IN FERNEM LAND

Les Troyens (3): Je vais mourir…Adieu, fiére cité


La Mort de Didon ANdrea Sacchi

La mort de Didon - Andrea Sacchi (1559-1661)

Avui, en aquesta gal·leria de personatges extrets de Les Troyens d’Hector Berlioz, us presento a Didon, la reina de Cartago, cabdal protagonista de la segona part i per a la que Berlioz va escriure pàgines de bellíssima intensitat, com l’ària del 5è acte “Je vais mourir…Adieu fiére cité”.

Didon un cop abandonada per Enée, reuneix tots els records del seu estimat en un pira  i abans de clavar-se l’espasa d’Enée, s’acomiada de la ciutat i els seus súbdits, en un moment d’extrema intensitat i dolor, tot anunciant en un final amenaçador, que aquest ultratge serà venjat per Annibal, en un pronòstic sense precedents.

Hi ha detractors de Berlioz i de Les Troyens en particular, que titllen l’òpera de grandiloqüent, dispersa o avorrida, però davant del acte 5è i la segona escena en particular, tothom està d’acord en considerar-la un veritable monument operístic, un moment d’aquells que amb una Didon de categoria, tothom s’estremeix.

Avui us presentaré 5 Didon que crec que aconseguiran estremir-vos.

Christa Ludwig

Christa Ludwig

Comencem per Christa Ludwig, la gran i versàtil mezzo alemanya que està bé en tots els repertoris.

La Ludwig va cantar la Didon al MET en l’edició de 1973 dirigida per Kubelik. En l’estrena va ser la Verrett que cantava la Cassandre qui va haver de fer front al repte de cantar els dos rols, doncs ella es va indisposar, però el 27 d’octubre de 1973 va cantar d’aquesta manera tan intensa, sensible i emotiva l’escena “Ah! je vais mourir!…Adieu, fiére Cité”.

Us he deixat també tot el inici de la tercera escena fins a “Pluton…semble m’être propice”, el suïcidi, doncs no m’he atrevit a tallar aquesta magna interpretació.

Escoltareu al costat de la Ludwig, a Mignon Dunn i John Macurdy, cantant els rols d’Anna i Narbal.

La segona Didon és Regine Crespin.

La gran soprano francesa va gravar la part de Didon en una selecció de l’òpera dirigida per Georges Prêtre l’any 1965. La interpretació de la Crespin és dramàticament molt intensa, desplegant amb la seva bellíssima i mòrbida veu, tot l’ampli ventall de sentiments amb un domini del cant legato extraordinari.

Aquí us deixo el Youtube d’aquesta interpretació

La tercera Didon és la malaguanyada mezzo Lorraine Hunt, especialista en el repertori barroc i clàssic, que va sorprendre a tothom interpretant meravellosament la reina de Cartago al MET, en l’edició del 2003, sota la direcció de James Levine.

Les Troyens MET 2003 Lorraine Hunt

Lorraine Hunt (Didon) i Elena Zaremba (Anna) al MET 2003

L’apertura del repertori de la Hunt amb aquesta sensacional prestació, es va veure sobtadament truncada amb la seva prematura mort a l’any 2006, als 52 anys, quan  encara tenia molts rols per interpretar en el seu sel·lecte repertori (Giulio Cesar, Medée, Charlotte, Carmen, Sesto, Donna Elvira, etc.)

La seva ductilitat i sensibilitat vocal se’ns mostra en tota la seva puixança, en aquesta escena final i com les seves col·legues precedents, la interpretació de la Hunt és intensa, dolça i molt emotiva. M’agrada molt.

La quarta Didon és la fantàstica i temperamental Waltraud Meier, cantant l’escena a la Gala Volpe del 2006 al MET, dirigida per Peter Schneider amb una dicció, un temperament i l’elegància natural, marca de la casa, que fascina malgrat el timbre particularment entubat.

Aquí la teniu per gaudir-la intensament

La cinquena Didon, de les moltes que us podria deixar (les imprescindibles Verrett, Baker, llàstima que la canti en anglès, la Troyanos, la Norman, etc) és la mezzosoprano sueca Anne Sofie von Otter, en la interpretació que va tenir lloc al Grand Théâtre de Ginebra l’any 2007, sota la direcció de John Nelson.

Anne Sofie von Otter (Didon)

Anne Sofie von Otter (Didon a Ginebra 2007) Foto Coco

La interpretació de la Von Otter, ens sorprèn, si bé la magnífica i subtil cantant sueca, ha demostrat que es capaç de cantar quasi tots els repertoris amb resultats brillants.

Diguem que a part d’alguna incursió més dubtosa (Carmen o Tancredi), la Von Otter posseeix una versatilitat estilística molt notable i la seva especial sensibilitat, la fa una cantant ideal per cantar Berlioz.

Calia comprovar si seria capaç de fer front a un rol amb una gran càrrega dramàtica i superar l’orquestra, tasca no sempre fàcil, sobretot si al davant tens un Guerguiev, per exemple.  John Nelson l’acompanya en tot moment, de manera exquisida i en la transmissió radiofònica no s’aprecia mai, ni en aquesta escena, ni en totes les altres que intervé, cap problema de projecció, és clar que això fins que no et trobes al teatre no ho saps mai.

Us deixo amb la lírica i emocionant ària, segons el art i el magisteri de la gran Anne Sofie von Otter.

Aquestes han estat cinc de les moltes possibles Didon, però és innegable que aquestes, sota el meu parer, tenien que ser-hi.

Ja em direu que us han semblat.

8 comments

  1. -Difícil elección, yo a Christa Ludwig no la puedo valorar, es que nada más escuchar su timbre el corazón se me cierra como un puño, es la Ludwig y no hay nada más que decir; Lorraine Hunt me ha gustado en el recitativo por la emotividad, es una Dido llena de humanidad; von Otter, con todo lo que me gusta y con lo berliozana que es , me decepcionó la primera vez que la escuché en Dido hasta el punto de que no pasé del Chers Tyriens, hoy tampoco me ha gustado, la encuentro tan amanerada como fría y con un timbre muy poco uniforme como con veladuras; a priori no hubiera dado un duro por Waltraud Meier cantando Dido y ahí la tienes, pero juega con ventaja, al verla en vídeo caes es su magnetismo personal, de alguna manera me da lo que yo busco en Dido, junto al dramatismo la comunión con la melodía típica de Berlioz, un deslizarse por ella con delicadeza.
    Me he dejado para el final a Crespin, estoy de acuerdo con todo lo que dices, además cuenta con la ventaja idiomática, es mi preferida.
    Me encanta este post, gracias.

    M'agrada

  2. Hoy el nivel es máximo. Es muy difícil la elección y cada una aporta elementos interesantes a su interpretación.
    No obstante, me quedo con la Ludwig.

    Estoy con maac, es imprescindible escuchar la Dido de Janet Baker, aunque cante en english.

    Desde luego, has conseguido estremecernos, 5 veces.

    M'agrada

  3. Joanpau

    És cert que el fet de veure-la actuar hi fa molt, doncs de totes elles, em fascina la Meier.
    Escoltades, és a dir, tancant els ulls i sense mirar el vídeo, la que m’agrada més és la Crespin i l’enllaç a la Norman també m’ha agradat molt.

    M'agrada

  4. dandini

    Caram quina competència més aferrissada!Totes elles son grandíssimes cantants pero em decanto per Lorraine Hunt.La cantant nordamericana exhibeix una dolçor i sinceritat interpretativa superior a les demès segons el meu punt de vista.Gran sorpresa pel que fa a Waltraud Meier ,malgrat el seu so aspre en el registre greu, aqui en una tessitura que li és ben favorable dona una mostra de cant exquisit.

    M'agrada

  5. colbran

    En esta estremecedora despedida del mundo, la cantante que más me gusta es Regine Crespin. Su aceptación de la muerte, la patentiza con una dulzura y resignación realmente patéticas. Su dicción es tan extraordinria que hiela la sangre escuchar como se despide de su ciudad y de todo lo que le ha reportado bueno y malo. La encuentro excepcional.

    Y siento tener que decantarme por una grabación de estudio (que además poseo desde hace muchos años), pues si hubiera sucedido como ayer con Polenzani y Alagna que me agradaban por un igual y me decidí por el que cantaba en directo, hoy no puedo hacerlo porque el resto de las cantantes las encuentro muy por debajo de la Crespin. No puedo decantarme por Lorraine Hunt que es la que prefiero de las restantes porque su francés es muy peculiar y apenas le entiendo nada, mientras que de Regine Crespin no pierdo sílaba.

    Y que conste que la Crespin nunca ha sido una de mis cantantes preferidas y eso lo achaco a que cuando la vi en el Liceu, en enero de 1966, estuvo tan fatal en “Tosca” que yo fui uno de los muchos que la protestaron y eso que entonces era abonado de platea. Me miraron como un bicho raro, pues las protestas provenían de los pisos altos.

    Pasados los años he escuchado cosas de Regine Crespin que me han gustado mucho, sobretodo en el repertorio francés, pero su interpretación preferida es para mi su “Der Männer Sippe” de “Die Walküre”. Nadie me ha gustado tanto como ella; hace una verdadera creación y eso que he escuchado, posiblemente, más de 100 intérpretes distintas, sumando grabaciones con actuaciones en directo.

    Mi más encendido bravo para esta fenomenal Dido que ve la muerte como una auténtica liberación, sin rebelarse y aceptándola llena de serenidad.

    M'agrada

  6. joanela

    Fantástico, no conocía mucho las óperas de Berlioz, pero estuve unos meses suscrita al MET y pude disfrutar de esta obra, que encontré de una gran calidad, la vi varias veces ( a trozos, claro) Y ahora con estas audiciones,una maravilla. Para mí que soy fan de la von Otter, creo que me decantaría por ella, aunque la Ludwig es mucha Ludwig.Un placer para la mañana del sábado. Gracies Joaquim!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: