IN FERNEM LAND

EL BIS DE NUCCI, no es parla d’altre cosa


Leo_Nucci_Rigoletto_Real

Leo NUcci Rigoletto al Teatro Real, 22 de juny de 2009

No es parla d’altre cosa en els ambients operístics, el fet de que Leo Nucci, el veteraníssim cantant hagi arribat al Teatro Real per a una única representació del Rigoletto, s’hagi saltat totes les indicacions escèniques dissenyades per aquesta producció i s’hagi posat la seva gepa, tot arrossegant la cama com ha fet en els més de 433 Rigolettos que ha cantat en la seva llarguíssima carrera i en arribar a la cabaletta del duo que canta amb Gilda (una excel•lent Patricia Ciofi) i que clou el segon acte, l’excitant “Si, vendetta, tremenda vendetta”, l’hagi bisat.

És la primera vegada que això succeeix des de la reobertura del teatre madrileny.

Nucci, al que ara tots venerem, però que quan va començar, quasi ningú considerava un baríton (jo encara tinc els meus dubtes), o al menys un baríton de veu verdiana com podien ser McNeill o Cappuccilli, per posar tan sols dos exemples, és un cantant d’abans, dels que aixequen ells sols una funció. Té carisma i és hereu d’una tradició del cant que ara ja no s’estila.

El fet mateix de trencar una representació, per tornar a repetir un fragment, sota el punt de vista de les dramatúrgies que tan agraden als directors d’escena, ja suposa una heretgia difícil de pair.

Nucci ha fet unes declaracions afirmant que les dramatúrgies es troben a les notes de la partitura. És evident que aquest home viu en un altre món i és cert també, que el públic, de manera més o menys declarada vol això. El públic, penso que comença a estar fart de certes dictadures imposades i quan té oportunitat de donar la volta, quan s’erigeix en el definitiu jutge, dicta sentència. Ja sigui davant d’una posada en escena sota el seu crireri errada, com a la Salome del Liceu dirigida per Joosten o d’un artista que fa un bis cada vegada que vol agrair al públic les mostres d’estima. He vist altres vegades bisar a Nucci (Nabucco al Liceu o el Rigoletto a Verona).

Com s’entén, si no, el fet de que un artista, com podreu veure en el vídeo, s’erigeixi en el protagonista i director (momentàniament o no) musical de la representació?. Fins i tot ell, és que el fa aixecar l’orquestra per tal de que rebi els aplaudiments.

Segurament la nit del Real va ser històrica (la Papagena espectadora del esdeveniment, em va enviar un sms, encara trasbalsada per la nit que acabaven de viure els privilegitas espectadors) i el que avui podem escoltar en el vídeo no té res a veure, al menys emocionalment parlant, amb el que es va viure a la sala. De no ser així, no acabo d’entendre-ho. Nucci, independentment que no s’hagi integrat a la producció i faci el seu Rigoletto, com feien abans els grans divos, que es portaven els seus vestits més preuats en qualsevol de les produccions que fessin d’una òpera en tots els teatres que la cantava, no sembla que estigui vocalment en un estat esplendorós, però en canvi ha passat ja aquella frontera del bé i del mal, per esdevenir el últim baríton de l’escola italiana. Jo penso sincerament que fins que en vingui un altre, si és que ja no hi és, però haurem d’esperar que es faci gran per dir que és l’últim.

Potser si que Nucci serà el últim cantant d’òpera que de manera apassionada, saltant les normes actuals, talli una representació o es baralli amb un director d’escena, guanyant ell el conflicte, és clar (ni ha molts que s’enfronten i el perden abandonant la producció). Em fa molta gràcia que de un temps ençà, Nucci hagi esdevingut el gran baríton tot i que a mi sempre m’havia semblat un tenor curt que utilitzava recursos i trucs per emmascarar la veu i semblar el que no era.

Tant és, el que més m’ha interessat d’aquest històric bis, és que el cantant, el protagonista principal d’una òpera, hagi esdevingut el centre de la noticia, més enllà de les produccions. Quan hem arribat a un punt que parlem de la Tetralogia de La Fura o el Don Giovanni del Bieito, que un cantant aturi una representació i faci un bis, fent embogir a un públic tan fred com el del Real, és la mostra, discutible, anacrònica, anti tot el que vulgueu, que quan hi ha un cantant amb carisma, no hi ha discussió possible.

De la mateixa manera, Edita Gruberova fa embogir al públic, m’agradi o no, amb el seu privilegiat instrument i el seu art. Que prenguin nota alguns directors d’escena.

Si premeu aquí, podreu veure la vendetta i el bis

Si premeu aquí, més informació provinent de El País

Estupenda crònica del Mocho, del día de la funció al Real

15 comments

  1. Rigoletto és una òpera dramàticament molt ben construïda, i en mans d’un gran director d’escena pot produir un enorme crescendo emocional que es trenca si el cantant se surt del personatge. En canvi si hem de patir l’il·luminat de torn em sembla molt bé deixar el poder en mans dels cantants. Com que no sé qui és el director d’escena, em reservo l’opinió.

    Altra cosa són casos com en Villazón bisant a L’elissir d’amore. Allà no hi veig cap mena de problema.

    M'agrada

  2. Gracias por el enlace, Joaquim.

    Yo creo que todos estamos de acuerdo en que, como dice Salarino, no es que llegara el mesías, pero de verdad se agradece tanto que haya una representación a la antigua, con su bis, con un barítono que hace lo que quiere, con sus trucos y sus vicios y que acaba impactando. Y además contagió al tenor y a la soprano.

    En frío es cierto, no fue para tanto, pero en caliente, allí, fue una gozada.

    M'agrada

  3. maria teresa

    Em sembla fantàstic que un cantant faci un bis…el que em crida l’atenció es que jo quan he vist un bis al Liceu ha sigut després de bastants minuts aplaudint, de ben segur que molts mes que els del Real, (en el cas del Villazón i la Cedolins), es mes, a la Semiramide amb el Juan Diego Flórez, ens hi varem deixar les mans i nanai…no va haver-hi bis. No se si per aixó que has comentat dels directors d’escena o perqué. El que si que m’ha semblat aquest bis del Nucci es com si estés ja previst…no se si al teatre es deuría viure diferent, pero aixó del petó a la ma de la soprano, i apa tornem-hi… En tot cas, mira, millor dos que un!!

    M'agrada

  4. Ella está estupenda, él no tanto. La intensidad que tiene toda esta escena, desde que entra el personaje canturreando y buscando a su hija, la impresionante invectiva contra los cortesanos, el precioso dúo con Gilda… cuando uno llega a la vendetta, tiene ya las mismas ganas de cargarse al Duca que Rigoletto. La vendetta es muy impactante, pero no puede valorarse aislada, sin escuchar y dejarse llevar por todo lo que tiene delante. Así que me reservo la opinión.
    Olé, eso sí, que el señor Nucci haga frente al director de escena.

    M'agrada

  5. Desde fuera.
    Siempre nos gusta inventar mitos, y ya se sabe que en el país de los ciegos el tuerto es rey. Si eso es vocalmente Rigotetto, yo me apeo. Tal vez el Real necesitaba de nuevo una primera plana, esta vez en sentido positivo (ya tuvimos un Don Giovanni en el negativo).
    Desde fuera.

    M'agrada

  6. dandini

    Caram Leo Nucci encara en molt bona forma i amb un” calderon” espectacular sobre el “la” final que sembla no costar-li gens.Al Liceu va fer Rigoletto amb Alfredo Kraus l’any 1987 i em va donar una mica la mateixa impressió un gran cantant amb facilitat pel registre agut .Tanmateix avui en dia en aquest rol prefereixo Zeliko Lucic que té mes dificultats vocals pero que construeix un personatge més conmovedor.Fantástica Patrizia Ciofi amb un timbre velat pero per mi molt interessant,estil exacte i fraseig sempre intencionat. .Estic totalment d’acord amb la Maria Teresa en la medició d’aplaudiments necessaris per aconseguir un bis.Realment sembla que ja estigues pactat.Si no vaig errat el Sr. Nucci ha fet dos bissos al Liceu.”Largo al factotum” el 1985 i la caballetta de Nabucco el 2006.En ambdues ocasions haig de dir que no és va fer pregar massa,sobre tot en la primera ocasió.Malauradament el públic va esser molt gruller en aquella ocasió amb la seva muller Adriana Anelli que feia una no pas despreciable Rosina .

    M'agrada

  7. Concep

    Ara es troba a faltar una mica d’aquesta salsa en les representacions d’`opera.
    No hi han salutacions en acabar el actes, en prou feines s’interromp la representació i es deixa tot per quan s’acaba la representació.
    Si tens la mala sort que surten a saludar els directors d’escena corresponents, s’ha acabat la festa, correcuita cap a casa amb la cua entre cames.
    L’òpera italiana l’han fet malbé, per la manca de cantants i veus adients, però també per les ganes de voler-la germanitzar.
    Nucci juga a ser un divo dels d’abans i se’n surt molt bé.
    No sé si el vídeo està arreglat, però abans, per fer un bis, s’havia de insistir molt i aquí sembla que ja estigui prèviament preparat.
    Això de bisar no ha de ser un fet habitual, però si realment és un clamor i el cantant està bé, és molt engrescador, pel públic i per els altres cantants que de ben segur s’estimulen. No em sembla gaire normal bisar un duo, però això segur que estava parlat abans amb la soprano.

    M'agrada

  8. Tosca

    No dudo que en directo fuera un momento de tal emoción que moviera al entusiasmo colectivo, pero esta es una de las ocasiones en las que la filmación no llega a transmitírmela.

    Enhorabuena a los afortunados espectadores que pudieron disfrutar de ese momento en directo que, como ya ha quedado dicho, supone el triunfo del carisma de un cantante con “duende” y saber hacer y eso siempre es una buena noticia.

    M'agrada

  9. Algú dels que hi va anar (Mocho, Papagena….), ens podria dir si varen trigar tan poc a fer el bis com sembla en el vídeo?
    Penso que deu ser editat aquest vídeo, si varen fer el bis després de 10 segons d’aplaudiments és que ja estava previst abans.
    Nucci és un especialista, però hagués estat més correcta fer un bis d’una de les dues àries, però bisar el Cortigiani és tot un altre risc.

    M'agrada

  10. Hola guapo! 😀

    La verdad es que yo me sentí como debían de sentirse los espectadores de los tiempos de Callas y Pippo, cuando los artistas eran excesivos y se permitían este tipo de licencias ante el furor del respetable. Nucci en este aspecto es uno de los grandes de otros tiempos, y sentirse así por una vez es todo un privilegio.

    De agradecer también que se pusiera la joroba e hiciera SU Rigoletto (EL Rigoletto), mimando a Gilda y renqueando ante los cortesanos (este montaje pinta un Rigoletto que no es deforme y cuya relación con Gilda es un tanto violenta, algo que , para mi gusto, no casa con la música)

    Sobre lo de los aplausos, cuando ví el vídeo lo noté: creo que está editado (seguramente por motivos de duración), porque fueron bastantes más (aunque tampoco es que Nucci esperase demasiado, pero tan poquito como sale en el vídeo no)

    Besos a la concurrencia

    M'agrada

  11. Para Barbe y los que hablan de que vocalmente no es Rigoletto: ya te dije que Nucci ya no canta. Evidentemente no se trata de eso. Quien quiera un Rigoletto vocalmente impresionante, acuda a Lucic.

    Aunque parece que Lucic tampoco basta, y ha de ser o MacNeil o ninguno… 😛

    M'agrada

  12. pfp

    es lo que tiene el espectáculo en vivo y en directo, la emoción el calor del momento como dice Mocho… el ambiente… y también estoy de acuerdo con Papagena, una especie de homenaje…

    Ddesde fuera, es distinto, suena distinto sin duda… a mi me tocó un reparto/Rigoletto bodrio, ne hubiera encantado ver y oir a Zeliko Lucic al que tuve el gusto de ver interpretar el Rigoletto en Dresde junto a Florez, y la Danrau. Esa si que fue un Rigoletto para bisar de cabo a rabo…

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: