Aquest cap de setmana, l’OBC dirigida pel seu mestre titular Eiji Oue, interpreten un programa ben variat i agraït, amb obres de Beethoven, Paul Hindemith i Richard Strauss, amb el títol genèric de El cavaller de la rosa de Strauss, al ser una de les suites orquestrals d’aquesta genial òpera, la que clou el concert i comptant amb el pianista Josep Colom, per fer-se càrrec del concert per a piano i orquestra número 4 que s’interpreta a la primera part.
Aquest programa també es repetirà el proper dimarts dia 26 a l’Auditori i el cap de setmana vinent a Bilbao, tot i que a Euskadi, per si el concert no és prou llarg, que ho és, encara s’hi afegirà una obra de Joan Guinjoan, per cobrir la quota obligada de música catalana quan l’orquestra surt de gira.
A la primera part Eiji Oue i Josep Colom, han ofert una versió estupenda del concert núm. 4 en sol major, op58 per a piano i orquestra de Ludwig van Beethoven.
Colom és un pianista magnífic que sense fer cap genialitat interpreta i fa música d’una manera extraordinàriament honesta. El so és bonic i precís i la seva interpretació m’ha semblat molt serena i gens grandiloqüent. En cap moment vol impressionar amb efectes de virtuosisme tècnic o expressiu i si en canvi, m’ha semblat que les grans virtuts es centren en deixar que el protagonisme sigui el de la pròpia obra, la música a la que ell serveix de manera magnífica i fidel.
Durant l’Allegro moderato que obra el concert, el públic de l’Auditori semblava que s’hagués deixat seduir per aquesta manera tan íntima i sentida de interpretar i s’ha mostrat més silenciós del que és habitual. A la sala es respirava un respecte generalitzat, cosa que malauradament és molt difícil d’aconseguir.
El mestre Oue ha acompanyat divinament, sense voler robar el protagonisme al pianista i això si, traient de l’orquestra i de la secció de corda en particular, moments d’una calidesa encomiable.
La resposta del nombrós públic que quasi omplia la sala, ha estat igualment càlida i unànime, obtenint una peça de propina davant la insistència dels aplaudiments i del mestre Oue, que ha invitat de manera força visible a Colom a obsequiar-nos amb alguna cosa. El pianista barceloní ha triat Mozart i la seva interpretació ha estat altre cop d’exquisida musicalitat i precisió. Magnífic!
A la segona part el decorat ha canviat totalment.
El mestre Oue ha destapat aquell pot que té amb les essències més brillants i espectaculars, alhora que personals, per interpretar en primer lloc les esplendoroses Metamorfosis simfòniques sobre temes de Weber de Paul Hindemith.
Es nota en aquesta obra estrenada l’any 1943, la influència de la música nord-americana, sobretot en la efectista i brillant orquestració.
Hi han hagut moments que l’OBC semblava una orquestra del nou món. D’acord, el mestre Oue ha personalitzat molt la partitura, tant, que allò semblava mes Copland que no pas Hindemith, però també és veritat que aquest toc més flexible, menys quadrat, li escau molt bé a aquesta partitura. L’èxit ha estat clamorós en acabar l’aclaparadora marxa que clou les quatre metamorfosis.
Per acabar, oficialment el programa, s’ha programat la suite que el mateix Richard Strauss va fer de la seva celebrada òpera Der Rosenkavalier a l’any 1944.
Oue no és Decker.
Decker porta la música de Richard Strauss a la seva genètica i és per dir-ho clar i català, el paradigma de la direcció de la música post romàntica, aquella que es fonamenta en les arrels de la tradició d’elegant decadència melòdica i sofisticada orquestració, que tot mirant al futur com a fugida a la pèrdua irreparable d’un passat gloriós, si refugia davant l’abisme que s’albira.
Oue ha optat per fer el seu Rosenkavalier, tan personal com discutible, però deixeu-me dir que genial.
Qui vulgui trobar aquella decadència austríaca, que tan bé va reflectir Strauss en aquesta òpera, amb la melangia de la Marschallin, alter ego de la Comtessa de le Nozze di Figaro, com a centre d’una història que reflecteix la pèrdua irreparable d’un món tan caduc, com elegant, per donar pas a un altre tan jovial com groller, tot revestit de l’anacronisme que significa emprar uns valsos del XIX a la Viena del XVIII, potser no ho trobarà i qui sap si fins i tot es decebrà, doncs Eiji Oue opta, sempre amb pulcritud i musicalitat, per sorprendre’ns amb uns tempos canviants i quasi m’atreviria a dir que desconcertants, amb aquella profusió de silencis i ritardandos que tenen com a principal objectiu recrear-se amb la música per passar-ho i fer passar-ho bé als oïdors.
Trobo que la suite, vol encabir molts, la majoria, dels millors temes de l’òpera i a vegades estan enllaçats de manera una mica sobtada, però en d’altres, com la presentació de la rosa i el excels tercet final, Strauss va saber reflectir de manera molt encertada, la màgia de les veus amb els instruments solistes, principalment de la fusta i en el cas del tercet, amb el violí i el violoncel solistes i el violí assistent, creant una atmosfera de preciosa i precisa exactitud.
No cal dir que en els famosos valsos del segon acte, així com l’engrescador vals del tercer, el mestre Oue ha marcat un 3/4 de discutible sang vienesa, però d’innegable atractiu sonor.
Com en a mi, ha encaterinat a la immensa majoria del públic que han aplaudit i bravejat de manera efusiva (els divendres no és gaire normal) al mestre i l’OBC.
Davant de les mostres insistents de satisfacció i diguem-ho clar, segurament per preparar la propina del concert a Bilbao de la propera setmana, el mestre ha tornat a fer de les seves, amb una interpretació molt sui generis i preciosista de la Pizzicato Polka de Johann Strauss II.
Encara més silencis i més perllongats, encara més ritardandos i més allargassats, pero renoi! quina precisió i virtuosisme el demostrat per la secció de corda de l’OBC amb l’excel·lent i simpàtica concertino invitada, l’austríaca Julia Schroeder al capdevant, seguint fil per randa les indicacions capricioses del mestre Oue, que en la darrera temporada com a mestre titular, sembla que s’ho passi millor que mai
No cal tornar a dir res al respecte d’aquells que no en parlaran oficialment. El mestre s’ha guanyat a pols l’estima dels musics i el públic, suficient, oi?
IN FERNEM LAND 
Suposso que estaria en primera fila aplaudint en Jorge de Persia, oi?
No n’hi ha res com tenir amics.
M'agradaM'agrada
Quan el mestre Decker va interpretar per primera vegada amb l’OCB les Metamorfosis de Hindemit vaig veure que l’orquestra anava pel bon camí amb un gran director. Recordo d’aquell concert amb molt d’afecte i, de vegades, escolto el CD que el mestre Franz Paul va enregistrar a Naxos.
Ara espero el concert del diumenge per tal de confirmar el que em Joaquim ens diu: Eiji Oue fa disfrutar el públic.
Estaré atent per si veig al Jorge de Persia. En qualsevol cas espero llegir la seva barroca, esperada i inspirada crítica a La Vanguardia. Encara que el que escriurà és previsible. A veure per on surt!
M'agradaM'agrada
ahir, dissabte, la sala plena fins a la bandera, i grans ovacions finals. El concert de Colom no em va acabar d’enganxar i les 2 propines, en canvi. molt més, Mozart i l’intermezzo de Brahms.(continus estossecs sense amortiguar van espatllar la vetllada) Hindemith, el millor de la nit: espectacular descobriment executat amb convicció.
M'agradaM'agrada
Catalunya Música ha retransmès aquest concert avui. Déu n’hi do l’ovació del públic!!
M'agradaM'agrada
Avui diumenge grans ovacions i públic entregat.
Estic d’acord amb kalamar. El millor del concert per a mi, Hindemith. Dic per a mi per que no vull pontificar com alguns que s’enrotllen com una persiana.
M’agradat l’autobiografia d’en Colom al programa. Pot ser així s’entén el que diu el company kalamar.
L’Strauss ha agradat molt al públic. (I a mi també)
A la sortida del concert hi havia un ambient molt agradable. Els músics, i públic esperant la sortida del director que ha estat aplaudit. Jo estava esperant per si hi havia “moros a la costa”…
Per cert, de l’Auditori em molesten dues coses:
Una es el concert d’estossecs. I si fessim alguna campanya?
L’altra no la penso dir pel seu nom, a no ser que insistiu.
M'agradaM'agrada
Ostres, sí, els maleïts estossecs van tapar algunes notes resolutives del Mozart!
Crec que Colom va fer una execució brillant de les obres que va tocar, encara que per alguna extranya raó no vaig acabar de connectar emocionalment amb ell.
Els ritmes, i jocs contrapuntístics de Hindemith, em van encantar.
El Cavaller de la Rosa em va decebre bastant. Crec que treure fragments d’una òpera i fer-ne una suite és treure de context aquesta música, i a més la suite en si no semblava gaire ben lligada, notava en falta les tensions i destensions de les grans obres simfòniques d’Strauss i això em va fer perdre l’interés.
M’agradaria compartir una sensació que tinc durant els silencis entre moviments. La veritat és que em sento molt incòmode, sobretot quan els estossecs i un cert murmuri general desfan l’ambient creat per la música. No m’importaria aplaudir entre moviments, a més té sentit sabent que en l’època de Beethoven no estava mal vist fer-ho. El segon moviment de la setena va tenir tant d’èxit en la seva estrena que el públic va obligar a que es repetís!
M'agradaM'agrada
Concert extroridinari, d’altissimnivell. Trobo que la concentració i alegria dels musics era contagiosa, i en totes les peces va brillar aquesta passió per fer gran Musica. No puc afegir mes que la impressió que al podi de Director no nomes hi havia el mestre Oue, si no tambe en certa mena el mestre Decker. Aquest es el cami, aixo crea afició
M'agradaM'agrada
He de reconèixer que ahir diumenge vaig escoltar altres coses a les Metamorfosis simfòniques sobre temes de Weber que quan les va dirigir el mestre Decker:
1r. L’acústica de l’audittori és molt millor que la del Palau.
2. La interpretació de Oue va se menys neoclàssica que la del germànic Franz Paul.
Un comentari sobre les retransmissions.
Vaig intentar seguir la de Ràdio Clàssica. Tot i la bona voluntat dels professionals, la sintonització de l’emissora és molt pobre amb interferències a la zona de Barcelona (esteu d’acord?). Tot això sense entrar en la qualitat intrínseca de la gravació. Tot i que Ràdio Classica (i la seva facúndia) no són el meu ideal penso que mereixem una millor recepció.
M'agradaM'agrada
Luís, aquest tema de la qualitat de les transmissions radiofòniques de Radio Cásica de RNE és un tema que ha quedat pendent. El Javier Pérez Senz ens dir que en parlaria amb el tècnics de l’emissora i ens diria alguna cosa, però ha quedat en una nebulosa.
Jo, ahir diumenge vaig escoltar Catalunya Música i a la suite del Rosenkavalier, vaig escoltar algun marramau inicial, una mica escandalós que va deslluir la versió. En qualsevol cas la resposta del públic va ser molt més celebrada que no en l’obra de Hindemith, al inrevés del que va passar el divendres.
Ja que toques el tema de l’acústica, afegiria que si, l’acústica del Auditori és millor (no cal gaire per millorar la del Palau, sala que no estava pensada per les grans orquestres simfòniques de l’actualitat), però no cal que et recordi que l’Auditori està inacabat i fins que no s’ompli el buit destinat al orgue, no sabrem com és la veritable acústica. Per altre part els musics diuen que ells quan estan al hemicicle tocant, no els arriba el so dels seus companys i que han reclamat moltes vegades la col·locació de panells acústics al sostre, que evitarien aquesta dispersió, com ja hi ha a moltes de les noves sales de concerts. En fi, coses que el Sr. Oller té pendents des de fa molt temps (10 ANYS!!!) i encara no s’han arreglat. Quina pena, oi?
M'agradaM'agrada
Pel que hem llegit avui al paperí el meu amic va marxar a la mitja part del concert.
M'agradaM'agrada
Vaig estar ahir a la nit a l’Auditori, de fet era la primera vegada que hi anava i puc assegurar que no em va decebre gens. Sobretot m’agradaria deixar constància de com em va impactar veure dirigir al mestre Eijii Oue, com transmet la seva força, intensitat en que viu la música, concentració i alegria que denota la passió que té per la seva feina, puc dir obertament que em va relaxar de tal manera que avui he començat la meva jornada laboral amb una sensació interna de felicitat i relaxació total. Gràcies per fer-me sentir la música d’aquesta manera tan especial. Tan de bó no hagués de deixar la direcció de l’OCB, desitjo però que guardi un molt bon record de la seva estada a Barcelona.
M'agradaM'agrada
Hola Montse, benvinguda al blog.
Ara ja està fet, però mira, tinc esperances que em fan pensar que el mestre Oue, a diferència del que ha succeït fins ara amb altres mestres maltractats, que ell tornarà a dirigir sovint a Barcelona. Potser aquest pensament és més fruit d’un desig que no pas d’una certesa ferma, però el que està fent en la seva darrera temporada i tota la feina de les anteriors, amb un públic majoritàriament entregat amb la seva direcció i els resultats obtinguts amb els mestres de l’OBC, no poden quedar en res.
Deixeu-me pensar, com vaig postejar en l’època de lluita aferrissada, que l’esperit de Frank Capra, habita a l’Auditori, malgrat els seus dirigents.
Torna quan vulguis, seràs sempre benvinguda.
M'agradaM'agrada
En Joaquim té raó, jo he tocat a l’Auditori i desde l’escenari es sent tot molt dispers.
Un auditori que té una acústica fantàstica és el de Lleida.
M'agradaM'agrada