La casa Hardy ha editat en unes condicions de visió òptimes, una de les funcions operístiques que venero més, La Forza del Destino de Giuseppe Verdi, òpera que retallaria en un 60%, de les funcions que van tenir lloc al Teatro alla Scala de Milà al juny de 1978.
La funció que s’ha editat és la del dia 18 de juny de 1978 i encara que hi ha alguna lleugera fluctuació del color en algunes escenes, la qualitat de la remasterització és excel·lent i ha superat la qualitat de l’emissió original, amb una definició magnífica.
La versió és prou coneguda per la majoria dels operòfils, ja sigui en la versió àudio, com la de la retransmissió de la RAI, on a YouTube podeu trobar alguns gloriosos fragments, però res a veure amb aquest DVD que ara surt a la venda i que es converteix en una relíquia que tindre sempre al costat del “sant cristu gros” (la Tetralogia del 56) i al davant del reclinatori, per quan alguna de les funcions actuals que ara passen per ser glorioses, em deixin un cert mal gust de boca.
La Scala, de quan la Scala era el referent absolut, com a mínim de l’òpera italiana, va reunir per l’ocasió a:
Leonora: Montserrat Caballé
Don Alvaro: Josep Carreras
Don Carlo: Piero Cappuccilli
Padre Guardiano: Nicolai Ghiaurov
Fra Melitone: Sesto Bruscantini
Preziosilla: Maria Luisa Nave
Trabucco: Piero di Palma
Marqués de Calatrava: Giovanni Foiani
Curra: Mila Zanlari
Alcalde: Giuseppe Morressi
Un chirurgo: Carlo Meliciani
Director Musical: Giuseppe Patané
El resultat és prodigiós, amb un equip de cantants, exceptuant la mediocritat vocal de Maria Luisa Nave, d’absolut somni i en estat de gràcia.
Caballé, que ja li quedaven pocs anys d’exclusiva magnificència vocal, està intensa i implicada, ja que sabia com les gastaven a la Scala quan es programava Verdi, i a ella en alguna funció del Ballo in Maschera de dons anys abans d’aquesta Forza, la van fer suar sang, tot i que ella va guanyar la partida acabant la funció amb tot el públic rendit als seus peus. En aquesta Forza, ja des de la insulsa “Me pellegrina ed orfana” té al públic absolutament (o quasi) guanyat, ja que fa un desplegament de mitjans i categoria vocal dels que fan època. Durant la segona escena del segon acte, tot just iniciar el “Son giunta…Madre pietosa Vergine” i el posterior duo amb el Padre Guardiano del inmens Nicolai Ghiaurov i finalitzant amb la climàtica “La vergine degli Angeli”, la Caballé s’imposa com la gran diva que era en aquell moment i 33 anys després d’aquesta funció (poc abans l’havia fet al Liceu) jo encara no he escoltat en directa, cap Leonora di Vargas com ella.
El Don Alvaro de Josep Carreras a l’any 1978 era un altre somni. Veu preciosa, lírica, expansiva i amb un fraseig elegant i incisiu, de claríssima i passional teatralitat, sense obstacles en els aguts que generosament va repartir durant tota la nit i que van fer esclatar al públic del teatre milanès, en totes les ocasions que intervenia, amb especial èmfasi, en els electritzants duets (s’inclou el segon duet del acte tercer, “Sleale! Il segreto fu dunque svelato” que normalment es talla) amb Don Carlo, un exultant Piero Cappuccilli que exhibeix el seu llegendari legato, i el fraseig verdià de manera quasi insultant, sobretot si busquem similituds en el panorama actual dels barítons verdians, en cantants que s’han atorgat aquesta categoria vocal, sense tenir cap dels atributs necessaris per ostentar-la.
Per finalitzar el pòquer d’estels esclatants, un Ghiaurov autoritari, noble, profund i amb una veu de baix sense discussió possible que em fa sentir la nostàlgia d’un altre vocalitat que en l’actualitat està difuminada entre baixos excessivament aguts i barítons enfosquits.
El repòquer l’hem d’anar a buscar amb el Fra Melitone (personatge tan prescindible com la Preziosilla) de Sesto Bruscantini, ja que la Preziosilla de Maria Luisa Nave, un rol que ja sabem que potser és el més ingrat de la història de l’òpera, ja sigui per la nul·la vàlua dramàtica, com per la musical i vocal, és d’una mediocritat inexplicable entre tanta excel·lència.
Pel que fa a l’excel·lent direcció musical del mestre Giuseppe Patané, res a dir. No és Muti, però sabia com dirigir aquesta òpera tan inconnexa, amb moment de màxima inspiració i d’altres de deixalleria sense possibilitat de salvació, sense decaure i mantenint sempre el cant verdià com a principal protagonista.
L’espectacle teatral és hores d’ara insuportable, però això amb tot el talent que hi ha sobre l’escenari i al fossar, té poca importància, tot i que és incomprensible que la Scala oferís un espectacle amb aquells decorats i sobretot aquelles perruques (les de Cappuccilli i Ghiaurov van per nota). Concepció teatral de teatre de províncies i treball teatral amb els cantants, nul. Per tant las tasca de Lamberto Puggelli, com a responsable escènic, seria menys que dolenta, però repeteixo que admirar el talent musical i vocal d’aquesta Forza, amb les condicions de visió actuals, és un grandiós privilegi, sobretot tenint en compte que material visual i en condicions, dels millor anys de Montserrat Caballé, no és molt freqüent, i cal preservar-lo, remasteritzant les copies com s’ha fet en aquesta, per tal de que les generacions del futur puguin admirar-la.
Us deixo uns quants Youtubes d’Oneguin65, però tenint en compte que les condicions visuals de l’edició actual de Hardy, són molt millors.
Comencem pel duo abans esmentat entre Don Alvaro i Don Carlo, Josep Carreras i Piero Cappuccilli, “Sleale!, il segreto fu dunque svelato”
Ara Josep Carreras tot sol, cantant de manera magnífica (com m’agradava Carreras!!!!) “La vita e inferno al infelice”. Quina manera de dir, com arrossega les consonants, com sedueix amb el seu fraseig i com emociona!, quina escalfor i quina implicació. Bravo Josep!
Ara ella, la Caballé, “Son giunta…Madre pietosa Vergine” i la Scala embogeix
I encara embogint més amb el seu “Pace, pace mio Dio”. I encara hi ha qui diu que no era verdiana.
Finalment, tot i que no pararia, el tercet final entre Caballé, Carreras i Ghiaurov. El so d’aquest YouTube no és gens bo però el fragment i la interpretació s’ho valen.
Res més, ni res menys. Quan a l’òpera s’assoleixen nits així, queden per sempre més a la memòria de qui les va viure i ara per sort aquelles funcions seran gaudides i de manera molt més digna que la retransmissió de la RAI, gràcies a aquest DVD.
Passeu un bon diumenge
IN FERNEM LAND 
Quin cast! espero que el so sigui de molta qualitat, perquè la imatge millorada d’aquesta trista escena no deu ajudar massa a concentrar-nos..
No vull ser dolenta, però la Montse fa un gallet al min 4.18 del Pace. Els seus portamenti, divins.
Carreras està fabulós i guapo amb ganes.
M'agradaM'agrada
Vols dir que allà on dius portamenti, no vols dir pianíssims?
A la versió editada per Hardy, al minut 4:18 fa un pianíssim lligat i portentós, òbviament procedent d’un altre dia, tot i que la gravació de la RAI és del mateix dia que el YouTube que he baixat. Conclusió, l’enginyer de so ha fet un treball magnífic.
Jo tinc l’àudio del dia 10 de juny, gravat a dins de la Scala, i la Caballé encara està millor que el dia 18.
Petites anècdotes.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies! La manera perfecta de començar un diumenge com el d’avui.
M'agradaM'agrada
de res, a disposar
M'agradaM'agrada
Un imprescindible. Ja tinc ganes de fer-me amb aquesta nova edició.
M'agradaM'agrada
Gaudiràs com sempre, però la vista no patirà tant.
Salut Titus!
M'agradaM'agrada
Impresionante versión,ya asombra solo de leer los nombres…Nunca entendí las críticas a Carreras con este personaje pues maravilla su “Vita é inferno…O tu che in seno” y recuerdo que me emocionó en el duo cantado con Pons,años y penalidades pasadas…Caballé,a escucharla…¡Gracias!
M'agradaM'agrada
Carreras está inconmensurable.
Este, como el Ricardo de Un Ballo in Maschera, parece que Verdi los escribiera para él.
M'agradaM'agrada
Otro personaje que me encanta y que me gusta cómo lo canta Carreras…
M'agradaM'agrada
Puestos a emboixir, yo emboixiria con la Madre pietosa Vergine.
M'agradaM'agrada
També, José Luis, motius per embogir ni han per donar i per vendre.
M'agradaM'agrada
Mi fragmento favorito de La Forza es el Invano Alvaro, el último duo de tenor y baritono, que esta por el Tube también el de esta función, sólo que se ve francamente mal. La primera vez que escuche Forza pensé eso también, que yo le hacia unos cuantos recortes, jajaja, aunque conociendome seguro algunos no eran en el mismo sitio que tu 😉
M'agradaM'agrada
Estic convençut que entre els teus talls i el meus, ens quedaria una cosa ben arregledeta d’una horeta i mitja com a molt, i els teus i els meus també estic convençut que coincidirien, a no ser que “te ponga” el Rataplán, el “E Viva la Guerra!”, o els sermons de Fra Melitone
M'agradaM'agrada
Ay, no…la Preziosilla fuera , jajajaja, el Melitone me cae bien, pero tampoco le echaría tanto de menos…pero no quiero que tu quisieras quitarle minutos a la Leonora, que se me hacen muy largas las arias…no le quito ninguna, pero mas cortitas 😉
M'agradaM'agrada
No retalleu, no retalleu… Sí, ja sé, en Verdi de tant en tant feia concesions a la galeria pel dolentotes, i en aquesta obra n’hi ha més d’una, però no retalleu, que correm el risc de que en Matabosh us agafi l’idea i ens l’ofereixi al Liceu doncs això, ben retalladeta… que està agafant pràctica el noi…ja veureu ja l’Octubre… Moltes gràcies per aquest post històric.
M'agradaM'agrada
jajaja, es verdad …mejor no dar ideas !
M'agradaM'agrada
Algun cavaller fort i galant pel voltant? Perquè crec que em vaig a desmaiar, ains…
🙂
Mks.
M'agradaM'agrada
Digui, digui,
Abans d’anar encara puc cantar-te Dammi il braccio mia piccina….
M'agradaM'agrada
Vaig assistir a aquelles representacions de la Forza al Liceu el febrer de 1979 i vaig ser dels molts que vem braveijar amb deliri.En la funció de la Scala ens trobem amb un Josep Carreras pletóric (en millor forma que no pas al Liceu) amb un sentit del fraseig magnífic.La Leonora de Montserrat Caballé va ser possiblement el seu darrer gran éxit en el “top class” i els seus pianíssims ens feien babejar de forma irrefrenable.Tanmateix passat el temps i analitzant-ho de forma més racional trovo a faltar un autèntic so de spinto verdiana tipus Price,Millo,Radvanovsky,etc.El agut presentava en forte un evident vibrato, i l’excessiva profusió de “ppp” dona la sensació de que estem sentint una altre aria que és més Montse que Giuseppe.El conjunt resulta “amazing” pero no “moving”.Jo personalment crec que si sentis aixó avui en dia reaccionaria igual que l’any 1979 pero m’agrada matisar.Os deixo un enllaç d’una artista que dona segons el meu entendre una intensitat emocional superior.Llástima que aixó no ho haguessim pogut sentir al Liceu:Leontyne Price ja en decadència l’any 1980 pero posant la pell de gallina… http://www.youtube.com/watch?v=eGMaoG03fQU
M'agradaM'agrada
Como siempre el amigo Dandini pretende coronar los comentarios con el suyo para que sea el definitivo, pues bien en esta ocasión yo voy detrás, sin la pretensión de sentenciar ni concluir nada.
La labor global de Montserrat Caballé desde 1965 hasta 1983 no ha sido superada hasta el presente por NADIE, por más que se hayan empeñado y se sigan empeñando divas ya absolutamente periclitadas o en claro declive. Abarcar desde Mozart hasta Strauss, pasando por Rossini hasta Verdi, Wagner (con roles estupendos y otros equivocados), Puccini, etc., con tal calidad en esos 18 años y a lo largo de tantísimos títulos, no lo ha conseguido ninguna soprano hasta la actualidad.
De todas las cantantes verdianas que nombras, Dandini, te has olvidado las más importantes de los últimos 60 años: Maria Callas, Renata Tebaldi y Zinka Milanov, a quienes sucedieron Leontyne Price, Montserrat Caballé, Ghena Dimitrova y en cierta manera Eva Marton. Nombrar a Aprile Millo, cantante correcta, de escaso volumen y carrera corta y fluctuante y Sondra Radvanovsky me parece bien, pero para nada me hacen olvidar el canto verdiano de la gran soprano catalana..
Montserrat Caballé ocupó con Leontyne Price el lugar que habían dejado vacío sus anteriores colegas, cantando Verdi en todos los coliseos de ópera y dirigida por las mejores batutas, cosechando éxitos donde se presentaba (con algún crítico en contra en Londres, pero no el público), con una voz hermosísima y musical que embellecía cuanto cantaba con hermosos pianos y pianíssimos (como luego hiciera la grandísima Dimitrova), sin obviar para nada los fortes. Su voz era claramente de lírica ancha con tendencia a spinto, robusto centro (en vivo me parecía propio de mezzo-soprano) y graves “particulares” pero más audibles que los de muchas. Nunca tuvo vibrato (aunque te empeñes en lo contrario) que sí tiene y bien patente Sondra Radvanovsky (casi parece eslava por el color de su voz y apellido). Caballé nunca se sirvió del dichoso portamento, excepto cuando era obligado por la partitura. Su voz era tan precisa que diversas orquestas actuando con ella afinaban con la emisión de su “la”…(esto ya es anecdótico y sabido por todos). Su voz es citada en todos los escritos sobre ópera como belcantista y verdiana, en todos los idiomas.
Pero no hay nada que hacer, primero demuestras un cierto respeto por Caballé y luego vas y sutilmente la descalificas (como sueles hacer con Callas, a quien apenas sueles mencionar, si no es para sacarle peros), cosa que no te recrimino, pero yo salgo ahora en su defensa, con mi experiencia vivida con ella en vivo desde 1966 hasta 1983; posteriormente, para mi gusto, ya comenzó a declinar, como suele sucederle a todas las cantantes líricas a partir de los 50 años (y a algunas antes), aunque se eternicen en los escenarios (en este caso, y no sé bien por qué, también ella ha sucumbido a este inmenso error).
Si tu consideras, Dandini, que Caballé no emocionaba cantando Verdi, cómo puedes poner esa muestra de norteamericanas, Leontyne Price aparte, como “moving” cantantes, cuando apenas son “amazing”, sino más bien “average” y nada más?
M'agradaM'agrada
Poca cosa a dir, Joaquim. Ja saps que per a mi la Montserrat ha sigut la més gran.
Ja estic fent cua per comprar aquesta remasterització i llençar el VHS que tinc a casa.
M'agradaM'agrada
Per cert, m’oblidava. Cal dir que la Forza té el privilegi de posseir una altra funció històrica registrada en vídeo amb una qualitat vocal també insuperable: Tabaldi/Corelli/Bastianini/Christoff/Domínguez a Nàpols el 1958.
I tot i ser 20 anys anterior l’escenografia és pràcticament calcada, fins i tot les perruques. Jeje.
M'agradaM'agrada
Be, el fet d’haver sentit a Montserrat Caballe tantes vegades en directe i cap(miseria nostra! ) a Leontyne Price ens posa en una situació dificil alhora d’emetre un judici objectiu.Tanmateix i centran-nos en els audios i també en la literatura podem facilment entendre que hi ha una altre forma d’encarar aquest repertori i fugir de les veritats absolutes i dels matrimonis lirics.Segons el meu entendre no treu cap a res repetir el mateix discurs(hasta que la muerte nos separe) sobre tot per que podem deixar de banda altres prestacions que ens aportin quelcom diferent.Quant escoltem a Renata Tebaldi,Maria Callas,Eva Marton,Carol Vaness,Sondra Radvanovsky,Aprile Millo,etc ens donem compte que el món és mes gran del que ens pensàvem.Os deixo un enllaç d’Aprile Millo on, malgrat el seu look(jiji) força xocant, canta un “Pace,pace mio Dio” també antològic. http://www.youtube.com/watch?v=eGMaoG03fQU
M'agradaM'agrada
El enllaç estava equivocat i tornava a sortir Leontyne Price.Pels qui hi estiguin interessats aquí trovareu l’interpretació d’ Aprile Millo. http://www.youtube.com/watch?v=r-2gKDRXS94
M'agradaM'agrada
Amic Dandini, ningú posa en dubte que Millo canti un Pace pace magnífic, però és clar, tal sols cal comparar la seva carrera amb la de Caballé, per adonar-nos de hi ha quelcom que no acaba de quadrar.
Caballé, com totes, no és infalible, de fet no hi ha ningú que ho sigui, però hi han personatges verdians que brodava i per sort veus prestigioses ho certifiquen. encara que si t’haig de ser franc, no em fan falta per convencem de res i per gaudir-la en plenitud.
Ja m’agrada que citis a Vaness, cantant que jo aprecio molt, però que vas trobar tan avorrida en l’Anna Bolena us vaig deixar a l’apunt i que em va entusiasmar i que va motivar un altre rebombori a In Fernem Land, quan vaig gosar dir que era una interpretació molt acurada de l’heroïna donizettiana.
Jo no em fio dels Youtubes, ens donen una bona idea dels cantants, però saps perfectament que al natural moltes veus guanyen, però altres perden i molt, per tant continuo dient que la Leonora de Vargas de Montserrat Caballé, és la millor que jo he vist en directa, potser és una pena, però jo em sento un privilegiat d’haver pogut gaudir-la, mentre que l’afortunat jovent d’ara ho tenen més complicat per poder escoltar una Leonora com a mi m’agraden.
A Millo ja la vam veure-la al Liceu, en una Leonora trovadoresca que si t’haig de dir la veritat em va decebre una mica, i em penso que com en a mi, a molts. Abans de veure-la en directa i gràcies a les transmissions del MET i als discs, tots creiem que era la nova Tebaldi i a part d’una vulgaritat fàcilment comprovable en qualsevol vídeo, la seva prestació vocal va ser força correcta i poca cosa més. El que passa és que en aquell moment era l’única veu amb caire verdià i tots la varem agafar com la gran esperança, que no va ser.
M'agradaM'agrada
Ay, cielos…Acabo de escuchar a Caballé en esta versión…¡El vello de punta! ¡Cómo está, cielos!¡BRAVA!
M'agradaM'agrada
Que maravilha! Caballé e Carreras juntos e em estado de graça. A produção é miserável mas, como dizes, que importa?
M'agradaM'agrada
Una auténtica meravella.
Com acostumem a qualificar aquests aconteixements excepcionals, “d’absolut
reclinatori”.
Gràcies per aquest post de referencia.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: New DVD: La Forza del Destino, La Scala 1978 | JOSEP CARRERAS