IN FERNEM LAND

DIANA DAMRAU CANTA STRAUSS DIRIGIDA PER THIELEMANN


Del 10 al 15 de març de 2009, és a dir ara fa justament 2 anys, que a Munic es van reunir la soprano Diana Damrau i el director Christian Thielemann per gravar amb la Münchner Philharmoniker un disc preciós dedicat integrament als lieds de Richard Strauss, en versió orquestral.

El CD porta per títol Poesie i és d’aquells treballs que no s’escolten tan sols una vegada quedant avorrits a les nostres farcides prestatgeries.

Les cançons triades són un goig. Algunes són molt conegudes i formen part de la majoria del recitals de lied o de les propines que acostumen a fer els artistes, en acabar el programa oficial: Morgen!, Cäcilie, Wiegenlied o Zueignung, no necessiten presentació, tan sols escoltar els primers acords ja ens desfem de gust, però per sort el disc, amb una durada generosa tot i que encara ho podia ser més (71:09), ens nodreix amb altres 18 lieds que formen aquest preciós treball, que surt del tradicional treball del disc d’àries o del lied a piano.

Tot el disc desprèn l’encant i la sofisticada sensualitat del millor Strauss i Thilemann embolcalla a la soprano amb un exquisit tramat orquestral que l’acarona, allunyant-se del estereotip que molts s’han fet, penjant-li l’etiqueta de director teutònic, incapaç d’emocionar amb els delicats matisos, imprescindibles per aquest repertori. Tan sols cal escoltar l’acompanyament del primer lied “Ich wollt ein Sträußlein binden”, per adonar-nos-en, tot gaudint un cop més d’aquest gran director.

Pel que fa a la soprano alemanya, després d’admirar fa pocs dies la seva Elvira de I Puritani, ara ens endinsem a tot un altre univers sonor, malgrat que el belcanto i el virtuosisme sonor, també es donen la ma en aquestes delicades perles, farcides de colors i textures vocals de infinites gradacions vocals, no caient mai en la versió ensucrada, que aquestes cançons propicien.

En alguna cançó potser li manca una mica més de gruix, una veu més sumptuosa en la part central, quan l’orquestra agafa més dimensió, penso en Cäcelie o Zueignung, però no m’atreveixo a posar-li retrets a un treball que m’ha produït tant benestar.

Us el recomano fervorosament, va molt bé per reconciliar-se amb l’harmonia que tantes vegades el món ens nega.

POESIE
Diana Damrau soprano
Münchner Philharmoniker
Dircetor: Christian Thielemann

Richard STRAUSS:

1. Ich wollt ein Sträußlein binden
2. Waldseligkeit
3. Das Bächlein
4. Winterweihe
5. Morgen
6. Allerseelen
7. Cäcilie
8. Amor
9. Säusle, liebe Myrthe
10. Freundliche Vision
11. Städchen
12. Traum durch die Dämmerung
13. Wiegenlied
14. Meinem Kinde
15. Muttertändelei
16. Zueignung
17. Das Rosenband Op.36 No.1
18. Heimkehr Op.15 No.5
19. Als mir Dein Lied erklang Op.68 No.4
20. Des Dichters Abendgang Op.47 No.2
21. An die Nacht Op.68 No.1
22. Lied der Frau Op.68 No.6

Us deixo escoltar en primer lloc el fascinant Wiegenlied, Op 41 núm 1, amb text de Richard Dehmel

Träume, träume, du mein süßes Leben,
Von dem Himmel, der die Blumen bringt.
Blüten schimmern da, die leben
Von dem Lied, das deine Mutter singt.

Träume, träume, Knospe meiner Sorgen,
Von dem Tage, da die Blume sproß;
Von dem hellen Blütenmorgen,
Da dein Seelchen sich der Welt erschloß.

Träume, träume, Blüte meiner Liebe,
Von der stillen, von der heilgen Nacht,
Da die Blume seiner Liebe
Diese Welt zum Himmel mir gemacht.

I ara us deixaré un lied molt menys prodigat i d’innegable encanteri, que ens apropa al món de Die Frau ohne Schatten. Es tracta de “Als mir Dein Lied erklang”, amb lletre de Clemens Bretano, i és el Op 68 núm 4 del catàleg de Richard Strauss.

Dein Lied erklang, ich habe es gehört,
Wie durch die Rosen es zum Monde zog, 
Den Schmetterling, der bunt im Frühling flog,
Hast du zur frommen Biene dir bekehrt.
Zur Rose ist mein Drang,
Seit mir dein Lied erklang!

Dein Lied erklang, die Nachtigallen klagen,
Ach, meiner Ruhe süßes Schwanenlied
dem Mond, der lauschend von dem Himmel sieht,
Der Sternen und den Rosen muß ichs klagen,
Wohin sie sich nun schwang,
Der dieses Lied erklang!

Dein Lied erklang, es war kein Ton vergebens,
Der ganze Frühling, der von Liebe haucht,
Hat, als du sangest, nieder sich getaucht,
Im sehnsuchtsvollen Strome meines Lebens,
Im Sonnenuntergang,
Als mir dein Lied erklang!

Cal dir que totes les orquestracions són del propi Strauss, tret de “Allerseelen”, “Traum durch die Dämmerung” i “Zueignung·” que són de Robert Hager i “Heimkehr” que és de L.Weninger.

Diana Damrau dedica aquest gran treball discogràfic als seu pares.

Us deixo un Youtube de la gravació, que acaba per fascinar, si no és que ja no ho estàveu.

25 comments

  1. Kucharón

    Muchas gracias por la recomendación. Me encanta Strauss i, por supuesto, cuento los segundos que faltan para ir a comprarlo. Más que a Meryl se parece a Laura Dern creo yo.
    Saludos

    M'agrada

  2. Glòria A.

    Sens dubte seá el seguent disc que em vingui a les mans en el meu proper passeig per FNC si el dics es tan generós potser ja tinc algunes peçes però tant es si l’acompanyament com dius Joaquim es tant espléndit…. ah ! i estic d’acord que te un aire a la M.Streep, jo ja l’hi vaig trobar la primera vegada que la vaig veure al Liceu, gràcies Joaquim, el BOMBONET d’avui es em MAJÚSCULA……

    M'agrada

  3. colbran

    Kalamar estará contenta porque en este disco se incluyen lieder de Strauss que no se suelen cantar, de los 200 aproximadamente que llegó a componer y que ella pedía a Joaquim si existía la posibilidad de conseguirlos y colocarlos en el blog.

    Tan pronto lo ví me lo compré pensando que a buen seguro habría temas que nunca había escuchado y así ha sido.

    M'agrada

    • A mi ja no em sorprèn quasi res, vosaltres feu i desfeu i si creieu que el més interessant és parlar de les semblances físiques de la Damrau amb mig Hollywood, què voleu que digui a part de quedar-me una mica perplex?
      El que tinc clar és que aquestes disquisicions no seran mai motiu de vet i si em permeteu posar-hi cullerada, jo crec que a vegades s’assembla a Diana Damrau.

      M'agrada

  4. Golaud

    A mí me gustó mucho el disco, Damrau hace un buen trabajo, pero sobre todo porque Thielemann y la Filarmónica de Múnich están fabulosos (maravilloso el comienzo orquestal de “Waldseligkeit”). Damrau canta estupendamente y merece la pena recrearse en muchos detalles, pero la sensación que tú has tenido en unos cuantos lieder para mí ha sido generalizada, continuamente echaba de menos más color, metal o brillo en la voz, mayor plenitud lírica al fin, que no sorprende porque ya la conocemos, y por supuesto, esta sensación se amplifica en los lieder que tú señalas y alguno más, ¿crees que la voz superaría fácilmente el muro orquestal del “Lied der frau” con que cierra el disco en vivo?

    Para los que lo utilicen, el disco está en Spotify (todo gratis y legal).

    M'agrada

  5. Precioso post.
    De esa combinación Damrau-Thielemann-Strauss sólo puede surgir belleza, y hay momentos en que hace falta parar el mundo un poquito y dejar que nuestros sentidos se llenen de esta luz y, al menos por unos instantes, sintamos que todo es perfecto.
    Un abrazo

    M'agrada

  6. Josep Olivé

    Damrau + Thielemann + Muncher Phillharmoniker? Com? Interpretant vint i dos lieders de Strauss? I jo sense saber-ho? He pogut viure fins ara sense saber que aquesta combinació astral ha estat possible? Ai mare, corro a borrar immediatament aquesta taca del meu curriculum!

    Crec que era al 2006, al Real, em vaig preguntar: “…i qui es aquesta Zerbinetta?…” Després resulta que quasi caic de la cadira quan va acabar la seva famosa ària. Era Diana Damrau. Ara intento sentir-la sempre que puc, això si, ben agafat a la cadira.

    M'agrada

  7. Golaud qué alegría verte y leerte, ya creía que habías desertado de In Fernem Land.
    La voz de Damrau está evolucionando. Este disco se grabó en el 2009, pero si escuchas su sorprendente Elvira que colgué hace tres días, apreciarás una evolución en el centro e incluso el registro grave, muy notable.
    Damrau tiene un volumen considerable y el problema no creo que sea que no traspase la orquesta, aunque según los lied, aquellos que sean más centrales le obligarán a forzar más su instrumento y eso puede poner en riesgo varias cosas, como bien sabes.
    Creo que Damrau nos ofrecerá en el futuro cosas sorprendentes ya que la voz está en constante evolución y aún no ha perdido su impresionante registro sobreagudo.
    Espero que no tardes tanto tiempo en volver.
    Atticus, precisamente es lo que quería transmitir, parar el mundo, lo he conseguido a base de semejanzas, pero lo he conseguido. Gracias por estar ahí.

    M'agrada

    • Golaud

      He escuchado el audio que has colgado de Elvira y sí se nota que ha ensanchado, pero creo que si el disco se hubiera grabado en estas condiciones vocales, pensaría lo mismo. Por otro lado, no pienso tanto en volumen como en cualidades tímbricas. Por cierto que me ha gustado mucho en el aria (más que en la cabaletta).
      Estoy pensando ir al concierto Mozart…
      Desertar, mai!

      M'agrada

  8. M’ha agradat més el segon que el primer. Al Wiegenlied li trobo pauses innecesàries i respiracions que no voldria sentir. La veu és magnífica i molt flexible en els aguts però alhora és també una mica monocorde.
    De totes maneres, gràcies, Joaquim!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: