IN FERNEM LAND

LICEU: MAGDALENA KOZENÁ CANTA VIVALDI


Vivaldi Kozená

Un concert preciós.

Ahir divendres varem començar el cap de setmana de la millor manera, amb un concert magnífic, d’aquells que et deixen absolutament satisfet.

Quan escolto la música de Vivaldi em poso content. Tant li fa que siguin àries dramàtiques o concerts, tot és començar a escoltar-lo i tot jo experimento una agradable sensació de benestar. La seva música m’evoca imatges plaents de l’ample planura del Veneto inundada d’una sensorial lluminositat.

Com us podreu imaginar, tot un concert dedicat al prete roso, alternant àries d’òpera, simfonies i concerts ja és prou atractiu, però si els intèrprets tenen la categoria de Magdalena Kozenà i l’Orquestra Barroca de Venècia, sota la direcció d’Andrea Marcon, aleshores ens trobem davant un esdeveniment musical de primera magnitud.

Els setze musics de l’orquestra veneciana s’ho passen bé fent música, es nota en la manera de tocar, com si tots fossin solistes, amb una complicitat entre ells contagiosa, que sense que te’n adonis et fan partícip de les seves interpretacions.

Andrea Marcon sap extreure un so preciós i unes precises interpretacions d’aquesta magnífica orquestra, on una segona violinista et pot sorprendre i meravellar-te, assolint cotes d’excepcionalitat enlluernadora, tocant la part solista del concert en Do major per a flautí, RV 443. Si, heu lelgit bé, la violinista és flautista i quina flautista!, es diu Anna Fusek, i m’atreviria a dir, que s’ha emportat la gran ovació de la nit o al menys ella, des de la seva intervenció, ha fet que tot el teatre s’entregués definitivament al concert

No han estat tan encertats els dos violistes que en començar la segona part han interpretat el Concert en Sol major per a dos violins. S’han atropellat i han fet una mica el que han volgut. Ara que no ens llegeix ningú, diré que ha estat el pitjor (dic pitjor però hauria de dir el menys bo) del concert, doncs tampoc el so i sempre parlo dels solistes, no ha estat a l’alçada de l’orquestra i fins i tot, no han estat gaire encertats en l’afinació. Tot plegat poc significant doncs el conjunt és magnífic i un goig absolut, un luxe per acompanyar a una gran cantant.

Magdalena Kozená_3

Magdalena Kozená

La mezzosoprano txeca Magdalena Kozenà debutava al Liceu. Té una veu preciosa, una veu que t’ha guanyat tan sols emetre la primera nota, però a més a més, posseeix el do de la musicalitat i l’adequació dramàtica al que canta. Tècnicament està dotada d’un notable fiato que li permet allargar les frases, fent els grans arcs melòdics dels andantes i els adagis de manera bellíssima, no així les parts amb més coloratures, on tot i sortint-se’n prou bé, no acaba de convèncer, sobretot si la comparem amb altres il·lustres col·legues.

Quan canta sota les vertiginoses dinàmiques dels allegros, la zona greu de la seva veu (no gaire voluminosa tot i que suficient), perd projecció, però ella mai força aquesta zona i fa bé, doncs sap perfectament quin són els seus límits. Al disc els greus sonen perfectes, àdhuc magnífics.

En canvi en la zona aguda la veu és molt segura i potent, lluint un timbre sempre bell i lluminós.

A la primera part, que a començat una mica freda, amb l’ària de Griselda, de l’òpera del mateix nom, “Ho il corgia’lacer”, la mezzo ha tingut les dues intervencions oficials, que m’han agradat més., l’ària de Ruggiero del Orlando furioso “Sol da te mio dolce amore”, un andante preciós, on ella ha fet aturar el temps en varis moments i on Marcon l’ha acompanyat de manera prodigiosa i després de cantar l’aria de Barzane “Tornar voglio al primo ardore” de l’òpera Arsilda, regina di Ponto, un allegro més encertat que l’ària inicial, la Kozená ha fet una demostració musical i dramàtica de primer ordre amb l’ària de Farnace, “Gelido in ogni vena”. Intensitat, emoció, tècnica i expressivitat al servei de la música i la partitura. He trobat particularment commovedors els portamentos fixats, com a recurs dramàtic, doncs en cap altre moment i ària, ho ha tornat a repetir, Un efecte dramàtic de dolor intens, molt aconseguit.

En la segona part i després deel esmentat concert per a dos violins, la Kozená a interpretat”Cara sorte” de La verità in cimento i el “Misero spirto mio” d’Ottone in villa, acompanyada per Anna Fusek a la flauta de bec, suposo que aquest acompanyament li serveix per calentar motors, pel desplegament virtuosístic de després.

Una dada curiosa, entre d’altres que hi ha hagut en el concert, ha estat quan Anna Fusek s’ha re incorporat després del concert per a flauta de bec, altre cop a la secció de corda de l’orquestra (que han tocat sempre drets, tret del cello, el violó i el llaüt, que lògicament tocat asseguts). El públic l’hem tornat a bravejar per agrair-li l’excel·lent i sorprenent interpretació. A ella l’hem vist, contenta, sorpresa, emocionada i agraïda.

Oficialment el concert ha acabat amb “Amatae face et anguibus” de Judita triumphans, amb un públic plenament entregat i amb ganes de seguir escoltant Vivaldi per la Kozenà.

Ha interpretat dues àries més, la segona tan breu com senzillament deliciosa.

Us deixo l’enllaç que us portarà a la web de la Deustsche Grammophon, on podreu escoltar fragments del disc que han gravat els mateixos artistes, dedicat íntegrament a Antonio Vivaldi.

Ara tan sols ens queda tornar a escoltar a Kozená al Liceu, en una òpera. No estaria gens malament que ens fessin Pelleas et Melisande de Debussy, que ja toca amb ella de protagonista, ho fa de somni.

 

8 comments

  1. maria teresa

    Oh! Com vaig disfrutar!!! Molt be, molt be. No hi hauría manera de saber el títol del segon bis??? Quina passada, la senyora Kozena!.
    L’Orquestra Barroca Veneciana, si es que va tenir algún moment dubtós en va tenir d’altres tant sublims que els hi perdono. Al començament em va sobtar que toquessin drets (menys els tres que tu has dit)…em semblaven mariachis, jejeje..Peró molt be, un concert rodó!

    M'agrada

  2. Maria Teresa no sabia que éreu al Teatre, m’hagués agradat saludar-vos, bé, ho farem demà.
    He llegit al blog de la Mei que les propines varen ser:
    Solo quella guancia bella de La verità in cimento i Sonno de Tito Manlio.
    Veritablement el Sonno, va ser encissador, per cloure un concert que també ho va ser.

    M'agrada

  3. Gairebé d’acord amb el que dius. La primera intervenció de la Kozená em va fer témer el pitjor, semblava que la veu quedés ofegada per la música. Però la seva ària d’Orlando per a mi va ser el punt culminant de les seves intervencions. Crec que la prefereixo en els adagio. El concert de flauta de bec sensacional. I Vivaldi una teràpia que ens hauríem d’aplicar més sovint.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: