IN FERNEM LAND

LICEU: WAR REQUIEM


Segon dissabte consecutiu d’estiu, que el Liceu ens convocava per a un concert, si bé ahir era a les 8 de la tarda i per anar escoltar l’impressionant War Requiem de Benjamin Britten. Si la setmana passada el Jugador no va convocar a gaire public, tampoc es pot dir el mateix de la magna obra del compositor anglès i això que el d’ahir era un torn d’abonament històric, el C, que acostuma a tenir la plena ocupació.

Potser el mes de juliol convida més a passejar vora el mar o per la mateixa Rambla, que tancar-se al Liceu per assaborir una obra cabdal, que no invita precisament a la festa.

Britten va escriure el colpidor War Requiem, sota l’encàrrec del Festival que va tenir lloc a la ciutat de Coventry, per tal de inaugurar la nova catedral després de la destrucció del edifici original en els bombardejos de la II Guerra Mundial.

El War Requiem es va estrenar el 30 de maig (dia magnífic) de 1962 i és una gran obra de reconciliació. Si el Rèquiem Alemany de Brahms és un rèquiem humanista que utilitza texts no litúrgics per fer un cant a la mort i a la resurrecció, el de Britten és un rèquiem pacifista, utilitzant poemes de Wilfred Owen, poeta pacifista mort al final de la Gran Guerra i els tradicionals de la missa de difunts, en una simbiosi tan ocurrent com impactant, i per la qual el compositor anglès utilitza dues formacions orquestrals, l’orquestra simfònica per a les parts litúrgiques, amb el cor i la soprano i una orquestra de cambra per acompanyar al tenor i al baríton que canten els poemes de Owen, alhora que el orgue acompanya al cor infantil.

Per tal de portar aquesta obra cabdal a bon port, el Liceu ha fet molt bé les coses i ha preparat aquest concert a consciència i els resultats, com no podia ser d’altre manera, han estat esplèndids.

Al capdavant d’aquesta gran catedral musical el mestre Michael Boder ha demostrat, després del desencís de la Pikovaia Dama (sembla que l’orquestra ha millorat molt), la seva reconeguda vàlua i professionalitat, conferint a l’obra un caire molt reflexiu i pausat, creant en cadascun dels moments, el just equilibri entre la magnificència dels grans corals, com la intimitat antibel·licista dels poemes, acompanyats amb extrema cura per la formació de cambra i cantats amb gran sensibilitat i emotivitat per els dos solistes masculins, situats a la part dreta del abarrotat escenari, sobre una tarima i al costat de la l’orquestra de cambra.

Molt bé l’orquestra, si bé com va succeir la setmana passada amb l’OBC, la secció de corda va quedar tapada en molts moments, per la constant presencia del metall, que va tenir una notable i ajustada prestació.

Menció especial requereix el Cor del Teatre, reforçat per l’excel·lent Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, que van signar la millor prestació de la temporada (queda lluny aquell lamentable Elijah mal preparat i pitjor interpretat)-

En tot moment les cordes van sonar ben equilibrades i les veus femenines, habitualment tendents al crit i a emetre sons un tant crispats, van controlar molt bé l’emissió i l’expressivitat. Tota la massa coral va lluir una amplia gamma de recursos, dels pianissimos al forte, sense sonar estridents i ferir les orelles d’un públic molt més atent i concentrat que altres vegades.

L’Escolania de Montserrat va assolir un triomf personal, amb una interpretació esplèndida, fent gala d’unes veus pures i prou potents per arribar, malgrat estar situats al darrere de tot, amb molta nitidesa, angelical presència i amb resultats extraordinaris.

El tercet solista era de luxe, començant per la futura Kundry de la temporada vinent, la poderosa Anja Kampe, que en tot moment va projectar magníficament, tret de que al estar situada amb la massa coral, quan tots cantaven forte i tan sols en els fragments finals, va quedar en algun moment tapada. Preveig una Kundry més que interessant, ja que la veu és d’ample registre i poderós centre, amb una veu que corre força i amb projecció incisiva i intensa.

El duet masculí estava integrat pel tenor anglès Ian Bostridge, molt més contingut de gestualitat que quan fa els seus habituals números en els concerts de lied, tot i que el joc de cames es sempre sorprenent per poc heterodox i el baríton suec Peter Mattei, de voluminosa i sonora veu, tot i que poc baritonal, com ja és habitual en aquesta corda i en els nostres dies, però de musicalitat colpidora en el fragment final del “Strange Meeting”, on fins i tot s’ha permès treure una zona greu fins aquell moment ignorada.

Ambdós van estar esplèndids i durant les seves intervencions van aconseguir els moments de màxima concentració, gràcies a les seves capacitats expressives i a l’acurada tasca del mestre Boder, que va saber crear el clima sonor adient.

Feia molt temps que no escoltava un concert d’aquesta qualitat al Liceu. Tenia por que com ens tenen acostumats, aquest fos un concert per farcir la temporada, poc preparat i amb un cert esgotament interpretatiu, al trobar-nos quasi al final d’aquest cicle, però sortosament em vaig equivocar i em vaig endur una de les més grates sorpreses d’aquesta temporada.

Al final i no sense posar-hi molt de part d’aquells espectadors que ens vam quedar embadalits amb el resultat final, per l’altíssima qualitat del que acabàvem d’escoltar, el poc públic (una mica més de mitja entrada) va premiar l’actuació amb entusiasme. Estic segur que dimarts vinent succeirà el mateix, ja que creieu-me quan us dic, que és el millor concert de fa molts anys a les temporades del Liceu.

Quan entràvem al teatre la colònia alemanya que estiueja als voltants del Cap i Casal, cantava, Rambles amunt i avall, l’eufòria per la victòria futbolera. Al sortir faltava molt poc per que la Roja fes esclatar l’eufòria en forma de clàxons i coets. Estàvem lluny del concentrat món que pocs minuts abans m’havia portat a un dels moments més plaents de la temporada 2009-2010, però en qualsevol cas m’agrada veure la gent contenta.

Dimarts vinent, 6 de juliol, tots aquells que us estimeu la música en majúscules i ben feta, no podeu perdre l’ocasió, estic segur que m’ho agraireu. No em faria res tornar-hi.

Imprescindible!

19 comments

  1. JaumeM

    Molt bona i precisa critica. A mi també me ha agradat molt el concert, incloent la percussió que tenia molt treball. Tot l’escenari ben ple, els solistes quasi no tenien per on sortir. El comportament dels assistents també ha estat a la a la mida, molts pocs sorolls sobreafegits i una bona estona de silenci després del pianissimo Amen, per assaborir el final.

    M'agrada

  2. José Luis

    Si no fos perquè ja ens tens acostumats, m’hauria sorprès aquesta impecable crònica i et preguntaria com aquella amiga que ara no recordo: PERO TÚ CUANDO DUERMES!
    Encara que amb una certa por, anava amb ganes de veure si aquesta obra tan considerada però que a casa mai m`havia portat al cel ho aconseguia, i resulta que potser ha sigut el concert al que he viscut mes nombroses, variades e intenses emocions dels darrers anys. No descobriré jo ara que es tracta de una obra mestre i capital, però sí que vull destacar que està magníficament construïda, intercalant àrees de un cert repòs entre tremendes tensions que d’altra forma esgotarien qualsevol resistència.

    No sabia que Bostridge fos tan teatral, però ahir les seves postures i actitud li donaven un toc de teatralitat i una certa agressivitat que no venia gens malament: El soldat mort mira reptadorament al públic… I com canta, quin luxe. I el baríton potser amb no tantíssima personalitat, però perfecte i molt càlid. I la soprano, un Lacrimosa que no oblidaré mai. Jo no vaig notar que quedessin mai tapats. I la orquestra gran i la petita! Es a dir, que se’ls hi pot demanar mes… vaja, vaja. Em pregunto, i potser es una obvietat, si tocar al escenari no millora molt la seva sonoritat. I els cors (el de nens, crec que li faltava un puntet de sobrenaturalitat, potser eren massa grans), i la direcció, i fins i tot la il•luminació, que segurament era la rutinària, però ahir ajudava a la creació de moments màgics. No molts (encara que sempre masses) tossidors, no aplaudiments criminals abans d’hora sinó el que correspon, prolongats, fins que es va començar a retirar l’orquestra … una funció inoblidable.

    A la sortida , a les Rambles es va sentir una explosió d’alegria, i vaig arribar a casa pensant que España guanyava, i resulta que anaven 0-0: Era el penal aturat o el anul•lat. Però, Joaquim, el que dius t’honora molt. I no m’ho acabo de inventar ara: Quan veig algú que s’alegra de l’alegria aliena sé que estic davant d’un ben nascut (i ben estimat)

    JaumeM, també estic d’acord: La percussió es mereix el comentari.

    M'agrada

  3. maria teresa

    Peça per mi desconeguda, pero que desde el primer moment que la vaig veure programada, vaig tenir ganes de veure, mes per el trio d’intèrprets que per altra cosa, ho he de dir.
    Peró ahir, la força de la musica de Britten, la bellesa de les veus i la qualitat del text d’Owen van fer que estés absolutament concentrada i atenta a tot el que passava damunt l’escenari,que crec que no havía vist mai tant ple en un concert.
    Fantàstica vetllada!

    M'agrada

  4. raimon

    Ahir anava al Liceu una mica preocupat. El War Requiem és una obra impressionant, és un diàleg entre la Missa de Rèquiem i els poemes d’Owen preciós i original, amb una música que captiva. Ja comptava amb què el cor estaria bé, amb que els solistes ho farien bé; però em feia por l’orquestra; havia mirat a la web del Liceu per si hi hauria una orquestra de cambra a més de l’orquestra de la casa; es deduïa que seria la mateixa orquestra la que faria els dos papers d’orquestra simfònica i de cambra; quina por. Però anava convençut que, com sempre, hi hauria prou elements per a poder gaudir d’una obra que m’impressiona.
    La meva localitat al Liceu és lateral i es perd visibilitat a la part de l’escenari just on hi varen col•locat l’orquestra de cambra i els dos solistes masculins; no els vaig veure en tot el concert. Un cop més la trista satisfacció d’estar en un teatre de construcció recent i visibilitat penosa; com és evident, no vaig poder gaudir de la teatralitat que expliqueu del tenor.
    Va començar el concert i ja des del primer moment es notava que estava passant alguna cosa important. L’orquestra estava sonava molt, però molt bé; intervencions solistes afinades i ajustades; les intervencions de les dues orquestres es lligaven perfectament; hi havia una direcció clara, precisa; els cors magnífics; els solistes extraordinaris … Ja cap el final, aquell diàleg en el Libera me: … “jo soc, amic, aquell a qui vas matar” … es va ficar, com sempre que el sento, molt a dins meu; i aquell sentiment pacifista, d’amor a la gent, un cop més em va colpir del tot.
    Estic d’acord, Joaquim, en que va ser un concert memorable, totalment d’acord. La pregunta que suposo que ens fem molts: per què ahir va sonar tan bé l’orquestra del Liceu? Per què normalment sona tan malament? Ara mateix m’és igual … la meva felicitació més entusiasta a tots els que ho varen fer possible.

    M'agrada

  5. joanela

    Per a mi lo millor de la temporada, no l’havia escoltat mai en viu. Britten m’agrada molt i este War Requiem es grandiòs musicalment i de contingut. Els versos en ressonen encara al cap” jo soc el enemic que vas matar, amic meu”.

    M'agrada

  6. Dos preguntas:
    ¿Tiene descanso o la interpretan seguida?
    ¿A qué lado se coloca la orquesta de cámara y los solistas masculinos?
    Mañana tengo que ir a por la entrada… Y preferiría verles.

    M'agrada

    • Marga, no te lo pierdas.
      És veritat que em vaig deixar un detall que jo vaig trrobar de molt bon gust i és l’adequació lumínica durant les diferents parts del Rèquiem dependent de si era l’orquestra de càmera i els solistes masculins els que tocaven i cantaven o si era tota l’orquestra i el cor. Magnífica solució.
      També vaig notar ahir i aquesta tarda (Pikovaia Dama) també, que la intensitat lumínica de la sala, durant els intervals és molt més alta. O bé en canviat les bombetes o l’han posat al màxim d’intensitat. No us en heu adonat? M’ha semblat estrany en un moment que s’hauria de mirar l’estalvi, però potser no té res a veure.

      M'agrada

  7. raimon

    Els cantants i l’orquestra de cambra es col·loquen a la dreta mirant des de la posició del public. No hi ha descans. La durada és aproximadament d’una hora i 35 minuts … i es fa curta, curta … GENIAL.

    M'agrada

  8. Jose Luis

    La crítica de “El Pais” subraya con toda razón la labor de Boder.

    Aprovecho para recomendar a cualquiera que piense ir mañana (y yo también volvería), el enlace que ha dejado Assur en el post de Wilfred Owen con el texto en catalan de sus poemas, que brillan por su ausencia en el tríptico que ofrecen a la entrada, cartoncillo brillante y todo, pero al que le falta lo imprescindible. Aunque fueran un par de folios en papel de fumar, ojalá hubieramos dispuesto de esos textos.

    M'agrada

  9. Muchas gracias por la información. No pensaba perdérmelo por nada del mundo, pero aún no había sacado la entrada. Iré mañana.
    Lo del descanso lo preguntaba porque quería ir a cenar después y tenía que calcular horas.
    ¡Qué ganas!

    M'agrada

  10. KÀTIA

    Companys,voldria fer-vos un comentari.Dilluns passat vaig veure La Dama de Picas,no cal dir que vaig surtir encantada però no es això el que vull dir-vos.En el primer entreacte,el meu fill i jo estàvem asseguts al passadís del quart pis petant la xerrada i de sobte va apareixer “por la lejanía”una noia altissima vestida amb uns shorts tan curts qe se li veia el pompis,una samarreta de tirants que li penjava per tots costats,unes passes enrera un noi amb la mateixa vestimenta i els dos amb unes magnifiques wambes de coloraines.Ah!! els dos portàven penjada a l’esquena una motxila enorme.A veure,m’importa relativament,però recordo que en vida del meu marit li feien posar corbata i com erem proletaris i anàven al quart pis haviem de entrar per la porta de Sant Pau i començar la purga de les escales.Crec que “ni tanto ni tan calvo”.Ah això sí en aquests dos turistes tothom sel’s va mirar però ningú vam obrir la boca.

    M'agrada

  11. José Luis

    Katia, això de que comencis amb un “Companys”, m’ha arribat al anima… cada dia m’agrada mes aquest bosc.

    Per el que fa a la teva experiència, ja ho dius tu: entre poc i massa. Per si et serveix de consol, un dia vaig veure un espècimen al primer pis de l’Auditori, jugant a marcianitos durant el concert. No a la mitja part, no: mentre tocava l’orquestra.

    M'agrada

  12. bocachete

    Com la parella de senyores ja grans que al Palau, ja fa uns anys, a mig moviment d’una simfonia (no recordo quina) van treure un paquetet de paper d’alumini, el van desembolicar i van començar a menjar-se unes madalenes, d’aquelles que van pessigant i portant-se el trosset a la boca, res de res: allò si que va ser una escenar inesborrable. :’ )

    Vaig anar ahir al War requiem: esplèndid i esborronador. Realment, un gran concert. Voldria agrair-t’ho, Joaquim, perquè tot i que en un principi havia pensat d’anar, no vaig treure’n l’entrada i arran de la crítica al blog em vaig animar a anar-hi i ha valgut la pena. De fet, no va costar gens ni mica trobar entrada i, de fet, un cop a dintre, es podia triar lloc a qualsevol pis, que no sé si arribaria a un 60 % d’entrada. Els tres solistes, francament bé. Sí que és curiosa la coreografia del tenor, un pèl forçada. El baríton, magnífic. I la il·luminació canviant, una troballa.

    M'agrada

  13. Retroenllaç: ¿Hay alguien?

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: