Malin Byström foto Peter Knutson
Ja sabeu la predilecció que sento per aquesta “Grand Opera” verdiana que no sovinteja els escenaris lírics com altres del mateix compositor, tot i que la seva música és mereixedora de molta atenció per la qualitat, la inspiració i la dificultat vocal de molts moments de la seva extensa i inspirada partitura.
Al Grand Théâtre de Genève, com també el Regio di Torino, durant aquesta temporada que ja s’està acabant, es van representar Les Vêpres Siciliennes, és a dir la versió original de l’estrena a Paris el 13 de juny de 1855 (demà farà 156 anys) de I Vespri Sicilianni, aquesta òpera que quan ha pujat als escenaris s’ha acostumat a fer quasi en exclusivitat en la versió italiana (com ha fet Torí) i que és per tant la que normalment hem escoltat en quasi totes les versions discogràfiques oficials i pirates i la que es representa, quan els directors artístics dels teatres d’òpera tenen la inspiració per programar-la.
Al Liceu no cal dir que des de les molt notables representacions de 1974 amb Caballé i Domingo, no s’ha tornat a fer i aneu a saber si es farà alguna temporada, però en qualsevol cas la versió va ser la italiana i jo crec que la francesa no s’ha fet mai i ja tocaria estrenar-la.
Mentre esperem, avui us porto a In Fernem Land aquesta versió del maig del 2011 a Ginegra, amb un repartiment digne que incorporava alguna sorpresa d’interès com és la soprano sueca Malin Byström.
La jove soprano sueca va debutar l’any 2000 a l’òpera de Lübeck cantant el rol de Fiorella a Il Turco in Italia. Després de passar dues temporades a la companyia operística de Nuremberg es va independitzar, començant a cantar en teatres, sales de concert i Festivals de relleu. Bregenz, ROH, Salzburg, Montpoellier, Los Angeles, Lyon, Amsterdam, Goteborg , etc.
El repartiment sencer de Ginebra va ser:
Les Vêpres Siciliennes
Grand-Opéra en 5 actes de Giuseppe Verdi
llibret d’Eugène Scribe i Charles Duveyrier
Hélène: Malin Byström
Henri: Fernando Portari
Guy de Montfort: Tassis Christoyannis
Jean de Procida: Balint Szabo
Sir de Béthune: Sami Luttinen
Comte de Vaudemont: Christophe Fel
Ninetta: Clémence Tilquin
Danieli: Fabrice Farina
Thibault: Hubert Francis
Robert: Guillaume Antoine
Manfredo: Vladimir Iliev
Orchestre de la Suisse Romande
Choeur du Grand Théâtre de Genève
Direcció musical: Yves Abel
Us deixaré tota la representació i no us ha d’estranyar si no escolteu la famosa i brillant obertura, ja que a algú (i ningú s’imagina qui, oi?) va pensar que l’obertura tenia que anar entre el primer i el segon acte, com alguna vegada s’havia fer a La Forza del Destino. Coses de les modernitats i exigències de les genialitats dramatúrgiques potser. Jo he estat a punt de posar-la al seu lloc, però al final he pensat que si es va fer així, així ho deixaré.
Del grup de cantants i tan sols parlant del quartet solista, jo m’he quedat bocabadat amb la soprano sueca Malin Byström, que amb una veu plena, verdiana i d’obscures ressonàncies s’allunya de l’asèpsia imperant en les sense caràcter del panorama actual. Li manca treballar més el registre greu, que avui per avui és aproximat i queda ofegat, segurament més per problemes de respiració que altre cosa, la resta i ja m’ho sabreu dir, d’impacte.
Escolteu sinó la seva brillant i exigent entrada al primer acte:
Però a part de les nombroses intervencions en els passatges concertants, el personatge de la Comtessa Hélène té dos intervencions molt esperades i compromís notable. La primera en l’acte quart a la presó i en mig del duo amb Henri (l’Arrigo italià) a “Ami…le coeur d’Hélène” que no és altre que “Arrigo, ah, parli a un cuore” i després a l’acte cinquè, Verdi exigeix a la soprano de vocalitat spinto, unes agilitats de soprano lleugera, cosa que explica clarament el que ha de ser una soprano dramàtica d’agilitat, capaç de fer front amb un ample registre, a les coloratures, trinats i salts d’octava, amb precisió, de manera incisiva i sense perdre mai l’elegància del cant i el fraseig verdià.
Aquí teniu l’ària del quart acte
I aquí el famós Bolero “Merci, jeunes filles” que precedirà al funest desenllaç que tota Grand-Opera ha de tenir.
La resta del cast és honest i encara que no tinguin el interès inesperat de la soprano sueca, mantenen i defensen amb dignitat la dificultat que suposa cantar bé Verdi i aquesta òpera de vocalitats afrancesades en una escriptura plenament italianitzant.
Fernando Portari té una veu i un color ingrat, que no s’edueix especialment, sobretot a la primera escoltada, però salva amb musicalitat totes les dificultats i el rol d’Henri n’està farcit, oferint pianos i pianíssims, una cosa poc habitual en els cantants verdians de l’actualitat i fent front a la tessitura exigent dels darrers actes.
Bé el baríton Tassis Christoyannis, que canta amb noblesa tot i no tenir una veu especialment generosa de color i també el baix Balint Szabo, que malgrat ser una mica monòton, també com el baríton, posseeix la veu que el rol necessita.
La representació va comptar amb la direcció escènica de Christof Loy i això ja sabeu que suposa polèmica i en la majoria de casos una fredor conceptual a la que la vigorosa direcció d’Yves Abel, tampoc ajuda a escalfar gaire. És una llàstima que les grans frases melòdiques no vagin acompanyades d’un escalf orquestral, tenint a l’excel·lent Orchestre de la Suisse Romande al fossar, però Abel no és precissament Muti.
Aquí teniu l’òpera, amb el llarguíssim ballet del tercer acte inclós, que caldria veure que es va empatollar Loy per omplir tanta estona. Potser va fer com l’amic PK en el Don Carlos que vàrem gaudir i patir al Liceu, una genial parida, si més no, la foto de sota recorda molt aquell al·lucinant somni d’Eboli.
- Les Vêpres Siciliennes Ginebra 2011 Actes 1, 2 i 3 mp3
- Les Vêpres Siciliennes Ginebra 2011 Acte 4 mp3
- Les Vêpres Siciliannes Ginebra 2011 Acte 5 mp3
Per a mi ha estat una autèntica revelació escoltar a aquesta senyora, una veu diferent, interessant, personal, amb moltes possibilitats i jove. Esperem que no s’espatlli i tamb´ñe espero que us agradi. La versió íntegra de l’òpera és altament recomanable.
Bon diumenge!
IN FERNEM LAND 
M’agrada molt aquesta soprano de veu fosca que jo la confondria fàcilment amb la de mezzo. També m’agrada la versió francesa. Una veu tan peculiar no s’hauria de perdre en la multitud de mitjanies que corren.
Gràcies, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Pues gracias por descubrirnos a esta cantante, Joaquim, a mí me ha gustado mucho en el primer audio, está muy valiente y domina realmente bien este tipo de canto de bravura, no se puede pedir más. En cambio en el aria me parece que hay muchas cosas que puede redondear, además aquí queda más comprometida por ese registro grave que ahueca demasiado. Por compararla con alguien actual en esta parte, me refiero al aria, Radvanovsky hila más fino. Pero sin duda es una cantante y una voz con mimbres muy interesantes. Espero que vaya a más en su carrera.
No he podido dejar de participar porque estos días estoy con I Vespri (en este caso no Les Vêspres) que has citado en tu post, las de Turín, con el Arrigo de Kunde, y donde precisamente tenía que haber cantado Radvanovsky y no lo hizo. He buscado si habías hecho crítica de aquellas funciones y no la he encontrado, creo que la escena da mucho juego, pues también es una producción arriesgada, a mí de momento me está enganchando (todavía me quedan un par de actos). Por cierto, que buscando esta posible crítica tuya he descubierto que tienes un alter ego italiano, sí, hay un blog italiano sobre ópera que se llama “In Fernem Land” (!).
Una cosa más, sobre trastocar la posición de la obertura, alguien me dijo hablando de una Forza (concretamente una de Viena con Stella y Di Stefano) que se tocaba después del primer acto por deferencia a los “rezagados”, ya que la pieza es importante y nadie se la quiere perder. Yo no sé si es una invención, una broma, o realmente se hacía por este motivo, pero me ha recordado a esta anécdota que me contó alguien conocido y aquí lo dejo.
¡Vaya batiburrillo de mensaje me ha salido!
M'agradaM'agrada
Hola Golaud.
Por partes.
A I Vespri Siciliani de Torino le dediqué este post
https://ximo.wordpress.com/2011/04/03/maria-agresta-una-soprano-a-tenir-en-compte/
En realidad estaba dedicado a Maria Agresta, la soprano que también me sorprendió gratamente, sustituyendo a la estupenda Radvanovsky y resultando ser otra voz a tener en cuenta.
Si, hace tiempo que descubrí el In Fernem land italiano que surgió poco después del catalanet y al estar alojado en blogspot no hay incompatibilidad con wordpress, que es la plataforma que utilizo yo.
Si, efectivamente la originalidad del regisseur de turno no es tal al convertir la obertura en un interludio entre actos. Ya se hizo en la Forza, aunque no tenía datos de cuando se había realizado. Es algo ridículo que supongo que se justificará con alguna parida escénica del Sr. Loy.
En cuanto a la soprano que hoy nos ocupa, es verdad que tiene que mejorar cosas técnicas, pero tiene algo que muchas le envidiaran, una voz diferente, con personalidad y de original y atractivo timbre, por poco que se lo proponga, tiene un futuro espléndido,
Un sincero abrazo
M'agradaM'agrada
Gracias por indicarme el enlace, no di con él, quizá por no poner el nombre de la soprano, Maria Agresta. A mí también me está sorprendiendo para bien. ¡Al final el páramo de voces verdianas se va a convertir en un vergel!
M'agradaM'agrada
Increible evolución,¡de Fiorilla a Elena!Prometen las lírico-ligeras 🙂 Fuera bromilla,a ver estas “Vëpres”!Saludos!
M'agradaM'agrada
El rol de Fiorilla de “Il turco in Italia” no está escrito para soprano lírico ligera sino que Rossini lo escribió expresamente para que lo estrenara Francesca Festa Maffei que disponía de la clásica vocalidad rossiniana de soprano dramática de agilidad/mezzo-soprano aguda actual. Este rol demanda agudos no excesivamente elevados y graves propios de la cuerda de mezzo que en tiempos del primer Rossini no existía como tal en Italia, aunque en Francia, por lo que llevo leído en el libro “Divines Divas”, sí.
La citada primera Fiorilla llevaba los siguientes roles en repertorio: Desdemona, Elena, Armida y Semiramide, todos de Rossini y estrenados por su esposa Isabel Colbran, cuya tesitura se correspondía a una mezzosoprano aguda actual. Aparte de los roles citados, cantaba también el de Angelina, escrito para contralto.
Cecilia Bartoli lo grabó en la tesitura original, al igual que anteriormente hiciera Maria Callas y posteriormente Montserrat Caballé. Las cantantes que se acercaron a este rol con voz de soprano ligera: Enedina Lloris, Sumi Jo, etc…tergiversaron la partitura original, eliminando graves en pro de agudos y sobreagudos no escritos.
Por consiguiente esta sorprendente soprano dramática sueca, con proximidad a mezzo-soprano, tal como ha advertido Olympia, es pintimparada para el rol de Fiorilla y si se decide puede llegar a ser, aparte de una eminente verdiana, una destacabilísima intérprete de los diez roles Colbran que compuso Rossini.
Malin Byström me ha gustado mucho, es un auténtico diamante aún en bruto, al que hay que pulir unas ciertas precipitaciones, mejor control del fiato y trabajar el registro grave, actualmente débil, pero es una voz hermosa, contundente y de auténtico empuje, sin vibratos ni oscilaciones, con un centro amplísimo y una fácil ascensión al agudo y en el “bolero” demuestra que después de casi 4 horas de función aún puede controlar las coloraturas sin fatiga. Ojalá podamos verla pronto por estos lares.
M'agradaM'agrada
Mira, gracias. Me creía que era más de soprano de este tipo. ¡Saludos!
M'agradaM'agrada
H0la Joaquim, i a los demás contertulios de IMFERNEM LAND. ayer escribí dos mensajes que no pude terminar el primero porqué el famoso ordenador no me dejó continuar, empecé un segundo, porqué necesitaba darle las gracias a Nati por su gentileza i amabilidad en dedicarme unas lineas que me llegaron al corazón, y me dieron otra vez ánimos para volver a mandarlos, yá dije que yo era una persona con gafe, pues sin más, me volaron los dos vete a saber como y adonde. Me desesperé muchísimo y estoy otra vez por dejarlo, es una lástima porqué me gustaba mucho, que le vamos a hacer……. Saludos para todos| y un fuerte abrazo de vuestra incondicional amiga Mercedes Parera.
M'agradaM'agrada
Mercedes, no es desanimi per aquestes coses. Prengui-s’ho amb calma i potser seria millor escriure el comentari en un full de word i quan ja estigui llest, copiar-lo al blog. Si no sap com fer-ho ja li explicaré en la trucada que tinc pendent fer-li. A veure si demà tinc temps.
Els seus comentaris ens agraden i encara m’agrada més que ens continuí visitant i si pot escoltar les músiques que us deixo, millor que millor.
Un petó
M'agradaM'agrada
Caram aquesta noia és fabulosa ,molt guapa i es permet el luxe de trencar la maldició de les sopranos obeses.Deixant la imatge de banda la seva veu té una sonoritat ample ,spinto que és segons el meu entendre el que de debó demana el gran Giuseppe en aquesta obra.Si a tot aixó li afagim un trinats de manual i una musicalitat de primer ordre doncs ja podem cridar : BRAVAAA ! Sembla ser que els grans teatres li fan força cas: aquest any cantará la Marguerite del Faust al Royal Opera House i al Met . A part d’ aixó ha enregistrat la Mathilde de Guillaume Tell sota la direcció d’ Antonio Pappano.L’ historial com podem comprovar no està gens malament.A veure si aviat ens fa una visita al Liceu…
M'agradaM'agrada
M’ha agradat molt aquesta sopran.
En època de mancança de veus, ès gratificant escoltar-ne una de tant important.
Moltes gràcies per el post.
M'agradaM'agrada
Una sorpresa muy agradable e interesante .
Me hubiera gustado escuchar a Portari, tenor del que escucho opiniones para todos los gustos.
Parece que hay cantantes alternativos tan buenos o mejores que los habituales y eso es esperanzador.
M'agradaM'agrada