IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA:DON PASQUALE


Anna Netrebko (Norina al MET, producció Otto Schenk) foto Marty Sohl/Metropolitan Opera

Quasi us diria que després de les dues primeres sessions de la temporada del MET al cinema (Das Rheingold i Boris Godunov), que ja creia que aquella concepció tan tradicional de l’espectacle operístic que caracteritza l’òpera novaiorquesa, havia passat a millor vida, però ahir, amb la projecció del Don Pasquale amb la producció d’Otto Schenk, i amb Anna Netrebko, Matthew Polenzani, Marius Kwieccien i John Del Carlo, tots sota la direcció de l’ànima de la casa James Levine, vàrem poder constatar com aquell espectacle fet a gran escala, a l’entorn d’un divo, en aquest cas diva, on s’aplaudeixen els inicis dels actes al enlairar-se al teló, ja sigui per mostrar la satisfacció per una posada en escena que satisfà a la majoria del públic ultraconservador de New York, o per saludar amb respecte i quasi veneració, l’aparició de la diva o divo de torn, continua ben viu.

Ahir va succeir tot això i encara més coses.

James Levine, que després de la llarguíssima carrera de més de 40 anys al capdavant del MET i malgrat la seva precària mobilitat, va dirigir per primera vegada aquesta òpera i ja des de la brillant i evocadora obertura, va ensenyar les credencials que el caracteritzen, és a dir, màxima pulcritud en el so, amb un especial sentit per la brillantor orquestral i tenint sempre molta cura d’acompanyar als cantants, deixant-los cantar, sense per això perdre el seu discurs musical, en aquest cas més àgil que en altres repertoris on el caracteritza l’extremada i quasi malaltissa lentitud.

L’orquestra del MET en les mans de Levine, sona esplendorosa, quasi m’atreviria a dir que immillorable, independentment de les predileccions per aquest o un altre director, és innegable, com no es cansa de repetir l’amic Amfortas en les seves preuades cròniques, que l’excel·lent orquestra d’aquest teatre, quan la dirigeix el seu titular, encara es creix més.

La intervenció del cor en el Don Pasquale, és limita a la brillant intervenció del tercer acte (en aquesta edició s’han ajuntat segon i tercer), amb el cor de criats i l’acompanyament de la bellíssima serenata d’Ernesto. El cor del MET ha estat francament bé, molt millorat respecte a anys anteriors, quan no feia honor a la categoria del teatre.

Però el Don Pasquale és una òpera per a quatre excel·lents cantants i actors, que han de saber cantar molt bé i tenir dots interpretatives notables, per fer creïbles i sobretot divertides, les hilarants i també perquè no dir-ho, cruels escenes que ens proposa Donizetti i Giovanni Ruffini el llibretista que va adaptar un altre llibret d’Angelo Anelli per l’òpera Ser Marco Antonio.

El quartet solista que ens reservava el MET per l’ocasió ha estat excel·lent, però jo us els anomenaré per ordre de la meva predilecció.

Kwiecien i Netrebko al Don Pasquale del MET. Producció d’Otto Schenk

El baríton Mariusz Kwiecien és el que més m’ha agradat de tots per tenir una veu preciosa, de baríton sense discussió, de color i dicció clara, i amb una notòria facilitat per fer les difícils i exigents agilitats que li demana el rol, sobretot en el famós duet amb Don Pasquale, que com acostuma a ser habitual, s’endú l’èxit de la vetllada, per poc que els dos cantants siguin, com ha estat el cas, molt més que solvents. El baríton polonès té també una especial habilitat escènica que l’atorga credibilitat i gràcia escènica. Em pregunto per què no canta el Figaro?

També m’ha agradat molt el tenor nord-americà, sortit del MET i apadrinat pel mateix Levine, Matthew Polenzani. La veu no és especialment bonica, però tampoc diria que desagradable, no, té algunes zones on el so no acaba de cobrir-se amb prou morbidesa, però tant li fa, us ho dic de veritat, m’ha agradat moltíssim com fraseja, com apiana, com allarga les frases amb un exemplar domini del fiato, lligant els temes amb extrema elegància en les dues perles que Donizetti li regala, però també en l’excel·lent duo amb Norina. Un prodigi de musicalitat i de bel canto, que és del que es tracta en aquesta òpera, oi?.

Anna Netrebko és una cantant imponent, posseïdora d’una de les veus més suggestives, riques i carnoses que hem escoltat en els darrers anys. Té unes característiques jo diria que expressives, més idònies per a un repertori que per altres i sempre m’ha semblat que tot i cantar divinament, el belcanto no és el terreny on ella pot lluir millor les seves excel·lents virtuts. Jo me l’estimo més en el repertori francès i òbviament, m’agradaria que és dediqués en profunditat al repertori rus i eslau, on penso que ens podria deixar interpretacions referencials de molts rols, començant per la Tatiana, que necessito JA!.

Anna Netrebko, a part de ser una excel·lent cantant és i fa de diva, i això ja no m’agrada tant. Se sap seductora i ho exerceix en profunditat, però jo penso que també n’abusa.

La veu de la Netrebko s’ha enfosquit i això la fa més idònia per a rols de caràcter més dramàtic (no confondre amb la vocalitat, ja que continua sent una lírica). Cantant la Norina, em sembla que perdem una part de la brillantor entremaliada que aquest rol porta congènit i que malgrat no ser la vocalitat inicial (el va estrenar Giulia Grisi) , les lleugeres se l’han apropiat moltes vegades i algunes de manera quasi referencial, tot i que la partitura demana uns greus que la mateixa Netrebko no ha acabat de resoldre del tot bé. Però ella tampoc acaba de brillar, sobretot en els números de conjunt, on queda més aviat opaca, menys quan puja a la zona aguda, on resulta molt convincent.

En la seva cavatina de sortida ha estat magnífica, cantant i actuant a plaer, però m’ha donat una espècie de sensació, d’una certa rutina, luxosa, això si, però com sabent que ella és divina i que tot gira al voltant d’ella, mentre tothom espera les seves ganyotes i estudiada proximitat, no ho sé, potser vaig del tot errat, però l’actuació, tot i tenir moments brillants, m’ha semblat poc espontània. M’ha agradat amb el duo “Tornami a dir che m’ami” i en la genial i engrescadora “La moral di tutto questo” que tanca l’òpera, però serà per la concepció escènica que Schenk dona a Norina, que l’he trobat massa vulgar.

Anna Netrebko (Norina al MET producció Otto Schenk)

John Del Carlo, no ha estat mai un grandíssim cantant, més aviat un bon secundari de la casa, d’aquells extraordinàriament solvents i que dona seguretat, gràcies a l’experiència, que ja se sap que sempre és un grau. És un rol buffo que Del Carlo fa magníficament, diu de manera immillorable i l’actua amb molta convicció, fins i tot amb un punt de patetisme necessari, per no fer tan simpàtics al tercet d’entremaliats conspiradors. Vocalment no és un gran baix, tot i que a l’estrena si que el va interpretar una de les figures més insignes del panorama vocal del seu tempos, el mític Luigi Lablache. Del Carlo té moltes taules, com és diu en argot teatral i diu excel·lentment, més que canta i alhora de fer front al gran duo amb Malatesta, treu tots i cadascun dels grans trucs atresorats amb el anys i fa, juntament amb Kwiecien un memorable “Aspetta, aspetta cara sposina”, que repeteixen en un estudiat gag, davant del teló pintat, un cp ha acabat l’escena. Brillant!

La producció, és molt clàssica. amb tots els ets i uts, amb tots els detalls escènics, que no ens deixen espai a la imaginació, hi és tot, des de la roba penjada al terrat de casa de Norina, amb les teulades de cartró pedra que simulen a la perfecció la realitat, o a les columnes deteriorades de la decrèpita casa de Don Pasquale, on hi tenim tots els detalls perfectament identificables, amb la proximitat de la càmera cinematogràfica, que tan mal fa a vegades en produccions d’aquesta mena.

L’acció està molt ben definida i el caràcter dels personatges també, si bé és veritat que la Norina disposada anar al teatre, vestida de manera grotescament, d’una vulgaritat extrema, no s’escau amb el meu ideal del personatge.

Tot plegat ha estat una gran festa operística tradicional, en tots els sentits, que s’ha gaudit de manera ben agradable i distesa, però sense oblidar que la part musical i vocal han estat a l’alçada del que sempre hem esperat del MET. Luxosa tradició, una mica rutinària, per què no dir-ho quan els resultats són satisfactoris?

Anna Netrebko, Mariusz Kwiecien i John Del Carlo en la presentació de Norina a Don Pasquale. MET foto Ken Howard

Ahir l’encarregada de fer de mestre de cerimònies era la mezzosoprano Susan Graham, amb un retoc facial una mica estrany i amb tot el glamur i naturalitat que aquestes dives del MET, utilitzen per aquestes feines col·laterals.

Va entrevistar a un divertit Del Carlo i un senzill i honest Polenzani, així com a Roberto Alagna i Simon Kennlyside, promocionant ja l’imminent Don Carlo del proper 11  de desembre. El moment més desconcertant de la transmissió va ser quan aprofitant un canvi de decorats, d’aquests que les transmissions ens mostren i que no deixen de trencar una mica la continuïtat dramàtica de les òperes, va entrevistar a una desconcertant Anna Netrebko i a Mariusz Kwiecien.

No sé si serà per la indumentària grollera que Schenk li fa dur, o per que ella és creu Sara Montiel (ep! no va de conya que una certa semblança de bellesa desbordant si que uneix a ambdues dives), però el fet és que la Netrebko va fer tantes monades, gracietes i atacs una mica histèrics d’estudiada espontaneïtat, com la diva manxega en els seus temps gloriosos abans de esdevenir una paròdia de si mateixa, i m’ha deixat (i em consta que no tan sols en a mi), absolutament estorat.

La propera Don Carlo, això tan de bo necessiti del reclinatori que aquesta òpera sempre em fa esperar.

18 comments

  1. Coincideixo amb tot, Joaquim. M’ho vaig passar molt bé, excepte al principi. A la sala 10 no es llegien els subtítols per la configuració de pantalla. Després d’una bona estona i de les protestes, ens van castigar amb una imatge distorsionada a canvi dels títols sencers. Ja em queia gorda la Netrebko, imagina ara amb les seves moneries i la imatge dilatada! vaig trobar magnífics els tres senyors, però ella..
    L’Icària ve tenir el detall de donar-nos 2 localitats per disculpa, espero que em serveixin pel Don Carlo, amb la parella que ens presentaren, friso per tornar. Suposo que el cine tindrà aquest problema resolt, encara que la pantalla de la sala 10 és tan horitzontal, que no ho veig clar.

    M'agrada

    • off topic:
      No et va semblar que Alagna s’esforçava molt en ser tècnic i Keenlyside estava en un altre esfera com volent dir, què sabràs tu?
      La veritat és que la pobre Susan Graham va haver de lluitar contra els elements.
      Lo de la Netrebko amb el micro…en fi, millor que canti i si pot ser la Tatiana, molt millor.
      Quines ganes tinc de veure un Oneguin amb la Tatiana d’aquesta senyora!, i no m’importaria res que ell fos Kwiecien. No vaig estar prou atent i no vaig saber on tenien previst fer-la.

      M'agrada

      • L’Alagna parlava de les diferències de cantar en francès o italià el Don Carlo, no? però en Simon, què dimonis deia? Ens espera un bon dúo! Amb escena clàssica, un valor segur, que no arrisca ni crea.
        No sóc gens objectiva amb l’Annita, que m’agrada com tú, ben seriosa i cantant en rus. Al principi, quan no podíem llegir les lletres, als altres se’ls entenia molt bé l’italià, però d’ella no vaig entendre ni una. Grrr

        M'agrada

  2. La fórmula me da un poco de miedo pero me estoy pensando ir al Don Carlo el sábado 11. La pagina de los Icaria parece que sólo me enseña media sala y no me queda claro donde está el pasillo, si es que hay. ¿Podeis echarme una mano?

    M'agrada

  3. El pitjor pianista del món

    Bona crònica!
    Joaquim: en pocs dies de diferència has pogut fruir de dos espectacles absolutament antitètics, tan en el plà formal com en el artístic. Em vinc a referir a aquest “Don Pasquale” de Donizetti amb un enfoc diguèrem “hiperrealista” i una “Lulú” de Berg califiquem-la de “transgressora”. Quina creus que marca més la línia a seguir? La manca de valentia creativa però no interferent de la primera o les ganes complementàries (i benvingudes, d’acord) a nivell visual de la segona?
    Sí; és l’etern debat paral·lel al fet musical que de tant en tant surt per aquí. Sent molt reduccionista, si l’escenògraf abraça la primera via es diu que és un “quico” i si segueix la segona que “està tocat del bolet” i que té ganes de protagonisme. Joaquim, a la darrera “Carmen” tu vas dir que l’escenògraf va estar molt encertat, ja que malgrat ser un senyor que el podriem encasillar a la segona banda de la dicotomia (aparent) exposada, va saber trobar l’essència del problema tractat i, amb el seu llenguatge propositiu, va deixar de banda l’histrionisme característic i la va encertar de plé.
    A les hores… hi pot haver-hi una tercera via? No nego la major, la idoneïtat d’ambdues propostes, ens al contrari, però m’agradaria saber, vosaltres que tantes i tantes i tantes obres heu vist, si hi ha alguna manera (parlo del Liceu) de combinar la tradició amb la tecnologia. Per a no deixar caure artificis divuitens no cal recorre a lasers, oi?
    Sempre que trobo algun creatiu que em fa l’efecte que reuneix ambdues característiques em dona una alegria. Hi ha una escena (la millor de la película) a “Nueve semanas y media” a on a una festa al NYC Soho plena d’imbècils cool, la protagonista, que era qui montava l’expossició d’un pintor ultraxaximegaguai, de cop i volta apareix el que podriem calificar com un “senyor gran”, senzill, humil, honest i gens pretenciós.
    Si pots (podéu per a qui m’aguanti aquesta pallissa) recuperar al web de TVE un reportatge del passat dijous a la 2 sobre en Jaume Plensa, et prego que t’ho miris. No vull opinar sobre la seva obra obra ja que és un fet molt íntim de cadasqú, sino que m’agradaria que analitzessis el personatge. El personatge i el que diu. I com ho diu.

    PS: Ahir em va ferir (broma) el post sobre la Molinereta. Quin greu que em va saber!

    M'agrada

    • Pianista, jo penso que la línia a seguir és la creativa, la que aporti idees, la que faci implicar al públic, que no faci moure tan sols als cantants per sobre l’escenari sense criteri.
      Si és de concepció clàssica o transgressora, com dius tu, no m’importa tant, com sortir indiferent del teatre, o pitjor encara, avorrit.
      L’òpera ho posa veritablement difícil, doncs pot funcionar la vessant escènica i després la musical o estrictament vocal, no, amb lo qual, l’avorriment pot venir per vies diferents, però si ens centrem tan sols en la vessant escènica, penso que totes dues formules poden funcionar, sense que una anul·li l’altre.

      Contestant la pregunta que em fas, i si ho haig de fer sobre els dos espectacles que em proposes, aquest Don Pasquale o la Lulu del Liceu, et diré que cap dels dos m’acaba de convèncer i si vols que et doni exemples de cadascuna de les dues tendències, et diria que un muntatge “clàssic” que em meravella és el mític de Strehler per a Le Nozze di Figaro que va estrenar Georg Solti amb un repartiment de somni (es pot trobar per Internet) i que s’acaba de reposar a París amb un repartiment més modest i un “transgressor”, doncs la mateixa Carmen d’enguany al Liceu.

      Un clàssic bonic i prou (tendència molt habitual al MET) m’avorreix i un modern provocador i transgressor sense més, m’irrita.

      En el Don Pasquale d’ahir hi ha un treball intens dels personatges i es gaudeix molt al cinema, ja que tots ells el fan molt creïble, en aquest aspecte em satisfà, però l’escenografia tan gegantina, per a una obra tan intimista, crec que és un excés.

      De Lulu ja en vaig parlar prou, jo penso que està tan carregat de bones idees, però tantes i de tanta parafernàlia visual, que acaba per desconcentrar, i això també és dolent, sobretot en una obra que necessita musicalment, molta més concentració i esforç, que el divertit, genial i “fàcil” Don Pasquale.

      Lamento no haver respòs de manera més concreta, sembla que no em vulgui mullar oi?, però és que penso que res estar renyit amb res i que tot pot conviure.

      M'agrada

  4. colbran

    El argumento hilarante de “Don Pasquale”, basado en el de la ópera de Pavesi “Ser Marc’ Antonio, no es sino una adaptación no declarada y con variantes de la comedia “Epicoene or The silent woman” (1609) del dramaturgo londinense Ben Jonson que ya fue utilizada para la ópera “Angiolina” (1800) de Antonio Salieri y posteriormente adaptada por Stefan Zweig, con más fidelidad, para la deliciosa “Die schweigsame Frau”(1935) de Richard Strauss.

    Con una música pimpante de Donizetti, el libretista Ruffini y el compositor bergamasco consiguieron una obra maestra del repertorio lírico con claras influencias de Rossini, lo que no deja de sorprender, dado que ya hacía 14 años que el cisne de Pésaro había abandonado el género operístico y 15 del estreno de su última ópera buffa “Le comte Ory”. mucho más moderna en concepción que el propio “Don Pasquale”.

    El Met ha apostado por una producción tradicional y yo creo que es la más adecuada, aunque no descarto que una actualizada pueda dar también mucho juego. Los cantantes se mueven muy bien porque están estupendamente dirigidos y disfrutan con su interpretación, se les nota y en el entreacto los cuatro lo confirmaron. Es muy difícil crear humor sin caer en la chabacanería, pero para ello hay que contar con artistas disciplinados y los de este elenco lo son. El que tiene a su cargo el rol más estático es el estupendo tenor Matthew Polenzani (magistral David de “Die Meistersinger…”), cuyo debut en el Met fue anunciando “La cena é pronta” en una “Traviata”, de la mano de su mentor James Levine. Paso a paso se ha ido colocando en un buen lugar entre los tenores de la actualidad. A mí francamente me gusta mucho.

    Toda la obra gira argumentalmente alrededor del bajo protagonista (en esta versión un barítono en decadencia), pero en este caso Otto Schenk ha apostado por hacerla girar en torno a la diva Anna Netrebko, que asume el primer rol cómico de toda su carrera con nota muy alta, con mohínes de estrella absoluta, pero que uno le perdona si la considera grande, como es mi caso. Lo que no acepto son las tonterías en miradas, gestos y posturitas de su entrevista, pero eso corresponde a su “actuación” fuera de la escena. A mí lo que me interesa es su labor cara al público y en este cometido me entusiasma y me convence en un rol que yo prefiero cantado con su voz densa, aunque no dispone de la tesitura original (soprano de amplitud dramática) pero mucho más próxima a ésta que la de las sopranos ligeras que interpolan un sinnúmero de sobreagudos no escritos por el compositor, para obviar los patentes graves de la partitura. Su voz sanísima me ha encantado y su interpretación escénica también.

    El joven barítono polaco Kwiecien es un cantante de calidad que todo lo hace bien y no se le puede pedir más, actúa y canta con seguridad y nunca se excede, ni vocal ni escénicamente. Disfruta con su rol y comunica su entusiasmo a los compañeros y al público. Lo descubrí en su reciente “Lucia…” del Met y me entusiasmó.

    John del Carlo ha sido un barítono rossiniano muy celebrado en Norteamérica y un magnífico Falstaff en la ópera homónima de Salieri, grabada en DVD. Sus conciudadanos le respetan por su gran bagaje artístico, pero en la actualidad su voz está bastante deteriorada. No obstante, su notable vis cómica y su increíble estatura le hacen muy indicado para esta ópera, pues aún conmueve más que a un grandullón de su talla se le tome el pelo y se le pisotee como a una pulga. Estuvo muy convincente en toda la ópera pero destacando en el dúo con Malatesta. Mis recuerdos sin quererlo me traían los ecos de Sesto Bruscantini y Paolo Montarsolo y sus gloriosas noches en el Liceu.

    Parece casi mentira que un hombre en estado tan delicado de salud como James Levine extraiga de la envidiable orquesta del Met este brío y esta brillantez, únicamente hubiera preferido un tempo más marcado en el coro de los criados, pero esto es una apreciación muy personal.

    Lo pasé muy bien.

    M'agrada

  5. Jo començo amb la frase en que conclou Colbran: ho vaig passar molt bé!. No tinc per costum classificar, encasellar ni dissecionar el que veig a un teatre d’òpera: puc sortir entusiasmada tant d’una posta en escena disney-Metiana com d’una “transgressora”. La transgressió, com la bona educació, o la vulgaritat, son conceptes totalment personals que cadascú atorga habitualment segons els seus prejudicis (o sigui, judicis previs). El que a uns molesta, els altres ho veuen com a un divertimento. El Don Pasquale del MET es una excel·lent producció més o menys clàssica, amb alguns elements “permisius” de vestuari o escenografia, com la desmesurada escala (no de graons, vull dir la proporció) del Palau on viu el protagonista, o el espatarrant vestidet negre imperio que ens duu la soprano per anar al teatre, amb unes divertides llicències com una “raja de la falda”, que dirien els nois de Cornellà, i unes botes de taló alt totalment descontextualizades, però tot, en conjunt, altament eficaç per transmetre l’argument.
    Em van agradar mol, pero moltissim, la Netrebko i en Kwiecien. ¡Dos interpretacions extraordinaries!. Molt bé John del Carlo, i per a mi el menys reeixit va set Polenzani, que si ve no puc negar que va cantar amb encert, té dos característiques que me’l fan difícil: no m’agrada el timbre de la seva veu, i no m’agraden els tenors-estaquirot. Va a gustos! Levine, excepcional, veure’l dirigir, al menys al cine, va ser un dels millors regals d’asquest Don Pasquale.

    M'agrada

  6. Em deixeu parada amb l’actitud montielesca de la Netrebko. La seva Manon que vaig veure el juliol a la ROH em va mostrar una enorme cantant absent de qualsevol divisme que, d’altra banda, acaparava totalment el cridaner Grigolo. Quant a Marius Kweicien puc dir que em va entusiasmar veient-lo a l’Onegin que els cinemas varen transmetres des de l’òpera de París. Per tant, Joaquim, la parella amb Netrebko per fer aquesta òpera preciosa, podria ser aparentment fàcil.
    A Matthew Polenzani me’l vares descobrir tu, Joaquim. Va ser en un post on cantava Oh blonde Cérés, aria bellíssima de Les Troyens i que ell cantava de forma immillorable. Espero que no m’hagi traït la memòria.
    Gràcies per tot Joaquim! Una crònica estupenda.

    M'agrada

    • L’actitud “Montielesca” de la Netrebko va ser fora d’escena, és a dir, quan va de soprano entrevistada per a la TV en presència de tot el món. A l’escena fa tot el que li diuen i segurament aporta un plus del seu talent. Ara bé, quan tots els altres varen mostrar una cara més aviat normal i d’extrema naturalitat, ella va sortir, qui sap si abduïda pel personatge d’Adina, amb una actuació de diva de temps pretèrits, realment desconcertant. Dubto que ella sigui així en el dia a dia, mentre que Polenzani, que no erres gens pel que fa a aquell post d’ara fa un any dedicat a Les Troyens, amb motiu de l’estrena valenciana, és mostre com és, un senyor absolutament normal, que canta de manera molt més que notable.

      M'agrada

  7. tristany

    Quina enveja em feu els de la capital, “bandidos”! Només em caldria haver-me de desplaçar també per anar al cine. Sempre em queda l’opció del Met Player, per això.

    Una crònica excel·lent, Joaquim, as usual. T’hi hauries de dedicar professionalment… Només vull afegir que, certament, Kwiecien és un baríton com una casa de pagès, per veu, per tècnica i per elegància. Va fer un comte de “Le nozze” a Madrid per a treure’s el barret.

    M'agrada

  8. dandini

    Una representació de caire ben tradicional pero aixó sí acompanyada d`una magnífica i molt acurada direcció d`actors(fet que molt sovint no succeix).En el capitol musical hem de començar per mencionar al venerable James Levine.Quan vas a veure una representació dirigida per en Jimmy alló es converteix en un regal per l`oida.Hi ha una dosi extra de musicalitat i de descobriment de detalls de la partitura que anteriorment ens havien passat per alt.En la vessant vocal Anna Netrebko (la soprano més desitjada del món ) va lluir la seva habitual desinvoltura escènica i el seu indiscutible “poderio vocal” que encara és més evident dins del teatre.Tanmateix si fem acte d`abstracció i ens fixem en l`estil i el color vocal ens donerem compte que la seva adecuació no és perfecte.Al seu costat Mariusz Kwiecien(1972) demostra una simbiosi total amb el Malatesta tant vocal com escènica amb un cant d`agilitat de manual.Excel·lent Matthew Polenzani malgrat tenir una veu una mica ingrata i John del Carlo compensa una veu de segona(parlant és molt ben timbrada) amb una actuació i vocalitat molt ben reixides.

    M'agrada

  9. maria teresa

    Jo també m’ho vaig passar molt be. Esclar que Donizetti sempre m’agrada i si està servit per uns cantant s com els d’aquesta producció, encara millor. Netrebko, Polenzani i Kwiecien (quin nom mes dificil, carai!) em van agradar moltissim. A Del Carlo,el vaig trobar millor com actor que com a cantant, pero el paper el donava molt be.
    James Levine. Sense paraules. A mi es que m’apassiona veure’l.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: