IN FERNEM LAND

OBC: EL MESTRE GONZÁLEZ S’ESTRENA


Ahir divendres es va inaugurar la temporada de l’OBC i amb ella, el mestre Pablo González es presentava a l’Auditori ja com a titular, tot i que aquest estiu ja va dirigir el Rèquiem de Verdi al Festival de Peralada, però no a la seu i amb el públic de l’orquestra.

L’expectació era gran i va fer que fins i tot l’alcalde Hereu, molt poc propens a deixar-se veure en els actes musicals de la ciutat, assistís al concert com a mostre de suport al nou director, però no succeí el mateix amb el public. L’Auditori mostrava masses buits en la primera nit. Feia molt tempos que no veia la sala Pau Casals així.

Ho haurem d’argumentar com una mostra evident de la crisi, amb una baixada notable d’abonats i poca gent disposada a gastar-se entre 45 i 18 euros per anar a escoltar l’OBC i el seu flamant director titular.

Veurem que passa en la resta de cicles simfònics i en les funcions del Liceu, per acabar de fer un diagnòstic de la incidència d’aquesta crisi, en l’assistència i/o consum d’esdeveniments culturals.

Jo per força hauré de reorganitzar la meva agenda cultural i mentre la situació econòmica particular sigui la que és, al final de la crònica valoraré la meva impressió, basant-me en quelcom tan subjectiu com el hipotètic retorn a les meves butxaques dels diners invertits, amb correspondència a la satisfacció rebuda.

La inversió d’aquest concert ha estat de 18€ (entrada de 2on amfiteatre). Som-hi doncs.

El programa que ha estat triat per aquesta inauguració era del tot potent i de gran exigència.

A la primera part s’ha triat el delicat, suggeridor i climàtic, Prélude à l’aprés-midi d’un faune de Claude Debussy i la Música del no ser del compositor barceloní, Ramon Humet (1968), un encàrrec de l’OBC i la Fundació Autor.

A la segona part, l’extensa, tensa i dramàtica setena simfonia de Dmitri Xostakóvitx, l’anomenada Leningrad.

Si a la delicada i molt cuidada versió de l’obra de Debussy, li hagués trobat una mica  més de misteri, potser m’hagués agafat l’obra de Humet amb més interès, però us he de confessar que l’après-midi, quasi s’ha produït a quarts de deu del vespre.

El mestre González ha cuidat molt el so i s’ha recreat en aquest preludi tan climàtic, però sense desvetllar-me en cap moment imatges poètiques i evocadores. Tot sota control, però m’ha mancat l’atmosfera idònia per sentir-me atret per la suggestió proposada per Debussy.

L’obra de Humet, la quota catalana i contemporània del concert d’aquest cap de setmana, m’ha interessat en els primers minuts, ja que la riquesa tímbrica, amb multitud de colors d’una amplíssima paleta orquestral, té troballes que però, de mica en mica, m’han anat desencisant. Ha de ser molt potent una obra, per tal de que em mantingui durant més de 20 o 25 minuts, en permanent estat d’atenció, si únicament hi ser trobar  brillants efectes orquestrals. Em mancaven més coses i repeteixo que jo no l’has he sabut trobar.

En acabar la primera part he pensat el compte corrent amb l’Auditori estava en un descobert de -9 €.

Recordo amb especial impacte les darreres versions de la Leningrad amb l’OBC, ja que totes dues em van electritzar. Curiosament totes dues dirigides per directors espanyols: la primera en una versió molt potent de Jesús López Cobos i la darrera, també en el record, de Víctor Pablo Pérez.

Doncs bé la tercera, i també amb un director espanyol, l’asturià Pablo González, m’ha deixat més aviat fred, tot i que m’agradaria matisar el terme, ja que no m’agradaria que alguns pensessin el que no és.

Penso que programar un obra com aquesta en el primer concert de la temporada, té els seus riscos. Penso jo, que calia, per obtenir millors resultats, programar-la un cop l’OBC i el seu mestre ja s’haguessin familiaritzat una mica més. També quan el mestre s’hagués familiaritzat amb la peculiar acústica de l’Auditori, doncs ahir em va semblar que l’equilibri dels diferents plans sonors, entre les diferents famílies, era millorable. A la sortida algú m’ha comentat que era la primera vegada que el mestre González dirigia aquesta obra, no ho sé, però en qualsevol cas la complexitat, no tan sols tècnica d’aquesta simfonia, em fa l’efecte que aconsellava programar-la més endavant i deixar per aquest concert inaugural alguna cosa més “lleugera”, per no incomodar a les autoritats.

A part de la broma, la simfonia ha estat molt ben controlada i en tot moment el so en que ja ens té acostumats l’OBC, va brillat, amb una corda neta i de so bellíssim, amb uns violins especialment inspirats, i tota la secció de fusta lluint en general i malgrat algun nerviosisme esporàdic d’algun solista, un so de qualitat. Espectaculars en molts moments els metalls i també la percussió. Res a dir, l’orquestra va acabar la darrera temporada brillant i comença, després de les llargues vacances, de la mateixa manera, amb un bon nivell, però les obres també estan fetes amb ànima, i això s’ha de saber transmetre.

La simfonia Leningrad, amb un transfons històric terrible, és molt dramàtica i si alguna cosa recordo de les dues versions esmentades, era la tensió constant i sense defallença i ahir això no em va passar.

A moments se’m va fer feixuga, la tensió dequeia i malgrat que el discurs era sempre cuidat i en els temps més lents, quasi de so preciosista, el drama soterrat de la resistència ferotge de la ciutat, no l’albirava per enlloc.

Brillant, espectacular, però mai dramàtica, mai esfereïdora. No m’ha emocionat, no m’he esborronat. Esperava aquell moment o l’altre, però no, tot anava succeint davant meu, sense que per l’espinada no traspasses cap descarrega, ni a la panxa rebés cap cop de puny.

Estic convençut que amb el mestre González viurem grans moments musicals, es nota, es veu a venir, però per a mi en el concert d’ahir, hi va mancar una cosa essencial, l’ànima.

Saldo amb l’Auditori 8,00 € (aquest saldo serà acumulatiu i si en propers concerts la cosa millora, l’anirem cobrint). Dit d’un altre manera, vol dir que dono per ben gastats 10 € o que a l’hora de posar una nota al concert li poso un 6.

51 comments

  1. De res, home! (t’ho dic perquè he valorat el post i m’ha sortit un “moltes gràcies”, i com que un és educat…)

    Com que ja anava a tancar l’ordinador he vist al correu que havies publicat post nou feia un parell de minuts i m’he dit: “Avui seré el primer, apa!”

    L’he votat amb un cinc perquè m’ha semblat una crònica molt temperada, d’algú que té ganes que les coses amb l’OBC vagin per bon camí. Comença una nova temporada i del que es tracta és que l’orquestra continuï rutllant perquè el que vol el públic és gaudir amb una bona orquestra.

    Molt original això del saldo.

    M'agrada

  2. José Luis

    Assur ha estat tan llest i simpàtic com sempre, però una mica dur amb aquest aprovat pelat… Molt bona crònica i coincideixo gairebé amb tot el que dius: Debussy impecable però potser fred, Hummet força interessant i el primer moviment millor que el segon, i Shostakovich, moments extraordinaris però, com la altra vegada amb la 11 (crec), per mi, més que poc emotiu, esfilagarsat. Balanç positiu perquè, efectivament, la orquestra molt bé i aquest valent Viktor Pabhlo crec que es farà amb ella. Jo li poso un 7.5

    Només afegir que al programa es comentava que ara fa deu ans de la setena que va dirigir Lopez-Cobos dedicada al recentment assassinat Ernest Lluch, i donat el lloc que ocupa al blog, suposo que no ho vas veure (semblava publicitat i era fàcil passar per alt)

    M'agrada

  3. José Luis

    Me tiene muy XXXXXXX esto de no poder comentar las votaciones al cantante del mes. Es como si a Eurovision le quitas el Uribarri. Y digo yo ¿que problema habría si yo ahora dijera que he votado al número X, que es XXXXXX XXXXXXXXX, y desde luego es mucho mejor que el pedante de XXXXXXXX XXXXXXXXXXXXXXXX, que los que le están votando demuestran un gusto como para hacérselo mirar, y como gane me va a dar algo?

    Es decir, si todos somos educados y un poco crípticos, así como servidor, ¿no podriamos volver a la salsa de la vida, porfa, seño? 🙂

    M'agrada

  4. L'apuntador

    Estic molt d’acord amb la teva crítica, Joaquim. Jo també hi vaig ser, curiosament, també al segon pis. Penso que potser el programa era massa llarg.

    Essent el primer concert de la temporada, diria que va anar a assegurar, que tot estigués al seu lloc, especialment en el Xostakóvitx perquè sí que era la primera vegada que dirigia la simfonia. També et diré que vaig sentir les cordes -i els violins especialment- com feia temps que no sentia.

    M’agrada el tò constructiu.

    M'agrada

  5. colbran

    Quizás “Prelude a l´aprés-midi d´un faune” sea una obra de aparente sencillez y contenga unas dificultades muy difíciles de resolver. El caso es que eta versión, como otra anterior escuchada en vivo bajo la batuta de Kent Nagano, me ha decepcionado. No he encontrado por ninguna parte el matíz de misterio que descubrí hace ya casi 50 años en la versión discográfica de Ernest Ansermet con la Suisse Romande.

    El estreno de Humet me ha parecido muy colorista orquestalmente y muy vació de contenido. Una banda sonora más. Yo no sé por qué los compositores actuales no se dedican de pleno a componer para el cine, yo creo que es su campo de acción natural, subrayar imágenes.

    La “Sinfonía nº 7” de Shostakovitch me ha gustado más, al menos el primer movimiento, con su “raveliana” marcha (el crescendo del tema me recuerda el decurso musical del “Bolero”, no su melodía), y el último. Los dos temas centrales, aunque bien interpretados, me han parecido algo monótonos y aburridos de ejecucion, poco matizados.

    La Orquesta sonó brillante y la cuerda muy destacada,
    pero espero escuchar cosas mejores de la labor de este director asturiano de 35 años.

    M'agrada

  6. GLORIA. A.

    No voldría ser influenciada per els vostres comentaris , pobre de mí ja tinc prou amb enyorar tantíssim a qui tots sabeu, ja en el seu dia em vaig mentalizar per acceptar de bon grau la nova temporada per gaudir-la al máxim, i així em disposso a fer-ho aquesta nit, però haig de ser sincera que potser si el vostre comentari em faci estar més “a la guai” doncs després d’aquest temps compartin experiencies i opinions amb vosaltres, he coincidit de bona manera amb alguns,especialment amb en Joaquim, així que aquesta tarda m’ensorraré a la meva butaca i tancaré els ulls i obriré l’ánima , demá ja us diré……..

    M'agrada

  7. bocachete

    Em toca demà: potser el rodatge de dos dies fa que millori alguna cosa. Interessant, però, el sistema de puntuació qualitatiu-econòmic: potser m’hi apunto. Si és així, de moment, i aviso a possibles “inversors”, a Fugadas (Teatre Goya), el resultat és deficitari i no acaba de rutllar i a La marquesa de O (Romea), t’haurien de tornar íntegrament els diners i encara pagar-te alguna cosa més com a indemnització. A veure el saldo de demà…

    M'agrada

  8. Luis

    Joaquim,
    Completament d’acord amb la teva crítica tot i que no soc més que afeccionat. Alguna patinada de solistes? Afinació fluixa en el primer moviment de la simfonia? Donem un vot de confiança al mestre González.
    Els que no falten mai, tot i la crisi, són els esforçats estosegadors. Anit hi havia inclús un bronquític crònic. Han estat magnífics!
    Potser la buidor de la sala s’explica en part per el pont de la Mercè. S’ha notat la “claque” quan aplaudien fora de temps entre moviments. Era per l’assistència del senyor Hereu? O per omplir en data tan mal triada per iniciar la temporada? Aquesta direcció!!!
    El nostre admirat Jorge de Persia comenta a LV, la setmana passada, l’inici de temporada del nou director després del tres fracasos anteriors. No estic d’acord en tot el que diu pero… insinua que cal demanar responsabilitats per els fracasos? Pot ser demanarà alguna dimissió. Si és així, m’agradaria.
    Luis

    M'agrada

  9. Hola L’apuntador. Em sap greu, et vaig veure, però vaig pensar que era algú que s’assemblava a tu, ves, quina ximpleria, però no t’associava a les altures, creient de manera errònia que els apuntadors forçosament han d’estar sempre a boca d’escenari 🙂 🙂 🙂 acostumat amb el mestre Tribó, però ahir érem a L’Auditori.
    José Luis, un aprovat pelat és un 5. El 6 és quelcom associat a la correcció sense arribar al notable. Amb un 6 continuo pensant que està bé.
    Pel que fa al teu comentari críptic sobre els comentaris del post del cantant del mes, és cert que deixa sense salsa al post, però a vegades la salsa em fa mal de panxa i aleshores acostumo a passar una temporada amb les viandes a la planxa.
    Assur, ja ho veus el José Luis em troba llest i simàtic, però aquesta temporada sóc més pobret, sempre amb ganes de ser educat i això si, amb més ganes encara de gaudir de l’OBC, però la pela és la pela i no estaria malament recuperar la part dels diners invertits, si la satisfacció no ha estat plena. Potser és una manera massa economicista de veure la vida, però una com un altre de valorar el que he vist i com que es tracta de ser original, a vegades em surt bé.
    Colbran, tot pensant amb Prélude à l’aprés-midi d’un faune, crec que l’error és programar-lo com a primera obra d’un programa, com si es tractes de qualsevol obertura. La delicada atmosfera necessita d’una preparació prèvia, tant de qui interpreta com de qui escolta.
    Glòria A, tu a la teva, deixa estar el que vam experimentar els assistents al concert d’ahir, avui i demà seran concerts diferents, això no és un CD, que cada cop que l’escoltes sona igual, tot i que també és veritat que es percep de forma diferent, ja que nosaltres no sempre som iguals. El que és innegable és que Oue, no sé per que coi no podem dir el seu nom, com si fos un empestat, quan és el darrer responsable del magnífic estat de l’OBC, que permetrà al mestre González desenvolupar-la i projectar-la a l’excel·lència tan desitjada per tots.
    Luis, i jo que també vaig intuir una claca?. El public del divendres nit no té habitualment la resposta del d’ahir i pel que fa a Jorge de Persia, acostumo a no llegir-lo, i ara habituat com estava al seu beneficiós silenci havia fins i tot oblidat el seu nom. Atenent a les restriccions econòmiques auto imposades, no compro cap diari de paper i entre els que habitualment m’arriben a les mans, no hi ha La Vanguardia. Ja m’informareu.

    M'agrada

  10. José Luis: Em vaig expressar malament, ja que el que volia dir és que li havia atorgat 5 estrelles, que és la màxima puntuació que admet. I no, home no; no en sóc gens, de dur, tot al contrari…

    MIra, jo, si et sóc sincer, no voto mai els posts, primera perquè prou feina tinc en seguir-los (encara no he escoltat bé els dos tastets d’en Kaufmann) i mai hi atino que es pot votar, i segona perquè em poso en la pell de blogaires tipus Joaquim i molts d’altres, que, faci fred o calor, es penquen un “post” diari, un “post” que m’interessarà més o menys depenent dels meus gustos o preferències, però tu saps que cada dia del món aquesta gent s’ha empescat un tema i, traient temps de déu sap on, en fan un “post”.

    Ja sé que, potser, els qui demanen una votació pel “post” ho fan més que res per saber més o menys per on anar tirant, però si un dia en treuen un que no és del meu interès, això no crec que sigui raó suficient per votar-lo amb un estel, ja que el fet que no m’interessi a mi no significa que no pugui interessar a d’altres lectors…

    Ara bé, potser sí que si un dia (només és un exemple, eh?) fes un “post” on digués que Jaume Cabré valdria més que es dediqués a tocar les marimbes, aquell dia potser sí que votaria allà on diu “dolent amb ganes”…, o potser no…, perquè el més probable, si això succeís, fora que In Fernem Land perdria un seguidor. 🙂

    M'agrada

    • Em sembla Assur que hi ha un petit embolic.
      Penso que José Luis et diu que jo he estat llest i simpàtic però massa dur per donar-li un 6 com a nota d’avaluació al concert i tu t’has pensat que eren les teves 5 estrelles d’avaluació al post, que t’agreixo moltíssim.
      En qualsevol cas dues coses: Ja serà José Luis qui ens tregui de l’entrellat i l’altre, mai, a no ser que em begui l’enteniment, cosa no del tot descartable, podré dir coses semblants del senyor Cabré. ”
      Passiu-ho bé, estigui boneta (de L’Auca del Senyor Esteve)

      M'agrada

  11. No, maco no: Que llest i simpàtic m’ho ha dit a mi, en José Luis, perquè després de la paraula Assur no hi ha cap coma i, per tant, Assur és el subjecte, i encara ha afegit que “com sempre”, àpala! 🙂 🙂 🙂

    M'agrada

    • Amic Assur, que sigui en Jose Luis, com si fos el mirall de la madrastra, qui digui qui és el més llest i simpàtic d’In Fernem Land, ja que la frase diu ha estat, no has estat, però….també podria ser que et parlés de vostè i no que es referís al més llest i simpàtic 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂

      M'agrada

  12. Si en José luis ha escrit “Assur ha estat… ” és perquè el comentari va dirigit a tu, que és qui ha fet el “post”. Si s’hagués dirigit a mi hauria posat dos punts després del meu nom (“Assur: ha estat…”), però és claríssim, sobretot per l’afegitó de “com sempre”, que m’ho deia a mi. Oi que sí, José Luis? 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂

    (Infernemlandaires: oi que semblem dues criatures?) 🙂 🙂 🙂

    M'agrada

  13. colbran

    Replico a José Luis que se ha servido de este post.

    Todos los intérpretes del Lied de Schubert son excelentes. No hay ninguno pedante y sí que hay uno que se infiltra de forma increíble en el texto.

    M'agrada

  14. HAHAHAHAHAHA!!!! M’estic morint (per no ser groller) de riure: Quan he vist que hi havia un comentari d’en Colbran he pensat: Ara ell farà de jutge de pau, ja ho veuràs…, però no!!!! L’has feta bona, Geroni! HAHAHAHAHAHA!!! (boníssima la frase de la Puig!!!!)

    M'agrada

    • Colbran, és que no es tracta de qui comença o qui acaba, es tracta de que estic de règim i ho menjo tot a la planxa, sense salses i tot i que al davant m’ofereixen un romesco per sucar-hi pa, no la provo, ni una engruna de res i mira que m’agrada, eh?

      M'agrada

  15. José Luis

    JAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA

    Arribo tard i ja no cal que digui que es el que volia dir, perque efectivament l’Assur te raó com ja ha reconegut Joaquim. Però, un cop mes, he tornat a ficar la pota: He entès bé que el cinc era per el post, i ja m’ha estranyat l’aprovat pelat de l’Assur (que he pensat que era per fer-se el du), sense adonar-me’n que la escala no era de 0 a 10, sinó el màxim de la Michelin… vaig massa accelerat. Disculpes, però la veritat es que la que heu muntat, per mi paga la pena…. ha estat genial. No vull ni pensar si en lloc del pesat del Jose Luis, els qualificatius en discussió haguessin vingut de una de les moltes interessants infermenlandaires 😆

    I la segona part, deixa-la córrer. No us enfadeu per culpa meva, i disculpes si la meva intenció, que era fer una mica de conya, però també dir que enyoro els comentaris a la votació (i els polzes), no ha quedat palesa (Assur: ¿Has vist com m’esforço). Però queda demostrat que la qüestió es oberta… i val, a regim, però si no es per tota la vida, ho portarem millor, no?

    Finalment, em llenço a la piscina i potser no hi ha aigua: Del senyor Jaume Cabré, quans us sembli millor podríem parlar una mica més… 🙄

    M'agrada

  16. Sobre Jorge de Persia: com era previsible, a l’article de l’altre dia descrivia l’arribada de González com la solució després del “fracàs” d’Oue. Avui treu una crònica que no està firmada, però que es nota moltíssim que l’ha escrita ell, en la que posa el concert als núvols. Una cosa exageradíssima. Exactament igual d’exagerada que les crítiques a Oue.

    M'agrada

    • Si Josep Grau, curiosament a casa de la meva germana tenien La Vanguardia i he vist la ressenya molt “iraniana”, avui que he anat a dinar a casa seva.
      Està clar que l’aposta és pel mestre Pablo González, però no cal que recordi que al principi, al mestre Oue el deixaven pels núvols, fins que les consignes van deixar ben clar que l’idil·li s’havia acabat. Esperem que al mestre González, més jove i inexpert, no li facin el llit tan aviat.
      Insisteixo, bones, molt bones expectatives, sempre i quan acabi per posar-hi ànima.

      M'agrada

  17. colbran

    Hay algo que no he comentado sobre el concierto de ayer. A mí también me pareció que había “claque”. Si no, cómo se entiende que un público de L´Auditorio interrumpa los movimientos (cosa que no es habitual) como si se hubiera escuchado la armonía de los ángeles celestiales, es decir algo increíble, cuando no fue así? Claro que en la pieza de Humet el maestro González hizo una bajada de brazos, fuera de lugar, en el primer movimiento, lo cual propició que el público aplaudiera, o porque creyó que se había acabado la pieza u obedeciendo a la señal equívoca del citado director.

    No lo he mencionado antes por no alertar al posible público de las próximas actuaciones, pero dado que ya se ha hecho hincapié yo también me sumo a esta impresión.

    M'agrada

  18. José Luis

    También a mí me llamaron la atencion los aplausos que interrumpieron la séptima, pero también creo que fueron propiciados por el aplauso extemporáneo en la obra de Humet (al que yo me sumé), que equivocó luego a nuevos oyentes. Algunos gritos modelo hooligan, me parece que iban dedicados a músicos compañeros (o profesores)

    Joaquim: Ànima, si ve de ànim, crec que n’hi posa suficient. Altre cosa es si et refereixes a ànima – esperit, que potser si que li manca, i ja veurem s’ hi arriba aquest any, hem de esperar uns anys, o no en té el que caldria.

    Y Si la cronica de La Vanguardia es esto…

    http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20100925/54011204139/la-orquestra-sinfonica-de-barcelona-y-nacional-de-catalunya-estrena-temporada-y-director.html

    …llamarla “crónica” me parece un exceso. Y con el final, que transcribo, me saltan todas las alarmas

    “El asturiano estuvo enfermo durante siete años del síndrome de fatiga crónica (SFR), y estuvo otros cinco sin trabajar, recuperándose. Tras tratarse en Estados Unidos e Inglaterra, adquirió “mil herramientas para sanarlo”, pero sólo en él, ha aclarado.”

    M'agrada

  19. Si José Luis, és aquesta i estic d’acord que anomenar-ho crònica és excessiu, però també estaràs d’acord amb mi, que després d’anys i panys de silenci escandalós de La Vanguardia, davant dels concerts de l’OBC, ara de cop i volta, això quasi sembli una primera plana.

    M'agrada

  20. Luis

    Josep Grau,
    És que jo m’he convertit. I tot per mèrit de Jorge de Persia: És un profeta que prediu l’èxit del mestre. No sé qui li ha revelat el futur.
    Li desitjo èxit al jove mestre. I a nosaltres ens cal un temps de tranquilitat i que el deixem treballar en pau.
    L’escrit de l’altre dia en que l’admirat Jorge profetitzava el futur i repasava el pasat em recorda aquella frase referida a un altre collectiu: Condueixen mirant el mirall retrovisor.
    Un humil consell al mestre Pablo González: Faci com el Pep Guardiola i eviti problemes amb la premsa. En tot cas no els faci cas. Els aficionats l’hem rebut amb simpatia (crec jo). Ànims!
    Luis

    M'agrada

  21. Kenderina

    Yo del concierto de la OBC no puedo opinar, sólo quería decirle a Joaquim que esto de los lieder sin comentarios mas que a la plancha es hervido con una gota de aceite, que si, es aun mas sano y adelgazante….pero para aburrido tampoco tiene precio :))))))))))

    M'agrada

    • Bueno Kende, las nueve versiones de los lieders son bastante (creo yo) buenas. Una vez las has escuchado y disfrutado (espero) puedes ir a votar, sin necesidad de que nadie haya hecho campaña electoral, todos somos mayorcitos y estamos hartos de promesas incumplidas y cheques de 400 euros tan inútiles como onerosos. Hecho el miting, no me dirás que no hay más opciones en la vida, e incluso en el blog para poner sal, pimiento y aceite, como por ejemplo meterse con el engolamiento de JF o los crossovers de RV, si es mejor Montand que Greco o tantas y tontos motivos como os doy cada día. Uno que decido hacer dieta y os ponéis así :lol:. y es que os va la marcha y cuando se monta un botellón, entonces ¿Quién tiene que poner paz y concordia a riesgo de perder los cuatro pelos que me quedan y unas cuantas horas de sueño?, pues yo, que soy muy “patidor” y entonces la genialidad de “L’has feta bona Geroni“, toma otra vez sentido. Además, no hay nada peor para lanzarse dardos amicalmente envenenados, que un lied de Schubert, aunque nunca se sabe, ya has visto el pequeñísimo altercado que se ha montado con la presunta pedantería de uno de los barítonos.
      ME CALLO!, ni all i oli, ni romesco, ni una vinagreta, res “TOT A LA PLANXA” fins que el metge no em doni l’alta.
      Un petó

      M'agrada

  22. José Luis i Joaquim,

    No, la crònica de La Vanguardia que dic jo no és la que dieu vosaltres. És un text que surt a la pàgina 37 de l’edició de paper (almenys la que arriba a Lleida) sota una fotografia del concert d’ahir. Diu així:
    TITULAR. “El debut con nota de Pablo González en la OBC”.
    TEXT: “Expectativas cumplidas anoche en el Auditori ante el debut de Pablo González como titular de la Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). El entusiasmo del joven batuta asturiano no dejó dudas sobre su total recuperacíón del síndrome de fatiga crónica que le apartó hace más de un lustro de la música. Y tampoco pasó desapercibida la bondad que se desprende de su lenguaje corporal. La velada se preveía especial: buena parte del público acudió motivado sobre todo por la conmovedora séptima sinfonía de Shostakóvich que hasta anoche González no había tenido ocasión de abordar y por la cual sentía especial atracción.
    No menos intensa fue la interpretación, antes, de los dos últimos -y recién paridos- movimientos de la ‘Música del no ser’, del compositor catalán Ramon Humet, inspirada en un poema del monje zen Daido ichi’i: ‘Blancor de neu’ y ‘Núvols brillants’ sonaron en manos de González como las piezas coloristas y sensoriales que son. El director, que durante su larga enfermedad se acercó a diversos pensamientos de la filosofía oriental, se reconoció con facilidad en la música de Humet, un encargo de la OBC para el estreno de la temporada.
    La noche ya había empezado con un pie inmejorable: el ‘Preludio a la fiesta de un fauno’, de Debussy, fue el imaginativo canapé que dejó atisbar un futuro siempre mejor para una orquesta que es objeto de todas las miradas”.
    Una crònica super-destroyer, com podeu veure. Igualet que amb el mestre Oue… Ja dic que no va firmada, però està claríssim que l’ha escrita Jorge de Persia. Qui si no pot deixar anar una expressió tan estúpida com “recién paridos”?

    M'agrada

  23. José Luis

    Moltes gracies, Josep! I el cas es que això també sembla més un desideràtum per sortir del pas i deixar bé al Victor Pablo que una crònica. De fet, tampoc diu ni una paraula concreta de la interpretació. I si al “recién paridos” afegim el “imaginativo canapé”, sigui qui sigui, s’ha lluït.

    Joaquim: Tens tota la raó i com m’has convençut, Geroni, a Deu poso per testimoni: Mai mes tornaré a Tara… vull dir, a demanar-te comentaris i polzes. Pero això sí, desitjo que et milloris i et donin l’alta el més aviat possible 🙂

    M'agrada

  24. Manuel

    Como comienzo de temporada, el programa parecía inmejorable. Ahora bien, el día elegido no ayudaba. Seré muy sinético. La primera parte extraordinaria. Sorprendente Humet. Quisiera oir la obra completa. Pero la segunda parte… Ay! Gran brillantez en la tecnica orquestal. Pero sin alma, sin sufrimiento, sin arrebato. Es significativo el tercer tiempo. Pablo Gonzalez hizo verdadera filigrana en la sinfonia décima del mismo compositor hace muy poco (marzo), en el scherzo, el tercer tiempo. Demostró entonces genio musical. Ahora no sólo desprovecha el jugoso segundo tiempo de esta septima, si no que en el tercer tiempo, verdadera alma de la pieza, especie de scherzo disfradado de adagio, lo ejecuta con precisión y fraldad sin extraerle su lado diabólico y enloqucedor que da sentido a la terrible reexposición, ese llanto universal, profundo, casi un grito, que tiene resonancias de la sinfonia heróica de Beethoven. Otro apunte. En este caso Pablo Gonzalez tambien ha acudido a la ralentización den tempo, sobre todo en el ultimo tiempo. ¿Imitación de Oue? No le encontre sentido a la dilatación que hizo de la última parte de la obra. Eso si. Una ejecución brillante, donde todas las secciones sonaron impecables y la tecnica orquestal brilló por ecima de cualquier otro aspecto. Lopez Cobos puso el liston muy alto. El resto parecen aficionados.

    M'agrada

  25. Avui,en canvi l’Auditori molt ple (es veu que s’han regalat moltes entrades) i ple de gent que incòrdia: 5 senyores que han sortit, litres d’estosseca i 4 mòbils cantant en adagios!! m’ha ben desconcentrat tanta moguda. Un concert correcte, amb el faune una mica adormit encara i un Xostakóvitx planet: m’ha avorrit fins i tot el moviment bolerià i salvaria l’últim, la composició del qual em cautiva més.

    M'agrada

  26. Gallaret

    La ressenya de La Vanguardia (la del link que ha deixat José Luis-gràcies-) tampoc està signada però estic segur que també és del de Pèrsia. Només cal veure el comentari malintencionat sobre els dos primers moviments de l’obra de Humet: -“requería mucho trabajo” que los músicos aprendiesen tanta música nueva.-
    I dic jo: si ja estaven estrenats per l’OBC, no són “música nova” que hagin de aprendre els músics…
    Suposo que era amb ells amb qui havia de ficar-se abans que amb altres.

    Joaquim, suposo que tots mereixen un vot de confiança però per mi també ha faltat ànima, esperit, art. I d’això, se’n posa si se’n té.

    M'agrada

  27. montserrat tur rosello

    Completament d’acord amb Kalamar en tot el que es refereix a l’Auditori, força plé gracies a les moltes entrades que s’han regalat (d’això en dono fe) estossecs sense parar , per moments semblava la sala d’urgències d’un hospital, mòbils sonant gent marxant abans d’acabar el concert i ja no en parlem de quant s’ha acabat , no soporto tanta mala educació , i especialment en sap greu per els músics doncs veure el espectacle de la gent marxant quan el director encara no ha tingut tems ni de abaixar els braços es molt depriment. Referent al concert Xostakóvitx m’ha agradat pero no m’ha emocionat crec que el mestre Gonzalez es un bon director però !com trobaré ha faltar el mestre OUE!!!!!

    M'agrada

  28. José Luis

    Parece que se hayan puesto de acuerdo en no mojarse con el director. Agustí Fancelli en “El Pais”, comparando el concierto con una boda hace la consiguiente crónica social, pero mientras que sólo nos habla de las maneras del novio-director, aunque muy levemente, critica a la novia-orquesta.

    M'agrada

  29. Per ràdio sona magnífica la setena, però hi segueixo trobant a faltar, drama, patetisme, força, dolor.
    La corda enlluerna, si, però no plora, no crida, no es queixa, SENYORS! que això és Leningrad al 1941!!!
    El mestre González la madurarà i en properes interpretacions trobarà l’ànima, segur!

    M'agrada

  30. colbran

    Estoy escuchando y grabando (sólo la Sinfonía) la retransmisión desde L´Auditori.

    Respecto a la primera parte: aún me ha gustado menos que en persona. El “Fauno” se le resiste al maestro González y no comunica ni misterio ni interés a la pieza, es una simple lectura rutinaria y sin matización. Los dos temas de la “inacabada”de Humet suenan bien, pero son absolutamente prescindibles, propios de una banda sonora de película de terror o suspense. Como de costumbre, en los últimos tiempos, la orquesta demuesta su calidad.

    A mí, como espectador que paga una entrada, me parece melodramátco en exceso que se airee por todas partes la enfermedad y curación de la misma, asi como su duración (12 años) que ha sufrido Pablo González, como parte de su curriculum. Me sabe muy mal que la gente sufra enfermedades, comenzando por las propias, pero la carrera de un artista, en este caso un director, se cifra en sus éxitos, fracasos y proyectos, no en sus enfermedades. Celebro que el maestro González esté recuperado, pero agradecería a las emisoras, rotativos, etc. que abandonen esta campaña de predisposición para el público, basada en la conmiseración y la piedad. Los valores del Sr. González ha de demostrarlos en el podio y le hacen flaco favor esas comunicaciones dirigidas por no sé quién respecto a su pasada enfermedad.

    La Sinfonía de Shostakovitx está a punto de finalizar y me reitero en lo dicho en mi primer comentario. Los movimientos mejor dirigidos son, en mi opinión, el primero y el último, con lo peros que se les pueda poner y los intermedios suenan algo morosos.

    Ya ha terminado, veremos si hay nuevos comentarios al respecto, de los que hayan asistido esta mañana o lo hayan escuchado por la radio.

    M'agrada

  31. bocachete

    Hola,

    Res de nou: l’OBC, magnífica de so, i sí, cal remarcar-ne les cordes. De tota manera, com a conjunt, ha sonat molt bé, sense tapar-se i amb plànols molt ben conjuntats. El Debussy no ha estat tan fred, tot i que pot quedar molt més “eteri” i suggeridor, penso. L’Humet… no sé: sí, és brillant, però tampoc no té gaire més. Hi ha moments més bonics, com l’últim terç del primer moviment, molt inspirats que, amb un altre tipus d’orquestració, recorda la manera de fer de Messiaen i assoleix un color en les percussions molt atractiu. Es pot sentir bé; una mica, sí que pot passar com amb molts contemporanis, que tenen un domini aclaparador del timbre i el color orquestral, però que els falta alguna cosa a dir, que sona bé, però buit… No és, però, tan diferent dels músics del tombant del XIX, on molts músics eren brillants però poca cosa més, i avui uns estan oblidats i d’altres no: quants postromàntics i postpostromàntics podrien tenir la mateixa crítica, del molt soroll per a no res!? La setena, sí, també: el primer i el quart, francament ben portats; el segon mooooooolt lent. Hi falta alguna cosa, perquè realment, he acabat desconnectant-ne: em deia poca cosa. Deu ser això que dieu que li faltava emoció? És ben possible: recordo alguna alta interpretació més “sentida”, i no amb l’orella. Per cert, que al primer moviment, tota la part de la marxa i les seves variacions es podrien anomenar el “bolero de Xostakòvitx”, perquè l’esquema és calcat (no crec que sigui casual): el tema amb el suport de la caixa, constant, la repetició del tema amb variacions en l’orquestració, fins a dotze, un canvi rítmic radical en les tretzena i catorzena variacions; canvia que hi ha una represa del tema original al final de la quinzena variació i reexposició a la setzena.
    De tota manera, en conjunt, el concert apunta que pot anar molt bé. També es veu bona connexió amb l’orquestra, tot plegat. I sí, com el Colbran, em comença a cargar la història de la fibromiàlgia: està bé saber-hi, i pot ajudar a qui en pateix, com el Carreras amb la leucèmia o el Maragall amb l’Alzheimer, però tornar-hi en les crítiques purament musicals i no sé quants anys després, ja són ganes de buscar hams innecessaris. En tot cas, la responsabilitat és del periodista; suposo, però, que ja no ho repetiran, que ja sonarà a gastat.

    M'agrada

  32. Elio

    Esperava amb ànsia aquest concert d’ençà que vaig veure l’avanç de programació als diaris, i ja sabia que hi aniria com a mínim dos dies, amb la possibilitat d’un tercer si comprovava que l’ocasio s’ho valia. Finalment avui m’he quedat a casa.
    No penso formar un judici sobre el nou titular basant-me en aquest concert, ja que entenc que les circumstàncies no són favorables (era un programa llarg, tornant de vacances, etc…), però després del que vam viure durant la temporada passada esperava alguna altra cosa.
    L’orquestra segueix sonant molt bé, és cert (tot i que al meu parer hi van haver més errades de les habituals per part dels músics), però una simfonia com aquesta ha de ser trasbalsadora, no simplement espectacular degut, sobretot, a l’enorme volum de so. Jo no vaig sentir la versió de López Cobos, però sí la de Víctor Pablo Pérez, i recordo que al sortir vaig cancelar un compromís que tenia l’endemà per poder-hi tornar, cosa que no hagués fet aquest cop.
    En fi, tenint en compte també la impressió que em va fer la desena l’any passat, no m’acaba de convencer la visió que el mestre González té de la música de Xostakóvitx, però tinc confiança que amb altres compositors em farà disfrutar més. Espero amb il·lusió els Mahlers que dirigirà.

    M'agrada

  33. Jordi C.

    D’acord amb tu un cop més, Joaquim: Leningrad, 900 dies de setge!!!!.
    Avui diumenge matí, el mateix. Amb Debussy he tingut son, amb Humet he tingut son, i el que és molt més greu: amb Xostakóvitx, amb la Leningrad, he tingut son
    Mireu, del senyor De Persia ja s’ha dit moltes coses i conforme escriu, o ho fa, sense firmar, s’intueixen moltes més. Parlem d’un crític que interpreta perfectament l’aire que bufa a les golfes dels poders musicals i trasllada al públic allò que és ”oficial”, per tant, els que portem anys anant als concerts i no identificant, gairebé mai, aquests amb les seves crítiques”oficialistes” ja debíem tenir previst el que passaria amb el nou director, o el que pot passar si el pobre cau en desgràcia.
    Per cert. El senyor González, i espero de tot cor equivocar-me, és un bon director, no comença ara, i ja té molt recorregut, i potser no ha de demostrar moltes coses més. És bó i ja està.
    Però el que li cal a una orquestra com l’OBC, no és un bon director, el que li cal, el que mereix aquest grup de grans professionals, és un GRAN DIRECTOR.
    Si una obra com ”l’après-midi” no pot emocionar, no pot transportar, no pot sugerir, no és sols un problema d’adaptació, de desconeixement, de taules.
    Com es diu vulgarment: és el que hi ha, o el que ens han portat, i vés a saber perquè!.
    Repeteixo, espero de tot cor equivocar-me.

    M'agrada

  34. José Luis

    Fiestas o crisis… me temo que mucho más de lo segundo y que este año vamos a estar en familia. Porque si no hay algun error, cuando no debiera quedar ni una entrada para el único concierto de Bartoli, resulta que no sé si se habrá vendido ni un 20%. O eso se ve en telentrada.

    M'agrada

  35. Em sap greu dir-vos que el Jorge de Persia no va anar a l’OBC. Hi va anar en Jaume Radigales. Suposem que la va fer ell. La ressenya no és seva i per molt que dieu que és el seu estil, no ho és. No hi ha ni punt de comparació entre la redacció habitual de’n De Persia amb aquest escrit. I el senyor De Persia pot tenir defectes pero no acostuma a escriure vulgaritats que puguin ser mal sonants en clau “recién paridos”. Per un motiu senzill, ell és argentí i aquesta expressió és bastant catalana o espanyola.

    Fora bo ser més prudents en el comentari. I la ressenya que exposa en Grau no és ni crítica… és mera informació en clau de crònica. No hi ha reflexió ni posicionament estètic sobre el fet musical (és a dir, el concert i la interpretació).

    M'agrada

  36. Dalia

    La alegría y la fiesta después de cada concierto, pasaron a mejor vida…y tampoco creo que todo el problema sea debido a la crisis. Lo que seguro fué un gran error, ha sido cambiar de titular. Y eso ya no tiene vuelta atrás. La diferencia es tan notable, que será muy difícil ser indulgente con él, y evitar comparaciones.
    El programa de ésta temporada se presenta, ya desde el concierto inaugural, demasiado pretencioso, teniendo en cuenta que muchas de las grandes obras que va a afrontar, lo hará por primera vez…. ¿Será osadía, inconsciencia, o quizá ambición?

    M'agrada

  37. Jordi C.

    Perdona Albert. Ignoro qui ho ha escrit, no entro en el debat, però tenim perles d’aquest crític bastant més agosserades. I per cert, RECIEN i PARIDO, és molt, molt argentí.
    Una abraçada a tothom

    M'agrada

  38. Josep Grau

    Albert,

    Estic d’aord amb tu (i amb el Joaquim): hem de ser més prudents. D’altra banda, que quedi clar que penso que Pablo González és un molt bon director, i que ell no té cap culpa de la injustícia que vam cometre amb Oue.

    M'agrada

    • Aurora, benvinguda.
      Si et refereixes a que vols que per mail t’avisi de que he publicat un nou post, has de subscriure’t al blog. És molt senzill, quasi a dalt de tot de la columna de la dreta, trobaràs un apartat que diu Subscriu-te, prem entra i deixa l’adreça del teu correu electrònic on vols rebre la notificació.
      Gràcies per voler rebre els posts, espero que t’agradin.

      M'agrada

  39. Antonio Sanchez

    Em va agradar!
    És cert que vaig trobar a faltar aquella simpatia encomanadissa del mestre Oue, però veient a Pablo González vaig tenir bones vibracions. Estic d’acord amb tots els que defenseu l’espera per poder fer una valoració amb una mica més de perspectiva, però vaig tenir la sensació que el nou director havia treballat temes de sonoritat de l’orquestra. La corda sonava diferent (jo també ho vaig percebre) i de mica en mica espero que s’anirà veient la seva bona feina. Ara toquen els “cent dies de gràcia”, és a dir, fins passat les festes de Nadal.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: