IN FERNEM LAND

LES TROYENS (4): Inutiles regrets!


Enees de Federico Barocci (1598)

Vol de Enees a Troia de Federico Barocci (1598)

Avui el torn és per Enée, l’heroi troià, fill de Venus i Anquises (rei de Dardània) i absolut protagonista masculí de l’òpera d’Hector Berlioz, Les Troyens, que degut a l’estrena al Estat Espanyol, ara fa una setmana a Les Arts de València, ha motivat aquest seguit d’entrades sobre els seus personatges.

És un rol difícil, quasi impossible, que molt poques vegades es canta com cal. Sempre ha de ser un heroi i el cant així ens ho ha de demostrar, amb la força i projecció suficient per traspassar la densa orquestració dels passatges concertants, però també és un rol líric, que sobretot en l’acte 4, al jardí de Didon, ha de fer front a un duet de delicadíssims accents poètics.

A part dels molts passatges de gran compromís, com la temible entrada al acte primer “Du peuple et des soldats”, l’Enée ha de cantar al final de l’òpera, després de quasi cinc hores, l’ària “Ah! quand viendra l’instant des suprêmes adieux“, que va precedida del recitatiu que dona títol al post d’avui i per el qual és més conegut el fragment, “Inutiles regrets“. En aquesta densa ària, Enée lluita entre l’amor de Didon i el destí que els deus li han assignat i que representa l’abandonament de la estimada reina de Cartago, inútil dilema doncs sap que els designis dels deus són inexorables.

No és gaire fàcil portar molts Enée doncs no hi han hagut gaires tenors a la història que s’hagin decidit a cantar-lo, l’ària aïllada és un altre cosa. En els darrers anys la presència d’aquesta òpera passa per Ben Heppner, el tenor canadenc, que més vegades l’ha cantat, tot i que al Chatêlet de Paris Gardiner ens va sorprendre amb l’elecció de Gregory Kunde i el tenor encara ens va sorprendre més que el director, amb una versió esplèndida, però no avancem els esdeveniments i comencem per Georges Thill.

Georges Thill, el més gran tenor francès de tots els temps, al menys  fonogràfics (Joaquim dixit), va néixer al 1897. Va debutar a l’any 1924 a l’òpera de Paris cantant el rol de Nicias de la Thaïs de Jules Massenet.

La seva carrera es va desenvolupar pràcticament a Paris, però també va cantar al ROH, a la Scala, el MET o al Colón, és a dir, als més grans teatres d’òpera. El seu repertori incloïa 50 rols operístics i cantava un vast repertori estilístic, des de Bach fins als autors veristes.

En aquest fragment de Les Troyens ens exhibeix totes les grans virtuts d’una veu i un cant excepcionals. Un cant heroic, una veu clara i de timbre lluminós, una fraseig i una dicció exemplars, tot amanit amb una elegància i distinció per treure’ns el barret.

Nicolai Gedda, a priori no tenia la veu propicia per aquest rol, però el tenor suec d’origen rus, ho va cantar quasi tot i aquest bastíssim quasi, bé o molt bé.

Nicolai Gedda

Nicolai Gedda

L’any 1969 la RAI va reunir un cast espectacular sota la direcció de Georges Prêtre, en una edició complerta de l’obra, tenint com a Enée a Gedda, acompanyant de la Cassandre de Marilyn Horne i la Didon de Shirley Verrett.

Hi ha qui diu que aquesta gravació és la millor gravació de l’obra i que també diu que és la millor direcció de Prêtre enregistrada. En qualsevol cas ens trobem davant d’una excel·lent versió i la primera íntegra i en francès feta a Itàlia. La famosa de la Scala amb Del Monaco i la Simionato, sota la direcció de Kubelik, a part de ser en italià, està molt tallada.

Gedda, amb una tècnica sense màcula, afronta les dificultats amb una línia perfecta, amb aguts lluminosos, sense forçar en cap moment l’emissió, amb una regularitat envejable. És un Enée ideal, és el que m’agrada més.

Jon Vickers

Jon Vickers com a Pollione al costat de Maria Callas

El tercer Enée és Jon Vickers, el heroic tenor canadenc, amb la seva particular i ingrata emissió, afronta el rol que durant molts anys va cantar quasi en exclusivitat, amb el seu fraseig vibrant i punyent, malgrat que s’aprecien, com és habitual en el seu cant, algunes dureses de timbre i vacil·lacions. És innegable que en la versió que us deixo, provinent de les funcions del MET de l’any 1973 (la del dia 22 d’octubre) sota la direcció de Rafael Kubelik, hi trobareu de tot, però també una emoció que arriba quasi a la bogeria en un final en crescendo, de gran efecte teatral que fa esclatar al públic. No m’estranya.

10 anys després d’aquestes funcions memorables, el MET tornà a programar aquesta òpera, ara sota la direcció intensa i teatral, com ens té acostumats de James Levine. El protagonista va ser Plácido Domingo, cantant el únic Enée de la seva carrera.

Plácido Domingo Enée (MET)

La tessitura central és l’ideal, però les notes tibades d’emissió estrangulada de Domingo, embruten una prestació entregada. Tampoc la dicció francesa del gran tenor espanyol pot fer ombra ni a Thill, ni a Gedda.

Al seu haver hi trobem totes les seduccions conegudes, amb el timbre de bronze que enamora i el cant galvanitzador que tot ho arrossega.

En el increïble rànquing de Domingo hi figura el seu Enée, però és obvi que és una part molt complicada que no li reporta gaires moments de lluïment i si masses angoixes i riscos, malgrat que al tenor madrileny, els riscos no l’han espantat mai i se’n ha sortit de quasi tot amb notorietat contrastada.

Ben Heppner Enée (MET)

Ben Heppner (Enée al MET 2003)

L’any 2000 el gran director anglés i especialista absolut en l’obra del compositor francès, Sir Colin Davis, va tornar a enregistrar l’òpera, 31 anys després de les representacions mítiques del ROH i d’enregistrar per la Philips l’obra en la seva integritat per primera vegada.

Aquest cop, aprofitant un concert al Barbican Center de Londres, amb la fantàstica London Symphony Orchestra, va reunir un bon planter de cantants, amb Ben Heppner al capdevant.

Heppner diríem que ha estat el tenor que va agafar el relleu (molt tard per cert) de Vickers, esdevenint el Enée oficial (al cap de tres anys tornaria a cantar-lo al MET a les ordres de Levine).

La veu eminentment lírica, però d’accents heroics de Heppner, s’escau molt bé al rol. La seva interpretació em sembla magnífica, amb una veu brillant, donant varietat d’accents a les frases, no oblidant mai l’elegància, el lirisme i la intensitat.

Per acabar aquest post us deixo a Gregory Kunde en la sorprenent versió de Sir John Elliot Gardiner al Theátre de Chátêlet de Paris.

Recordo que quan varen anunciar a Kunde, tothom es va posar les mans al cap i en canvi, com ja va demostrar en el seu excel·lent Benvenuto Cellini amb John Nelson en els concerts de Radio France de l’any 2003 substituint al prèviament anunciat Roberto Alagna, el tenor nord-americà va fer gala d’una extraordinària sensibilitat per cantar Berlioz. Li manca en algun moment, més presència vocal, però en l’ària que és l’objecta del post i com podreu veure en el vídeo, la línia és magnífica, canta amb elegància i estil. El tremp vocal de la sonora veu de Kunde, no desmereix les prestacions escoltades, tot i que no es pugui igualar amb els dos primers, que serien els tenors més pròxims a la seva vocalitat.

Vídeo gentilesa del amic ancentre

Aquí s’acaba el post dedicat a Enée, però abans us vull deixar un enllaç curiós d’una interpretació d’aquesta ària a piano, en un concert extraordinari, celebrat a Modena l’any 1987 del tenor nord-americà Chris Merritt. La visió és molt precària, però el àudio és prou bo. Del tot aconsellable. Premeu aquí per veure’l. Qui sap si Merritt en algun moment de la seva sorprenent i curta carrera, no hagués pogut fer un Enée sensacional, sembla possible.

Ja em direu que us ha semblat tot plegat.

Bon diumenge!

8 comments

  1. Plas, plas, plas, plas. Estupendo post. A mí también me sorprendió Kunde cuando vi el vídeo, equilibra expresividad y línea de canto, lástima que le falte empuje. Por Thill no pasan los años.

    M'agrada

  2. assai

    Enhorabuena Joaquim por este estupendo post. Estoy disfrutando muchísimo con esta serie que estás dedicando à Les Troyens.

    Me ha sorprendido muchísimo el Kunde que he escuchado y que dista muchísimo del que escuchamos en Pesaro este agosto. Este Kunde me gusta mucho pero el de este verano, tengo que decirte que rotundamente no. En la Zelmira estuvo entregado, pero ni se aproxima al resultado de este espléndido youtube.

    Pero de todas las versiones que has puesto, yo diría que está la de Georges Thill y la de los otros. Su voz es espectacular y al lado de las otras no tiene color, sinceramente es el mejor indiscutible, me ha dejado sorprendidísima. Las pocas ventajes que tiene ser de una ignorancia inmensa, como es mi caso, es que un domingo como hoy descubro a Thill y me suena a todo un regalo. Lo estoy reescuchando, y parece imposible que se le pueda pedir más, extraordinario. Muchisimas Gracias, Joaquim.

    M'agrada

  3. Jo també et felicite per l’excel·lent post i també em quede amb Georges Thill, que em sembla que destaca molt per damunt dels altres, seguit de Nicolai Gedda, un dels tenors més importants del segle XX que va saber cantar de tot i, com tu dius, sempre ho va fer bé. És curiós com el rol d’Ennée l’han cantat tant heldentenors (o intents de heldentenor: Gould) com dramàtics, lírics i baritenors. I Domingo, que és una categoria apart.

    M'agrada

  4. Isolda

    Joaquim et felicito pel post i per aquesta capacitat de treball. D’on treus el temps?.
    Aquests Enées els hi escoltat dues vegades per assessorar-me millor i tot i creient que són diferents meneres d’nterpretar el personatge, el què més m’ha agradat ha estat George Till per l’elegància i refinament vocal, en un cant fàcil espectacular,i dicció perfecte.
    Mha sorprès Gregory Kunde i no m’agradat Plácido Domingo. M’agradaria escoltar-lo per Roberto Alagna, podria ser un bon Enées.

    M'agrada

  5. maria teresa

    Jo només et vull donar les gràcies per tota la feina que estas fent per ajudar-nos a alguns, (jo entre ells), a conèixer més aquesta obra. També es per prendre apunts…

    M'agrada

  6. Olave

    Vaya post “de cuatro entregas” que has ofrecido…
    Lo mires por donde lo mires, aporta una información de enorme calidad que, en un título tan infrecuente como éste, viene de perlas.
    Gracias por tanto trabajo que hay detrás…

    M'agrada

  7. Joanpau

    Saps una cosa Joaquim?
    M’estàs fent entrar més ganes d’escoltar Les Troyens.
    Per a mi no és una obra desconeguda, però la teva tenaç insistència, m’ha fet treure del prestatge una versió que tinc amb Charles Dutoit, de la que curiosament no has dit res, per tornar a fer una escoltada com cal.
    Thill està fabulós, però en certa mesura, tots els altres també. Domingo que és el que està més apurat té una cosa que tots els altres no tenen i per això és el Domingo, un magnetisme interpretatiu i dramàtic, fora del normal.
    Per cert, el vídeo del Merritt, tot i ser una versió amb piano, és molt bona. Sap greu que una veu amb aquestes possibilitats es malmetés tan aviat.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: