ONP La Bastille, una de les dues seus de la temporada parisenca
Després del Liceu, un dels teatres més matiners alhora de presentar les temporades d’òpera, han començat a saber-se les propostes de les properes temporades dels principals teatres. Després del MET (sempre estel·lar i ara bastant més renovadora), ahir es va donar a conèixer la de l’ONP (Opéra National de Paris) i fa pocs dies que també es pot veure la de la DO (Denederlandse Opera), és a dir Amsterdam.
A Paris l’ONP ha programat a part dels concerts, recitals i espectacles de dansa, 19 òperes, 19.
Premeu a sobre de cada títol i veure el detall de dates i repartiments.
La temporada s’inaugura el 9 de setembre amb Der Fliegende Holländer, sota les direccions de Peter Schneider i Willi Decker i conclourà amb el Così fan tutte mozartià el 16 de juliol, amb direcció musical de Philippe Jordan i escènica d’Ezio Toffolutti.
Entre mig, L’Italiana in Algeri (Rossini), Yevgeni Oneguin (Txaikovski), Il Trittico (Puccini), Le Nozze di Figaro (Mozart), Mathis der Maler (Hindemith),Prodana Nevesta (Smetana), Ariadne auf Naxos (Strauss), Madama Butterfly (Puccini), Giulio Cesare (Handel), Francesca da Rimini (Zandonai), Siegfried (Wagner), Luisa Miller (Verdi), Kátia Kabanová (Janacek), Akhmatova (Mantovani), Tosca (Puccini), Götterdämmerung (Wagner) i Otello (Verdi)
Enveja, ja que 19 títols diferents fan molt de goig. pel que fa als repartiments hi ha espurnes de glamur per aquí i per allà, però potser no hi ha un espectacle d’aquells absolutament referencials en una temporada.
Hores d’ara un holandès de James Morris no és prou atractiu per inaugurar una temporada o la luxosa Desdemona de Renée Fleming, amb l’Otello d’Antonenko no és prou sucós per apropar-se a Paris.
Interesant l’Oneguin de Tezier, amb la Guriakova i Kaiser com a Lenski, però per fer un viatge?. La deliciosa Novia Venuda té un repartiment fantàstic amb Inva Mula i Piotr Beczala, però anar a Paris per aquesta sarsuela txeca?. En canvi l’òpera de Hindemith, amb un repartiment luxós (Goerne de Mathis) i la direcció de Christoph Eschenbach, potser si que val un viatge.
A L’Ariane auf Naxos, hi ha un tercet de senyores estupendes, Merbeth, Koch i Damrau (primera temptació). Ni la Butterfly (quants puccinis a Paris!), ni el Giulio Cesare amb la Cleopatra de la Dessay com a principal reclam, em tempten, però després han programat la Francesca da Rimini amb Roberto Alagna com a Paolo il bello i Svetla Vassilieva com a Francesca, aquesta òpera m’entusiasme. El Siegfried amb Torsten Kerl és un repte perillós però interessant, al costat de la treballada Brünnhilde de la Dalayman i la direcció del definitivament aposentat Jordan.
La nyonya Luisa Miller ja vista al Liceu de Defló, té punts d’interès en un Marcelo Álvarez que feia molt bé aquest rol i la Stoyanova. No em sembla que Ferrari sigui el millor baríton per defensar el Miller. Maria José Montiel fa altre cop la Federica. La Katia Kabanova ja coneguda de la Denoke amb la producció depriment i impactant de Marthaler, també vista al Liceu no és gaire apetitosa per a tots aquells que ja sabem de que va el tema. Un interrogant per Akhmatova i una Tosca amb tendències provincianes no figuren entre els espectacles més desitjats. Si que el Götterdämmerung mereix un viatge, pels mateixos motius que el Siegfried, amb els afegitons de la Waltraute de la Koch (aquesta noia no para de sorprendrem) i el Hagen de Hans Peter Kóning.
Ben mirat, crec que no és una gran temporada, Hi ha més fugures a la del Liceu, amb molts menys títols.
Per començar a pensar en la possibilitat d’anar a Paris a veure Francesca da Rimini, us deixo amb una excitada Renata Scotto, l’exuberància orquestral i melòdica de Zandonai sota les ordres de James Levine, envoltats per la producció preciosa (made in MET) de Piero Fagioni i una imatge jovenívola d’un Plácido més Paolo il Bello que mai (posat bó aviat Plácido!), en el final del primer acte d’aquesta òpera que em fa trempar. És la presentació de la rosa, a la italiana.
Musiktheater d'Amsterdam, seu de la Denederlandse Opera
A Amsterdam hi ha 12 títols diferents i inauguren al setembre, amb una de les òperes que més desitjo veure i en la versió francesa, per acabar-ho d’adobar, Les Vêpres Siciliennes de Giuseppe Verdi, l’endemà de la inauguració parisina, el 10 de setembre. D’acord, el cast no llueig gaire, per no dir gens,la italianitat afrancesada necessària, però les ganes de veure aquesta òpera en la versió ínmtegra és una temptació, però Burkhard Fritz d’Henri?. Segueix un Romeo et Juliette de Gounod, amb l’omniporesent a les temporades holandeses Ismael Jordi com a Roméo (no deu ser tan dolent com alguns s’entesten a dir) i la Juliette de Lyubov Petrova, dirigeix Minkowski.
Segueixen amb Die Soldaten de Zimmermann, Fidelio (Beethoven), La petita guineu astuta (Janacek), una estrena Legende (Wagemans), Billy Budd (Britten), Platée (Pameau) amb la direcció de Jacobs, Don Giovanni (Mozart) amb una proposta segurament suggeridora i polèmica de Wieler i Morabito i un equip de cantants encapçalat pel burlador del fantàstic Alexander Marco-Buhrmester.
L’esdeveniment de la temporada està programat pel maig del 2011, el dia 11 la premier, de Der Rosenkavalier (Strauss), amb les direccions de Sir Simon Rattle i Brigitte Fassbänder, amb la mariscala de l’Anne Swanewilms, l’Octavian de la Magdalena Kožená i la Sophie de Sally Matthews. El veterà Kurt Rydl serà el Baró Ochs i Olaf Bär un luxós Faninal. El cantant italià serà Ismael Jordi.
Per concloure la temporada hi haurà un altre òpera contemporània, Dionysos (Rihm) i un floró amb un Evgeni Oneguin (Txaikovski) dirigit per Mariss Janssons, amb Bo Skovhus, Krassimira Stoyanova, Elena Maximova, Andrej Dunaev i Mikhail Petrenko.
Diríem que la temporada holandesa està, en quant a títols, en la línia Matabosch, però ells tenen al seu favor una orquestra molt important i uns cantants més discrets.
Per il·lustrar la temporada holandesa he escollit el difícil Bolero del 5è acte, “Merci, jeunes amies” de Les Vêpres Siciliennes de Giuseppe Verdi, per Sondra Radvanovsky en la producció, de L’ONP, La Bastille a l’any 2003.Gentilesa de coloraturafan2.
i ara no us puc deixar sense l’Arrigo, afrancesat per la mateixa soprano, provinent de la mateixa representació, gentilment caçada per coloraturafan2, no és la Caballé, però Déu ni do.
Bé amics, per mirar, remenar i qui sap si fer plans, no us sembla?
IN FERNEM LAND 
Anava a començar aquest comentari dient-te: “Malgrat que en Corbelli ja deu ser gran…”, i he pensat: “I per què no ho mires al “guguel” si trobes quants anys té ja en Corbelli?…”
Dit i fet, tu: Miro al “guguel”, i em trobo que hi diu que Corbelli va néixer el 1952… Un any després que jo!!!… Però si encara és un xaval!!!…
Doncs res, nen, si em vols fer un bon regal -i et quedaria, això sí, agraït de per vida- em convides i anem a París a veure aquesta “Italiana…”, que ja saps que em té el cor robat. La Genaux, en Vinco, en Brownlee, i un joveníssim Corbelli auguren una magnífica funció.
P.S. Si, per qualsevol raó, no t’anés bé d’anar a París, pel correu particular et passo les referències de la meva llibreta d’estalvis de La Caixa i, això sí: al tornar o, si em deixes el portàtil, des d’allà mateix, t’enviaria una crònica.
M'agradaM'agrada
Jo hauria d’anar a París (d’això a que realment hi vagi, hi ha una gran distància) algun dia de l’any vinent, per coses de feina, però sense cap calendari: em va molt bé aquest missatge teu, ves per on. La veritat, em quedaria amb la Francesca de Rimini, ni que sigui perquè sembla que aquí serà difícil de veure-la. El Mathis seria una segona opció. El Tríptic, compto que el tornaran a fer al Liceu algun cop. Però, la veritat, posats a triar, és més interessant la temporada d’Amsterdam: els Vêpres, em faria il·lusió; la Platée, també i Die Soldaten, Déu n’hi do: fa poc l’he vist en DVD i, mira… és com la continuació de Wozzeck. No ens poden agradar tantes coses!
M'agradaM'agrada
Si et sobren diners, després de la generositat demostrada amb l’Assur, no em faria res anar a Il Trittico, tan difícil de veure tot i que sembla que es veurà aviat al Real.
No sé si Joan Pons podrà amb Il Tabarro i el Schicchi, però les tres òperes si que mereixen una visita parisenca.
No em faria res anar a Amsterdam, però de moment em conformo amb la informació rebuda i la possibilitat de somniar.
M'agradaM'agrada
Te has dejado la de ROH, Joaquim, que salió tambien ayer..aunque de momento esta menos detallada de fechas y repartos que estas dos.
A mi tanto la temporada de Paris como la de Amsterdam me parece que tienen cosas interesantes para estar alli o un desplazamiento corto, pero si hablamos de viajar..ambas me parecen flojas o si no flojas..mala relación gasto-compensación personal 🙂 La relación con la temporada de ROH me sale con saldo mas positivo…aunque también se nota que estos van a tener una temporada fuerte en 2011-2012 con motivo de los Juegos en Londres y esta es un poco mas “conservadora”.
Por cierto, Corbelli no tiene edad..esta estupendo 😉
M'agradaM'agrada
Vaig estar a hir al Liceu veient “La fille du regiment”.Molt bona funció,esplendits els cantants,la escenografia la vaig trobar divertida.Ja no estem acostumats a que es respectin els temps en que les òperes han estat escrites,per aixó vaig agrair aquesta posada en escena.Florez molt bé,peró no us sembla als que la heu vist que canta molt a la vora?Gairebè estava a sobre la orquestra,i quàn cantava del fons del escenari se`l escoltava bastant fluix.Jo penso que amb el nou Liceu hem perdut acústica.De totes maneres vaig disfrutar moltissim i hem sembla que intentarè comprar una entrada pel segon repartiment encara que sigui en un raconet.
M'agradaM'agrada
Hola Kàtia, benvinguda. has deixat el comentari en el post equivocat, però no passa res. Me’n alegro que t’ho passessis tan i tan bé. No sé si el segon repartiment pot compatir amb aquest i sense veure l’escena, no sé, aquesta producció ajuda molt a l’èxit final. Tot i així tan de bo ens ho passem molt bé amb el segon cast.
Torna quan vulguis al blog.
Kende, ja ho sé, però de moment la del ROH, com bé dius, no té el grau de detall d’aquestes dues. El ROH de tots els teatres europeus d’òpera, és el que ofereix una temporada més bona i equilibrada, no en tinc cap dubte. Si aviat la detallen més, li dedicaré un post, potser compartit amb Viena o Munic, altres dos centres de gran interés.
M'agradaM'agrada
Quan sortim a l’estranger, a casa ens agrada anar a la babalà, incloent-hi el repertori musical; la de sorpreses agradables que ens hem endut! I allà funciona bastant el “last minute”.
“Il Trittico” (en realitat dues) el vaig veure fa un parell d’anys en plan senzillet a Sant Cugat; tinc un bon record especialment de l’Enric Serra que va fer un notabilíssim pare.
Londres, París i Amsterdam són tant i tant boniques de veure, que és brutal rematar un dia de turisme amb una bona butaca… en fi. ¡Per cert! Per la Pasqua Granada me’n porto la família a Venècia; ¿algun sugeriment musical? Gràcies.
Kàtia; ahir mentre tu hi eres vaig fer el següent experiment: tota l’òpera sentida per Catalunya Música, llegint una bona novel•la i de fons i sense so, la tele emetent unes imatges d’un regiment de soldats francesos guanyant els meus rivals futbolístics; què més es pot demanar!
Precisament escoltant aquesta meravellosa actuació em va venir al pensament una pregunta que fa anys que vull consultar: s’han d’aplaudir les obertures a l’òpera?
M'agradaM'agrada
Pianista, 3 coses alhora? escoltar La Fille, llegir i veure el götterdämmerung sense so és una proesa.
Jo penso que aplaudir sempre molesta. Darrerament a l’Auditori hi han intents d’aplaudiments després dels moviments de les simfonies. No cal dir el molestos que són entremig d’un cicle de lieder, però estic segur que molt cantants ho desitgen per descansar. A l’òpera hi ha directors que intenten lligar-ho tot, però si has escoltat l’Attila del MET que is vaig deixar, te’n hauràs adonat que ni MUTI ho aconsegueix.
També molesten aquells aplaudiments tot just acabar la darrera nota, quan encara el so no s’ha acabat d’esvair, i no et dic res dels bravos estentoris que jo moltes vegades llenço, però a vegades és difícil reprimir l’emoció.
M'agradaM'agrada
De París, me interesan ARIADNE AUF NAXOS, FRANCESCA DA RIMINI ( que no quiero perdérmela, por ser una opera escasamente representada ), más la combinación en junio ( OTELLO + OCASO ), con buenos maestros de la batuta dirigiéndolas y algún cast vocal a priori, muy atractivo
M'agradaM'agrada