INSISTINT EN EL DON GIOVANNI DEL MET 2016

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Potser cal donar-li una segona oportunitat, per això he pensat que potser molts de vosaltres agraireu la insistència i a més a més en a mi m’allibera de fer un apunt més extens, ja que no puc dedicar el dia a l’apunt que hagués volgut.

Això doncs si algú vol aprofitar l’avinentesa i si més continuar opinant d’aquest Don Giovanni després d’aquesta segona oportunitat, ja sap que ara tindrà l’oportunitat. Continua llegint

MET 2016/2017: DON GIOVANNI

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2011 ja em va semblar lletja i no puc entendre com insisteixen en tornar-la a incorporar a la temporada del MET al cinema, són coses incomprensibles de l’edició que enguany ens arriba al cinema des de New York, mentre que altres títols de interès molt més notori, com Guillaume Tell s’han quedat fora.

Només si el cast hagués estat realment estel·lar s’hagués pogut admetre aquesta reposició cinc anys després d’haver-la vist, però si en l’edició del 2011 hi havia mancances, en la del 2016 n’hi continua havent i això que no ha repetit ningú, tret de Fabio Luisi, el director musical que ja aleshores em va agradar molt i que ahir em va tornar a meravellar per la dinàmica dramàtica de la seva direcció nítida, vital i enèrgica, a estones vertiginosa. Continua llegint

ROH 2015: GUILLAUME TELL

El rebombori que Damiano Michieletto ha armat entre la plaent, aristocràtica i conservadora audiència del Covent Garden amb l’escenificació d’una violació durant el el que hauria de ser el ballet del tercer acte del majestàtic  Guillaume Tell de Rossini, ha estat dels que fa història, tant que en la retransmissió cinematogràfica s’ha “dulcificat” per no ofendre més a l’encra mmentalitat victoriana d’una Anglaterra que sembla que no visqui al segle XXI o que no obri la televisió a l’hora dels telenoticies.

El que es va veure en el cinema és absolutament ridícul i innocu. No sé pas que van dir quan Bieito va estrenar a la ENO el Ballo in maschera amb aquell “orrido campo” que era molt més explícit, violent i cru que aquesta violació, que sí que es veu, però que en cap moment pot irritar a ningú més enllà d’aquells que s’irriten contra tot allò, sigui bo o dolent, que trenca els seus conservadors esquemes de vida. Continua llegint

IDOMENEO A LA ROH (Polenzani, Fagioli, Bevan, Byström;Minkovski)

Nadal és una època propicia per a que els angelets facin de les seves i heus aquí que avui ens porten una de les representacions més interessants de la temporada londinenca, el Idomeneo de Mozart sota la direcció de Minkovski i amb un repartiment magnífic que inclou a Franco Fagioli cantant el rol de Idamante. Només per aquest fet, per a mi el interès ja era total per tal de que l’apunt del dia fos per aquesta representació, però si en el repartiment també hi trobem a Polenzani i Byström, cantants que també m’interessen molt, el regal de l’angelet esdevé interessantíssim. Continua llegint

EL VÍDEO DE DON GIOVANNI (Kwiecien-Exposito-Byström-Gens-Poli;Holten-Luisotti)

Ahir estava previst publicar aquest apunt, però per diferents motius que no venen al cas i sobretot per la publicació de la temporada 2014-2015 del Gran Teatre del Liceu, l’apunt ha passat a dissabte sense que encara hagi pogut veure aquest vídeo que el correspon a la representació que es va veure als cinemes el passat 12 de febrer..

Ara bé, com que no he vist el que publico, o per ser més exacte, no l’he vist íntegrament i per tant m’estalviaré dir-vos com és o que m’ha semblat. Em sembla prou interessant per portar-lo a IFL i sé positivament que tindrà més d’un i una interessats en la descàrrega, per tant deixeu-me reposar una mica mentre aneu baixant els arxius, i espero en qualsevol cas veure’l aquest cap de setmana i si cal afegir algun comentari al respecte.

Invito a tots i totes (què ridícula és aquesta forma tan políticament correcta de no deixar-me a ningú exclòs) els que ja heu vist aquesta representació mitjançant el cinema, a dir-hi la vostra. Ja sabeu que m’agrada saber totes les opinions i com que aquesta vegada jo no he dit res, ningú podrà dir que la meva opinió condiciona la vostra. Continua llegint

PROMS 2 [2011]: GUILLAUME TELL DE ROSSINI

Malin Byström, Celso Albelo, Antonio Pappano, Michele Pertusi, John Osborn

Aquí teniu el concert número 2 dels PROMS d’aquest any que quasi repetix íntegrament el cast de la versió romana que la EMI acaba de treure al mercat del Guillaume Tell de Gioachino Rossini i del que uns en vaig parlar fa tres dies. Els únics canvis afecten al rol protagonista, ja que el baix baríton italià Michele Pertusi es fa càrrec del rol protagonista, en lloc del baríton canadenc Gerald Finley, la contralt Patrica Bardom que es fa càrrec del rol d’Hedwigwe, la muller de Guillaume, que en la versió romana com recordareu anava a càrrec de Marie-Nicole Lemieux, al baix Nicolas Courjal que canta el rol de Gesler en lloc de Carlo Cigni i Leuthold a càrrec de Mark Stone.

El so de la gravació de la BBC és escel·lent i l’únic dubte és saber com es projectaven les veus en l’enorme i acústicament complicat Royal Albert Hall, però per ràdio la versió sona esplèndida i Pappano torna a enlluernar amb la direcció vigorosa i brillant.

Pertusi, que tampoc és que tingui un torrent vocal, coneix l’estil rossinià com ningú, no debades la seva gran carrera en tots els teatres del món ha estat fonamentada en l’obra del cigne de Pesaro i la seva veu més greu, li dona una entitat diferent a la del cantant canadenc, més dramàtica.

Per mostrar-vos la genialitat de Pappano i la ductilitat de la fantàstica orquestra, us deixo Continua llegint

EL GUILLAUME TELL DE ROSSINI SEGONS ANTONIO PAPPANO

Ahir vaig rebre el mateix regal per vies i persones diferents, a qui com és lògic aprofito públicament per agrair el detallàs d’un sant Joaquim prou avançat. Es tracta de Guillaume Tell, l’últim enregistrament de la darrera òpera de Rossini que acaba de sortir al mercat i que he devorat amb fruïció només arribar a casa. Tota sencera, sense interrupcions.

El primer l’he rebut en format virtual i l’altre físic, d’aquells que aviat desapareixeran, és a dir una caixa amb llibret i tres discs que contenen el darrer llançament de l’EMI, amb el que suposa un altre treball rossinià del mestre Antonio Pappano, que després del Stabat Mater, ens presenta aquesta gravació en l’original francès, que tan sols comptava fins ara amb la versió també de la EMI gravada l’any 1973 amb Gedda, Caballé i Bacquier, dirigits per un pulcre i musicalíssim Lamberto Gardelli, però potser mancat de la genialitat que una obra com aquesta necessita.

Després de les integrals en italià de Chailly (en estudi i un cast molt rellevant 1978/79) i la de Muti en directa a la Scala i un cast més irregular (1988), ara ens apareix aquesta versió provinent de la inauguració de la temporada passada (octubre del 2010) a Roma, amb l’orquestra i cor de l’Accademia Santa Cecilia de Roma, sota la direcció del seu director titular i amb un cast molt notable, però discutible pel que fa al rol d’Arnold. Continua llegint

MALIN BYSTRÖM, HÉLÈNE A LES VÊPRES SICILIENNES

Malin Byström foto Peter Knutson

Ja sabeu la predilecció que sento per aquesta “Grand Opera” verdiana que no sovinteja els escenaris lírics com altres del mateix compositor, tot i que la seva música és mereixedora de molta atenció per la qualitat, la inspiració i la dificultat vocal de molts moments de la seva extensa i inspirada partitura.

Al Grand Théâtre de Genève, com també el Regio di Torino, durant aquesta temporada que ja s’està acabant, es van representar Les Vêpres Siciliennes, és a dir la versió original de l’estrena a Paris el 13 de juny de 1855 (demà farà 156 anys) de I Vespri Sicilianni, aquesta òpera que quan ha pujat als escenaris s’ha acostumat a fer quasi en exclusivitat en la versió italiana (com ha fet Torí) i que és per tant la que normalment hem escoltat en quasi totes les versions discogràfiques oficials i pirates i la que es representa, quan els directors artístics dels teatres d’òpera tenen la inspiració per programar-la.

Al Liceu no cal dir que des de les molt notables representacions de 1974 amb Caballé i Domingo, no s’ha tornat a fer i aneu a saber si es farà alguna temporada, però en qualsevol cas la versió va ser la italiana i jo crec que la francesa no s’ha fet mai i ja tocaria estrenar-la.

Mentre esperem, avui us porto a In Fernem Land aquesta versió del maig del 2011 a Ginegra, amb un repartiment digne que incorporava alguna sorpresa d’interès com és la soprano sueca Malin Byström. Continua llegint