IN FERNEM LAND

LA DOLCE FIAMMA DE PHILIPPE JAROUSSKY


La Dolce Fiamma Philippe Jaroussky

Acaba de sortir el mercat el nou disc de Philippe Jaroussky, aquest contratenor que aixeca les passions més desenfrenades i els més encesos rebuigs.

Com el darrer disc de Cecilia Bartoli, aquest està dedicat a les àries, aquestes prohibides, per a castrat, amb la particularitat que totes elles són del fill del pare de la música, és a dir de Johann Christian Bach (1735-1782).

Les àries que interpreta el contratenor francès van ser escrites per a Carestini, un dels cantants més afamats del seu temps i provenen de 6 de les seves òperes, obres estrenades a Milà, Manheim i Londres.

Johann Christian Bach va viure sota la influència musical de Mozart, com ell nen prodigi. Les seves obres, certament denoten l’influència del músic salzburguès, però és d’agrair que es portin al disc per conèixer-les i gaudir d’aquesta música tan vitalista, tan plena d’ornamentacions virtuosístiques i encara a la frontera entre l’esplendorós barroc i la serenitat del classicisme, denotant en qualsevol cas les característiques virtuosístiques a qui anaven destinades.

Haig de reconèixer, que sempre que escolto un contratenor (qualsevol), haig de fer un esforç per acceptar el so de la veu. No parlo ni de tècnica, ni de bellesa, ni musicalitat, ni res de tot això. Parlo d’un esforç mental per acceptar una veu que mai accepto de manera natural. Reconec que és un handicap meu, un altre de les meves limitacions i que com a tal m’enutja molt, doncs m’agradaria que no fos així, m’esmerço per superar-ho, cosa que agrairia que tinguéssiu en compte tots aquells que veieu en el cantant francès el paradigma de totes les virtuts, fins i tot quan canta el repertori de finals del XIX o principis del XX, com en el disc gravat abans que aquest que ens ocupa avui, anomenat Opium i que em sembla un espant.

Si em doneu a escollir entre un contratenor i una mezzo, tots dos de gran nivell, sempre m’estimaré més la mezzo i ningú s’ha d’escandalitzar per aquesta elecció,  de la mateixa manera que m’estimo més el pollastre que el conill, i perdoneu la vulgaritat de la comparació.

Di això, vaig començar a escoltar el disc que em va regalar el Félix, amb tots els prejudicis del món, doncs reconeixent que Jaroussky és el més virtuós dels contratenors actuals, tot i que jo tinc altres predileccions, d’entrada sempre el poso en tela de judici o fins i tot rebutjo.

Vull que m’entengueu, jo persisteixo amb la voluntat de que m’agradi, doncs la tècnica, les agilitats i l’expressió de Jaroussky em sembles estratosfèrics, però no així la veu. No l’he escoltat mai en directe i sé que tots aquells que ho han fet han caigut rendits, àdhuc els més escèptics, per tant continuo esperant l’oportunitat de escoltar-lo en directe per tal de canviar d’opinió.

Les primeres notes, els primers sons, em crispen i de mica en mica, vencent tot allò que em continua desagradant, vaig entrant en la seducció i en l’art musical en majúscules d’aquest gran artista i intèrpret, doncs una de les coses més notables de Jaroussky, és l’expressivitat del seu cant, que més enllà de la prodigiosa tècnica, extreu de cadascuna de les frases, de les coloratures o dels grans arcs melòdics dels adagis o andantes.

Els recitatius que precedeixen les àries, on s’expressa el sentiment que es desenvoluparà en l’ària, normalment virtuosística, són un manual de com s’ha de dir un text, llàstima que el so sopranístic de la veu, no vagi acompanyat d’un color més vellutat, com si succeeix en altres contratenors amb un color més pròxim a les mezzosopranos i que jo prefereixo.

La llista d’àries del disc és:

La Clemenza di Scipione: Pugna il guerriero
Artaserse – Cavatina: Perche tarda e mai la morte
Sentimi, non partir…Al mio bene – Recitativo: Sentimi, non partir
Sentimi, non partir…Al mio bene – Rondo: Al mio bene
Orfeo ed Euridice: La legge accetto, o Dei (ària escrita pel Orfeo ed Euridice de Gluck)
Adriano in Siria: Cara, la dolce fiamma
Adriano in Siria: Tutti nemici, e rei
Carattaco: Perfida Cartismandua!
Carattaco: Fra l’orrore di tanto spavento
Artaserse: No, che non ha la sorte
Artaserse: Vo solcando un mar crudele
Ebben si vada…lo ti lascio: Ebben si vada
Ebben si vada….lo ti lascio – Rondo: lo ti lascio
Temistocle: Ch’io parta

A Jaroussky l’acompanya Le Cercle de L’Harmonie, excel·lent conjunt dirigit amb transparència, preciosisme i vitalitat per Jérémie Rhore.

Aquest disc farà les del·licies de tots els admiradors i és possible que aconsegueixi reconduir a algun dels crítics, doncs el repertori és preciós i alhora nou, sortim d’allò mil i una vegada gravat i tan sols per això ja és notori.

Us deixaré un petit tast, com acostumo. Es tracta de la cavatina “Perche tarda e mai la morte“, de l’òpera Artaserse, estrenada l’any 1761.Va ser la primera òpera que va escriure després de la seva formació musical a Milà, on va estudiar amb el pare Martini, per assolir més tard el lloc d’organista del Duomo.

L’acompanyament de la introducció, ens endinsa amb una suggeridora serenitat a través d’una a melodia planyívola, per  viaranys propers al Orfeo de Gluck, tant musicals com estètics.

Espero que us agradi i gracias Félix, al final lo conseguirás.

23 comments

  1. Isolda

    A mi particurlament és una veu que m’agrada i Jaroussky moltissim, gaudeixo en els recitals quan el contretenor s’ho val. Certament aquest cant gairabé sempre es rebutjat pels afeccionats a la música, incloent-hi els concursos de cant, els jurats els hi costa acceptar-los,
    per més bé que cantin. El seus raonaments no són convincents si més no per mi.
    Quan es canta en saviesa técnica i musicalitat tant és que sigui tenor, soprano, mezzo, o contratenor.

    M'agrada

  2. Joanpau

    Reconec tots els mèrits de Jaroussky, però tampoc m’agrada el color de la veu, sobretot quan fa les agilitats i els aguts.
    Em passa amb tots els contratenors, però amb Jaroussky més, degut a que cap altre pot fer les coses que fa ell, un veritable fenomen vocal comparable amb la Bartoli.
    En aquesta preciosa ària que ens has deixat de tast està magnífic, potser el fet que no faci gaires coloratures i que el passatge sigui lent hi tingui molt a veure.

    M'agrada

  3. maria teresa

    El que son les coses…A mi els contratenors no m’agraden gens, mira. Pero em vaig “enjarousskyar” precisament amb una canço del cd “Opium”, “L’heure esquise”, que la va posar el Salarino al seu blog una vegada i de llavors ençà que m’agrada molt..

    M'agrada

  4. Me ha encantado esa parte en la que dices “…si me das a elegir entre una mezzo y un contratenor…” porque me ha recordado a esa maravillosa canción de Los Chunguitos (¿se pueden citar a Los Chunguitos en una entrada sobre Jaroussky?) que decía algo similar. Si me das a elegir entre un contratenor y una mezzo, ay amor, me quedo contigo.
    Ahora en serio (moderadamente). En mi modesta opinión, hay dos tipos de contratenores. Los que conservan algún rasgo masculino en el timbre, y cantando me recuerdan mucho a Gracita Morales (lo cual no es necesariamente malo; Gracita me encanta) y los que consiguen el espejismo de que su voz suene realmente femenina (Max Emanuel Cencic es un ejemplo soberbio de este tipo). Jaroussky pertenece al primer grupo, a los de Gracita Morales, sobre todo en disco. En directo no tanto, y yo, que le he visto ya tres veces, doy fe de que me gustó sobremanera. Me emocionó. Me llegó al alma. Aun así, coincido con Joaquim en que es una cuerda complicada de digerir; hace poco, en un oratorio haendeliano, había dos contratenores en el reparto: el citado Cencic, todo musicalidad, estilo, buen gusto, dulzura y… escasísimo volumen, y David DQ Lee, que tenía el volumen y le faltaba todo lo demás. Viéndoles y escuchándoles no pude evitar pensar que cualquier mezzo de cierto nivel podría hacerlo igual, sino mejor, y probablemente sin ningún problema de volumen. Y también creo desde hace tiempo que hay una suerte de machismo musical por el cual se perdonan muchos errores, carencias y debilidades a contratenores que jamás se perdonarían a mezzos o sopranos.
    Dicho esto, que conste que me gusta Jaroussky y que todavía no he escuchado el disco este, aunque lo de “Arias olvidadas” suele darme mucho repelús porque a veces cuando se “olvidan” partituras es por algo.

    M'agrada

  5. kenderina

    Yo es que tengo el problema casi justo al reves que Joaquim…y es que no me gustan las mezzo haciendo papeles masculinos. No me gustaría ver a Jaroussky cantar la Julieta…y no me gusta ver a una mezzo cantar Romeo.
    Asi que creo que los contratenores son necesarios, mas alla de gustos 🙂 Estoy de acuerdo con Salarino que hay diferentes clases de ellos, y si, a mi me gustan los que no podrias confundir con una mujer cantando…ni siquiera con Gracita Morales ( que grande !!!).
    Con Jaroussky eso me pasa a veces, asi que a veces me gusta y a veces no…pero no le oí nunca en directo asi que no puedo decir mas.

    M'agrada

  6. Si que és curiós Maria Teresa, per a mi el Opium és un disc absolutament oblidable i oblidat, doncs puc entendre que un contratenor canti el repertori destinat a vocalitats de castrats, però les cançons de saló de finals del XIX o principis del XX, em grinyola per totes bandes, sobretot perquè la seducció vocal d’aquell repertori no la trobo per enlloc, potser si la musical, però no pas la vocal i la veu eminentment cranial de Jaroussky el perjudica.

    Salarino, te prodigas poco, pero chico, cuando lo haces son para enmarcar. Nos has traído a la memoria a Gracita Morales, una grande y te lo agradezco, ya que la voz de la Morales es irrepetible.

    Esta vez estas arias son prohibidas, no olvidadas, pero en cualquier caso, son preciosas.

    Kende, no es por crear polémica ¿vale?, pero muchas de las mezzos que cantan estos roles son mucho más varoniles que la mayoría de los contratenores, que aunque hagan papel de machos, se contornean que no veas.

    Joanpau, estem d’acord que Jaroussky i Bartoli tenen una tècnica sobrenatural i amb moltes altres coses.

    Recomano el disc fervorosament i espero l’oportunitat d’escoltar a Jaroussky en directa, per tancar definitivament el meu dubte.

    M'agrada

  7. Tosca

    María Teresa, a mi me pasó lo mismo. Me encanto “l’heure esquise” que nos descubrió Salarino, compré el Cd, lo escuché una vez y….. no lo he podido escuchar más!!!! No lo aguanté entero. Me he quedado sólo con esa canción.

    Si, los contratenores se me atragantan un poco ( bueno más que un poco), hoy por hoy, si he de escoger, me quedo con la Ceci.

    M'agrada

  8. No es por ponerme en plan pejiguero, pero “Forgotten Castrato Arias” hace referencia a “Arias olvidadas o perdidas”; si fueran “prohibidas” serían “Forbidden Castrato Arias”. A ver, algún lingüista en la sala (o algún castrato, en su defecto…)

    M'agrada

  9. En Jaroussky em sembla un excel·lent contratenor però, pel meu gust, la veu és massa soprànistica. El seu Rinaldo -el emu preferit és el d’en David Daniels- em va agradar molt. Quant a Opium diria forgotten. El repertori que hi canta és exquisit però em quedo amb la Susan Graham sobretot cantant Hahn.
    Una abraçada!

    M'agrada

  10. mercè

    La veu de contratenor no es pot dir que sigui de les més apreciades pel gran públic amant de l’òpera i segurament que hi ha experts que ens podrien il·lustrar, molt millor que jo, respecte d’aquest refús, sovint visceral, per aquesta veu.

    Malgrat, però, no ser experta en música ni tenir grans coneixements operístics, gosaré donar la meva opinió sobre la veu de contratenor. Penso que aquesta veu, per similituds (no sempre) a la de la mezzo, se l’ha etiquetat com “veu de dona en un cos d’home”. O com em va dir un dia una persona: “contratenor és un home que canta com una dona”. O com una altra, que em va dir que podia escoltar i apreciar la veu de’n Jaroussky cantant “L’havanaise” de Viardot, però que no podia mirar-lo mentre la cantava. Revelador.

    La veu té un component sexual innegable i els prejudicis sexuals de la nostra societat van encorsetar, no només la sexualitat, sinó la capacitat de comprendre la diversistat i l’amplitud del fet sexual. Hi ha persones que, quan sentent un contratenor cantant òpera o àries barroques, la cotilla social els apreta massa, i no només no els permet d’apreciar la Bellesa (amb majúscula) d’aquesta veu sinó de la música mateixa que està carregada de sensualitat i és capaç de transmetre’ns unes sensacions, sovint pertorbatores. I aquest penso que és el gran mèrit de la música barroca (fins i tot de moltes peces de música sacra) la capacitat de fer-nos experimentar intensament sentiments de pena, de temor, d’ira i d’amor.

    La veu de contratenor -Cencic, Lesne, Sabata, Scholl, Jaroussky- és una veu més que forma part de l’ampli ventall vocal del que podem gaudir. M’importa un rave l’orientació sexual del o de la cantant, si la seva veu és capaç de transmetre’m aquells sentiments. I no perdré mai el temps comparant un contratenor amb la Bartoli, la Prina, la Dessay o la Petibon. Són veus diferents. Com són diferents les veus d’aquestes mateixes cantants. L’important és el què ens transmet una veu i si som capaços de rebre la sensació que ens envia sense prejudicis homòfobs. Admiro igualment la Horne i en Jaroussky cantant “Nel profondo cecco mondo” per més que llurs veus siguin ben diferents. Les sensacions que rebo també ho són, però en ambdós casos resulten un plaer.

    Penso que en la veu de Jaroussky hi ha dos components bàsics: una base física procedent de la infantesa i la maduresa de l’home. D’un home jove dotat d’una sensibilitat extraordinària, d’un gust exquisit, d’una gran passió per la música i el cant i d’una gran capacitat de treball. Al mateix temps, se sap humà i admet que pugui tenir errors i que no sempre el seu treball sigui tan perfecte com voldria. Nobody’s perfect, oi?

    Bé, queda clar que m’agrada la música barroca i penso que en Jaroussky és, ara per ara, la Veu del Barroc.

    Disculpeu l’extensió del discurset i… Salut i música!

    Mercè

    M'agrada

    • Benvolguda Mercé, t’asseguro que en el meu rebuig a la veu, no pas a l’excelsa tècnica i musicalitat de Jaroussky, no hi ha ni mig mil·ligram d’homofòbia. Senzillament m’estimo molt més una bona mezzo d’agilitat o contralt, senzillament perquè el so m’agrada molt més.
      No haig de perdonar la llargada del comentari, m’encanten llargs i ben argumentats. Enriqueixen molt el blog, tot i que no compartim algunes de les opinions.

      M'agrada

  11. colbran

    Si no estoy mal informado las óperas barrocas las protagonizaban los castrados, los contratenores que se acercaban al teatro asumían roles secundarios y a mediados del siglo XVII fueron suprimidos del escenario, a mayor gloria de los “castrati” ,quedando los contratenores relegados a las iglesias, de donde procedían. Y que yo sepa Philippe Jarousky no es un castrado, por lo tanto asume roles que no sabemos a qué características vocales respondían, pero no a las suyas, ni a las de ningún contratenor. Del único “castrato” del que existen grabaciones (Moreschi) podemos intuir que su voz no era la de un contratenor, sino más natural, má potente, menos falseteada y muy diferente.

    Si además Jarousky y otros contratenores irrumpen en el terreno de las contraltos y de las mezzos aún están más alejados de la concepción vocal elegida por los compositoes que escribieron para esas voces femeninas. Y si ya no respetamos a la concepción original de los compositores, a quién vamos a respetar?

    Los útimos grandes roles para “castrato” fueron compuestos para Giovanni “Battista” Vellutti y son: Aureliano en “Aureliano en Palmira” (Rossini-1813), Armando en “Il crocciato in Egitto” (Meyerbeer-1824) y Tebaldo en “Tebaldo ed Isolina” (Morlacchi-1826). Vellutti fue el último grande de los “castrati”. La prohibición de castrar para originar estrellas de la ópera, cortó toda posibilidad de nuevos estrenos en que se contara con ellos.

    La irrupción del contratenor inglés Alfred Deller y su proyección popular a partir de 1943 dió origen al redescubrimiento de música olvidada de los siglos XVI y XVII y compositores del siglo XX como Britten escribieron óperas con roles expresamente pensados para contratenores (“A midsummer night´s dream” y “Death in Venice”). Y de ahí hasta el presente.

    Es decir que mientras Jarousky asuma la música que le corresponda por tesitura vocal no tengo nada que decir, pero no acepto que cante roles escritos para “castrati”, contraltos, mezzos o sopranos, pues está falseando la concepción original.

    Por otra parte, independientemente de que cante bien (en “Sant´Alessio” está convincente) su voz la encuentro bastante poco agradable y, francamente, me alucinan los ditirambos que origina. Espero verle al natural para poder dar un juicio con base.

    M'agrada

  12. mercè

    Benvolgut Joaquim,
    No pretenia dir que la teva opinió respecte de la veu de’n Jaroussky fos homofòbica. Volia dir que, en termes generals, la veu dels contratenors no només no agrada perquè es prefereix un altre tipus de veu, sinó que el refús ve provocat en gran mesura pels prejudicis que esmentava en el post.

    Pel que fa al comentari de’n Colbran, em permeto de recordar que si Jaroussky canta àries, la major part de les quals van ser escrites per a castrats, no és perquè pensi que els pot emular, perquè el so d’aquelles veus, afortunadament irrepetibles, no el sentirem mai.

    Ell mateix ho ha dit en diverses ocasions: mai no sabrem com sonaven aquelles veus, però no és menys cert que hi ha veus, com la d’ell, que s’hi poden acostar, pel que sembla, segons les indicacions de les partitures. (la gravació existent de’n Moreschi penso que no es pot considerar paradigma de les veus dels castrati)

    Al mateix temps, Jaroussky pretén rescatar de l’oblit peces musicals bellíssimes que potser no haguéssim conegut mai perquè la música barroca no és que es divulgui massa actualment i no per falta de mèrits. Mèrits que en Jaroussky posa de relleu, alhora que ret homenatge a aquells cantants que van ser quasi venerats a la seva època.

    No penso que Jaroussky falti al respecte a ningú cantant el que canta. I el fet que en Colbran no ho “accepti” no afecta en absolut al dret de Jaroussky a cantar el que li plagui. El mateix dret que assisteix en Colbran a preferir les mezzos o les sopranos. A més, no cal patir, dubto que aquestes cantants vagin a parr a la cúa de l’atur pel fet que Jaroussky canti àries escrites per als castrati.

    Ben cordialment,

    M'agrada

  13. colbran

    Mercè no es que prefiera a las contraltos, mezzos y sopranos, es que si un compositor escribió para ellas los contratenores no tienen por qué invadir su terreno.Te gustaría que el rol de Oberon en “A Midsummer Night´s Dream”, que está escrito para contratenor, lo cantase Ewa Podlès? O sea que Jarousky no puede cantar todo lo que le plazca, es decir puede, pero se expone a recibir críticas adversas, no ya mías, que soy únicamente un dilettante, sino de musicólogos, aunque sus “die hard” fans saldrán siempre en su defensa, como es tu caso. Y respecto a que Moreschi no es paradigma del canto de los “castrati”, yo te pregunto por qué no lo es, si toda su vida se dedico a eso hasta morir en 1922, siendo el último castrato con renombre, y sin embargo hay que aceptar a Jarousky cantando roles de castrato siendo contratenor?

    Aceptemos este disco como una “aproximación” al canto de los castrados, como el caso de “Sacrificium” de la Bartoli, pero que nadie se piense que cantaban así. Unicamente disponemos de las grabaciones de Moreschi
    al respecto y de las notas escritas por los compositores en las partituras.

    M'agrada

  14. Mercè

    Colbran, Colbran…

    Veig que ja anem acostant posicions.
    Tu dius que ets un dilettante, però tienes muchas tablas, i ja m’agradaria a mi tenir el teu bagatge musical.
    No sé que passaria si la Podles cantés el rol d’Oberon. Si un dia ho fa, ja et diré què em sembla.

    Si m’agrada un cantant, un músic, un pintor o un escriptor, és perquè el seu art em fa sentir, m’arriba a l’ànima, al cor i, sobretot, al cervell, que és qui mana en totes les emocions. I, mira, en Jaroussky m’hi arriba. I no dic que sigui sempre perfecte o que m’agradi per igual tot el que canta . Bé, gairebé tot,
    m’agrada, la veritat. Però, per exemple, algunes peces d’Opium, doncs… no m’arriben. I no passa res.

    És probable que Jaroussky rebi crítiques de musicòlegs i, fins i tot, d’altres cantants. I què? Això ha passat sempre. Al meu entendre el que importa és que hi ha molta gent, musicòlegs inclosos, que l’aplaudeixen perquè senten el que ell transmet i això és el que compta. (ja se sap que l’única cosa que agrada a tothom és un bitllet de 100).

    Pel que fa a Moreschi, dic que no és paradigma perquè el més probable és que les veus dels castrati també fossin diferents (el timbre de veu és diferent per a cada persona) Aleshores no em serveix massa com a exemple perquè no sé com sonaven les altres veus i si la de’n Jaroussky s’assembla a alguna d’elles. Evidentment, no a la de Moreschi, si més no en l’audio que jo he pogut escoltar al Youtube, l’únic que existeix, pel que sembla.

    I és clar que hem d’acceptar la veu de Jaroussky com una aproximació a la dels castrati. Que jo sàpiga, ell no ha pretès mai tenir-ne la veu. Canta el que canta, perquè la seva veu li ho permet i el fascina l’època barroca amb aquells cantants tant especials.

    I ara -no te desgarres las vestiduras- tenor, baix, mezzo, sopranista, contratenor, soprano o silbo gomero (ja sé que no és una veu): si aquestes veus s’acompanyen de sensibilitat, passió i amor per allò que canten, el resultat no pot ser dolent. Després ve el gust personal de cada oïdor i aquí poc que hi tenim fer: agrada o no agrada. Y aquí paz y después gloria.

    Bé, me’n vaig a escoltar en Jaroussky!!

    Cordialment,
    mercè

    M'agrada

  15. colbran

    Alessandro Moreschi tiene un CD editado por Brilliant con12 temas distintos que yo conseguì hace unos meses a un precio muy económico. Son grabaciones realizadas en 1902 y 1904 cuando contaba 44 y 46 años de dad.

    El título genérico es “ALESSANDRO MORESCHI-DER LEZTE KASTRAT (The last castrato”) y, además en el libretto adjunto se le nombra “DER ENGEL VON ROM” (“El angel de Roma”).

    M'agrada

  16. colbran

    Lo comprè en El Corte Inglés/Portal de l`Angel. Pero yo creo que también se puede adquirir en Discos Castelló/Tallers. Es del sello BRILLIANT. Muy barato.

    M'agrada

  17. colbran

    Mercé, alguna rectificación sobre el disco de Moreschi: no es del sello Briliant, sino DOCUMENTS-Order Nº 232596 PC 207 y contiene 17 temas no 12. En todo lo demás es correcto lo que te dije y sigue siendo de precio muy económico.

    M'agrada

  18. mercè

    Gràcies, Colbran, compraré el CD de Moreschi i ja et diré què m’ha semblat.
    No sé si ho saps i/o si et pot interessar: el 16 de desembre, al saló del Tinell, a les 21 h, Jordi Savall presenta “L’Epopeia Càtara”, dins de la Temporada El so original. Hi haurà cançons, sirventès i planys de Guilhem de Peitieu, Marcabru, Beatriz de Dia etc. i anònims dels segles X i XIV, amb La Capella Reial de Catalunya i Hesperion XXI.
    Hi ha poques ocasions d’escoltar aquesta música i penso aprofitar-ho.

    Gràcies altra vegada per la informació.

    Cordialment,
    Mercè

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: