IN FERNEM LAND

INTERRUPTED MELODY


Interrupted Melody

Interrupted Melody

Després del grandiós èxit assolit amb The Great Caruso, la pel·lícula de Richard Thorpe de l’any 1951 amb un fulgurant i estrepitós Mario Lanza creant aficionats per a la posteritat, la Metro va decidir continuar amb el filó de les biografies operístiques.

L’any 1955 la MGM va estrenar Interrupted Melody, la biografia made in Hollywood de la gran cantant australiana Marjorie Lawrence, interpretada per la gran, grandíssima Eleanor Parker, el gran grandíssim Glenn Ford i un jovenet anomenat Roger Moore, que al cap dels anys acabaria sent una de les múltiples personalitzacions del famós agent 007.

Aquest biopic més fals que la pell de les faves, va ser dirigit per Curtis Bernhardt i la pròpia cantant va participar en el guió, basat en la autibiografia publicada l’any 1949 (Interrupted Melody).

És una pel·lícula que no respecta ni la veritat històrica, ni és clar, l’ambientació de l’època en que succeeixen els esdeveniments, com és força habitual en el cinema nord-americà d’aquells anys. Tot semblava que passava als anys 50 (pentinats, vestuari, ambientació), encara que Marjorie Lawrence hagués fet el debut operístic, l’any 1933.

La Lawrence, un cop estrenada la pel·lícula va criticar la manipulació que s’havia fet de la seva autobiografia, però suposo que poca cosa podia fer amb un contracte que segurament donava plena llibertat als estudis. Si bé el fets del tractament del atac de poliomielitis que va interrompre la carrera i la posterior semi recuperació, són reals, el que es veu no s’ajusta a la veritat i malgrat que va tornar a cantar, asseguda sempre en una cadira o una espècie de llitera especial per l’ocasió, no es va tornar a reincorporar a l’escenari, com l’emocionant i melodramàtica escena de la pel·lícula ens fa creura.

Avui no us vull parlar de la cantant australiana, que no va poder fer ombra a la gran wagneriana del moment, la Flagstad, però si que m’agradaria deixar-vos uns petitíssims  trets de la seva important carrera.

Va obtenir grans èxits al Metropolitan i a l’Òpera de Paris. Un dels moments més gloriosos va ser quan va presentar-se al MET cantant la Brünnhilde del Götterdämmerung i on en l’escena de la immolació, es llençava sobre les flames muntada a dalt del cavall Grane, aprofitant que era una gran amazona i que tenia una preparació atlètica excel·lent. Aquest fet va causar sensació, doncs era la primera vegada que es representava l’escena tal i com Wagner la va concebre.

Aquestes representacions al costat del gran Lauritz Melchior varen quedar enregistrades en una retransmissió radiofònica que posteriorment s’ha comercialitzat, si bé el só es força precari.

Actualització: atenent al desig de la Rosina, us deixo la possibilitat d’escoltar (també baixar) a l’autèntica Marjorie Lawrence, cantant la històrica Brünnhilde (Götterdämmerung) del 11 de gener de 1936 al MET, prement aquí

Avui el post va de la banda sonora de la pel·lícula, interpretada per la gran Eileen Farrell, ja coneguda a In Fernem Land.

La Farrell, no gaire agraciada, va posar la veu a una de les belleses més fulgurants del moment, Eleanor Parker, que feia el playback amb més voluntat que bons resultats, doncs la seva gestualitat és descaradament exagerada, però el còctel és un autèntic goig per la vista i els oïdes.

D’entrada us deixo el tràiler de la pel·lícula, on veureu aquell look tan luxós, amb aquells  colors exuberants i tan poc reals, però tan atractius,  que mai més s’han tornat a veure.

vídeo cortesia de reddunefilms

A la banda sonora, per tal de no esgotar les orelles d’un públic poc avesat a l’òpera, les àries són abreujades fins a l’exasperació, però en tots els fragments, podem gaudir de la fantàstica i versàtil veu de la Farrell, ja sigui fent la Mussetta, la Dalila, la Carmen, el Cherubino, la Isolda o la Leonora de Il Trovatore.

LP original

LP original

Jo us deixaré tota la banda sonora tal i com es va editar en un inici, amb una durada aproximada de 50 minuts i on podreu escoltar per aquest ordre:

La Bohème (G.Puccini) vals de Mussetta
Carmen (G.Bizet) Habanera (a piano)
Il Trovatore (G.Verdi) fragment final del tercet del 1er acte.
Madama Butterfly (G.Puccini) Un bel dí vedremo
Carmen (G.Bizet) Seguidille
Götterdämmerung (R.Wagner) fragment Immolació de Brünnhilde
Samson et Dalila (C.Saint-Saens) Mon coeur s’ouvre a ta voix
Over the Rainbow (Harold Arlen)
Le Nozze di Figaro (W.A. Mozart) Voi che sapete
Patriotic Medley
Tristan und Isolde (R.Wagner), fragment del primer acte, del duo i del Liebestod.

D’aquest darrer fragment us deixo un altre vídeo, gentilesa de noxsulivan, on podreu apreciar l’escena final del liebestod amb la llicència, teatralment molt efectiva però falsa, de la incorporació de la cantant.

Us deixaré també un petit tast sonor de la Farrell cantant el vals de Mussetta.

En totes les àries que Eileen Farrell canta acompanyada, no he pogut esbrinar qui són els cantants, si els actors que fan de cantant, però no els veritables cantants. Potser en Colbran ens traurà de dubtes.

Finalment abans de deixar-vos el enllaç per baixar-vos tota la banda sonora, us deixo unes fotografies de la veritable Marjorie Lawrence. Com podreu apreciar està recolzada lleugerament sobre una barana que la permetia mantenir-se dreta.

Brownlee_Lawrence_Frame

Ara us deixo la versió glamurosa d’ Eleanor Parker

InterruptedMelody19

Finalment us deixo una foto d’Eileen Farrell, la marevellosa soprano que va donar la vida vocal a Interrupted Melody.

Eileen Farrell

Eileen Farrell

Per a tots aquells que desitgeu la banda sonora de Interrupted Melody, premeu aquí.

Espero, com sempre, que us agradi

9 comments

  1. colbran

    “The great Caruso” , con su inmenso éxito y su trascendencia como film creador de afición operística, gracias a la fabulosa voz de Mario Lanza, abrió camino a nuevos “bio-pics”, siendo el más famoso, aunque no el mejor, “Melba” (“El hechizo de Melba”, en España”), con la gran soprano de coloratura del Met Patrice Munsel que aún ostenta la consideración de ser la soprano con debut a más temprana edad, de toda la historia de la Opera House de Nueva York.

    Pues bien, uno de los films más celebrados fue este “Interrupted melody”, que interpretaba la hermosa y gran actríz Eleanor Parker que fue convocada al Oscar, pero derrotada por Anna Magnani en “The rose tattoo”, quizás porque había sido doblada en las arias y canciones por la extraordinaria “soprano Falcon” Eileen Farrell y eso era un demérito a la hora de la elección. Hubo casos similares, antes y después, en la concesión de esos premios por idéntica razón.

    La banda sonora que ahora nos facilita Joaquim ha sido y es uno de los LP más buscados de toda la historia de las grabaciones. Una vez salió al mercado desapareció y nunca más se ha reeditado. Es decir, no perdáis la ocasión de grabarlo, pues sólo se encuentra a precios de coleccionista, es decir astronómicos.

    Yo he podido localizar los cantantes, o algunos de ellos, que accompañan a Eileen Farrell en las diferentes escenas y arias. Son estos:

    “Tristan und Isolde”:

    Jean Dettermann, soprano (también posible Mimi)
    Tudor Williams, bajo

    “La Bohême”:

    Armando Tokatian, tenor
    Charles Gonzales, bajo

    “Il trovatore”:

    Gilbert Russell, tenor

    “Carmen”:

    William Olvis, tenor

    Y en roles no especificados (algunospuede que intervinieran en secuencias eliminadas, que las hubo):

    Claude Stroud, tenor
    Rudolf Petrark, tenor
    Heinz Blankenburg, barítono
    Francis Barnes, barítono

    De todos ellos, muy frecuentes en las películas musicales americanas, pero desconocidos para mí como cantantes principales, sólo identifico a William Olvis que cantó en el Met y en el Hollywood Bowl y tiene discos y a Heinz Blankenburg que me suena de algún reparto en alguna ópera grabada.

    M'agrada

    • Gràcies Colbran. Ho sabia!, n’estava segur que trauries fins i tot el nom del apuntador del MET el dia que va néixer la veina de la sogre de l’Eileen Farrell. Gràcies de veritat.
      He pogut comprovar que el tenor de La Bohème, Armando Tokatian, ja va ser protagonista indirecte al blog, al ser el Samson de la versió hilarant del “mon coeur s’ouvre a ta voix” de la Mae West, que ens va visitar i deixar en estat de xoc, aquest juliol passat.

      M'agrada

  2. Rosina

    M’agradat molt aquest post. No he vist la pel.lícula, pero en havia sentit parlar. Tan sols sento no poder escoltar la veu auténtica de la Marjorie, En la seva biografia de la wikipedia diu que va fer alguns enregistrements de óperas de Wagner, i també diu que va retornar als escenaris una sola vegada l’any 1946, amb el paper de Amneris. Salutacions.

    M'agrada

    • Hola Rosina.
      Ahir vaig estar temptat de posar un arxiu de la Marjorie Lawrence, el de la seva famosa Brünnilde del Götterdämmerung del MET del 11 de gener de 1936. NO ho vaig fer i ara me’n penedeixo.
      No et (us) deixaré sense la possibilitat d’escoltar-lo, o sigui que si premeu aquí, podreu escoltar o baixar l’arxiu de la part vocal de la escena final d’aquesta històrica representació.
      El so, com ja he dit, és força dolent, però el document val la pena.
      Que ho gaudeixis (gaudiu).

      M'agrada

  3. Aquesta pel·lícula em va colpir quan era molt petita i, en una ocasió anterior que vares parlar de la gran Farrell, vaig dir que les primeres sensacions de que l’òpera debia ser alguna cosa gran les vaig tenir amb Interrupted melody en una cine petit d’un poble´minúscul. Un amic, molt estimat, em va fer arribar al cap de poc la pel·lícula de la que “trecnicolor” apart en vaig fruir molt i la guardo a la caixa dels tresors.
    Ella era molt maca. Només cal pensar en “Cuando ruge la marabunta”. No crec haver vist mai a ningú tan eternament chic, en mig f’aiguamolls i pantans, fugint de les nombroses formigues. En Charlton Heston estava imponent i feien una gran parella. Deia tot aixó perquè, Joaquim, tu dius “el gran Glen Ford” i jo, com sempre, t’ho respecto però és un actor que quasi evito de mirar.
    No em descuidaré d’agräir-te haver descubert gràcies a tu aquesta extraordinària cantant que és la Farrell. Rústica? Sí. Però gran gran.

    M'agrada

  4. Rosina

    Grácies, Joaquim! M’agradat molt poder escoltar aquesta soprano wagneriana que, potser per la seva curta carrera, sembla poc coneguda.
    La banda sonora que poses es magnífica, t’envejo per tota la música que tens o troves!
    Salutacions.

    M'agrada

  5. Joanpau

    Com m’ha agradat aquesta banda sonora!
    És una veritable pena que sigui tan curta i que tan sols siguin en la majoria casos extractes, doncs segurament ho varen gravar tot i en el disc varen limitar-se a posar els fragments definitius de la pel•lícula.
    Ara que és recupera tot el material perdut, seria molt interessant que tornessin a editar el CD complert, amb els fragments tallats.
    La Farrell era molt bona.
    Una vegada més, agrair-te els regals que ens fas, aquest és el blog més generós de la xarxa.

    M'agrada

  6. Roberto

    Si yo hubiera escrito el comentario 9000 y este fuera mi regalo, realmente Joaquím lo habría acertado al 100%. La banda sonora de esta película formó parte de mi formación cultural mucho más que la de “El gran Caruso” que no recuerdo haber tenido en aquella época. En cambio ésta la sentía día sí y día también, hasta sabérmela de memoria. La película me impactó y emocionó en aquellos años adolescentes. Vuelta a ver años y años después vía televisión, y a pesar de los pesares y con la perspectiva que dan los años, volví a disfrutarla intensamente. Que yo sepa la película no está editada en España y tampoco en Europa, sólo en USA (via Amazon) he visto que está editada y a un precio bastante alto. A pesar de que no me corresponde, gracias Joaquím por el regalo!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: