors. Clar que parla una del gremi, i suposo que, com tot, quan un no està familiaritzat amb un determinat tipus de llenguatge (ja sigui el jazz, el heavy o la contemporània), hi ha més probabilitats que tot li soni igual… En qualsevol cas, para gustos los estilos, clar.

    M'agrada

  40. Xavier

    Joaquim, Emilio-Bcn, suposava que amb el smiley s’entenia, però, per favor el tema del filtre ERA BROMA. Li reenvio els petonets!
    De tota manera, sóc de la opinió que les òperes es gaudeixen molt més si has fet els deures a casa (almenys, al meu cervellet li passa així). I, al preu que van les entradetes, val la pena assegurar al màxim la probabilitat de gaudir de l’espectacle….

    M'agrada

    • Xavier, d’acord, accepto el smiley com a senyal inequívoc de bon rotllet, però com et pots imaginar, amb les coses de menjar no si juga i aquestes mesures per moderar els comentaris, em són especialment traumàtiques.
      Jo també sóc dels que m’acostumo a preparar abans de sortir de casa, però us haig de confessar que no sóc capaç d¡escoltar-me tota una òpera de Monteverdi, si ja em costa veient-la….

      M'agrada

  41. turista operista

    Nois, acabo de veure l’Incoronazione di Poppea… És la tercera òpera que veig al llarg de la meva vida. Tinc 25 anys. I no m’ha deixat pas indiferent.
    Bé, he de dir que el pròleg i el primer acte han estat a puuunt de fer-me caure el cap, però tot d’una la cosa ha canviat. I afortunadament, perquè he gaudit moltíssim amb els dos actes següents.
    En conclusió, diré que Monteverdi no m’apassiona del tot, però tampoc m’atreviria a encendre pires en contra seva.
    M’ha agradat la posada en escena, el repte de com els cantants han d’actuar molt més que en d’altres produccions.. L’orquestra barroca també ha estat excepcional, i, tot i que m’havien advertit que seria feixuc, no n’hi ha per tant!
    M’ha cridat l’atenció l’amoralitat de l’obra; el fet que l’ambició triomfi davant la justícia no ens té massa acostumats. Com us dic, és la tercera que veig (abans Andrea Chenier i Tiefland), i no tinc ni l’experiència per a comparatives ni l’acreditació quantitativa per opinar, però la música no entén d’estadístiques ni de currículums, em sembla. Potser sí que hauríem de recurperar l’esperit de deixar-se sorprendre més enllà de la crítica (pels qui l’han perdut) i, evidentment, a qui li avorreix, li avorreix. Cadascú amb les seves circumstàncies.

    Un turista que s’ha perdut en el país de l’òpera i resulta que s’hi vol quedar a viure!

    M'agrada

    • Hola turista operista, benvingut i moltes gràcies per fer-nos partícips de la teva experiència. Sense cap mena de dubte molt més espontània que la meva, massa limitada pels prejudicis dels anys.
      Torna quan vulguis, seràs benvingut.

      M'agrada

  42. Tosca

    Confesión:
    No me disgustó tanto como creía, aunque tampoco me hizo disfrutar (seguro que influyeron los muchos prejuicios acumulados a lo largo de los años y que me llegó en un momento inadecuado)

    Deseo :
    Que turista operísta, y tantos otros como él, disfruten de este pais de la ópera al que acaban de llegar. Me emociona ver que llega sangre nueva que nos revitaliza a todos.

    M'agrada

    • Tosca, tampoc es tracta de prejudicis. Les coses agraden o no, ens arriben no, ens emocionen o no, les entenem o no. Que podem arribar-hi més tard?, no ni ha cap dubte o fins i tot potser no arribaran mai, però tampoc cal fer penitència. Ni tenim cap obligació d’entendre o gaudir el que els manuals i les enciclopèdies ens diuen o manen, el que hem d’entendre o gaudir.
      Jo vull, però tampoc és una cosa que no em deixi dormir. Ens entenem, oi?

      M'agrada

  43. turista operista

    joaquim.. completament d’acord amb tu. Reivindiquem el gaudir i les emocions… L’experiència, però, també ha de ser positiva, per força. Inevitablement anem forjant un caràcter que ens farà diferents en gustos els uns dels altres (jo no en diria prejudicis sinó circumstàncies personals).
    I aquí picaríem contra paret en si Monteverdi sí, Monteverdi no. Em sembla que no cal entossudir-s’hi massa. El cas és que hem vist una obra diferent al que és habitual, i encara que només serveixi per empipar alguns, el fet és que renova la programació, i aireja als verdis, puccinis i bellinis per tornar a entrar, després, més frescos.
    Gràcies per les paraules, nois, em donen empenta per seguir explorant! I sabeu, potser us queixeu de prejudicis que teniu, però jo us envejo (sanament, és clar) per tot el que bonament heu pogut gaudir fins ara.
    salut!

    M'agrada

  44. Ra

    Jo la vaig el passat divendres i m’ha semblat sublim. Está clar que sobre gustos, cadascú té el seu, però això no vol dir que no es pugui valorar la qualitat de la música de Monteverdi. A més a més, els cantants impressionants, pràcticament tots -i no és fàcil el que van cantar-. Només per ells ja val la pena anir-hi.
    L’obra a mi em va semblar increïble. El llibret és fora de sèrie, en posiitiu: en 40′ et retrata psicolòogicament els personatges i ja saps de quin peu calça cadascun. I el desenllaç és gairebé postmodern, guanyen els dolents!
    La música és deliciosa, unes melodies que ja voldrien escriure alguns compositors ara, i les harmonies són aparentment minimalistes, però déu n’hi dó per a que sonin així. Està clar que està fet expressament i la complexitat ni es nota.
    Finalment el duet final va fer tremolar el teatre! Música escrita al 1640 i que encara emociona fins al punt de plorar? Vaja, jo redinvico Monteverdi! És un geni!

    M'agrada

    • Benvingut Ra. Vols dir que cal reivindicar Monteverdi? Està més que reivindicat, altre cosa és que el Liceu, amb això de la recuperació de tot el que no s’ha fet en el teatre, s’hagi apuntat una mica tard a les estrenes, però 23 gravacions disponibles de l’Incoronazione des de 1952 al 2004 i 7 versions en DVD demostren que Monteverdi i aquesta obra estan absolutament consolidats.
      Gràcies per comentar, torna quan vulguis.

      M'agrada

  45. colbran

    Consultando el “Oxford Concise Dictionary of Opera”, de John Warrack y Ewan West, edición de 1996, me he encontrado en la página 344, de su versión inglesa, con algo que conviene que sepáis:

    “l´incoronazione di Poppea” es una obra atribuída en su integridad a Monteverdi, pero en la partitura contribuyeron muchos colaboradores y aquí viene el párrafo que me ha chocado tánto (pongo la traducción):

    “Los más probables colaboradores, si no los COMPOSITORES DE TODA LA OBRA, fueron Sacrati y Ferrari”…Sabe alguien algo más al respecto?

    Es decir que a la hora de romper lanzas en favor de la creación de “Poppea” por parte de Monteverdi, habría que hacerlo también en favor de estos otros compositores, o, quizás, sólo de ellos.

    Por cierto, el duo final que nos ha gustado a todos, incluso a mí, tengo entendido que se sabe de cierto que no es de Monteverdi.

    M'agrada

  46. Cierto, cierto, no hay nada. Hay estudios y teorías, pero es imposible asegurar nada porque no tenemos los datos suficientes. Aquí tienes un estudio (en italiano) que niega la atribución a Monteverdi de la Poppea:

    http://digilander.libero.it/gianuario/nuova_pagina_17.htm

    En otra página podemos leer:

    In an interesting press conference Quintana explained that “Poppea” isn’t all Monteverdi, that there are pieces in it by his disciple Francesco Cavalli ( remember the 1971 Colón “L’Ormindo”?) and that the lovely final duet is by the little-known Benedetto Ferrari. He has also interspersed instrumental pieces by Sacrati, Cesti and Rosenmueller. Quintana has scored for five parts or voices and he has done it with consummate skill.

    http://tribunamusical.blogspot.com/2006/10/monteverdis-lincoronazione-di-poppea.html

    Pensemos que en aquella época no había copyright, ni SGAE, ni el concepto de autor y de obra era el mismo que tenemos hoy en día, por eso es difícil aventurarse a asegurar qué es original, qué es copiado y quién compuso qué. Y de todas formas, para mí el auténtico momento cumbre de la Poppea es la muerte de Seneca, claramente obra de Monteverdi.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: