IN FERNEM LAND

LA SENTA DE CATHERINE NAGLESTAD


Catherine Naglestad

La soprano californiana, de pares escandinaus, Catherine Naglestad fa uns tres anys que despunta en els principals teatres d’òpera.

El mes passat va cantar la Senta a l’òpera de la capital holandesa i és aquesta interpretació la que avui us vull portar a In Fernem Land, doncs m’ha cridat l’atenció algunes coses força interessants d’aquesta soprano que tan aviat la podem veure cantant la Norma, la Vitelia, l’Alcina, el repertori verdià, ja siguin l’Amelia del Ballo, com fins i tot la Violeta i la Salome de Strauss un altre dels seus rols més preuats.

En els fragments que us deixaré escoltar podreu apreciar el domini de la veu amb unes notes agudes en piano, absolutament sorprenents en el repertori wagnerià. És nota que el seu pas per altres repertoris més belcantistes, han fet petjada i l’han ensenyat a controlar la veu. En molts moments, m’ha recordat l’emissió de la més gran (Joaquim dixit, és clar) l’Astrid Varnay.

Després d’aquesta Senta holandesa, la Naglestad anirà a Colònia a cantar l’Elisabeth del Tannhäuser i durant el mes d’abril a Berlín, per cantar un dels seus rols més sovintejats, la Tosca, rol que també farà aquest proper juliol a Orange al costat de Roberto Alagna. Abans haurà cantat la fabulosa Maria del Die Tote Stadt al Teatro Real i pel febrer del 2011 ja t’he contractada una Cio Cio San a Washington. A Munic té previst cantar la Brünnhilde.

Ara us deixaré tres fragments de la seva Senta.

Començarem per la balada, on la veu tot i no estar del tot escalfada ja ens sorprèn per la consistència en el registre central, alhora que malgrat algun petit dubte en les ascensions a la zona més aguda, és capaç d’apianar i atorgar al seu cant, la dosi de misteri necessari, sense necessitat de cridar.

Juha Uusitalo (Der Holländer) Catherine Naglestad (Senta) a Amsterdam, febrer de 2010

Sense cap mena de dubte, un dels moments més intensos d’aquesta òpera romàntica, és el llarg duo del segon acte entre Senta i el Holandès. Aquí, sense cap reserva us dic que m’ha captivat totalment, per la intensitat, el lirisme, la força i el domini absolut de la veu. Escolteu bé el que fa la Naglestad, com ataca en piano les notes agudes i com expandeix la veu, en una demostració absoluta de legato.

L’Holandès és Juha Uusitalo i la direcció d’orquestra és de Hartmut Haenchen.

Finalment escoltarem la dramàtica escena final, amb un Juha Uusitalo com a Holandès i un desconegut i interessant Erik de Marco Jentzsch.

Els trets que escoltareu són d’Erik. Per obra i gràcia de la “brillant” idea de Martin Sutej, el director d’escena que decideix que el promès de la noia ha de disparar, primer al foraster que li ha robat la xicota i després, és clar, Erik l’ha de matar a ella, és a dir, violència de genere pura i dura, ni redempcions ni res de res. Allò que volia Wagner aquí no compta per a res.

Veritablement remarcables, són les darreres frases de Senta, d’un esclat vocal absolutament espectacular. Atenció doncs a la Naglestad.

Per completar la informació us deixo el YouTube de l’Òpera d’Amsterdam de la producció de Der Fliegende Holländer

i un vídeo pirata on podreu veure un tros del final que us he deixat en el darrer àudio i els aplaudiments finals.

5 comments

  1. Ella està impressionant, i Uusitalo, tot i no tindre la veu oscura dels referents en aquest rol, sap jugar molt bé les seues cartes. Llàstima del director d’escena que, com passa massa sovint, s’acaba carregant el que musicalment seria una gran funció.

    M'agrada

  2. Doncs si Titus, la Neglestad està impressionant i m’ha estranyat que no hagi motivat més comentaris de participació, però…
    No comparteixo amb tu la valoració d’Uusitalo, no m’ha agradat gaire, ni per color, ni per consistència, crec que està una mica pla com a intèrpret.

    M'agrada

  3. Muy atractiva la Naglestad, componiendo, dios me confunda, una Senta italiana, merced a una técnica (belcantista?) que le permite dotarla de un intenso lirismo contenido; pero claro sin la contundencia ni la consistencia de la más grande (Barbebleue, dixit). Como Brünnhilde no la veo, todavía…

    Respecto a Uusitalo, mi opinión se acerca más a la de Joaquim.

    M'agrada

  4. Jo, tossut que tossut, no volia fer cas al meu amic Bellini -l’Esteve, eh?, i no pas en Vicenzzo (l’escric amb dues “z” perquè trobo que fa més italià)-, un dels meus primers mestres que em van ajudar uns anys enrere a entendre i a endinsar-me una mica en el món de l’òpera:

    -Asuuur… -em deia, pacient (bé, en aquella època encara no me’n deia, jo, d’Assur, ja que ni tan sols sabia qui era)-: Que aquesta t’agradaràaaa… També et feia por la “Llúcia de llepa la paret”, i ja te n’he passat tres versions…

    Però un dia, en lloc de deixar-me un nou Donizetti -em feia gràcia, no sé per què, escoltar per primer cop “Don Pasquale”-, em va dir que em duia “El vaixell fantasma”, i que fins que no l’escoltés no em deixaria cap més cap més Donizetti.

    Emmurriat, vaig haver de cedir al xantatge i… oh, miracle!: No solament em va agradar, sinó que em va entusiasmar, tant és així, que em va faltar temps per demanar-li un altre BBagner…, i va caure el “Tanhoisa” (eh, quin alemany, el meu?), i em va agradar també tant que… Però no, nen: no. Aquí es va acabar la meva rauxa envers el teutó de la boina, i ara, referent a ell, em sento com l’holandès que vaga esperant trobar un dia una Senta -o un Sento, per aquest cas tant me fa-, que em redimeixi.

    Qui sap si algun dia la/el trobaré…

    Escoltant els fragments que has penjat, ves per on, m’han vingut aquests records.

    P.S. (tot i que aquest hauria d’haver estat el comentari): Magnífica la “Caterina”, i com que estic en contra de la pena de mort, els dos trets els hi hauria clavat, amb un parell de cartutxs de sal, al bell mig de cada natja del pompis del director d’escena.

    Déu del cel! Sort que has avisat perquè, si no, m’hauria pensat que havien petat dos focus del teatre. Quina manera més absurda de carregar-se un final tan bonic!

    Qualsevol dia d’aquests, veurem un Edgardo que en lloc de punxar-se el cor amb una daga mentre entona allò de “Oh, bell’alma inamoratta” (o “innamorata”, no m’ho facis buscar ara) es clava un tret a la templa jugant a la ruleta russa…

    Ai, Senyor, Senyor… “Con lo claro que es queso, i lo llaman “fromage”!, que deia l’Eugeni.

    M'agrada

  5. Joanpau

    A mi també m’ha agradat molt aquesta senyora, que no coneixia de res.
    Se’m va passar fer el comentari pertinent i et volia demanar, si no és un abús de confiança, els enllaços d’aquesta representació. Ens has acostumat molt malament, ho sé i aquest cop no ens els has deixat, o és que no tens la gravació sencera?.
    L’holandès de Uusitalo no m’ha desagradat, en fi, si no fos molèstia i si no t’haig de donar més feina, t’estaria molt agraït.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: