ONP 2016/2017: SANCTA SUSANNA DE HINDEMITH (ANTONACCI-MORLOC-BRUNET;RIZZI)

Sancta Susanna ONP 2016 Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

Sancta Susanna ONP 2016
Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

El 27 de desembre vaig publicar l’apunt dedicat a la Santizza que  Elīna Garanča va cantar a l’ONP en un doble programa on s’obviava els tradicionals Pagliacci que acompanyen habitualment a l’obra mestra de Mascagni, proposant la Sancta Susanna de Paul Hindemith, una òpera que forma part d’un tríptic primerenc del compositor alemany (Hanau, 16 de novembre de 1895 – Frankfurt del Meno, 28 de desembre de 1963) juntament amb Mörder, Hoffnung der Frauen op. 12 (1921) i Das Nusch-Nuschi op. 20 (1921).

Expressionisme musical concentrat en una mica més de 20 minuts d’una partitura molt teatral que permet lluir-se sobretot a la protagonista, ja que tots els altres rols, per a contralt, són quasi anecdòtics, malgrat que la intensitat vocal de les tres protagonistes és notori en les seves intervencions i només aconsegueixen que lamentem que l’obra sigui un sospir. Continua llegint

UN REGAL DE NADAL: EL LLAC DELS CIGNES A PARÍS

Sabeu els que em coneixeu amb escreix que no sóc gaire amant del ballet, però de tant en tant em deixo fascinar per allò que és simplement bell i aquesta proposta del famós ballet de Piotr Illitx Txaikovski, El llac dels cignes ho és, diria que és bellíssima.

Només un teatre d’òpera de la categoria de l’Opéra National de Paris i algun que altre com Londres o Milà, a banda dels grans teatres russos, poden mantenir una companyia de dansa i en aquest cas és senzillament fascinant.

Deixeu-me que sense entrar en detalls tècnics del llenguatge que desconec us faci menció l’extraordinària Amandine Albisson, no cal entendre-hi gaire per adonar-se’n de l’excepcionalitat del que fa i com ho fa (tant la deliciosa i sensible Odette com la vertiginosa, virtuosística i espectacular  Odile).

L’acompanyen amb espectacularitat Mathieu Ganio com a Siegfried i François Alu com a Rothbart. Continua llegint

RIGOLETTO A L’ONP (Fabiano-Kelsey-Peretyatko-Siwek-Kasarova;Guth-Luisotti)

Michael Fabiano i Vesselina Kasarova al 3er acte de Rigoletto segons Claus Guth a l'ONP. © Monika Rittershaus/OnP

Michael Fabiano i Vesselina Kasarova al 3er acte de Rigoletto segons Claus Guth a l’ONP. © Monika Rittershaus/OnP

Costa empassar-se aquest Rigoletto vist sota la mirada de Claus Guth, ja que el director alemany comet per a mi un error garrafal, ja que proposa una producció intel·ligent farcida d’idees, quelcom que tot i ser habitual en els seus treballs teatrals, perjudica el discurs musical de l’obra, i la intensitat musical i vocal del capolavoro verdià esdevé teatralment gèlid.

El distanciament que Guth provoca entre l’escenari i l’espectador és letal i per tant la producció acaba sent un llast que perjudica la comprensió dramàtic/musical, quelcom que cap director escènic hauria de provocar i cap director musical hauria de permetre, però això és ara per ara una utopia. Continua llegint

WERTHER A PARIS (Beczala-Garanča-Degout-Tsallagova-Gay;Sagripanti)

Després d’aquell memorable Werther de Kaufmann i l’excel·lent rèplica de Roberto Alagna, la ONP ha reposat la feliç producció de Benoit Jacquot, ara amb el tenor polonès Piotr Beczala, que després de la desangelada versió al Festival de Salzburg 2015, no oferia a priori gaires garanties de igualar als seus predecessors.

Per sort Beczala va superar aquella pobre impressió salzburguesa amb una interpretació més apassionada tot i que també irregular, amb subtileses i grans dosi de lirisme que creix a partir del tercer acte, i que si malauradament no arriba a igualar a Kaufmann o Alagna, si que fa albirar sobrades esperances que arribarà a ser un Werther sense discussió, sempre i quan acabi de controlar els dos primers actes i si adecua una mica més la vocalitat a les exigències estilístiques del rol, o potser quan no especuli tant. Continua llegint

INSISTINT, MALGRAT TOT, EN LA DAMNATION DE FAUST

Insistir en una cosa que no em va agradar no acostuma a ser una de les pràctiques habituals a IFL, però potser perquè aquesta obra va ser la que em va obrir porta que em va facilitar la meva estima per Berlioz, o bé perquè la part musical de la proposta parisenca és prou consistent per tornar-hi malgrat el nyap monumental del senyor Hermanis, avui he decidit donar consistència visual a l’opinió deixada a l’apunt : Continua llegint

L’ONP AL CINEMA 2015/2016: LA DAMNATION DE FAUST

Berlioz no es va atrevir a anomenar òpera a La Damnation de Faust, amb “légende dramatique” ho va enllestir obrint d’aquesta manera tantes solucions escèniques com  es vulguin, i segurament cap de les escollides acabi sent del tot reeixida. La dificultat en trobar una coerencia i un discurs dramàtic al seguit d’escenes és un repte per a tots els directors escènics i en aquesta ocasió no ha estat diferent.  i el letó Alvis Hermanis, que atresora entre el seus treballs algún nyap monumental com Il Trovatore salburguès (el de la pinacoteca), o meravelles tan notables com la Jenufa a la Monnaie o Die Soldaten a Munich.

L’Opéra National de Paris li ha encarregat una nova producció d’aquesta “légende dramatique” i ho tenia molt complicat fer-me oblidar la darrera, espectacular i encisadora producció que el quebequès Robert Lepage va fer i fins i tot va exportar al MET novaiorquès.

Hermanis, i parlo d’ell primer quan sabeu que m’obligo a parlar de les produccions escèniques al final de les meves ressenyes, perquè ell en té la culpa de que aquesta Damnation que tant esperava no m’hagi agradat i fins i tot en certs moments m’hagi desagradat, que encara que sembli el mateix no ho és. Continua llegint

LA ONP AL CINEMA: TOSCA (Serafin-Álvarez-Tézier;Audi,Oren)

L’Opéra de París ha presentat una nova producció de Tosca que es va retransmetre dijous passat mitjançant la projecció en els cinemes i que avui us vull comentar, alhora que compartir amb tots vosaltres.

A París com l’any passat el Liceu, compten amb tres repartiments diferents i només hi ha una coincidència entre ambdós teatres, ja que la Tosca principal de l’ONP va ser la del segon repartiment liceista, l’austríaca Martina Serafin, que al Liceu van acompanyar tan malament com van saber, amb Ferrero i Hendricks, mentre que a París té a Marcelo Álvarez i Ludovic Tézier com a companys de tragèdia, a anys lluny que els que li van tocar a Barcelona.

Per construir per enèsima vegada la genial òpera pucciniana a l’ONP ha comptat amb Daniel Oren a la direcció musical (un habitual de la casa) i amb Pierre Audi, el director artístic de l’òpera holandesa. Una parella gens notable, però efectiva, si bé crec que es pot esperar quelcom més del primer teatre operístic de França. Continua llegint

I PURITANI A L’ONP (Agresta-Korchak-Pertusi-Kwiecien:Pelly-Mariotti) vídeo

I Puritani a l'ONP, produccioó de Laurent Pellly

I Puritani a l’ONP, produccioó de Laurent Pellly

Interessant estrena de I Puritani a l’Òpera de Paris, es va estrenar al Theatre des Italiennes i la darrera vegada que es va presentar a la capital francesa va ser a l’any 1987 però a l’Opéra-Comique, ara per primera vegada a la casa gran no han estat a l’alçada de trobar un repartiment que pogués emular al que les cròniques de l’època van dir de la Grisi, Rubini, Tamburini i Lablache, un pòquer vocal  de les millors veus del moment i que al 2013 no s’ha repetit, si bé l’elecció de la soprano protagonista ha recaigut en Maria Agresta, soprano que com bé sabeu m’interessa molt i que lluny de ser un rossinyol i encara que no sigui una dramàtica d’agilitat, posseeix  una veu de soprano lírica amb veu càlida, sucosa i prou ample per cantar certs rols del repertori verdià i ara aquests belcantites que potser li convenen més que aquells més decididament dramàtics que crec que haurien d’esperar una mica.

L’ONP ha confiat la nova producció al jove director italià Michele Mariotti, especialista rossinià que ha sortit de l’entorn del ROF, no debades ell és fill del intendent del festival rossinià i pesarès de naixença, i la part escènica a Laurent Pelly, que aquests reparteix activitat amb la Cendrillon liceista i que és un dels noms de l’actualitat escènica operística.

Mariotti és un director que coneix bé el belcanto, que deixa cantar als cantants, que concerta bé, de manera polida, que crea moments d’interès dramàtic, bons crecendos i que té consciència de l’estil, però en el cas d’aquesta producció m’ha semblat excessivament anònim o  impersonal, mancat d’una personalitat més definida, si bé davant de certs riscs, amb Mariotti tenim garantit l’estil i el respecte ales partitures i cantants, que no és poc, però una mica més de personalitat m’hagués agradat, fins i tot per fer de I Puritani el capolavoro que és i que aquí no ho sembla.

El cas de Pelly és un altre. És un director a vegades  genial i en altres absolutament insubstancial i decoratiu. Quan pot deixar anar la seva vena còmic-satíric-humorística com en la famosa La Fille du Régiment o en aquesta Cendrillon que divendres s’estrena al Liceu, el resultats són excel·lents, però en altres ocasions com aquesta, sembla que no tingui res a dir. Treballa amb certa gràcia els moviments de masses, però quan ha d’aprofundir amb els protagonistes de manera individual, no hi ha res nou, ni especialment atractiu. Aquesta producció podria ser de fa 20 anys i ni aleshores ni molt menys ara em semblaria nova.

L’escenografia és simple, un esquelet d’una gran estructura metàl·lica que en certs moments és elegant i s’apropa a dissenys fets a plumilla d’un delineant, i en altres en mig de la immensitat de La Bastille, queda massa esquemàtica, distant i freda. És como una gran gàbia o presó pels protagonistes, sobretot per Elvira, però crec que el recurs està molt gastat i si a més a més l’estructura no para de donar voltes i voltes, la monotonia visual pot arribar a marejar.

La producció no molesta, però hom espera molt més de Pelly i de la ONP.

ELS CANTANTS

I Puritani és una òpera de cantants, i de cantants de categoria. Especialistes en el belcanto, amb instruments sans i segurs, però també amb una especial habilitat per transmetre les emocions amb elegant línia de cant i depurada tècnica.

Com ja he dit al començament per a mi l’interès màxim recau en Agresta, que té el color, la tessitura (recordeu que no hi ha cap dels sobreaguts que la tradició ha imposat i tot i així ella en fa dels no escrits) i l’estil idoni. Les sonoritats en el registre agut no sempre presenten uniformitat, ni tan sols un timbre bonic, però canta amb intensitat dramàtica com correspon i amb temperament, controla l’essencial legato malgrat que el seu cant no té el virtuosisme que aquest rol demana, ni les coloratures perfectes que el belcanto exigeix.

La seva Elvira és voluntariosa, aplicada, intencionada i intensa, també valenta, però no acaba de rematar ni el virtuosisme estilístic, ni en la filigrana vocal. Amb una bona interpretació jo no en tinc prou.

L’Arturo de Dmitri Korchak és insuficient, no té el cos suficient en el centre, el seu agut és forçat, poruc i insegur, i per tant els seus sobreaguts són una aproximació que la majoria de vegades no encerten en l’afinació exacta, però sobretot no formen part d’una línia de cant cuidada i conseqüència d’una crescendo emocional, no, en el seu cas semblen notes d’aixades anar i si l’encerto l’endevino. Acaba el perillós i vocalment extrem tercer acte com pot, quasi demanant-ho de genollons. No hauria de fer aquest rol, però sobretot no li haurien d’oferir, és un error total.

El Sir Giorgio de Michele Pertusi és per estil perfecte, però la tessitura requereix un baix, no un baix-baríton, i els greus del cantant italià són molt febles i de poca dimensió. A la gegantina Bastille no sé as com s’ho deu fer per fer-se sentir a la darrera fila del darrer amfiteatre.

Decepció total amb el Sir Riccardo de Mariusz Kwiecien, el baríton polonès deu estar passant un moment vocal perillós, que espero sigui momentani, ja que no voldria creure que ja ha començat el declivi. Malament en el registre agut, poc estable i amb oscil·lacions preocupants, pèrdua de color i manca de legato i fiato. Voldria creure que va cantar indisposat.

Interessant i a seguir la mezzosoprano Andrea Soare en el rol d’Enrichetta di Francia.

Correctes Wojtek Smilek i un recuperat Luca Lombardo, si bé en rols menors, després d’haver cantat amb Muti a la Scala, ja fa molts anys Lodoiska.

L’estrena de I Puritani en el primer teatre de França necessitava un cast més sòlid, potent i espectacular,i si d’entrada ja s’intuïen alguns errors, un cop visionat el vídeo no tan sols es confirmen, sinó que crec estar en disposició de dir-li al Sr. Korchak que pel seu bé i el del públic s’oblidi de moment d’Arturo i si no fa bondat, que s’oblidi de tot, ja que no he reconegut aquell tenor que a Pesaro em va cridar positivament l’atenció, al Sr. Kwiecien que es cuidi, reposi i pensi seriosament en el que està fent i com ho està fent, al Sr. Pertusi que eviti els macro-teatres i els rols de baix profund. Finalment a la Sra. Agresta si vol cantar belcanto, pel que crec que està dotada i capacitada, li diria que s’apliqui una mica més en el cant ornamenta, i que intenti fer-ho de manera virtuosística, si no pot, potser millor que agafi un altre adreça, el repertori de les sopranos líriques és pràcticament inesgotable.

Us deixo amb dos àudios extrets del vídeo:

L’escena d’Elvira “O rendetemi le speme…Qui la voce…Vien diletto”

I tot el final del tercer acte des de “Nel mirarti un solo istante”

Agresta Puritani ONP (2)

Vincenzo Bellini
I PURITANI
melodramma serio in tre parti (1835)
libretto Carlo Pepoli

Wojtek Smilek Lord Gualtiero Valton
Michele Pertusi Sir Giorgio
Dmitry Korchak Lord Arturo Talbot
Mariusz Kwiecien Sir Riccardo Forth
Luca Lombardo Sir Bruno Roberton
Andrea Soare Enrichetta di Francia
Maria Agresta Elvira

Cor i Orquestra de l’Òpera National de Paris

Direcció musical: Michele Mariotti
Direcció escènica: Laurent Pelly
Disseny de vestuari: Laurent Pelly
Escenografia: Chantal Thomas
Disseny de llums: Joël Adam
Director del Cor: Patrick Marie Aubert

París, 9 de desembre de 2013

ENLLAÇ vídeo (6 arxius)

http://rapidshare.com/share/EFADEA50585A77184D16395BC87032D3

ENLLAÇ àudio mp3 (2 arxius)

http://rapidshare.com/share/FCC06DF39F88EBB56972018017812F66

Per I Puritani no es poden fer gaires experiments i encara menys optar per cantants inexperts. Jo no sé quants Arturos haurà fet el Sr. Korchak abans de cantar-lo a Paris, en el cas que siguin els primers és inacceptable i si ja els he fet en altres teatres dubto jo que després d’escoltar i veure (és una nul·litat com actor) n entenc com no han buscat un substitut, i és que em sembla inadmissible que un teatre d’aquesta categoria li doni aquest rol.

No cal dir que tot el que jo dic són apreciacions exclusivament meves i que si us fixeu amb els aplaudiments del públic de La Bastille quasi sembla que els cantants fossin els mateixos de l’estrena, és a dir els mítics Grisi, Rubini, Tamburini i Lablache, tot i que a Rubini segur que no el van protestar i entre mig de la festa parisenca no es poden evitar algunes protestes d’espectadors decebuts per la prestació del tenor rus, però la resta obté un incomprensible èxit, veredicte que no puc compartir.

Demà intentaré millorar-ho, però no vull acabar l’apunt sense agrair una vegada més a Kiko la inestimable col·laboració.

EL VÍDEO DE LA FORZA DEL DESTINO A LA ONP (URMANA-ÁLVAREZ-STOYANOV-YOUN-JORDAN)

La Forza del Destino a la ONP, coproducció amb el Liceu, obra de Jean-Claude Auvray.

L’ONP (Ópera Nacional de París) va d’un extrem a un altre, i si amb Mortier, el seu antic Director General, aixecava tantes polèmiques com entusiastes elogis i adhesions, ara amb Nicolas Jöel han passat de la radicalitat estimuladora i provocadora, al esteticisme conservador de muntatges tan grandiloqüents com plans i on el màxim risc rau en el possible ensopiment generalitzat.

Aquesta nova producció de La Forza del destino de Giuseppe Verdi, deguda a Philippe Jordan en la vessant musical i a Jean-Claude Auvray en l’escènica, amb escenografia d’Alain Chambon, vestuari de Maria-Chiara Donato i disseny de llums de Laurent Castaingt, és una coproducció amb el Gran Teatre del Liceu i això vol dir que si les tisores sempre amenaçadores, no ho impedeixen, ben aviat la veurem a Barcelona. És una producció que no provocarà cap controvèrsia, que fins i tot és possible que no acabi molestant a ningú, però tampoc aixecant grans mostres d’aprovació i per tant tot el protagonisme recaurà com a París, en el fossar i en les veus.

A París l’equip és molt consistent, altre cosa és convincent, però al menys les veus tenen l’aparent consistència verdiana que sempre reclamem. Continua llegint

FAUST A PARIS:ALAGNA-MULA-GAY-CHRISTOYANNIS-ALTINOGLU

Faust a l'ONP, La Bastille, producció de Jean-Louis Martinoty, escenografia de Johan Engels

Aquí teniu l’àudio del tercer dels Faust que han coincidit a l’inici d’octubre. Al costat de Londres i Barcelona, ens faltava Paris, amb la nova producció (molt contestada) de Jean-Louis Martinoty com a responsable escènic i Alain Altinoglu a la direcció musical, substituint a Alain Lombard, sembla ser que protestat per Roberto Alagna per desavinences. No cal que us digui que em sembla força impresentable que salti el director musical, per afavorir els interessos d’un cantant, per molt que es tracti del divo tenor o soprano.

Un cop escoltats els tres repartiments, em puc reafirmar amb les suposicions que havia fet prèviament, i l’equip vocal de Barcelona és el millor i tan sols caldria canviar a Pape, excel·lent Méphistophélès a la ROH, per Schrott, que agradant-me, crec que no li arriba a fer mai ombra a l’alemany.

A Paris fa goig Continua llegint

PARIS I AMSTERDAM 2010-2011

ONP La Bastille, una de les dues seus de la temporada parisenca

Després del Liceu, un dels teatres més matiners alhora de presentar les temporades d’òpera, han començat a saber-se les propostes de les properes temporades dels principals teatres. Després del MET (sempre estel·lar i ara bastant més renovadora), ahir es va donar a conèixer la de l’ONP (Opéra National de Paris) i fa pocs dies que també es pot veure la de la DO (Denederlandse Opera), és a dir Amsterdam.

A Paris l’ONP ha programat a part dels concerts, recitals i espectacles de dansa, 19 òperes, 19.

Premeu a sobre de cada títol i veure el detall de dates i repartiments. Continua llegint