IN FERNEM LAND

OBC: MAHLER LIEDER 3 i BRUCKNER


Tercer programa dedicat als lied de Gustav Mahler, el que aquest cap de setmana hem escoltat a l’Auditori, amb els intensament tristos Kindertotenlieder, les cançons a la mort dels infants, amb la mezzosoprano suïssa Maria Ricarda Wesseling (Kanton Graubünden, 1969) i a la segona part, la fenomenal 7ª simfonia d’Anton Bruckner, tot dirigit pel mestre titular, Pablo González.

En un agradable sopar en acabar el concert d’ahir dissabte, comentava que començar un concert amb una obra tan concentrada com aquest cicle de cançons de Gustav Mahler, no em sembla gaire adient.

És una obra molt intensa, íntima i severa, que necessita d’un clima especial, que potser amb una obra anterior que servis per submergir-nos  o envoltar-nos de l’atmosfera adequada, hagués evitat en gran mesura el terrabastall d’estossecs i de nerviosisme compulsiu que s’evidencia entre cançó i cançó, per un public, d’entrada poc predisposat a aquestes doloroses intimitats.

L’orquestra va sonar bé, amb un so molt curós, tot sota l’atenta batuta del mestre González, més preocupat per que cap secció, o cap solista, s’escapés de l’ordre estrictament imposat, que de dotar del dolor i el sentiment intens i necessari, que aquest cicle, penso que ha d’acabar aflorant.

La mezzosoprano Maria Riccarda Wesseling va cantar amb molta cura i correcció, però tampoc em va arribar a trasbalsar. Va fer una bona lectura, però no pas en una bona interiorització. Li mancava el sentit tràgic que potser la immensitat de la sala no ajudava a crear i en alguns moments va quedar sonorament disminuïda per una orquestra que no va abusar del volum, però que inevitablement i si no es posseeix un caudal vocal o projecció molt notòria, a l’Auditori és fa difícil escoltar les veus amb la nitidesa adient, sobretot en un cicle com aquest, on no s’escauen gens les explosions sonores i les versions “veristes” que caldria per arribar a l’última fila del segon amfiteatre. Ahir sortosament estava al bell mig del primer amfiteatre i alguna cosa em vaig perdre.

Lluny dels grans referents que molts tenim en ment i sempre en la proximitat que dona un disc amb Ferrier, Flagstad, Ludwig, Norman o Baker, per exemple, la mezzosoprano ha obtingut molt més èxit del que jo penso que era mereixedora i el mestre González m’ha constatat altre cop, que el seu Mahler és tan distant, com impecable i precís en la exposició i direcció.

A la segona part ens esperava un plat fort, la setena simfonia de Bruckner, potser la que m’agrada més del seu catàleg.

Ahir dissabte vaig cometre un error, que és escoltar una de les versions que més m’agrada, i és clar, és inevitable que transcorreguts els primers compassos de la versió d’ahir amb l’OBC, em regirés una mica de la cadira, amb aquells tempos excessivament lents, al menys pel meu gust, tot comparant-los amb els escoltats còmodament a casa.

El primer moviment és un allegro moderato i allò em semblava com a molt moderato. Com és obvi, l’adagi del segon moviment també va ser molt més adagi del que jo hagués volgut, però en cap cas, almenys i això és merit del mestre González, no es va perdre la tensió discursiva.

Si dic que Bruckner era tan genial com reiteratiu, em penso que ningú s’ofendrà, i si a més a més us dic que els temps llargs i estirats, no l’ajuden gaire, em penso que tampoc, però hi ha d’haver gustos per a tothom, i a mi les celebrades i referencials direccions del gran Celebidache no m’acaben d’agradar, dic això ja que em va semblar que el mestre González si emmirallés, però en els dos darrers moviments, va fer un gir amb un contrast sobtat i va treure una energia que ja començava a dubtar que posseís, i que va fer sonar a una magnífica OBC, com si es tractés d’una orquestra centro-europea, allunyat ja del so bell, però potser massa tou dels moviments inicials.

Dir Bruckner, si parlem de simfonies, és dir corda i metall. La corda de l’OBC ja fa temps que us dic que amb té el cor robat, però a l’arranque del primer moviment, em va emocionar especialment, escoltar uns violoncels encapçalats per l’entusiasme del seu cap de corda, José Mor (com viu cada nota aquest music!). Aquest home contagia entusiasme i la resta no molt nombrosa dels seus companys, van treure un so precís i vellutat que contrastava a la perfecció amb la resposta estereofònica que rebíem dels incisius violins i les dolces violes. Un inici brillant que em feia esborronar, com acostuma a passar-me sempre que escolto aquesta obra. La corda de l’OBC va estar a l’alçada en aquest inici i durant tota la simfonia, malgrat que en alguns moments, van ser devorats per un metall aclaparador.

Sempre que parlem del metall, ja sabem que hi ha un risc, malgrat que la solvència de la secció és prou contrastat, però els instruments de vent sempre es mouen per la corda fluixa i d’una errada espectacular, no se n’escapen ni les millors i prestigioses orquestres.

Ahir el metall de l’OBC va sonar molt i esplèndid, sense pífies, segur i molt present. Potser massa?, potser si, però això ja li hauríem de recriminar al mateix Bruckner, que amb la seva abassegadora i obsessiva sonoritat, anul·lava la possibilitat de lluïment de la resta de les famílies, que o bé es nodreixen de més components per fer-se sentir, amb el risc d’acabar per aclaparar els oïdes del públic i alhora arruïnar la caixa de l’administració amb sous suplementaris (recurs per altre part utòpic en la situació econòmica actual), o ens conformem amb la plantilla que tenim i el risc que aquell allau metàl·lic és mengi amb patates, a tota la fusta, la corda i tot el que es posi per endavant, que lluitant com a lleons, desapareixen en l’intent.

Tot i així, vàrem tornar a apreciar la qualitat de Frauken Oesmann, la flauta solista, que tot i que pràcticament no té moments de lluïment, no en va desaprofitar  ni un, per fer valer la seva categoria, i és clar, Juan Manuel Gómez, solista de la compromesa trompa, que va superar tots els paranys d’una partitura molt descarada i temible.

Al final us haig de dir que malgrat les lentituds dels dos moviments inicials, vaig sortir satisfet, amb la convicció que el mestre González defensa molt bé el difícil compromís de succeir a un mestre tan carismàtic i estimat (per quasi tothom) com el mestre Oue. No sé encara si ell aportarà molt a l’OBC, o serà aquesta qui facilitarà la plataforma necessària per tal de que esdevingui un gran mestre.

Ahir va demostrar més coses, més energia i caràcter i també va reincidir en aquesta constant obsessió per controlar-ho tot, cosa que és molt lloable i dona els seus fruits a nivell d’equilibri sonor i control expositiu, si no fos què això el priva, de moment,  d’una llibertat més emotiva alhora d’expressar els sentiments. Tot arribarà, n’estic segur, però l’OBC ja estava preparada per assumir altres reptes.

Un gran èxit, en un Auditori no del tot ple.

26 comments

  1. Un programa desequilibrat, els lieder un pèl plans i Bruckner, amb tanta trompa, tuba, trompa-tuba, va sonar amb ràfegues tan fortes que m’havia de protegir les oïdes. Cert que el primer trompa ha estat un bon fitxatge, no tant, per mi, la flauta. No va ser la millor nit de González, malgrat que ho intentava, alguna secció entrava a destemps. A canvi, el conjunt de tísics als interludis entre cançons i moviments, sí que anaven a una!

    M'agrada

  2. Ricard

    M’he quedat amb la curiositat de saber quina és “una de les versions que més m’agrada” ja que deixes clar que no és la de Celebidache… Què ens ho podries dir? És que sempre m’ha agradat molt això de comparar versions!

    M'agrada

  3. D’acord amb molt del que dius, a mi em va agradar moltíssim el Bruckner premiós que va fer Gonzalez, encara que això va fer que el primer moviment es fes un pel llarg, però el segon, crec que no he sentit un altra tan maco. I després ja va posar marxa normal. Per el que fa al metall, la nit del divendres no em va semblar massa aclaparador, i en canvi, van haver pífies, de notes i de entrades, que no van arribar a deslluir la que per mí va ser una gran interpretació. Tens molta raó en això de que estan a la corda fluixa: Son com els porters al futbol… y per cert: ¡¡¡¡¡¡¡FB!!!!!!
    Ja saps que me vaig perdre Mahler, i vist que amb Bruckner vaig quedar ben servit, penso que el programa era excessiu. El primer concert, amb mes cançons i la Petroushka, mes rodó.
    Kalamar: el dia que els dona per tossir et poden amargar la nit. Ja he dit per aquí que jo proposaria una prova de continència a la entrada, i qui no la superi, cap a casa. Però consolat: Darrera meu seia a les escales una acomodadora (!) que feia soroll… ¡jugant amb les ungles!. Una mitja mirada d’odi va fer que deixés de fer-ho contínuament, però a la que la pujava el volum, san tornem-hi, a un pam de les meves orelles.

    M'agrada

  4. Luis

    Jo ja començo a identificar a les persones per les estussegades. El “solista” del divendes també hi era present el dilluns al cinema Verdi a la projecció de La Boheme.
    El divendres va haver tres pífies del metall: una d’elles no la hauria dir mai, per la categoria de la solista. És normal en un concert en directe
    Les tubes wagnerianes van sonar agres: em recordaven els metalls de en els discs de l’antiga editora soviètica “Melodia”.
    La corda, magnífica.
    Balanç molt positiu (per a mi). En Gustav Pablo em va agradar.

    M'agrada

    • La OBC no tiene tubas wagnerianas propias y se alquilan o piden prestadas para cada ocasión. El martes fue el primer día que los trompistas tuvieron contacto con estos instrumentos, en el ensayo las llaves se bloqueaban… Ya es complicado tocar un instrumento que no sea el propio, pero además se trata de “otro instrumento” con su técnica particular, por ejemplo no se puede afinar con la mano derecha como en la trompa, boquilla más grande, etc. Creo que los compañeros hicieron un excelente trabajo.

      M'agrada

  5. GLORIA. A.

    Les restes d’una interminable grip m’ha fet dubtar aquest matí, si feia bé en assistir al concert,tot i que domino bé l’art de camuflar la impertinent tos i que el meu seient está situat a tres metres d’una sortida sense molestar a ningú… llavors he fet una cosa que no faig mai abans dels concerts de Diumenge, per no sentir-me ni per bé ni per mal influenciada per els comentaris d’en Joaquim i alguns més de vosaltres ….. avui he obert la crítica o comentari d’ ahir pensant que potser m’ajudari a decidir-me en anar o escoltar-lo tranquilament desde casa i crèc que he encertat……Al trobar-me sola a casa tenía molt clar que trovaría aquell ambient necessari per escoltar bona Música, sense escoltar, si calía, més estossecs que els meus…..
    Les cançons d’en Mahler a mí em calan força, per diferents motius, també es veritat que m’agraden més interpretades per baríton, també he notat en les paraules d’en Joaquim no massa entusiasme, i tenint en compte que la veu en el meu seient es perd moltíssim….. no esperava massa, però si emocionar-me com de costum al inici de la primera nota , i no ha estat el cas…no m’agradat ni el color de la veu i molt menys l’expressió necessaria per aquestes cançons……
    Es veritat que m’ha compensat la segona part del concerti llavors si que he sentit una miqueta d’empanadiment per no ser present d’avant de l’orquestra que tan estimo repleta avui de tans instruments i que jo sense saber gaire de técniques musicals he apreciat que feian una molt bona feina, però ara us confesso que en el “adagio” he vist dirigint unes altres mans i una altre expressió…….alguna cosa bona ha de tenir escoltar desde casa………per cert els “estossegs” no me’ls he estalviat s’han escoltat perfectament especialment a la primera part, d’aixó no tindrem mai cura…….una abraçada per a tots.

    M'agrada

    • Luis

      Glòria,
      Estic segur que ets una persona molt considerada, ho dedueixo per la teva carta. A tots ens ha donat vingut alguna vegada la necessitat de tossir, és normal. Però hi ha gent que ho fa sistemàticament. Jo conec alguns i em fa vergonya anar durant el descans i admonir-los.
      Em queixo de que a l’Auditori no es fa res per:
      1. Advertir a la gent que es tapin amb un mocador. (Sí, unes línies en lletra petita)
      2. Que tinguin els caramels sense paper sorollós.
      3. Que la gent no faci comentaris en “veu baixa” com el divendres van fer uns invitats de les llotges laterals.
      Perdona’m si el meu to era incorrecte, pero jo em referia als solistes de cada concert, no a la gent normal que està encostipada.

      M'agrada

  6. Josep R. Noy

    Un Mahler molt correcte però estic d’acord en que massa fred. per mi els lieder de Mahler són de lo millor d’ell, i el primer d’avui m’ha arribat força; els altres no tant. En quant al Bruckner, no coneixo la versió de Barenboim (director que em té el cor robat), però la de Celibidache m’agrada molt. La versió d’avui (diumenge) m’ha agradat força. L’inici de la simfonia és sensacional: amb pocs compassos es queda amb tu, com es diu ara, i a mi m’arriba al fons de l’ànima, i sense gaire vent de fons, ha sonat magnñifica la corda. El tempo massa lent l’he acusat a l’Adagio que pesi a la seva gran bellesa s’ha fet una mica llarg. El mestre Gonzalez cada cop promet més bones coses. Crec però que hauria de controlar millor el vent en general que sempre, o quasi, sona uns decibelis per sobre del desitjable. És cert que la partitura de Bruckner és com és, amb gran desplegament del metall sobretot, però l’equilibri sempre és obligat.
    En conjunt hem difrutat d’un bon concert. I a esperar que les esperaqnces que Gonzalez ens fa neixer es vagin concretant.

    M'agrada

  7. Permeteu-me discrepar una mica. Jo hi he estat aquest matí i m’ha semblat tot molt fred i avorrit. Curiosament l’orquestra ha estat fantàstica, és a dir, molt neta, gairebé perfecte, però de tensió, d’entusiasme, de música… gens (o molt poca). Res a veure amb el que estàvem acostumats amb l’Oue, aquella sensació que es respirava a l’ambient que érem espectadors (i partíceps) d’un gran esdeveniment, d’una cosa irrepetible (aquella sensació de que s’acabava un moviment i pensaves “ualaaa”…). A mi no em molesta que els directors utilitzin tempos diferents als habituals, al contrari, em sembla un repte fantàstic. Oue ho feia molt, també generalment tempos lents, i alguns li ho criticaven. El problema dels tempos lents, com els d’aquest concert, és que si no els condueixes amb tensió, la música es desfà, es perd, no va enlloc.
    En fi, una pena. Un concert com el d’avui, l’any passat hagués provocat uns bravos i uns oueeeés d’aquells que tots recordem i a l’hora que jo encara hagués estat dempeus aplaudint, ja era al metro pensant què carai havia de votar.
    Espero que només hagi estat un mal dia (del mestre o meu).

    M'agrada

    • Víctor, l’experiència de comunió viscuda en les darreres temporades entre l’OBC, el seu director i el públic, més val que ens ho anem traient del cap, al menys de moment.
      Allò va ser quelcom excepcional. No m’imagino, per molt bo que sigui un concert, al públic esperant la sortida del mestre González, per tornar-li a demostrar l’estima incondicional per una feina excel·lent. Allò també va ser fruit d’una carisma que molt pocs posseeixen i que d’altres no van saber valorar en la seva justa mesura. Hi havien altres coses que es van valorar com a primordials.
      L’únic que espero és que el bon nivell actual, fruit del treball del passat, no decaigui i en això si que espero que el mestre González utilitzi tot el seu saber i en això si que em sembla que com amínim ho tenim garantit. Jo hagués volgut un pas endevant.

      M'agrada

  8. Maribel y Victor

    Nosotros hemos estado en el Concierto de esta mañana. Estábamos expectantes, ya que Mahler y Bruckner son dos de nuestros compositores favoritos y aunque nuestro abono es del otro turno, habíamos comprado estas entradas con ilusión.

    Tienes razón Joaquín cuando dices que los Kindertotenlieder son una obra muy triste y sobre todo para empezar un concierto pero ¡ son tan bellos !. La mezzosoprano muy correcta, nos ha gustado su voz, pero no me ha transmitido más emoción que la propia que contienen estos bellos lieders.

    Otra cosa ha sido la septima de Bruckner . Me he emocionado, lo que para mi es el barómetro de que la orquesta junto con el maestro Gonzalez prometen cada día más. ¡ Ojala nos deparen grandes momentos, que nos hagan olvidar la maravillosa audición de la misma sinfonia dirigida por el maestro Oue en febrero de 2006!

    Victor y yo hemos comentado que si habías comprado esta función seguramente considerarias que la inversión había valido la pena y nos ha alegrado mucho comprobar que así ha sido.

    Por cierto ¿ podría alguien decirle a Frauken Oesmann, la flauta solista, que se ponga pantalones o falda larga. Desde mi asiento nº 1 en la fila 7, se le veia la ropa interior, ya que toca con las piernas muy abiertas.
    Y otro cotilleo: hemos comprado el Quadern del Auditori dedicado a Mahler. El maestro Gonzalez tiene un cierto parecido con la foto de Mahler que aparece en la portada y creo que no somos los unicos en adbvertirlo, ya que Luís lo llama Gustav Pablo.

    Balance muy positivo para nosotros también.

    M'agrada

  9. GLORIA. A.

    Quina raó tens Victor, quan més gran es l’Obra més s’enyora al Mestre Oue ,però en Joaquim te també tota la raó i no ens fa bé tenir-lo tant present a l’hora d’intentar gaudir d’un concert, jo ho puc entendre perfectament doncs avui amb l’Adagio i molts més dies pateixo la mateixa sensació … però lo més important es que la Orquestra sona de meravella i aquest Director penso que intenta fer-se d’estimar , també nosaltres podem escollir entre obrir o tancar els ulls , el que realment ens fa feliços es gaudir de la bona Música, per altre banda t’imagines la festa que farem si un dia el “Mestre ” ens ve a fer una visita per curta que sigui…?

    M'agrada

  10. Luis

    He escoltat el concert per Radio Clàssica i us he de dir que la retransmissió m’ha semblat molt pobre: Pengen molts micròfons sobre els músics però després surt una retransmissió molt plana. A part deu haver un limitador de volum. D’altra manera no s’explica que els crescendos quedin completament esmorteïts.
    Pregunto:
    És la mateixa grabació la de Catalunya Música i la de RC? Fan edició de la grabació?
    Jo vaig anar al concert del divendres i no he reconegut el mateix programa.

    M'agrada

    • Luis, no, son preses de so diferents, normalment del mateix concert, el del diumenge matí.
      A la columna de l’esquerra trobaràs el concert d’ahir diumenge segons Catalunya Música.
      A mi també em va agradar més en directa, tot i que la senyora Wesseling i com era previsible, per ràdio té una presència que a l’Auditori perd en gran mesura.

      M'agrada

    • Últimamente parece que graban conciertos distintos, en este caso fue el del viernes. Ambas radios utilizan el mismo equipamiento (no veo que cambien los micrófonos) pero probablemente la mezcla sea diferente pues el balance lo es. Sobre la mala calidad de la trasmisión de Radio Clásica ya se ha discutido aquí, una pena pues es lo que se escucha en el resto de España y no da una buena imagen de la orquesta.

      M'agrada

    • Antonio Sanchez

      Efectivament he pogut confirmar que tant “Catalunya Música” com “Radio Clásica” enregistren la interpretació del diumenge al matí. Les dues emissores utilitzen els mateixos microfons però la mescla de so la fan els tècnics respectius i la qualitat de so final també està relacionada amb els mitjans d’emissió de cada ràdio. A part, Catalunya Música ho fa en rigorós directe cada diuemenge al matí a les 11.00 i Radio Clásica en diferit els diumenges a les 19.00.
      La veritat és que jo també trobo infinitament millor la transmissió de Catalunya Música a tots nivells, tant per la qualitat de so com pel tipus de comentaris.

      M'agrada

  11. colbran

    La OBC es una gran orquesta, fruto de la labor de muy buenos profesionales y de directores que han ido mejorándola, llegando a su máximo lucimiento -hasta el presente- con el añorado maestro Oue. Pablo González la he encontrado así y debe hacer lo imposible por mejorarla o al menos para que no retroceda en calidad.

    A mi no me ha acabado de agradar su Mahler. De todas maneras no me considero un mahleriano
    “die hard”, pero sus lieder me agradan muchísimo y yo creo que el maestro González no les extrae todo lo que podría, claro que tampoco ha tenido en esta ocasión una cantante extraordinaria, digamos que sólo correcta.

    Me ha gustado más su Bruckner, con todos los peros que se le puedan poner, especialmente ese exceso de volumen del metal, tan desbordante que practicamente no se oye nada más en sus momentos de máxima expansión. Considero no obstante que estamos ante un director muy aplicado pero carente de carisma que llegará a gustarnos en muchos casos, pero que nos va a emocionar en pocos. Su predecesor, incluso en sus conciertos menos lucidos, seducía con su entrega y me llegaba a emocionar, hasta tal punto que parecía que sólo dirigía para mí.

    M'agrada

  12. GLORIA. A.

    Lluis, de cap manera el teu to era incorrecta, es més, no entenc perqué ho dius,estic d’acord amb tu, es innecessari fer aquets “solos ” tan escandalósos d’estossegs, però ja no sols es aixó, jo tinc davant meu altres modalitats, dues senyores que porten el seu llibre tots els Diumenges ( diría novel.la) i que constanment passan fulls sensa cap mirament, i es clar ,son dos ,tenía l’esperança que aquesta temporada potser haguessin decidit de canviar d’espai per llegir, però no es així….i es clar no es un fort soroll però a mi mica en mica “em ratlla “” no púc entendre com poden gaudir plenament de la Música o la Lectura, tenint en compte que estem situades molt aprop de la orquestra (lateral -escenari ) i cap l’estiu tindrem els ventalls etc,etc, es penós que gent adulta caigui dins aquesta falta de respecta,potser siguin també els mateixos que en acabar el concert surten de la fila empentant mentres els altres encara estem agraïn amb aplaudiments (o no) la feina feta per un respetable grup de trevallados de la Música, i tot es el mateix ,mancança de Educació i Respecte ,
    Potser estic confossa però jo dirá que en els programes de má, es parla d’aturar els estossegs amb el mocador, algú m’ho pot assegurar ? encara que es ben trist que ens ho hagin de dir no ?

    M'agrada

    • Diumenge al matí, vaig sentir com alguna gent (potser no eren gaires) feien “xxxt” a la gent que estossegava entre moviment i moviment. Lògicament, no és aconsellable fer “xxxt” mentre sona la música, perquè això seria afegir un altre soroll molest, però potser si la gent s’adona que els estossecs molesten fins i tot entre moviments, tindran més cura. Si molta més gent ho fa, podria funcionar. Em conformaria amb què quan cridés l’atenció a algú no em sentís jo el bitxu raru 🙂

      M'agrada

  13. GLORIA. A.

    OK,José Luis, i gràcies,es que jo després d’estar guardant els programes de má durant molts anys,un dia vaig decidir de desfer-me d’ells, tan sols conservo dos del “Mestre” un que cert dia vaig anar a felicitar-lo i va tenir l’amabilitat de signar-me acompanyat d’una abraçada, i el de l’últim concert,el del gran però triste comiat……

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: