IN FERNEM LAND

PREPARANT EL TRISTAN UND ISOLDE QUE VEUREM


Tristan und Isolde, producció de LAO amb decorats i vestuari de David Hockney

El proper títol de la temporada 2009-2010 del Gran Teatre del Liceu, que pujarà al escenari el proper 23 de gener (torn C), és Tristan und Isolde de Richard Wagner, una de les òperes més estimades (també a la fonofernemlandteca) i una obra cabdal per entendre la música del segle XX.

En total es faran 11 funcions amb dos repartiments diferents, una d’elles, la del dimecres 10 de febrer, fora d’abonament.

Els directors responsables de la producció seran, Sebastian Weigle a la part musical i Thor Steingraber en l’escènica.

Las celebrada producció amb decorats i vestuari de David Hockney provinent de Los Angeles Opera, promet sensacions estètiques, veurem si també dramàtiques.

Per començar, us deixo un YouTube “On The magic of Theatrical lighting” per entendre una mica les pretensions del artista, en el disseny del vestuari i l’escenografia.

De la part musical m’estimo més no fer-me gaires il·lusions, doncs darrerament el mestre Weigle em decep, ja sigui per les concepcions sui generis i cambrístiques, ja sigui pel rendiment que extrau de l’oscil·lant orquestra liceista.

Pel que fa a la part vocal, certament és tota una incògnita. Faré una aproximació als cantants contractats i sempre que sigui possible, els escoltarem cantant la mateixa obra.

Els antecedents que tenim del Tristan de Peter Seiffert, el tenor que estrenarà la producció i que cantarà també els dies 27 de gener, 4,8, 12, 16 i 20 de febrer, no són gaire bons. Ni al MET, ni a Viena, se’n va sortir prou bé. Seiffert un tenor sorprenent per resistència (inoblidables Siegmund,Tannhäuser i Pedro en els darrers anys liceistes), segurament aportarà el lirisme tan necessari en el segon acte, però la tessitura és molt penjada i superar tota la llarga escena inicial del tercer acte, suposa tot un repte.

Us deixo el duo que amb Stemme que ja ser motiu d’un post al blog, dirigits per Daniel Harding.

El Tristan previst per alternar-se amb Seiffert és Ian Storey (la primera funció la del torn T), ja que el inicialment anunciat Richard Margison ha desaparegut del cartellone .

El tenor anglès es mou dins una correcta mediocritat, però quan té un director com Barenboim a la inauguració de la temporada de la Scala al 2007, sembla fins i tot un bon Tristan. En el Florestan del segon repartiment de la darrera temporada del Liceu, potser va fer més bon paper que Forbis, però no era gaire difícil.

Us deixo a Ian Storey en potser la funció de la seva vida, a la Scala de Milà el 7 de desembre de 2007.

Les Isoldes Liceistes tenen el seu interès, però no son les millors Isoldes possibles (Stemme, encara Meier o Urmana). Estaria en la llista de les immediatament classificades en el rànquing, al costat d’Irene Theorin o Katarina Dalayman.

Deborah Voigt semblava destinada a ser una de les més grans. La seva aparició en el panorama internacional va omplir de grandíssimes expectatives el maltractat (en aquells moments) panorama de veus spinto o dramàtiques, tot i que ella hores d’ara, continua sent una soprano líric-spinto, amb pretensions de gran dramàtica, però no, no ho és.

Potser una dieta d’aprimament massa forta, per tal de poder cantar en aquells teatres que vetaven (ROH) les seves actuacions degut al pes excessiu, varen malmetre una veu rodona, plena i molt més mòrbida que l’actual. La Voigt una soprano ideal en el repertori straussià i wagnerià (rols més lírics), es va encapritxar del repertori verdià i alguns rols dramàtics del repertori italià (decebedora Gioconda), amb resultats, per a mi, poc satisfactoris. Tot plegat ha fet que la veu s’hagi crispat en excés i la zona aguda presenti unes sonoritats poc agradables. Tot i així, la veu és ideal per fer front amb garanties al compromès rol d’Isolda.

Escoltem-la al costat de Ben Heppner i Lioba Braun, dirigits per James Conlon, en un fragment del duo del segon acte, en un YouTube gentilesa d’ancentre.

La Isolda alternativa és Silvana Dussman, una típica soprano alemanya que bàsicament no es mou dels teatres de repertori de l’àrea germànica, amb un amplíssim repertori que va del belcantisme italià (Norma, Roberto Devereux i Stuarda) a les líriques straussianes i wagnerianes. Això no es d’estranyar en aquests teatres, on els cantants assumeixen tot el repertori. Curiosament en el currículum de la seva pàgina web no apareix la Isolda, per bé que si anuncia les funcions Liceistes. Va ser la Helmwige de les funcions de Die Walküre en forma de concert, amb Domingo, Meier, Pape, Held i Herlitzius, dirigits també per Weigle al maig del 2008. No sé.

Us deixo a la Dussman cantant Träume de Richard Wagner, acompanyada per Valery Gerguiev, allò més semblant a la Isolda que he trobat a can YouTube.

El Rei Marke serà assumit pel excel·lent baix coreà Kwangchul Youn, un imprescindible del Bayreuth dels darrers anys i molt conegut al Liceu, on ha demostrat amb escreix la seva vàlua. Una elecció excel·lent, doncs Youn sap dotar als seus personatges de la càrrega psicològica i dramàtica necessària per commoure i no hi ha cap dubte que el Rei Marke té dos moments esplèndids per fer-ho.

Escoltem el monòleg del Rei Marke tal i com el va cantar Kwangchul Youn al MET dirigit per Daniel Barenboim el dia 6 de desembre del 2008, el Tristan que l’acompanya és Gary Lehman.

Alternant-se amb Youn, en tres funcions (6,10 i 18 de febrer), el rol de Köning Marke serà cantat pel baix coreà Attila Jun. Aquest baix nascut a Seul l’any 1973 ha estudiat amb Philip Kang i Hans Sotin. El seu debut europeu va ser a Stuttgart cantant el Sparafucile l’any 1998, després vingueren un Hunding amb Sinopoli a Roma l’any següent i un dels nobles de Lohengrin al Festival de Bayretuth, dirigit per Pappano. No s’ha acabat de consolidar en el gran circuít, malgrat que sovinteja els teatres alemanys.

Escoltem l’entrada de Hunding, un rol absolutament a les antípodes del Rei Marke, però que ens donarà una idea de la veu d’aquest baix, tal i com ho va cantar l’any 1999 a Roma dirigint el desaparegut Giuseppe Sinopoli, al costat de Jon Frederic West com a Siegmund i Evelyn Herlitzius com a Sieglinde. Un repartiment poc engrescador, la veritat.

Acte 1er del Tristan und Isolde produció de LAO

Kurwenal seran, Bo Skohvus, habitual al Liceu i de solvència vocal incerta, tot i que sempre és un bon professional i Tómas Tómasson que si bé l’any 2007 no em va impressionar com a Holandès en el segon repartiment d’aquell fallit Der Fliegende Holländer ideat per Àlex Rigola, com a fidel amic del Tristan pot estar millor, doncs el rol no és tan compromès.

Pel que fa al rol de Brangäne debutarà al Liceu (si no vaig errat) la sòlida mezzo Michaela Schuster. Habitual als teatres de Berlín i Munic, aquesta cantant posseeix una veu de gran volum tot i que a vegades està mancada de certes subtileses. No sé pas si aquest rol és el més adient a la seva vocalitat.

Alternant-se amb la Schuster cantarà Janina Baechle, un altre habitual a Viena.

En els rols menors cantaran tots els dies, l’excel·lent Norbert Ernts el Melot, l’imprescindible i sempre solvent Francisco Vas, el mariner i el pastor. Finalment, Manel Esteve Madrid es farà càrrec del pilot.

Més informació a la web del Liceu:

Si em demanéssiu quina de totes les versions discogràfiques del Tristan und Isolde és la que m’agrada més, us diria que la de Bayreuth de l’any 1952 amb Marta Módl, Ramon Vinay, Ludwig Weber, Hans Hotter, Ira Malaniuk i Hermann Uhde, tots sota la direcció del clarivident Herbert von Karajan.

Després totes les altres, i per sort ni ha moltes, però aquesta sempre m’ha semblat sublim.

Si em demaneu que us aconselli una versió en DVD, ni ha tres de Barenboim que són excel·lents, però per sobre de les dues primeres, filmades a Bayreuth, em quedo amb la impressionant versió de la Scala de Milà i la demolidora Isolda de la Meier, envoltada per la colpidora escena de Patrice Chéreau, preferible a la de Müller a Bayreuth.

Tant de bo aquesta versió que s’ens apropa, tingués uns quants valors de totes elles.

16 comments

  1. interessantissim post, Joaquim,
    El dia 10 serà el meu primer Tristany, que espero amb il.lusió. De les veus ja en parlarem, però de l’escena, potser en Hockney jugarà molt bé amb el doble color pigment + llum, encara que a les fotos del Liceu, els elements semblen trets de les darreres pelis horteres de la factoria Disney i això en fa molta por! o potser és una burla de la Bella i la Bèstia..

    M'agrada

  2. Renoi quina introducció. Per mi serà el segon Tristan (i el primer va ser la segona vegada que anava a l’òpera) i no les tinc totes; vaig patir força, la primera vegada. A veure si ara que tinc una mica més de bagatge la gaudeixo més.

    M'agrada

  3. JaumeM

    Gracies per la detallada ressenya. Haure de escoltar amb mes atenció la gravació que tu recomanes, la tinc del segell Urania potser es de baixa qualitat (?). Jo, seguint els llibres (AF Mayo, JM Martin Triana i F Fraga-E PerezAdrian) m’he inclinat per els Furtwangler, Bohm i la mes moderna del Karajan amb Vickers.Ara per el que dius les comparacions entre les veus de les gravacions i les que podrem escoltat seran…….

    M'agrada

  4. La proposta visual d’aquest muntatge em sembla molt potent, tant que potser esdevindrà insuportable o potser la seva genialitat ens captivarà. Caldrà veure la simbiosi d’aquests colors a l’espai tridimensional de l’escenari i el més important, amb la música de Wagner i la dramatúrgia.
    És cert el que diu la Kalamar, segons com pot resultar un Disney hortera, però el vídeo m’ha deixat un marge per l’esperança. Potser en cinc minuts la cosa resulta i amb més de quatre hores, ja veurem, però la proposta és potent i això ja em sembla motivant.
    Ferran, amb la música del Tristan t’has de deixar endur i si no hi ha manera, no t’amoïnis, encara no és el moment, però un dia succeirà de manera inesperada i aleshores…
    JaumeM, aquesta versió del Tristan und Isolde de l’any 1952 a Bayreuth l’ha editat tots els segells, però et recomano l’edició que ha fet Orfeo D’Or amb els arxius cedits pel propi festival. El so és immaculat, nítid, fins i tot sembla estèreo, tot i que no ho és.

    M'agrada

  5. Joanpau

    El vestuari sembla el dels pastorets del Centre Moral.
    L’escenografia m’agrada més.
    Les veus donen lloc a l’optimisme.
    La Marta Mödl dels vídeos que has deixat a l’esquerra no es pot ni veure, ni escoltar.

    M'agrada

  6. Rex

    Moltes gràcies pel teu impagable treball, Joaquim, excel.lentment documentat i presentat d’una manera àgil i amena. Em sembla meravellós.

    Fa mesos que estic esperant l’estrena barcelonina d’aquest Tristany. El cantant són excel.lent, el dubte està en Seiffert, ja que no té massa experiència en el rol, però pense que se’n sortirà, com ho ha fet en altres papers de tenor wagnerià ben complicats i exigents, com ara Tannhäuser, Siegmund o Lohengrin, sense oblidar d’altres menys ambiciosos com és és cas d’Èrik. Se si sol criticar la seua procedència mozartiana, que si és massa líric, etc. Jo no el catalogaria de “heldentenor de raça”, com tampoc no ho faig amb Heppner (que màgrada molt) o d’altres tenors com Dean Smith, Robert Gambill, Ian Storey que, tot i ser massa lírics per al rol, l’han assumit amb major o menor fortuna. Crec que estarà a la latura i per damunt de tots aquests, possiblement, l’únic que podria superar-lo és Heppner, que també ha tingut problemes vocals relacionats amb el sobrepés i les dietes.

    En el cas de sopranos dignes del rol d’Isolda, la veritat és que estem molt ben servits. Espere molt de Voigt, que forma part d’un grup d’altura amb la Meier ( a qui idolatre), Stemme, Urmana i alguna altra més.

    La producció em sembla molt atractiva des del punt de vista plàstic. Ja està bé d’escenografies lletges i /o absurdes com solem tenir la desgràcia de patir. Coincidisc amb tu en la recomanació dels DVD, el tàndem Barenboim-Meier en Tristany és fenomenal. La pena està en les escenografies. La de Chéreau no m’agrada gens, encara que la part teatral està molt ben aconseguida amb una Meier digna d’un Òscar o un Grammy. L’únic de positiu que li veig és que no molesta ni resulta ridícula, com li passa en el cas de la producció de Munich amb Metha i un régisseur -em negue a fer-li propaganda- que arriba a extrem ridículs, com ara Tristany afaitant-se davant Isolda o mirant diapositives mentre l’espera en el llit de mort. Massa pallassades, com la de Müller, més serosa que aquesta, però que no deixa de ser ridícula malgrat l’intent de donar-li un toc “intel-lectual”. Això sí, la Meier, esplèndida, com sempre. L’unica escenografia de Tristany que he vist i mha convençut plenament ha estar de de Ponelle, amb Barenboim i una altra Meier, però no la Waltraud. Aquesta, procedent de Bayreuth, sí que és una preciositat.

    Quant a la música, la veritat és que l’OBC no està a la altura de Wagner malhauradament. El Liceu es mereix una orquestra millor. Les pífies en els metalls és una marca habitual. Una pena per a Barcelona i la seua tradició wagneriana. Quant a Weigle he de dir que en un principi sí que m’agradava. La ridícula producció del Lohengrin de pantalons curts va ser disfrutable musicalment gràcies a ell; però, amb el temps em fa l’efecte que ha baixat molt de nivell. Quan aní a veure l’Holandés de Rigola em va decebre desde l’obertura, li faltava força i estusiasme. I el seus Mestres de Bayreuth em sembles avorrits. No em convenç. Esperem que estiga més inspirat en el Tristany, una de les obres més sublims de tot el repertori operístic.

    Que Wotans els il.lumine a tots i que gaudim d’un drama musical que és una de les cimeres de l’art musical i escènic.

    Salutacions des del País Valencià.

    Rex.

    M'agrada

  7. Olga

    Gràcies per la magnífica explicació que ens has fet. Jo ja he perdut el compte de les vegades que he vist aquesta òpera en directe. És la MEVA òpera! Tinc entrada pel febrer.
    La veritat és que vaig mirar molt l’escenografia de qui era. Últimament es veuen escenografies un tant peculiars i la veritat, amb el Tristany em feia por quelcom massa estarny.
    Es veu que l’escenògraf és un dels creatius plàstics americà més importants de les últimes dècades, sembla també que a nivell de moviments és d’allò més tradicional i tot el que és l’escenografia i el vestuari té un look fantasiós, com un conte, amb molts colors, una mica naïf…
    Pels cantants, sembla que hi ha de tot. Potser no serà la producció de la nostra vida, però espero gaudir l’òpera amb tota la seva immensitat. Espero amb ànsia el dia!
    De nou, gràcies per la feina que ens has ofert!
    Bon any!

    M'agrada

  8. tristany

    Bon any a tothom!

    Moltes gràcies -once again- per aquest magnífic post.

    Sempre defenses les teves opinions amb arguments solídissims. Permet-me, però, discrepar amistosament en una cosa: la producció de Heiner Müller per al Tristan de Bayreuth és per a mi una de les produccions més emocionants i colpidores que he tingut la sort de veure, tot i que -és cert- el segon acte queda a un nivell bastant inferior dels altres dos. El vídeo -això també- no li fa prou justícia. De tota manera, cap opinió és millor que un altra. Aquesta és la meva.

    Em temo -Déu vulgui que m’equivoqui- que al Liceu no tindrem massa ocassions per a gaudir d’aquestes emocions. La producció em fa més por que una tempesta a un tresmil i a la part musical no hi acabo de veure massa a cap dels protagonistes, excepció feta de Youn. Tant de bo tots tinguessin la solvència d’Ernst i Vas en els papers més petits…

    De tota manera jo hi aniré amb la millor predisposició del món, com sempre procuro fer. Però, caram! , és que és LA meva òpera!!!

    Una abraçada ben forta.

    M'agrada

  9. Rex, una puntualització, l’OBC no té res a veure amb l’orquestra del Liceu. Tan de bo fos l’OBC l’encarregada de tocar el Tristan und Isolde.
    Joanpau, miraré de posar-ne un altre amb la mateixa Marta Módl. Gràcies.
    Olga i Tristany, em sembla que som molts els que compartim propietat, en conec a molts que diuen el mateix, “la meva òpera”.
    Tristany, a mi també m’agrada la proposta del Müller, però la trobo massa distant, prefereixo la del Chéreau. Totes són compatibles, doncs totes ofereixen prous punt d’interès, també la radicalment oposada de Ponnelle, totes són magnífiques, però a la primera de Barenboim la Johanna Meier està per sota de la fabulosa Waltraude Meier.

    M'agrada

  10. Rex

    Perdó per la clavada de pota, em vaig confondre d’orquestra. Quant a la Meier, hi estem d’acord Waltraud no té punt de comparació; ÉS Isolda, la millor de l’actualitat i la millor ,possiblement , des de la Nilsson. Una pena que no participara ella en la preciosa producción de Ponelle amb Barenboim, el meu favorit per aquest drama musical, per damunt de Böhm i de Furtwängler (que és un dels millors directors que hi ha hagut). Un Tristany amb Barenboim-Waltraud Meier és una combinació perfecta. El problema està en el tenor. Un cas com el de Ramon Vinay (possiblement el millor Tistany en disc) no és gens fàcil de trobar. Ni Windgassen (inseparable de Nilsson en l’obra) tenia la talla del xilé.

    A mi també m’apassiona el Tristany de Karajan del 52. Una pena que ja no tornara més per Bayreuth aquest director que va donar el millor de sí mateix en els 50 (amb excepcions, clar, com els Mestres dels 70) quan enregistrava en EMI i encara servia a la música i no a l’inrevés…

    Salut.

    Rex.

    M'agrada

  11. kundry

    Tristan es una de mis óperas preferidas, no sé cuántas veces la habré oído y visto en directo y en DVD.
    Un consejo para los que les parezca “dura”, léanla mientras la escuchan. Y con una buena traducción que explique a la vez los motivos musicales. En poco tiempo llegará a ser algo tan imprescindible que te agobiará, en el mejor de los sentidos, llegándote a lo más profundo del alma.
    Estaré en el Liceu el día 23, e iré con mi mejor voluntad, aunque con muy poca fé. Ni Wiegle me ha convencido nunca dirigiendo Wagner, ni Seiffert (Tannhäuser) me pareció voz apropiada (tanto menos para Tristan). Pero la esperanza siempre está ahí.

    M'agrada

    • Kalamar, sota el meu punt de vista:
      Una direcció formidable, intensa, gens contemplativa, un Tristan und Isolde terrenal, fins i tot diria que el més sensual. Imprescindible conèixer aquesta versió. A part cal tenir en compte que l’orquestra és la fabulosa Staatskapelle de Dresde. El resultat sonor és estratosfèric.
      El problema?, les veus. Margaret Price, excel·lent mozartiana i tantes altres coses, no podia ser una Isolde al escenari, però a la sala discogràfica va fer una notable i és clar lírica Isolde. Impossible no evitar les tensions vocals en alguns moments on el compromís de la partitura la sobrepassa, però al menys no crida i demostra saber cantar i cantar molt bé.
      Kollo, ja habia fet el rol a Bayreuth, però en aquesta gravació denota un estat vocal bastant precari. En el preciós segon acte fa patir molt i al costat de les filigranes orquestrals i la delicada Isolde de la Price, molesta.
      La Fassbaender no està bé i molt menys el Kurwenal de Fischer-Dieskau, absolutament acabat.
      Kurt Moll si, aquest en un moment formidable de la veu, fa un Marke impecable.
      En definitiva una versió imprescindible, al menys d’escoltar alguna vegada i lamentablement no fixar-se gaire en les veus.
      El so de la gravació el recordo com espectacular. Fa molt temps que no l’escolto, potser hi hauré de tornar un dia d’aquest.

      M'agrada

  12. moltes gràcies per la teva acurada resposta, Joaquim, veig que no són les millors veus masculines, així doncs compraré Karajan 52, ja que tinc una de Karajan EMI 72 amb Vickers i Dernesch, que no està malament. La de Kleiber està a la mediateca del Kxafòrum, l’escoltaré.
    merci x 1000000 : )

    M'agrada

    • Karajan de Bayreuth, d’acord? és a dir la gravació del 52.
      Però també tens la clàssica de Karl Bóhm amb la Nilsson i Widgassen, Barenboim en CD i DVD (totes molt recomanables) i és clar, Furtwängler amb la Flagstad i Suthaus.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: