IN FERNEM LAND

LA TEMPORADA DEL MET AL CINEMA: BORIS GODUNOV


René Pape Boris Godunov al MET Foto: Nick Heavican / Metropolitan Opera House

René Pape Boris Godunov al MET Foto: Nick Heavican / Metropolitan Opera House

Ahir va tenir lloc la segona funció d’aquest singular abonament a la temporada del Metropolitan Opera House de Nova York, que podem seguir mitjançant la projecció en alta definició des de les butaques del cinema.

La segona òpera programada ha estat un dels cims de l’òpera de tots els temps, Boris Godunov de Modest Moussorgski, en una nova producció inicialment prevista per a Peter Stein i que finalment ha estat assignada a Stephen Wadsworth, sota la direcció musical de tsar, és a dir Valeri Gergiev, possiblement l’indiscutible director actual per fer front al repertori rus.

Gergiev ha dirigit la versió de 1872, és a dir amb el pròleg i els quatres actes, incloent el de Polònia i la segona escena del acte 4at., la del bosc de Kromy, sense la qual l’òpera perd gran part del intens discurs polític, el veritable leitmotiv d’aquesta obra mestra.

El director rus, principal director invitat del MET, dirigeix de manera mestrívola, a la fabulosa orquestra del teatre novaiorquès, que amb el falsejat i mesclat so, que ens arriba, perd la brillantor que ens té acostumats, comparat amb les transmissions radiofòniques. Tot i així, la minuciosa direcció de Gergiev brilla en totes i cadascuna de les escenes, dominant perfectament tota la tensió dramàtica i la veritable essència de la tragèdia del poble rus, que la versió original de Moussorgski ja posseeix i sense els afegits d’esplendor orquestral de la versió de Rimski-Kórsakov, o de veritat i dramatisme que les posteriors versions de Xostakóvitx (1940) o  Rathaus (1948), volien donar a l’òpera.

Que el MET pugui disposar de Gergiev per aquest repertori és un luxe, malgrat que el preu que hagi de pagar sigui el d’escoltar com el tsar del Mariinski fa front al repertori verdià, per exemple.

A l’orquestra luxosa, li hem de sumar el veritable protagonista de l’òpera, el cor del MET, que fins que no ha arribat la darrera escena, la de la revolució, no m’ha acabat de fer el pes del tot. Serà que al menys en això, el Liceu, i després de la magnífica intervenció a la Carmen, supera al MET.

René Pape, l’únic interpret no eslau dels principals de l’extensa companyia, ha estat el protagonista per tercera vegada en la seva carrera i primera al teatre de Nova York, del rol de Boris.

No és un baix, baix, com aquells que anys enrere cantaven aquest rol, perquè ens hem d’enganyar. Ara aquelles veus, com Salminen (sortosament encara en actiu), Ghiaurov, Christoff o Xaliapin, o no existeixen o bé estan amagades aneu a saber on, però Pape que podríem definir com baix baríton sense aguts (ja és trist) canta, quan vol, magníficament. Tenia una certa por, ja que és capaç d’exasperar-me quan  no s’implica en el que canta, com darrerament hem patit al Liceu, però no ha estat així i malgrat que la veu del baix alemany és “massa suau i bonica” per alguns moments del tirà personatge i que la part aguda li costa moltíssim, en l’escena que clou el segon acte, així com davant del Consell del Boiars i la mort, ha cantant excepcionalment bé, amb una interpretació gens histriònica, molt mesurada i casi diria que interioritzada. Lluint una intensitat emotiva molt creïble. Em costa emocionar-me amb Pape, però reconec que en l’escena de la mort ho ha aconseguit. Bravo!

El pretendent Grigori, o el fals Dmitri, ha estat interpretat pel tenor Aleksandrs Antonenko, posseïdor d’una veu de caire dramàtic i potser sempre tendent al cant en forte, no deixant ni un mínim intent de dolçor expressiva en l’acte de Polònia, on en teoria, la partitura s’omple d’una sensualitat que en la funció d’ahir va brillar per la seva absència. Tot i així Antonenko ofereix una prestació de notable i sòlid impacte vocal, encara que mancada del lirisme que també li demana la partitura.

El cabdal rol de Marina, que darrerament costa tant de veure, ja que es prescindeix d’aquest acte, que en realitat i malgrat que el personatge apareix anomenat en el relat original de Pushkin, és un parèntesi innecessari en el discurs de l’òpera, però una concessió lírica a tanta concentració dramàtica, ha estat interpretat per la interessant mezzosoprano Ekaterina Semenchuk, que amb una veu càlida i de generós centre, no m’ha acabat de seduir, com presumptament ho hauria de fer. No sé de qui ha estat la culpa, però tinc la impressió que si tan sols l’hagués escoltat m’hagués agradat més, i no és pas que la senyora faci por, no, però ara ens capficaríem en qüestions escèniques, que sabeu que sempre deixo pel final.

El tenor Oleg Balashov, fa un Shuisky mancat del cinisme propi del conspirador, que tan bé ens va fer el malaguanyat Philip Landgridge en la darrera i magnífica producció d’aquesta òpera al Liceu. Balashov té una veu típicament eslava, amb fort metall al seu timbre, però l’incisiu i sibil·lí discurs del personatge ha quedat amagat entre els capes i túniques del estereotipat vestuari.

Notable el Pimen del encara jove Mikhail Petrenko, per assolir aquest cabdal rol. Petrenko canta molt i molt bé. Si en el seu primer monòleg, en l’escena del monestir del primer acte, li he trobat a faltar la rotunditat del baix eslau que és el testimoni de la història, tot i el seu acurat cant, en l’aparició a l’escena del Consell dels Boiars, i en la confrontació amb Boris, m’ha agradat moltíssim.

Vladimir Ognovenko, sense una veu especialment rotunda i ara ja una mica gastada, fa un Varlaam magnífic. Es nota que domina tots els recursos que la experiència atorga als bons cantants i sap endur-se’n al públic amb una actuació convincent.

El pervers i manipulador jesuïta Rangoni, discutiblement dibuixat per Wadsworth, ha anat a càrrec d’Evgeny Nikitin, amb una veu no gaire bonica i de oscil·lant emissió, però aquest si incisiu i recargolat, en els duos amb Marina i Dmitri, del tercer acte.

Fantàstic l’idiota d’Andrei Popov. D’acord que sempre m’ha semblat un rol fàcil i agraït, però de ben segur que no ho és. És un rol primordial que ha de commoure i Popov, amb la visió patèticament embogida i al·lucinada, ho assoleix amb escreix.

El fill de Boris ha estat atorgat a una veu blanca, Jonathan A. Makepeace. És un noiet que dona el tipus escènic a la perfecció i que amb els micròfons al davant no té cap problema, tret de la fixació pròpia de les veus blanques, però altre cosa deu ser al teatre. La rebuda del públic ha estat molt generosa, la qual cosa vol dir que o bé a la seva edat té una projecció notable, o més probablement, els enginyers de so interns del teatre, l’han ajudat generosament.

Lamento no poder enumerar la resta del extens repartiment, però ni la mateixa pàgina web del MET facilita la totalitat del cast, en una manca de consideració a tots els artífexs d’aquesta producció, inadmissible.  (El comentari de Carlos m’ha aclarit “l’inadmissible” oblit.

BORIS GODUNOV
Modest Mussorgski

Boris Godunov………..René Pape
Prince Shuisky……….Oleg Balashov
Pimen……………….Mikhail Petrenko
Grigory……………..Aleksandrs Antonenko
Marina………………Ekaterina Semenchuk
Rangoni……………..Evgeny Nikitin
Varlaam……………..Vladimir Ognovenko
* Simpleton………….Andrey Popov
Nikitich…………….Valerian Ruminski
Mitiukha…………….Mikhail Svetlov
Shchelkalov………….Alexey Markov
Innkeeper……………Olga Savova
Missail……………. Nikolai Gassiev
Officer……………..Gennady Bezzubenkov
Xenia……………….Jennifer Zetlan
Feodor………………jonathan A. Makepeace
Nurse……………….Larisa Shevchenko
Khrushchov…………..Dennis Peterson
Lavitsky…………….Andrew Oakden
Chernikovsky…………Mark Schowalter
Boyar in Attendance…..Brian Frutiger

Conductor……………Valery Gergiev

Production…………..Stephen Wadsworth
Set Designer…………Ferdinand Wögerbauer
Costume Designer……..Moidele Bickel
Lighting Designer…….Duane Schuler
Choreographer………..Apostolia Tsolaki

Tots han estat bé en general i no hi ha hagut cap intervenció secundària, d’aquelles que antigament al MET, feien enrajolar als oïdors de les transmissions radiofòniques, pels accents de Brooklyn i les veus d’ínfima categoria, ho recordeu?.

Sembla ser que quan faltaven poques setmanes per l’estrena, i després de molt mesos d’assaigs, Peter Stein va abandonar sobtadament la producció i corre-cuita, un cop ja estaven confeccionats els decorats minimalistes (Ferdinand Wogerbauer) i el tradicional vestuari (Moidele Bickel) de discutible bellesa, van haver de cridar a Stephen Wadsworth.

Al Met ha agradat, a mi pel cinema, gens. Ni Brian Large, habitual mag de les transmissions televisives, ha fet digerible una producció dramàticament més treballada en la concepció global, que no pas en el treball minuciós dels personatges i situacions.

Moltes escenes eren rutinàries i adotzenades, de vell teatre (taverna, habitacions del Kremlin, Consell dels Boiars) on donava la sensació que Wadsworth deixava fer als cantants allò que la inspiració personal els dictés. En les escenes de masses, fins que no ha arribat l’escena final, on si que hi ha un notable treball de conjunt d’extrema violència i sadisme exagerat, tot i que justificable i teatralment molt impactant, tot m’ha semblat previsible.

En l’escena de la Coronació he trobat a faltar la immensa i tan criticada cadira, del impressionant muntatge de Willy Decker a la inauguració de la temporada 2004-2005 del Liceu.

L’acte de Polònia, inserit per donar un cert repòs al públic, amb la incorporació d’una veu femenina de relleu i un duo d’amor de seductores i alliberadores melodies, ha resultat ser un acte gèlid, que ni l’exuberant magnetisme sonor que Gergiev ha extret de l’orquestra del MET, ha sigut capaç d’escalfar. Escenografia lletja, cadires ridícules i columnes molestes, sota una llum plana, freda i destrempant, per una acte que hauria de ser tot el contrari.

Si que hi han hagut algunes coses notables, com el manuscrit de la història de Pimen, que presideix tota l’òpera, i en el qual l’idiota en un determinat moment, s’ajau i es cobreix amb les seves planes, com amagant-se dels tràgics esdeveniments que li toca viure. Ha estat per a mi, el moment teatralment més impactant, la resta, francament, per passar pàgina.

Alerta amics! si l’òpera al cinema ens apropa l’acció a uns primers plans on podem apreciar les perruques i barbes postisses i les imperdonables espelmes amb bombeta elèctrica que porta el patidor i atribulat poble rus, serà pitjor el remei que la malaltia. A aquestes alçades no es pot admetre una transmissió com la que vam veure ahir.

O es trien produccions de notable càrrega teatral, aptes per transmetre al públic del cinema, interpretacions i dramatúrgies treballades especialment per aquest mitjà, o allò que es pretén apropar resultarà poc creïble, o en el pitjor dels casos, falç i risible.

Si els cantants no són actors consumats, i cada dos per tres veiem com miren al director d’orquestra, aquella tensió dramàtica o eròtica, que hauria d’embadalir-nos en l’acte polonès, esdevé falsa. O si veiem que el maltractat poble rus, llueix unes botes i sabates, perfectament embetumades i lluents, o que els torturats russos porten més salsa de tomàquet de la que les càmeres de televisió poden admetre, per simular la sang que des de la sala, si pot ser prou convincent, estem vorejant perillosament el ridícul i sembla mentida que aquells enquadraments desafortunats de la càmera, hagin estan dirigits per Large, que tantes mostres de magisteri televisiu ens ha donat. Una mala nit, per una producció mediocre, que no obstant ha assolit un notable èxit.

La propera, el dia 13 de novembre. Ens espera el divertit i belcantista Don Pasquale de Donizetti, amb Anna Netrebko preparada per fer embogir al Don Pasquale, a Ernesto i a tots nosaltres.

10 comments

  1. Pues a lo mejor me “estreno” en la ópera al cine con la sin par Anita, pero me da un poco de mieditis por lo que cuentas, porque desde lejos, la magia de la ópera en el teatro es una cosa que me encanta. No sé si podré resistir los close ups o el hecho de que todas las voces suenen con igual fuerza, a la vez que se homogeneiza el sonido orquestal. Hace algún tiempo estuve pasando una temporada en NY y asistí a varias funciones en el Met; me pareció que hacen un teatro demasiado conservador, aunque la Sra. Fleming, por ejemplo, bien vale una misa. Me quedo con el Liceu mil veces, aunque lo mismo que cuentas sobre el tema de la sangre lo vi en el video de Natalie Dessay en el papel de Ofelia. Le habían puesto unos parches de color carne con sangre, como recordarás. En la representación real quedaba espectacular cuando el vestido blanco se llenaba de sangre. En el video se ve horriblemente falso, y casi risible. y echa a perder toda la escena.

    En cuanto a tu reseña, como siempre, me parece estar viendo (y oyendo) lo que describes.

    Saludos.

    M'agrada

    • Gràcies Carlos, no m’hagués imaginat mai que en els arxius poguéssim trobar els repartiments de les òperes que estan en cartell, però per altre part, ja m’estranyava que un teatre com el MET, que té tanta cura i mima als seus artistes, tingués un oblit com aquest.
      En qualsevol cas, penso que en la pàgina corresponent a l’òpera seria molt millor, no et sembla?.

      M'agrada

  2. colbran

    Yo no sé a quién echarle la culpa, si a Gergiev, al escénografo, al director de escena o a los cantantes y coros, pero el acto de Polonia, con sus dos escenas separadas y aquí unidas, no me ha gustado. Las voces solistas están bien, excepto la de Evgeny Nikitin que aún no sé si es barítono, tenor o simplemente cantante. Este intérprete consigue una personificación escénica del pérfido jesuita Rangoni muy loable, más en la línea de un Robespierre que de una alta jerarquía eclesiástica católica, pero así se lo han marcado.

    Ekaterina Semenchuk es una mezzo de acentos contraltados, con una voz oscura con la que hubiera podido dar un gran juego sensual en el maravilloso duo de la fuente, aquí sin fuente aunque la mencionan, pero no lo ha conseguido. Ha estado mejor en la mazurka previa al estupendo duo con Rangoni y en este mencionado duo, en la escena primera del acto tercero. El coro de mujeres en el boudoir de Marina no me ha gustado nada. Tampoco me ha gustado la célebre polonesa, me ha parecido carente del ritmo adecuado.

    Es probable que gran parte de esta decepción en el acto de Polonia se deba a una retransmisión saturada de sonido, con acoplamientos y plana, sin dar ningún relieve a la instrumentación.

    Respecto al resto de la ópera y a su interpretación me sumo a lo dicho por Joaquim. No obstante quisiera remarcar que da pena darse cuenta de la carencia de auténticos bajos en el panorama lírico actual. Yo ya sé que el rol de Boris fue escrito para barítono, pero a mi me gusta más cantado por un auténtico bajo. Es a lo que estoy acostumbrado tanto en grabaciones, como en las seis o siete versiones que he visto al natural. De ellas destacaría al bajo yugoslavo, ahora serbio -tenías razón, Dandini- Miroslav Changalovich, mi primer Boris en vivo (1960) y el afortunadamente aún en activo Matti Salminen.

    Renèe Pape es un gran cantante que para incluirlo en la cuerda de bajo le faltan graves y para hacerlo en la de barítono le faltan agudos; dejémoslo pues como barítono bajo Su canto, cuando se implica de verdad como en este caso, es sumamente satisfactorio y además es un gran artista, sin excederse en gesticulaciones ni aspavientos.

    Es una ocasión única el poder asistir al Met desde Barcelona…, con todos los peros que supone la amplificación del sonido, a menudo distorsionado, las posibles desconexiones y la incertidumbre de si las voces que escuchamos son como las percibimos en el cine, todas con el mismo volumen, lo cual es materialmente imposible.

    M'agrada

  3. alex

    Gracias por las crónicas de los que asistísteis a la función vía cines.
    Debo ser de los pocos que todavía me resisto a acudir a estas retransmisiones en HD desde el teatro ( sea el que fuere) ya que en principio las amplificaciones de sonido y por ende, falseamiento de algunas de las voces ( sobre todo, las más líricas o lírico ligeras), me molesta .
    Después de la gran y brillante exhibición liceística de R.Alagna hace unos pocos días, me hace mucho tilín estrenarme quizá el próximo 11 de diciembre con el DON CARLO del Met ( con Robertino y con Poplavskaya, entre otros), pero me lo estoy pensando

    M'agrada

  4. Ara que parlaves de la cadira… Quan vaig veure el darrer Boris del Liceu em va semblar un Decker a mig gas, amb encerts però també moments força baixos. En canvi quan l’he recuperat en DVD m’ha anat guanyant molts punts, i cada cop m’agraden més tant el concepte com l’execució.

    Pel què fa a Pape… no l’he sentit, però espero que no ens falli, hi ha massa esperances.

    M'agrada

  5. alex

    Al loro de los comentarios de Joaquim y Colbran sobre la vocalidd de Pape y con los que estoy muy de acuerdo que R.Pape no es Bajo y sí más bien BajoBarítono, quizá no tenga mucho que ver con este hilo dedicado al BORIS pero sí algo respecto a la escasez o casi inexistencia de Bajos también citada.
    No tiene creo en su repertorio el BORIS ni roles de Bajo eslavo, pero sí es un auténtico y muy notable bajo tanto en el repertorio wagneriano, como en ciertos roles de Bajo en ópera francesa e italiana al que he escuchado varias veces en teatro y siempre me ha atraido vocalmente ( aunque escenicamente, pueda resultar un poco frío): el coreano Kwanchul Youn

    M'agrada

  6. Leonora

    Completamente de acuerdo con lo escrito por Joaquim; vi la ópera en el cine y lo primero que me llamó negativamente la atención fue el movimiento de la cámara a primeros planos, sin orden ni concierto algunos. Las escenas iniciales son de conjunto y puntualmente del protagonista en su gran monólogo inicial. Así fue la transmisión completa, me decepcionó la imagen emitida(no la calidad, sino las tomas)aunque no me desagradó la puesta en escena.
    Soberbio escénicamente Pape: atraía inmediatamente la mirada cuando se aproximaba a escena, era subyugante bien que me gusta una voz de bajo, más grave aún. Pero le aplaudimos en el cine…¡Impresionante!
    A Antonenko le escuché en Salzburgo el “Otello”verdiano con Muti y la verdad es que se encuentra mejor en estos papeles, lo veo más propio, a pesar de que resultó algo pétreo. Fantástico Pimen el de Petrenko y bellísima voz la de Xenia.
    Sobre el acto polaco, no me acabó de convencer ni vocal(aunque se puso garra escénica) ni dramáticamente el conjunto, no me”cuajó”.
    Eso sí, ¡magnífico Gergiev y qué orquesta!
    ¡Saludos!

    M'agrada

  7. Carlos R.

    Aunque no sea exactamente un bajo y como bajo-barítono no tenga la enjundia de un Hotter o un London, Pape es un cantante muy considerable y sabe transmitir sentimientos. Me gustó mucho, a pesar que la representación en su conjunto me dejó bastante indiferente.
    Quizás tengas razón en lo de las cámaras. Muy posiblemente el problema fuera que las tomas escogidas no eran las mejores, pero no concibo este espectáculo sin esa intromisión en los primeros planos, de otro modo me hubiera parecido una representación sumamente aburrida.

    M'agrada

  8. dandini

    Em sembla que el Rene Pape fa una creació i interpretació extraordinaria del rol de Boris.Crec que es important donar un perfil psicològic ben definit al personatge(a la Ghiaurov) i deixar una mica de banda al home del sac.A jutjar per la inmensa ovació aconseguida al terme de la representació diria que el públic asistent el deuria sentir prou be al teatre.Magnífic i engrescador el so preciós de Ekaterina Sementchuk i el cant expansiu i “exciting” d`Aleksandrs Antonenko.Gran i merescut èxit per Mikhail Petrenko(Pimen) i algo menys per Oleg Balashov(Shuisky).Per cert que aquests dos interprets van cantar al Liceu Klingsor i Parsifal respectivament al 2006.En el aspecte musical, una funció memorable.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: