IN FERNEM LAND

LA DAMNATION DE FAUST DE BERLIOZ SEGONS ROBERT LEPAGE


Una de les representacions més glorioses de la meva vida operística va tenir lloc a La Bastille de Paris, en una funció de La Damnation de Faust, l’òpera d’Hector Berlioz, en la producció del genial director canadenc Robert Lepage, el mes de juny del 2004.

Musicalment la funció va vorejar l’excel·lència absoluta, amb la Larmore, Paul Groves i un imponent Samuel Ramey, sota la direcció de Mark Elder, però la fascinació visual de l’espectacle encara em dura.

La producció va ser re elaborada per portar-la al MET de New York, que és la que us proposo avui, en aquests tres YouTubes.

Malauradament el repartiment de Nova York no està a l’alçada del de Paris, i tan sols Susan Graham, amb el seu cant sempre elegant, tot i que una mica distant, em satisfà plenament, ni Rylea arriba a aproximar-se al millor Ramey, ni sobretot Giordani és el cantant més adequat per aquest repertori i escola estilística, molt més refinada del que ell podrà oferir mai.

És una producció tan impressionant, que la seva bellesa no hi cap a la pantalla del televisor o a la del ordinador, ja que és impossible captar la globalitat de la plàstica i la fantasia visual, que cada escena amaga.

La mateixa marxa hongaresa que veureu en primer lloc, s’havia d’apreciar en tota la seva dimensió, doncs veient la desfilada parcialment, l’impacte es redueix i tan sols s’intueix quan es veuen dues de les quatre plataformes amb els soldadets desfilant marxa enrere.

No  hi ha cap dubte que un altre dels moments més fascinants, va ser la dansa de les Sylphes, amb aquells cosos caient a la piscina virtual, situada al darrera i creant una de les imatges oníriques, més impressionants que jo recordi sobre un escenari. Malgrat que el vídeo resulta molt fosc, s’aprecia notablement.

Finalment us deixaré a Susan Graham cantant la Chanson Gothique.

La màgia del teatre mai podrà ser substituïda per un DVD, però si que podreu fer-vos una idea de com era aquest espectacle, que encara hores d’ara em té subjugat i que reflecteix de manera molt gràfica les meves  preferències alhora d’utilitzar totes les possibilitats de les noves tecnologies al servei d’una obra escrita al segle XIX, sense traïcions, relectures i dramatúrgies innecessàries.

BRAVO SR. LEPAGE!, per cert, vaig demanar-li al Sr. Matabosch que pensés en la possibilitat de contractar al Sr. Lepage al Liceu, ni que fos per variar una mica dels de sempre i em va dir que si, que ho té previst, ho espero.

Us recordo que l’Amfortas , en les seves imprescindibles cròniques, ens va parlar d’aquesta funció al MET.

5 comments

  1. Els videos es veuen molt foscos i no nítids però, veient-los i llegint la teva crònica puc fer-me una idea del per què de ser innolvidable. Gràcies per fer-nos una mica partícips.

    M'agrada

  2. No havia vist res del senyor Lepage ni en video ni molt menys de debó. He trobat molt bonic, molt teatralment creatiu el que ens mostres tot i que La damnation no sigui un dels meus top tens.
    Gràcies!!!

    M'agrada

  3. Marta

    L’estiu passat vaig tenir l’ocasió de veure un espectacle de Robert Lepage anomenat Aenogata al TNC. A part de dirigir també hi va actuar juntament amb la ballarina Sylvie Guillem i el coreògraf Russell Maliphant. Va ser un espectacle d’una plasticitat extraordinària, molt bonic. Crec que seria molt interessant que dirigís alguna cosa al Liceu.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: