IN FERNEM LAND

MINKOWSKI DIRIGEIX CENDRILLON DE MASSENET


La Sala Favart de Paris, coneguda també com l’Opéra Comique ha programat del 3 al 15 de març la deliciosa òpera Cendrillon de Jules Massenet, no sé si teniu previst viatjar a la capital francesa aquest dies, però per si de cas, avui us deixaré els àudios de la funció que va tenir lloc el divendres 9.

Per l’ocasió la prestigiosa Opéra Comique ha encarregat la producció al eminent Marc Minkowski i el seus inseparables Les Musiciens du Louvre en la vessant musical i Benjamin Lazar a l’escènica.

Minkowski, cada cop més eclèctic, és un director exquisit que sap trobar l’essència d’aquesta faula, amb un tractament delicadíssim de la partitura amb els seus “musiciens”.

Jules Massenet va escriure aquest conte de fades entre els anys 1894 i 1895, però no es va estrenar fins el 24 de maig de 1899 al mateix teatre on es representa ara.

Va ser el llibretista Henri Cain que va proposar-li al compositor francès, en el moment més àlgid de la seva popularitat, escriure la partitura d’una adaptació al més fidel possible del conte de Charles Perrault, que ja havia estat portat als escenaris operístics de manera molt brillant per Rossini (La Cenerentola, ossia la bontà in trionfo a l’any 1817), tot i que canviant molt la història original.

L’argument del conte permet a Massenet, més que en cap altre de les seves partitures operístiques, jugar amb situacions musicals diverses i dispars, que donen un relleu especial a les situacions dramàtiques, ja siguin els passatges més idíl·lics, com en aquells més còmics o fins i tot màgics.

Si l’escriptura massenetiana es caracteritza pel refinament melòdic i orquestral, a Cendrillon, aquest aspectes s’enalteixen fins a una sofisticada i iridescent melangia etèria, que acaba per atrapar a l’oient més escèptic.

Va ser al juny de 1894, durant l’estrena a Londres de La Navarraise, l’òpera verista de Massenet, que Henri Cain va proposar-li a Massenet aquesta òpera, amb l’objectiu de mantenir-se fidels a l’original, tot i que van afegir l’escena del somni màgic que fa possible l’encontre entre la Cenerentola i el Príncep, després del ball, escena que permet per altre part, escoltar un dels moments més inspirats de la partitura.

Massenet i Cain mantenen la madastra original (Madame de la Haltière) i l’atorga a una mezzosoprano o contralt, mentre que el seu segon marit i pare de Lucette (Cendrillon), serà un baix-baríton. Per el rol estel·lar de Lucette comptem amb una soprano lírica i en canvi pel Príncep, refusa la veu del tenor, i s’estima més una soprano falcon, vocalitat més propera a la mezzosoprano. El rol de la fada s’assigna a una soprano líric lleugera, amb gran capacitat per la coloratura i els rols de les pèrfides germanastres són per a una soprano (Noemi) i una mezzosoprano (Dorothee).

L’òpera està farcida de moments intensament delicats, amb moments evocadors de la música galant del segle XVIII i d’altres d’un somiador esperit elegíac.

Us deixaré el deliciós duet del tercer acte entre pare i filla (Pandolfe i Lucette) que en la representació parisenca que ens ocupa està interpretat pels cantants francesos Laurent Alvaro (baríton) i Judith Gautier (soprano). “Viens, nous quitterons cette ville”, és un moment especial tendre que uneix a pare i filla, en l’esperança que la tirànica vida en que els sotmet Madame de la Haltiere (genial tot i que caduca Podles), s’acabarà.

I per acabar aquest tast, us proposo la segona escena del tercer acte, aquella en que Massenet i Cain “traeixen” el conte de Perrault, en el que s’anomena l’escena del somni del bosc.

La fada és la soprano cubana Eglise Gutierrez, mentre que Cendrillon és la soprano francesa Judith Gautier i el Príncep, la mezzosoprano canadenca Michele Losier. El llarg fragment és una pura delícia.

Jules Massenet (1842-1912)
CENDRILLON (1899)

Judith Gautier (soprano):  Cendrillon (Lucette)
Ewa Podles (contralto):  Madame de la Haltiere
Michele Losier (mezzo):  Le Prince Charmant
Eglise Gutierrez (soprano):  La Fee
Aurelia Legay (soprano):  Noemie
Salome Haller (mezzo):  Dorothee
Laurent Alvaro (baritone):  Pandolfe
Laurent Herbaut (baritone):  Le Roi
Vincent de Rooster (tenor):  Le Doyen de la Faculte
Julien Neyer (baritone):  Le Surintendant des Plaisirs
Paul-Henri Vila (bass):  Le Premier Ministre

Chorus and Orchestra of Les Musiciens du Louvre – Grenoble
Director musical: Marc Minkowski

ENLLAÇ mp3

http://rapidshare.com/share/66F70A2B59A365B1A140C8602C55C900

Una delícia d’òpera, ja m’ho sabreu dir

12 comments

  1. rodiazsa

    Vaig estar a Paris el dilluns passat i la vaig poder veure. L’obra és un producte típic de Massenet, molt cuidada orquestralment i amb molts moments melòdicament encisadors, però em va semblar una mica repetitiva i absolutament cursi (la posada en escena no ajudava gens).
    El millor de tot va ser la prestació orquestral i la direcció, molt detallista i vital, de Minkowski.
    Dels cantants destacar la bona actuació, histriònica vocal i escènicament, de la Podles (com a madrastra), i el bon treball de la Losier com el Príncep (amb una veu bonica i bona línia). El Pandolfe de Laurent Alvaro em va semblar massa jove tant escènica com vocalment, i em va decepcionar una mica la Fada de la Eglise Gutiérrez, amb un cant poc fluid i un agut molt tirant. La Cendrillon del dilluns no va ser la Gautier sino la Blandine Staskiewicz, que no em va agradar gaire (amb un vibrato molt caprí i mancada de fiato).
    L’escenografia no va ser gaire imaginativa: un esctructura metàl·lica i quatre mobles que anaven canvian per recrear els diferents ambients, amb un vestuari poc original d’estil rococó, però donades les dimensions de la Sala Favart (molt petita) encara donava una mica de joc pel moviment escènic (hi ha petits moments de ballet).
    La funció va ser un èxit, sobretot per Minkowski, Podles i el duo protagonista. A mi em va satisfer, però vaig comprendre perquè l’obra està fora del repertori habitual i de les obres més conegudes de Massanet: és una obra per “usar i tirar”.

    M'agrada

    • Gràcies per la crònica rodiazsa.
      És curiós però s’anunciava que aquesta producció havia de ser de Laurent Pelly i finalment no ha estat així. De ben segur que Pelly li hagués tret tota la màgia que té aquesta òpera i que malgrat el que dius, jo trobo deliciosa.
      Pel que fa als cantants, tampoc m’agrada gaire Eglise Gutierrez, de fet la van llençar com una boníssima cantant i jo, que no l’he vost mai en directa, no li acabo de trobar el què.
      La Cendrillon de Gautier tampoc és que sigui per tirar coets, però si que m’ha agradat molt el príncep i la direcció, és clar.

      M'agrada

  2. nati

    Conmoguda per les tràgiques noticies que ens arriben del Japó he escoltat la teva proposta d’ avui.
    Confeso que la bellesa del segon fragment m’ha transportat i m’ha fet oblidar, per uns moments, la tristessa .
    Ets un “duende” Joaquim.
    Gràcies, sempre.

    M'agrada

  3. colbran

    Yo soy un fiel amante de la ópera francesa, la encuentro más suave, más elegante y extremadamene musical que la de otros países (Rossini aparte, por suuesto). Rara vez escucho pachanguerìas a lo “Viva la Guerra”, “Zitti, zitti” o el coro de brujas de “Macbeth”, por ejemplo, y eso que las óperas a las cuales pertenecen me gustan mucho, excepción hecha de la incongruente “La forza del destino” que parece hecha de retales, aunque algunos de estos retales sean espléndidos.

    En la ópera francesa siempre encuentro paz y satisfacción y sobretodo en el “output” (como se dice ahora) de Jules Massenet. Y en esta ópera en particular me encanta el halo de ensoñación que la envuelve. Es una delicia. La pena es que los cantantes no son nada extraordinarios, aunque para valorar adecuadamente su labor a lo largo de la representación tendría que haberla visto completa, pero lo que es indudable es que la partitura es magnífica y extremadamente francesa y massenetiana que es lo que a mi me gusta.

    Eglise Gutiérrez tiene problemas de afinación y de control de emisión de la voz y canta en una tesitura demasiado exigente en agudos para su voz, con lo que las notas altas son grititos. Debiera decidirse a cantar de lírica y no de coloratura, si lo fue alguna vez ya ha dejado de serlo.

    Ojalá pudiéramos ver “Cendrillon” en el Liceu. Si fuera alemana, inglesa, checa o polaca seguro que la veríamos, pero como es mediterránea y para más I.N.R.I. francesa pues será que no.

    M'agrada

      • Em permeto contestar-te amiga kalamar, el Liceu no dona explicacions de res, pel que fa a les òperes que es programen. Sempre parla de greuges històrics pel que fa a un determinat repertori, però mai d’un altre.
        La que es programava més (?) en el darrers anys va ser és Werther, per allò que és molt germànica suposo, ara ni això, i mira que tenim el Werther del moment i un altre prou bo, però ni ha un munt de títols que no es s’han fet mai o fa molts i molts anys.
        Si parlem d’altres compositors, la cosa encara és més funesta i amb els nous aires restrictius, pitjor.

        M'agrada

      • colbran

        El Liceu programa según el criterio y gustos del director artístico, pues esa es su función, pero no tiene en cuenta para nada el gusto del público, por más que se le exprese el deseo de ver Delibes, Charpentier, Auber, Meyerbeer, Rossini, Menotti, Mercadante, Moniuszko, Andrè Previn, Corigliano, Rimsky.Korsakov, Glinka, Borodin, etc.

        Pasada su fiebre Britten y Janacek, veremos qué nos propondrá en las próximas temporadas si es que Joan Matabosch continúa.

        Massenet tiene óperas muy brillantes (“Esclarmonde”, por ejemplo) y alguna plasta (“Le roi de Lahore”), pero en general todas son interesantes. La criba de los años ha reducido a dos como más frecuentes en los coliseos de ópera: “Manon” y “Werther”. La primera la vimos hace unos años, así como su continuación “Le portrait de Manon”, la segunda de momento brilla por su ausencia. También se nos ofreció “Thaïs” no hace mucho, aunque en versión de concierto.

        Un buen programa doble, dada la escasa duración de ambas obras podría constar de las interesantísimas “La navarraise” y “Thèrèse”.

        M'agrada

  4. Gràcies a tots dos. Suposo que Herr Direktor rectificarà, que és de savis, i ens posarà per exemple, el Werther del moment… 😎

    Joaquim, m’encanta aquest cartell entre modernista i estampa japonesa (un sentit record pel Japó), amb la fada pintora que dibuixa els contorns als ocells i els posa ulleres!

    M'agrada

  5. alex

    Joaquim, ya que citas en la presentación a LA NAVARRAISE, pregunto porque lo estoy buscando y no la encuentro, existe el audio de la función ( unica) que se hizo en versión concierto a finales del pasado octubre en el Carnegie Hall den N.Y., con Garanca y Alagna ?
    Gracias anticipadas

    M'agrada

  6. Retroenllaç: Tornant a l’activitat. Resum d’un mes d’òpera: Cendrillon, Parsifal, Villazón, Cavalleria i Pagliacci. « Música al dia

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: