IN FERNEM LAND

LES ARTS: SALOME


Camilla Nylund

Hi ha dies que tornes a trobar tot el sentit a la passió operística, de sobte sense esperar-ho t’ensopegues amb una nit màgica, on tot funciona, potser no com esperaves, però funciona i de quina manera!

Les expectatives no eren del tot favorables: que si la Nylund no projectava prou, que Dohmen quedava tapat i que si era massa monolític, que si l’escena no sé què, que si la Schwarz estava caduca, que Jerusalem…en fi tot un seguit de condicionants que no feien presagiar una nit memorable.

Zubin Mehta, no us negaré que no fes de les seves, potser fins i tot més que abans d’ahir, però va ser tal la força desbocada de la seva versió, que encara no m’he recuperat, hores després d’haver acabat la representació, del cicló sonor que es va desbocar a Les Arts.

Potser no és a Salome on més m’agrada aquesta opció, però no us negaré, que el cop emocional ha estat tan gran, que li agraeixo aquesta sacsejada, després de la mediocritat d’abans d’ahir.

La versió va obviar la part més melòdica, convertint-la en un al·legat expressionista de primer ordre, més proper a l’Elektra, amb una sonoritat seca, violenta i per moments  ensordidora, quasi de insuportable audició.

En mig d’aquest mar sonor desbocat, les veus havien de lluitar i de quina manera, per sobreviure i per sort totes elles, si bé és veritat que algunes amb més encert que d’altres, van sobreviure a aquell atac una mica egocentrista del mestre Mehta, que no hauria d’oblidar mai que l’òpera sense les veus, tot i tractant-se de Richard Strauss, no és res.

La força ha prevalgut per sobre de la subtilesa, però la força no ha obviat la qualitat i l’orquestra de Les Arts està mes que capacitada per seguir aquesta luxuriosa i brutal demostració de poder. A vegades vaig  enyorar algun moment de respir, però no, fins al final vam estar tots sense alè, amb el cor en un puny i bocabadats per l’emoció.

No cal que us digui que tot i discutir-li els atacs brutals, és la millor prestació que li he escoltat mai a Zubin Mehta i no em sap greu reconèixer aquesta evidència, és més, me’n alegro, ja que a a ell li deuré sempre, haver participat de manera decisiva, en una de les funcions de la meva vida operística.

Sempre he estat partidari de les Salome líriques. Crec que el rol requereix un veu punyent, però que sigui fàcilment identificable amb una noia jove, seductora i que juga a plaer amb la sensualitat vocal. Aquest plantejament, a priori no s’adeia gens amb la versió Mehta, molt més idònia per a una Nina Stemme, com a mínim, que no pas per a Camilla Nylund, ja que la soprano finlandesa posseeix una veu no gaire voluminosa i de tonalitats eminentment líriques.

Doncs bé, ja us dic ara que la Nylund quedarà com una de les sopranos referencials per la Salome. Malgrat l’allau sonor, va projectar de meravella, de tal manera, que fins i tot en el monòleg final, on moltes d’altres queden tapades, ella en va sortir victoriosa.

La seva classe interpretativa, ajustada a un domini i dosificació perfecta de les forces, van fer que en un crescendo sàviament controlat, arribés a l’esgotador final do diria que més que victoriosa, plenament convincent.

Ja coneixíem a Albert Dohmen i ahir va a tornar a demostrar-me que la classe vocal d’aquest senyor, és d’autèntica categoria. Per assolir el seu triomf personal, no l’ajudaven gens ni les forces tel·lúriques de l’orquestra, ni la seva posició escènica. M’ha semblat que tan sols en un moment l’han ajudat amb una amplificació habitual en aquest cas. Tot i així l’hem sentit quasi sempre, per bé que alguna vegada, semblava que Mehta hagués decidit enviar-lo al fons del pou on el situa el llibret, que no pas el Sr. Negrin. Magnífic Jochanaan, que en condicions sonores més “estàndard” hagués pogut projectar sense tanta tensió i qui sap si amb una mica més de varietat expressiva. Ahir creieu-me que era impossible fer-ho millor.

Tots els auguris de la Herodies de Hanna Schwarz no es van complir. Cert és que no està a la seva plenitud vocal, però el poderós instrument va lluir, al menys ahir, sense oscil·lacions i estridències, tret d’un darrer agut crispat. A la impactant presencia vocal calia afegir-li la escènica. Autoritària, punyent, elegant, perversa crispada, era igual, qualsevol dels moments i els paranys que la partitura i l’escena li plantegessin, ella els va resoldre amb una presencia vocal aclaparadora. Una gran classe i una interpretació per recordar.

Siegfried Jerusalem va ser durant un temps el referent dels heldentenors, quan no ni havien, de fet continuem estant igual i ell encara canta i nosaltres encara esperem el miracle. La veu lírica de bellíssima impostació es veia, en els seus millors dies, entorpida per uns sons nasals ingrats i per unes dificultats a la zona aguda, que més d’una i dues vegades, ens va fer patir de valent (qui veiés el Lohengrin o el Der Freischütz del Liceu de fa bastants anys o un Das Lied von der Erde amb Decker i l’OBC al Palau, ho entendran). Amb Herodes hem patit amb ell, ja que li ha costat molt arribar indemne fins al final, però és un gat vell, que malgrat la seva edat manté una aparença molt àgil i sap controlar i passar, els moments més exigents.

Fantàstic el Narraboth del austríac Nikolai Schukoff. Un veritable luxe per a tan poc rol. La veu està destinada a fer els grans herois del repertori germànic.

Discret el patge de Adriana Zabala, per la dificultat de fer-se sentir i impressionant el primer jueu de Niklas Björling Rygert, encapçalant un equip de primeríssim teatre, però ell en particular ens va sorprendre a tots amb projecció i qualitat fora de lo habitual per un rol tan breu i que canta un passatge concertant.

L’indigne Escamillo d’abans d’ahir, assumia el primer natzarè, molt millor  i la resta del repartiment, arrodonia un equip magnífic per a una nit inoblidable.

Per ser inoblidable calia que la vesant escènica, com a mínim no entorpís o malbaratés, com va succeir l’any passat al Liceu, les possibles lectures d’aquesta obra universal.

Francisco Negrin atrapa al espectador abans que comenci el primer compàs, amb un preludi breu, que ens situa en la inquietant atmosfera que no ens deixarà al llarg de tota la representació.

Ambient extremadament recarregat de referencies i llocs comuns sovintejats en altres produccions de la genial òpera straussiana, però amb innovacions sorprenents i girs inesperats, que sense acabar de trair la història original, li donen unes noves possibilitats molt suggeridores.

Jo, però em penso que tan sols jo, vaig veure el següent:

Ambient opressiu en un espai giratori de força impacte visual, en una època contemporània no clarament definida i els personatges tradicionals, perfectament identificables. Inici de la història amb un afegit de cruesa i violència, amb una primera mostra suggerida d’antropofàgia entre els assistents a una suposada festa decadent i aterridora, que dona peu als primers compassos musicals.

L’òpera s’inicia seguint fil per randa els esdeveniments de l’obra d’Oscar Wilde musicada per Strauss.

Jochanaan no està dins d’una cisterna, sinó més aviat dins un claustre matern emmirallat i on es reflecteixen mitjançant un vídeo, unes imatges que ens mostraven estats mentals.

És a partir del suïcidi de Narraboth, quan l’òpera pren un gir, que no vaig ser capaç de interpretar fins la darrera i culminant escena. Narraboth es treu la vida davant el menyspreu emocional de Salome, però just al moment que la seva sang taca el terra de l’escena (per cert el mateix terra de la Carmen del dia anterior, però que ahir quedava perfectament integrat en l’escenografia), què Salomé se sent fascinada per aquella sang que presidirà la boca d’escenari, molt més visible per a tots els espectadors situats a partir del primer pis, durant tota la resta de l’òpera i serà com un reclam obsessiu per a la protagonista, que cercarà de redimir la mort del soldat, amb la claudicació a Herodes i el sacrifici del home que la va trasbalsar.

És quan arriba la famosa dansa, que Negrin pren la idea que tant ens va sublevar en la proposta del Joosten al Liceu i ens fa veure les imatges d’una pel·lícula que Herodes va fer a una Salome nena i que retorna a la traumatitzada ment de la jove princesa. Uns records que l’han marcat tota la vida i que Negrin encara li dona un gir més coherent, finalitzant amb la violació de Salome, per un Herodes que acaba donat allò que la fillastra li demana, molt més lògic després de satisfer els seus baixos instints, que no pas pel tradicional striptease ballat. El problema és la música escrita per Strauss, ja que roman com una banda sonora d’una pel·lícula, mentre a l’escena succeeixen poques coses, quedant tot plegat, fins el moment de la violació, una mica buit de contingut.

Un cop consumada la violació, en una solució teatralment impactant, surt a escena, arrossegant-se per el terra, una Salome derrotada, que tan sols li queda una solució, fer matar aquell home que ha motivat tot aquell desgavell emocional, cobrant la venjança desitjada i utilitzant a Herodes per aconseguir-ho.

A Jochanaan no li tallen el cap, el maten i arrosseguen el seu cos inert fins al bell mig de l’escena, on la sang encara present de Narraboth coincidirà exactament amb el coll del profeta i a partir d’aquell moment, jo vaig entendre que és el cos i la boca del soldat els que realment desitja Salome, l’home que l’hagués allunyat del món violent i brut que l’envolta fins la mort que l’alliberarà.

Una idea rebuscada potser, però que no traeix res del original i que aporta noves vies.

Fantàstica funció d’òpera que avui encara em regira pel cap i les entranyes.

Sensacional!

12 comments

  1. José Luis

    Si ha sigut la meitat de bo que el que expliques, ja es per morir-se d’enveja, perquè aquest es per mi el millor Strauss, l’aclaparador, el de cop de puny a l’estomac, que no vaig sentir gaire amb la Stemme-Lolita. Pel que fa a la lectura, ja ho dius tu, rebuscada, que sembla que si no inventen no es queden tranquils. Enhorabona i bon viatge.

    M'agrada

  2. Vaja, m’imaginava que t’agradaria però no sabia que ho faria tant. Estic d’acord amb tot el que dius sobre escena, orquestra i cantants, excepte amb Dohmen i Schwarz, però clar, jo els vaig veure en una altra funció i potser ahir els dos ho van fer millor.

    A mi també em va arribar més fons aquesta Salomé que la Carmen, tot i ser la Carmen, en teoria, el plat fort d’aquest festival.

    Entens ara el que et vaig dir respecte a les protestes el dia de l’estrena? Aquesta proposta escènica funciona molt bé, pot no agradar a alguns, però no es pot negar que hi ha al darrere un treball de qualitat. La protesta va vindre des d’un sector reaccionari que es va escandalitzar, i això al segle XXI, no té cap sentit. Molt diferent va ser la protesta a Saura, totalment comprensible i legítima.

    M'agrada

  3. dandini

    Caram ! Tot el que dius té molt bona pinta.Es fará DVD de tot aixó? Recordo el Sr. Niklas Björling Rygert que va fer un fantàstic Mime de Siegfried també a Les Arts.

    M'agrada

  4. José Luis, a mi em va donar la sensació que no era tan sols jo qui embogia ahir nit a Les Arts, però ni que així fos, per a mi, va ser una Salome absolutament inoblidable.
    Si Titus, em feia una mica de por, però si t’haig de ser franc, l’escena, prèvia lectura dels blogs referencials, no tant, però saps que ni Mehta i els vostres comentaris del resultat vocal de l’estrena, no em feien ser gaire optimista i si afegim la meva impressió de la Carmen de divendres…i noi, ahir potser al costat del Parsifal, son les dues nits més memorables de les viscudes fins ara a Les Arts. Espero repetir-ne unes quantes i sobretot, si després ens ho passem tan bé en els “òpera fòrum” de després, encara més. Una abraçada.
    No ho se pas Dandini, no estaria malament un DVD d’aquesta Salome, segurament apreciaríem detalls que des de el tercer pis em vaig perdre i t’asseguro que Negrin farceix tota l’obra, potser fins i tot abusa, d’accions paral·leles, en un treball minuciós i exhaustiu amb els cantants i actors, és a dir a anys llum de lo que va fer Saura el divendres. Estic segur que t’hagués agradat molt.

    M'agrada

  5. El pitjor pianista del món

    A Catalunya Música (Radigales, Cester, Chavarria…) sempre diuen que cal anar-hi sovint a València, ja que és força bo el nivell musical a Les Arts.
    Veure en un “finde” a la “Carmen” i la “Salomé” ja queda tot dit.

    M'agrada

  6. colbran

    Yo he disfrutado mucho con esta “Salome”. Todo lo que no disfruté en el Liceu, la temporada pasada. Comenzando por la impactante puesta en escena, llena de hallazgos y en la que, aunque verdaderamente abigarrada, todo tiene sentido. Pasan tantas cosas en escena y tan congruentes que la mirada no puede abarcarlo todo; para ello sería preciso asistir a varias funciones

    Cómo se puede comparar la torpeza de Jane Henschel, con una voz sin el mínimo interés, con la estupenda Hanna Schwarz que, pese a sus años, conserva figura, volumen de voz e intención en todas sus intervenciones, que se hacen notar, cuando, por lo general, el rol de Herodías suele pasar desapercibido (Veasey, Cossotto, etc…)?

    Magnífica sorpresa la de Camilla Nylund, con la voz deseada por Richard Strauss para su Salome (su intérprete favorita fue la gran soprano austriaca Ljuba Wellitsch, con un color de voz bastante similar al de la Nylund), es decir una lírica pura, con suficiente aunque no excesivo volumen vocal, pero de un color bellísimo. Escénicamente se mueve segura y llena el escenario.

    Albert Donnen espléndido de voz, pero físicamente demasiado añejo para el rol, a mi entender. No obstante, disciplinado y buen actor, hace olvidar que el Bautista tenía menos de 30 años.

    Y Siegfried Jerusalem se ha quedado mermado de volumen vocal con el paso del tiempo, pero, a sus 70 años cumplidos en abríl, está ágil y cantó bien, con algún problema, pero sin llegar a hacer el ridículo en ningún momento. Escénicamente se movió muy correcto..

    El resto del reparto estuvo muy adecuado, con alguna salvedad, destacando el magnífico Narraboth de Nicolai Shukoff.

    Zubin Mehta, al mando de esa extraordinaria orquesta de Lers Arts, estuvo francamente muy bien, obteniendo algún exceso de volumen de sus músicos, pero en esta ópera está bastante justificado, siempre y cuando no se cubran las voces de los cantantes, cosa que sucedió en escasas ocasiones. Su espectacular forma de dirigir estuvo aquí muy acertada.

    En esta ocasión si que vale la pena hablar del director escénico. Francisco Negrín ha conseguido un movimiento de actores principales, secundarios y comparsas de auténtica categoría. Y la escena es sorprendente. Así da gusto ver adaptaciones en el tiempo, de obras que transcurren en una época muy determinada, pues es tan magistral lo que estás viendo que no te detienes a analizar por qué no transcurre la acción en tiempos de Cristo. Todo lo contrario sucedía en la estúpida puesta al día del Liceu, con plagio incluso de un musical americano (“Bye bye, Birdie”) en la escena de la danza.

    Enfín una auténtica gozada. Esto es ópera!

    Si además se coincide con personas tan agradables y cariñosas como los amigos de Levante, se obtiene como resultado una velada total.

    M'agrada

  7. El mérito de esta Salomé, desde mi punto de vista, es que independientemente de las vocalidades de cada intérprete el TODO casa y las deficiencias, que son más bien escasas, pasan desapercibidas, te engancha desde el primer momento, si en la primera función a la que asistí todo funcionó muy bien en esta función del sábado el resultado fue arrollador. Se me va a juntar el mono de Parsifal con el mono de Salomé.
    Respecto a la Schwarz estoy dispuesto a admitir que no suena tan avejentada -en volumen supero a todos- pero desde luego que oscilaciones y estridencias hubo -menos que el miércoles-, lo que pasa es que si en vez de cantar, declamas, pasan desapercibidas. Lo de declamar no lo digo en sentido peyorativo porque Herodías no es un personaje que se preste al lirismo.
    Como ya sabes, me pasó desapercibido lo de la antropofagia.

    M'agrada

  8. Una noche difícil de olvidar. Quien nos viese y oyese ayer a la salida de Les Arts ya podía imaginar lo que había ocurrido dentro, porque estábamos todos realmente emocionados.
    Me parece muy interesante y coherente tu lectura de la propuesta de Negrín, aunque no la comparto, pero me encantó su planteamiento escénico, y el que podamos ver diferentes concepciones y todas con sentido, creo que lo hace aun más meritorio.
    La de ayer, como dices, fue una noche redonda, y todos sonaron mejor que en días anteriores.
    Nylund ayer me encantó, aunque sigo diciendo que prefiero voces de más peso y no tan líricas, aunque eso fuese lo que buscase Strauss. De todas formas, no le puedo poner ni un reparo a la Nylund, aunque sólo fuera por la intensidad dramática que derrochó y la fuerza que tuvo para aguantar el volumen de Mehta.
    En fin, amigo, que tuvimos la suerte de vivir anoche una velada memorable de ópera y la mayor suerte aún de hacerlo en compañía tan extraordinaria. Espero que muy pronto pueda repetirse.
    Un abrazo muy fuerte para tí y para Colbran.

    M'agrada

  9. Joaquim,
    Tot i que ja n’estica assebentada deixo constància de la meva alegria al saber que aquesta Salome, la Nyllund, us ha agradat a tots, a tu, en maac, en Titus i l’Atticus. L’ordre dels noms és convencional. Hi havia d’haver algun ” però” i s’entén no obstant i això tots transmeteu la joia d´’haver fruit -mal sigui de vegades en funcions diferents o sense compartir-ho tot- d’una funció estupenda. Veig també amb il·lusió que en Colbran va donar el seu vist i plau.
    Una abraçada!

    M'agrada

  10. Edipa Maas

    Una nit fanstàstica: posada en escena molt eclèctica, però amb lògica; interpretació i veus excel·lents, orquestra i director fora de sèrie… i un grat enconctre. Salut!
    Edipa Maas

    M'agrada

  11. Jaume i Misus

    Efectivament una gran vetllada ,la Nylund ja la varem disfrutar a Berlin com a Irene en Rienzi, una artista molt completa.L’Hanna Schwarz i el Nikolai Schukoff impresionants, l’Albert Dohmen potser pels motius que expliques no es va poguer lluir en totes les seves capacitats i la presencia de Sigfried Jerusalem va ser per nosaltres important per afegir a l’inventari personal , per tot el que ha representat a l’entorn de l’obra de Wagner.
    Musicalment, la orquestra va fer bé de pujar a l’escenari a saludar al public, perque com va declarar el mateix Zubin Mehta el dimecres a Madrid, davant de la Reina Sofia: en Salome ” tocaron como los dioses “.
    L’escenogafia de Negrin,tot i l’excés de llum en el que hauría de ser el negre pou de Jochanaan, en linies generals es molt més coherent que el del Liceu.
    Fins la propera.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: