GALA RICHARD TUCKER 2016

Avui tenim a IFL la cita anual amb la Gala Tucker, una ocasió immollorable per calibrar l’estat vocal d’algunes de les millors veus del moment, alhora que escoltar el bo i millor de la nova fornada de veus nord-americanes amb el premi que la Fundació Richard Tucker atorga a la millor veu jove, que com no podia ser d’altra manera aquest any ha recaigut en la immensa Tamara Wilson, cantant que darrerament he portat molt a IFL i que espero que sigui per molts anys tot i que compleix tots els estàndards de grans i prometedores veus de senyores immenses que per raons diverses han enlluernat en els primers anys de la seva carrera i que després han desaparegut de manera premetura (Marc, Sweet, Eaglen, Dunn…) Continua llegint

ELS COMIATS DE RENÉE FLEMING: DER ROSENKAVALIER A BOSTON (Graham-Hawlata-Morley;Nelsons)

Renée Fleming (Marschallin) Susan Graham (Octavian) a Der Rosenkavalier amb la BSO i Andris Nelsons Fotografia de Winslow Townson, cortesia de Boston Symphony Orchestra

Renée Fleming (Marschallin) Susan Graham (Octavian) a Der Rosenkavalier amb la BSO i Andris Nelsons Fotografia de Winslow Townson, cortesia de Boston Symphony Orchestra

Després de Salome, l’any 2014 i Elektra l’any passat, la Boston Symphony Orchestra sota la direcció del seu titular Andris Nelsons va inaugurar la temporada de la cèlebre orquestra nord-americana amb una altra òpera straussiana, la celebèrrima Der Rosenkavalier, amb Renée Fleminng de protagonista, en un moment sensible de la diva que ja ha anunciat la retirada dels  escenaris, tot i que encara ha de cantar aquest mateix rol a la ROH i en el MET, al final de la temporada novaiorquesa en el que tot fa preveure que serà el comiat dels escenaris.

És lògic que Fleming es retiri amb aquest rol emblemàtic de la seva carrera (el va cantar per primera vegada l’any 2000 al MET), un rol meravellós que ens parla entre moltes altres coses del pas del temps, el pas del temps que als seus 57 anys marca el comiat proper i intel·ligent d’una carrera estel·lar i gloriosa. Continua llegint

UN CONCERT AMB RENÉE FLEMING

Renee Fleming - The Melbourne Symphony Orchestra, dirigida per Sir Andrew Davis. Photo: Supplied

Renee Fleming – The Melbourne Symphony Orchestra, dirigida per Sir Andrew Davis.
Photo: Supplied

De mica en mica Renée Fleming ens va acostumant a no veure-la tan sovint com anys enrere quan era la soprano de referència absoluta. Renée Fleming tot limitant sempre el seu repertori i les seves aparicions a comptats i prestigiosos escenaris operístics, era un nom imprescindible de les millors temporades, de les produccions més esperades  i dels teatres i directors de referència. Sense que la seva carrera s’hagi vist afectada per un declivi vocal escandalós, va espaiant aparicions, o li van espaiant, però el cas és que la llei de vida també es compleix per a ella, de la mateixa manera que en el seu moment va ser el relleu de les grans sopranos que van abraçar el repertori líric i líric spinto dels anys 70 i 80, tant de l’òpera italiana i francesa, com de l’alemanya, si bé de tots tres repertoris ella va ser prou curosa i sobretot intel·ligent en escolir aquelles òperes que li esqueien més. Continua llegint

MARIA CALLAS LA CASTA DIVA

Norma Callas (2)Feia temps que la versió més triada no es distanciava tant des d’un bon inici com en aquesta ocasió, ja que a la 7 no li calien ni els suports explicitats en els comentaris que alguns heu escrit, ella sola i el seu poder ha obtingut 44 tries, és a dir el 21% de les tries totals (209).

Potser a Callas, perquè la 7 és Maria Callas per si algú no ho havia esbrinat, li faltaven unes “rivals” més a la seva alçada. Sabia que sobretot sense el Casta Diva de Caballé o en menor mesura el de Sutherland, ambdues presents en la darrera tria i per això descartades d’aquesta, l’elecció perdia d’entrada competitivitat, però per això vaig intentar portar 9 versions que li posessin les coses una mica més complicades, no ho vaig aconseguir ja que la segona casta diva més triada va quedar a 15 tries. Continua llegint

EL VÍDEO DE THE MERRY WIDOW (Fleming-Gunn-O’Hara-Shrader-Allen;Stroman-Davis)

A tots els que vareu gaudir amb The Merry Widow del MET o tots els que vareu triar qualsevol altre opció abans que pagar l’entrada al cinema, i tots els que us va semblar una “cursilada” sideral o tots als que la Fleming us va entusiasmar o a tots els que la vareu trobar passada de laca i que la faixa li oprimia la veu, o tots els fans de Kelli O’Hara que voldran tenir immortalitzada per sempre més a la seva diva de Broadway en el seu debut al MET novaiorquès i a tots els que la producció de la divinitzada Susan Stroman els va semblar impròpia de la fama de la directora i també d’un teatre tan prestigiós, o tots aquells que no poden admetre que Nathan Gunn ja no pugui ensenyar els pectorals provocant l’esglai de platees i galliners amb binocles i tots els que no entenen com la direcció de Sir Andrew Davis podia ser tan poc vienesa i seductora, o els escandalitzats de la lliga pro homofòbia que encara s’han de recuperar en veure que el Njegus de Carson Elrod té més ploma que el diablo de Miguel Bosé, o tots els que no la vareu veure i malgrat el que us vaig dir a l’apunt pertinent me l’heu demanat, la desitgeu tenir, tornar a veure o senzillament passar olímpicament d’aquest apunt, aquí la teniu. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2014/2015: THE MERRY WIDOW

El Metropolitan presenta aquesta temporada una nova producció de Die lustige Witwe, l’opereta de Franz Lehár possiblement al costat de Die Fledermauss de Johann Strauss fill, la millor i més coneguda de les operetes  vieneses.

El teatre novaiorquès presenta la tradicional versió en anglès que s’utilitza en els països anglosaxons, i dos repartiments importants, el primer amb Andrew Davis dirigint a Fleming, Gunn, O’Hara, Shrader i Allen, i el segon quasi o sense el quasi, més important que el primer amb Fabio Luisi dirigint a Graham, Gilfry, de Niese, Costello i Opie. No cal dir que la versió que el MET ha triat per ensenyar al món és la primera, amb l’Hanna Glawari de la diva Fleming. Continua llegint

EL MEIN ELEMER! MÉS TRIAT: LISA DELLA CASA

La soprano suïssa Lisa Della Casa cantant el monòleg Mein Elemer! del primer acte d’Arabella de Richard Strauss, ha estat la més votada en la tria que us vaig proposar fa una setmana.

Segurament el que més hagués sorprès hagués estat que la més triada no hagués estat ella, per tant la tria ha esdevingut previsible, ja que hi ha quasi unanimitat en el món operístic (quelcom que és difícil aconseguir) en considerar-la com la millor Arabella, i escoltant-la una vegada més, no hi ha dubte que és difícil cantar amb l’exquisida musicalitat, l’elegància i l’estil que ho feia ella en tot el que cantava, però en el rol d’Arabella encara més. Hi ha rols associats per sempre més  a un cantant i aquest n’és un cas prou evident. Continua llegint

EL MORGEN MÉS TRIAT ÉS EL DE JESSYE NORMAN

Jessye Norman

Estic content, molt, aquesta tria us ha motivat i hem aconseguit 174 vots, és a dir, des de que varem començar a fer les tries en el mes de setembre de l’any passat , aquesta ha estat la més votada i a molta distància de la “Chanson triste”, que fins ara havia estat l’edició més participada.

Els 174 vots s’han repartit de la següent manera: Continua llegint

ARABELLA A SALZBURG (Fleming-Hampson-Müller-Behle;Klepper-Thielemann)

Salzburg va optar durant el “convuls regnat” del malaurat Gerard Mortier per intentar obviar del glamur dels grans noms a la recerca d’un aprofundiment de les propostes, tan escèniques com musicals. El repte va tenir resultats dispars, encerts i fracassos, i malgrat que serà difícil que el festival salzburguès, en les edicions pasqual i estiva, retornin a aquell esplendor “karajanià”, segurament perquè actualment no es disposen de cantants que ho facin possible, sembla que l’intent involucionista existeix en la ment del gran Christian Thielemann que es fa càrrec del festival de Pasqua, i de moment no tant a l’estiu, en un camí encara per decidir.

Thielemann ha substituït el monopoli de la Berliner Philarmoniker, suposo que mentre ell no en sigui director (el seu gran objectiu), que ha marxat a Baden Baden, un altre exemple del glamur luxós sense un projecte artístic, amb la fabulosa Staatskapelle de Dresden i les produccions compartides amb la Semperoper, per intentar imposar la seva concepció operística, que hom sap que no és precisament rupturista, potser en un intent més de ser el veritable successor de von Karajan en tots els aspectes possibles. Continua llegint

EL VÍDEO DE RUSALKA AL MET (Fleming-Beczala-Zajick-Relyea-Magee;Schenk, Nézet-Séguin)

rusalka_met

A tots aquells que no vareu poder anar al cinema, als amants de les produccions clàssiques, dels comptes i de la fantasia waltdisneyana, de la tradició de les produccions luxoses, de les grans escenografies i del cartró pedra ben convincent, a tots els que només llegir el nom de Renée Fleming ja us posi catàrtics, als fans de Beczala, als amants de l’òpera eslava, als fascinats per Rusalka i als nostàlgics d’una manera d’entendre l’òpera en fase d’extinció, als interessats en els direccions de Yannick Nézet-Séguin, als col·leccionistes de vídeos,  als mitòmans i als qui creuen que amb Dolora Zajick s’extingeix la mezzosoprano de raça dramàtica, als que cerquen motius i proves per abominar de la tradició, als que són feliços portant-me la contra, als que s’estimen més no pensar gaire, als que detesten i als qui idolatren a Herheim, als que ja la van veure tot just fa una setmana i volen insistir,  a tots ells és molt probable que l’apunt d’avui els faci feliços. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: RUSALKA

Rusalka és una òpera meravellosa, d’una inspiració melòdica aclaparadora i d’una riquesa i intensitat orquestral de clara influència wagneriana. El tractament vocal requereix de cinc excel·lents cantants i si la producció és prou engrescadora de ben segur tenim garantida una vetllada operística de primera magnitud.

En la representació que ahir varem presenciar des dels cinemes de mig món de la temporada del MET, va mancar sobretot una producció que em fes mínimament digerible una historia que a hores d’ara ni em sedueix ni m’interessa, o se m’ofereix quelcom més que la història de la sireneta i el príncep insaciable o m’estimo més escoltar-la, ja que la fidelitat al llibret original tal i com ens l’ofereix el teatre novaiorquès amb una producció avorridíssima i amb un treball d’actors absolutament nul, malmet la bellesa de l’òpera.

La producció d’Otto Schenk és un llast massa gran i de res serveix admirar el detallista naturalisme d’una escenografia fidelíssima al llibret original, que potser farà feliços a tots aquells que volen veure el que està escrit, sense necessitat de pensar res, tot ben mastegat. Continua llegint

CLAUDIO ABBADO: STRAUSS i WAGNER (Fleming,Urmanana,Fujimura,Treleaven,Pape) Lucerna 2004

Claudio Abbado al Festival de Lucerna, 13 d'agost de 2004

Claudio Abbado al Festival de Lucerna, 13 d’agost de 2004

Avui vull insistir en el record a Claudio Abbado amb una aportació del gran director italià a l’obra de Richard Strauss i Richard Wagner.

El Festival de Lucerna de l’any 2004 es va estrenar amb una vetllada que es preveia memorable i que malauradament no ho va ser per culpa de la cancel·lació de Ben Hepner, el tenor canadenc que ja començava a mostrar signes de clamorós defalliment vocal i que va ser substituït per John Treleaven, el tenor anglès que llueix tanta seguretat com mediocritat vocal i planor interpretativa. Si l’obra no hagués estat Tristan und Isolde, i l’acte programat el segon, potser aquesta substitució no hagués estat tan determinant en la valoració global del concert, ja que la luxosa Orquestra del Festival de Lucerna sota la direcció en plena sintonia amb el mestre Claudio Abbado i amb un repartiment que incloïa a una Violeta Urmana en pleníssima forma i que per a res feia presagiar el seu Götterdämmerung actual, René Pape i Mihoko Fujimura, augurava una vetllada esplèndida.

Cal dir que en aquesta sessió l’orquest Continua llegint

EL VÍDEO DE LA GALA TUCKER DEL CENTENARI

Richard_Tucker

Un any més el Avery Fisher Hall del Lincoln Center de Nova York va ser l’escenari de la Gala Tucker, però la de l’any 2013 celebrada el passat 17 de novembre tenia un caire especial, ja que era la de la celebració del centenari del naixement del gran tenor nord-americà.

La Richard Tucker Music Foundation organitza cada any  el concurs per a promocionar els joves cantants nord-americans i llegint la llista des de 1978 que es va atorgar per primera vegada, i tret d’alguns noms, els menys,  que no han acabat de consolidar-se i lògicament els anys que es va declarar desert, la impressió per els noms premiats i la posterior carrera, és enorme: Continua llegint

RENÉE FLEMING AL PENTHOUSE DEL LINCOLN CENTER: Un tribut a la música nord-americana (vídeo)

Renée Fleming al Penthouse del Lincoln Center, 10 de maç de 2012

Renée Fleming al Penthouse del Lincoln Center a Nva York, 6 d’abril de 2012

Avui ens traslladem al Penthouse del Lincoln Center de Nova York, un petit teatre estil Foyer del Liceu, però de luxe i amb unes vistes espectaculars, on es celebren concerts i recitals de cambra en un entorn realment  especial, per assistir a un concert de la soprano Renée Fleming acompanyada per la Orpheus Chamber Orchestra i amb la intervenció com a invitat de Josh Groban i de la germana de la soprano, acompanyades d’una banda de soul, per oferir-nos un tribut a la música nord-americana i amb un apartat especial al teatre musical, del que durant aquest cap de setmana en faig una especial menció, arran del concert que ofereix l’OBC avui dissabte i demà diumenge.

El programa és el següent: Continua llegint

CAPRICCIO A VIENA: Fleming-Skovhus-Schade-Eiche-Rydl-Kirchschlager;Eschenbach-Marelli (vídeo)

Renée Fleming intentant decidir que és primer, la música o el vers, a Capriccio, producció de Marc Arturo Merelli a la Staatsoper de Viena 2013.

Renée Fleming intentant decidir que és primer, la música o el vers, a Capriccio, producció de Marc Arturo Marelli a la Staatsoper de Viena 2013.

Avui deixeu-me reposar una mica, aquests dos dies han estat una mica esgotadors, i no és que s’hagi acabat el material, encara tinc un altre apunt per acabar, de moment, amb el tema prou interessant del Liceu, però estic una mica col·lapsat i necessito pair tota la informació que m’arriba, i encara us diré més, em cal contrastar-la una mica, no fos cas que l’esguerrés.

És per això que avui us deixaré un vídeo, amb un únic enllaç, per tant de qualitat digne però modesta, de la darrera òpera de Richard Strauss, Capriccio que s’ha representat a Viena el dia 27 de juny d’enguany, sota el següent repartiment: Continua llegint

RENÉE FLEMING AL MUSIKVEREIN

 

Renée Fleming

Renée Fleming

El passat 11 de desembre la soprano nord-americana Renée Fleming va fer un recital a la famosa Goldener Saal del Musikverein de Viena, acompanyada al piano per Maciej Pikulski, oferint un programa d’exquisides essències vieneses.

L’estil de Fleming és ideal per aquestes cançons d’elegant decadència estilística del tombar del segle XX que van conferir tot un ideari estètic entre el tard-romanticisme, el Jugendstil i l’impressionisme.

La sumptuosa veu  de Fleming, llueix malgrat el lògic desgast del anys, de manera brillant en aquest món que ella sap recrear amb les tonalitats càlides, daurades i crepusculars.

Aquí us deixo el recital fragmentat i al final el pertinent enllaç per baixar-lo tot sencer. Una exquisidesa, us ho asseguro Continua llegint

INSISTINT AMB L’OTELLO AL MET 2012 (Botha-Fleming-Struckmann;Bychkov-Moshinsky)

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d'Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d’Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

El 28 d’octubre us vaig deixar aquest apunt:

Segurament no és la millor versió possible, però sempre és una òpera del MET i ofereix prou al·licients i qualitat, a part d’una copia en una magnífic format HD, per decidir-vos a baixar-la. No cal dir que tots els que no vareu poder anar al cinema, i també tots aquells que vulgueu repetir-la, la teniu ara a disposició.

També us deixo els enllaços d’àudio de la mateixa representació, serà interessant comprovar com resulta la representació sense les imatges, guanyarà?, ja us dic jo que sense veure la poca capacitat d’actor i la imatge monolítica de Botha, el seu aspecte vocal guanya bastant i potser és el contrari que succeeix amb StruckmannContinua llegint

EL MET AL CINEMA: OTELLO

Johan Botha i Renée Fleming (Otello al MET 2012)

Tenia ganes de veure aquest Otello, en primer lloc per ser una de les meves òperes predilectes, una òpera d’una perfecció formal, dramàtica i musical extraordinària. Una òpera que necessita tres cantants/actors imponents, que amb l’ajuda imprescindible d’un director musical i un director escènic de primera categoria aixequin una de les òperes més perfectes que s’han escrit mai.

No fa gaires dies parlàvem, arran de les representacions de La forza del destino al Liceu, de la precarietat de les veus verdianes a l’actualitat. Doncs bé, tant la ROH com el MET han demostrat que són capaços de programar Otello, amb dos repartiments diferents i quasi en la seva totalitat, sortir-ne victoriosos, i si amb la Desdemona la cosa no sembla gaire complicada, amb el rol d’Otello, òbviament si, com també amb el de Iago. Però sortir-ne victoriós a vegades no és suficient.

El Metropolitan dels darrers anys es caracteritza entre altres coses, per la varietat de directors orquestrals, d’ençà que el mestre Levine ha hagut d’anar deixant per problemes de salut, la quasi omnipresència en el fossar de totes aquelles òperes que es retransmetien per la TV. No tots els mestres que hem vist en els darrers espectacles estan a l’alçada del que esperem del teatre novaiorquès, però en el cas d’aquest Otello, han comptat amb Semyon Bychkov, un dels directors més interessants de l’actualitat i no precisament dels més mediàtics, encara que Verdi no crec que sigui el repertori més idoni o al menys que m’interessi més del director nascut a Sant Petersburg fa seixanta anys. Continua llegint

EL VÍDEO D’ARIADNE AUF NAXOS A BADEN BADEN AMB THIELEMANN I FLEMING

Renée Fleming (Ariadne) a Ariadne auf Naxos a Baden Baden 2012. producció de Philippe Arlaud

Renée Fleming, potser la soprano straussiana més genuïna de l’actualitat ha incorporat un del rols que li mancaven del repertori del compositor bavarès, Ariadne d’Ariadne auf Naxos en el prestigiós i luxós festival d’hivern de Baden Baden, la localitat termal alemanya que s’ha proposat ser un referent tant al hivern com a l’estiu en l’àmbit del glamur musical i operístic.

Per l’ocasió s’ha envolta a la diva nord-americana del bo i millor, o quasi, començant per la més straussiana de les orquestres, la fabulosa Staatskapelle de Dresden sota la direcció del sumptuós Christian Thielemann i d’un repartiment quasi perfecte, amb Robert Dean Smith com a Bacchus, la magnífica Sophie Koch com a compositor ideal i ai las! amb l’anodina Jane Archibald com a Zerbinetta.

Per la producció es va optar per una proposta escènica del sempre poc interessant i colorista Philippe Arlaud, del que ja coneixem al Liceu un Andrea Chénier amb l’omnipresent tall de la guillotina que ens amargava cada final d’acte.

L’embolcall musical és  luxós gràcies a l’extraordinària paleta orquestral que Thielemann serveix amb tot luxe de detalls, des de la visió més cambrística del pròleg a l’explosió sonora del final de l’òpera, amb la calidesa de la Staatskapelle de Dresden per reafirmar un cop més que és l’orquestra ideal per interpretar a Richard Strauss. Continua llegint

EL 2011 QUE ABANDONEM

Demà deixarem enrere el 2011 un any especialment trist i lleig per moltes qüestions universals i personals, però també ha estat un any ple de coses magnífiques i per tant què millor que treure a relluir tot allò especialment bo i oblidar-nos de les imatges negatives que no farien més que desanimar-nos de cara a un 2012 incert.

Aquest repàs em permetéreu que el centri a l’entorn de IFL en un intent de reflectir en any intens i farcit de fites que intentaré resumir en 12 recordatoris destecats en negreta, un per cada mes i que no tenen altre finalitat que intentar transmetre optimisme i recordar els bons moments que he viscut amb tots vosaltres.

Així doncs, som-hi!: Continua llegint