IN FERNEM LAND

JOYCE DiDONATO: DivaDivo


Acaba de sortir a la venda el nou treball discogràfic de Joyce DiDonato, a qui ja no em decideixo de qualificar de mezzosoprano, després d’escoltar aquest delicat i interessant enregistrament on va alternant els rols de personatges masculins (Cherubin. Sesto, Cherubino, Siébel, Romeo, le Prince Charmant de Cendrillon i el Komponist), amb el femenins (Susanna, Vitellia, Rosina, Marguerite, Angelina i Ariane), queda un fragment per un rol de sexe indeterminat que Berlioz va escriure per a mezzosoprano en la simfonia dramàtica Roméo et Juliette de Berlioz.

La gran cantant fa una demostració de versatilitat dramàtica i expressiva, fent gala de la seva elegant línia de cant, si bé aquesta alternança sexual de noia noi, en que venen exposades les diferents àries, treu homogeneïtat discursiva a l’oïdor, ja que comencem amb Massenet per passar a Mozart i Rossini, després a Gounod i Berlioz, per anar a Bellini, i en el blog final tornar a Massenet, Rossini, altre cop Massenet i acabar amb Strauss. Original ho és, però potser hagués estat més lògic fer blocs per compositor i a poder ser, seguint una lògica i tradicional evolució musical, començant per Mozart i acabant per Strauss, amb els belcantistes i romàntics francesos en els blocs centrals.

Si en qüestions d’estil, elegància, musicalitat i tècnica tinc pocs retrets a fer, vocalment, el treball de DiDonato, denota vàries coses:

En primer lloc la veu sona cada vegada més de soprano, en detriment del registre més greu que hauria de ser propi de la seva corda. Ella conscient d’aquesta evolució, haig de creure que volguda, insereix àries descaradament per a la corda mérs aguda, com són les àries mozartianes “Deh, vieni non tardar” de la Sussanna i l’exigent “Non più di fiori” de Vitellia, si bé en aquesta la dificultat principal rau en el registre greu, on moltes sopranos queden literalment mudes.

Curiosament, m’ha donat la sensació en totes les peces triades, que DiDonato era una soprano que podia cantar determinades àries de mezzosoprano, quan en teoria és literalment al inversa. DiDonato brilla més en la zona aguda i en les variacions, trinats i coloratures situades en la zona més alta, que no pas en les notes greus, que sonen més esforçades i treballades o reforçades amb sons “poitrines” (que dirien els francesos), tot evidenciant el suport de pit, per donar més força a unes notes que de manera natural no serien audibles, però que en conseqüència perden la bellesa de línia sonora.

DiDonato que és molt intel·ligent farceix les àries, així que pot, de variacions de collita pròpia, quasi sempre originals, elegants i de factura impecable, que eviten les zones més conflictives de la seva vocalitat, obviant els greus que ens tenen acostumats les mezzosopranos, per demostrar una habilitat preciosa en el registre alt de la seva veu i on enlluerna amb una perfecte coloratura.

Agafant l’ària de Vitellia com exemple, ella hauria de patir més en la zona aguda, per anar molt descansada en els temibles greus, que tan de corcoll fan anar a la majoria de sopranos, doncs no, ella brilla com a soprano i va sorprenentment justa, per bé que suficient, en els greus, com totes o quasi, les sopranos que l’interpreten.

Totes les peces triades són molt atraients, sobretot aquelles gens habituals, com són les obres de Massenet (Ariane, Cendrillon o Chérubin), on la veu de la cantant de Kansas s’adapta com un guant a la vocalitat francesa i a la seductora i elegant melodia massenetiana. No cal dir que en Mozart i Strauss està esplèndida i sumptuosa. On m’ha agradat menys és en Berlioz, on malgrat tenir l’elegància necessària, crec que a la veu li manca un gruix més seductor. En el repertori belcantista, on ella té part del seu èxit en l’actualitat, crec de tot cor, que malgrat que l’estil és molt adient, el registre és decididament insuficient. Tant en el Romeo com en els Rossini queda curta i potser hauria de decidir-se pels rols destinats a la Colbran, deixant els de mezzosoprano (contralts originalment), per veus més greus.

Un CD molt distret, que compta amb el suport de l’Orquestra i el Cor de l’Opéra de Lyon, sota la direcció del japonés Kazushi Ono. En les parts vocals de suport hi ha les discretes colaboracions del tenor Edgaras Montvidas, el baríton Nabil Suliman, la soprano Elena Semenova, la mezzosoprano Pascale Obrecht i el baix Paolo Stupenengo.

La gravació és va fer a Lió entre el 18 i 28 de setembre del 2010.

Ara us deixaré escoltar un dels fragments que més m’ha agradat, “Sein wir wieder gut!, és a dir el final del pròleg d’Ariadne auf Naxos (R.Strauss), on DiDonato canta un impetuós, convincent i decididament brillant Komponist.

La portada del disc, com ja és habitual a l’actualitat, molt millorable.

Us deixo també el vídeo promocional del disc

Tracklisting

Chérubin
1 Je suis gris! Je suis ivre! 1:38

Le Nozze di Figaro
2 Giunse alfin il omento… 1:28
3 Deh, vieni, non tardar 3:70

La Clemenza di Tito
4 Se mai senti spirarti sul volto 9:19
5 Ecco il punto, o Vitellia 2:13
6 Non più di fiori 6:34

Le Nozze di Figaro
7 Voi che sapete 2:52

Il Barbiere di Siviglia,
8 Il barbiere di Siviglia: Contro un cor 7:31

Faust
9 Faites-lui mes aveux 2:57

La Damnation de Faust Op. 24
10 La Damnation de Faust: D’amour l’ardente flamme 8:70

Roméo et Juliette
11 Premiers transports que nul n’oublie 6:32

I Capuleti e i Montecchi
12 Ascolta! Se Romeo t’uccise un figlio…. – La tremenda ultrice spada 7:11

Cendrillon
13 Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses 4:30

La Cenerentola
14 Nacqui all’affanno 7:47

Ariane
15 Ô frêle corps…. Chère Cypris 5:56

Ariadne auf Naxos
16 Seien wir wieder gut! 3:18

Durada total 80:41 (un disc generós, com cal)

6 comments

  1. colbran

    Yo creo que en su manía de pretender rivalizar con Cecilia Bartoli ha ido perdiendo aquellos graves que tenía y que la romana conserva perfectamente. Por otra parte la Bartoli sabe colocar las coloratruras en los tres registros, según convenga al personaje y a la idea del autor, la DiDonato sólo los coloca en la zona aguda, con lo que de interpretar los roles Colbran dudo que supiera hacerlo ateniéndose a la partitura como sí lo hace Sonia Ganassi, la mejor intérprete actual, junto a Anna-Caterina Antonacci, de las óperas que Gioacchino Rossini compusiera para su esposa, la mezzo madrileña Isabel Colbran.

    Coincido contigo en el desorden de la colocación de las piezas, en la tesitura absolutamente sopraníl en que se sitúa la DiDonato (lo cual no es ninguna queja, sólo que debe pasar a calificarse como soprano y no mezzo) y que lo mejor del disco es el pequeñp solo del Komponist y la generosidad de la duración.

    Aún cuando las coloraturas añadidas sean brillantes no me convencen y Rossini no las aceptaría, ya colocó las que le parecieron suficientes que son muchas. No sé qué opinarán los mozartianos rigurosos sobre los pequeños inventos de ejecución de la cantante norteamericana.

    A pesar de todo es un disco agradable, con piezas infrecuentes, que agradará a los “die hards” de la DiDonato y que a mi me gusta moderadamente, pues aún no he escuchado una grabación suya que me complazca al 100%. Sobre un 10 le otorgaría un 8.

    M'agrada

  2. Enzo

    No sé com començar, però abans de res volia, Joaquim, felicitar-te pel teu excel.lent blog. Ja fa potser un parell de mesos que el segueixo regularment i he estat temptat en diverses ocasions d’intervenir, sovint per discrepar (parcialment), però aprofito ara perquè estic d’acord amb pràcticament tot el que dius.

    Jo vaig escoltar ahir el disc i em va encantar com quasi tot el que fa la DiDonato (els Massenet, quin descobriment!). És veritat que l’ordre de les peces no és el més satisfactori però si no es vol trencar el ‘concepte’ de l’album és segurament el millor possible. Jo sí esperava que hagués fet un esforç extra per donar un color més ‘viril’ a les peces masculines i la veu, clar, és sempre la mateixa, això sí, cada cop més madura com a intèrpret.

    Que sigui una soprano, jo no ho tinc tan clar. Tots els papers que tria han estat interpretats per mezzos amb l’excepció de Susanna (Ariane la veritat no ho sé)-però fins i tot l’ària d’aquesta l’han inclòs la Kozena o la mateixa Bartoli en recitals recents.

    Jo més aviat diria que la veu és una cosa rara-com tantes altres abans d’ella, per altra banda-, a mig camí entre una cosa i una altra. I és per això que trobo que aquest disc està molt bé perquè: és home? dona? boy? girl? mezzo? soprano? les dos coses alhora? Si és així, millor encara. The best of both worlds!

    M'agrada

    • Hola Enzo, benvingut a In Fernem Land i gràcies per decidir-te a comentar.
      Penso que DiDonato canta bàsicament el seu repertori de mezzosoprano, però en canvi la veu cada vegada sona més a soprano. No és un problema que el repertori no sigui el seu, és una percepció del color i la textura d’una veu, que cada vegada sembla més lliure i expressiva en la zona aguda, on es permet uns trinats espectaculars, i en canvi quan ha de fer front als greus, aquests que per naturalesa intrínseca a la seva corda més naturals, la veu sona més forçada i el color perd la bellesa i homogeneïtat. El so és més de pit o gutural.
      L’interpret cada vegada és més estilista i tècnicament més acurada, però potser en fa un gra massa amb les variacions que acostumen a farcir les seves versions.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: