IN FERNEM LAND

PROMS 2 [2011]: GUILLAUME TELL DE ROSSINI


Malin Byström, Celso Albelo, Antonio Pappano, Michele Pertusi, John Osborn

Aquí teniu el concert número 2 dels PROMS d’aquest any que quasi repetix íntegrament el cast de la versió romana que la EMI acaba de treure al mercat del Guillaume Tell de Gioachino Rossini i del que uns en vaig parlar fa tres dies. Els únics canvis afecten al rol protagonista, ja que el baix baríton italià Michele Pertusi es fa càrrec del rol protagonista, en lloc del baríton canadenc Gerald Finley, la contralt Patrica Bardom que es fa càrrec del rol d’Hedwigwe, la muller de Guillaume, que en la versió romana com recordareu anava a càrrec de Marie-Nicole Lemieux, al baix Nicolas Courjal que canta el rol de Gesler en lloc de Carlo Cigni i Leuthold a càrrec de Mark Stone.

El so de la gravació de la BBC és escel·lent i l’únic dubte és saber com es projectaven les veus en l’enorme i acústicament complicat Royal Albert Hall, però per ràdio la versió sona esplèndida i Pappano torna a enlluernar amb la direcció vigorosa i brillant.

Pertusi, que tampoc és que tingui un torrent vocal, coneix l’estil rossinià com ningú, no debades la seva gran carrera en tots els teatres del món ha estat fonamentada en l’obra del cigne de Pesaro i la seva veu més greu, li dona una entitat diferent a la del cantant canadenc, més dramàtica.

Per mostrar-vos la genialitat de Pappano i la ductilitat de la fantàstica orquestra, us deixo el final vigoritzant del “Divertissement” el gran ballet del tercer acte, on les dinàmiques endimoniades que el mestre sotmet a l’orquestra, són seguides amb entusiasta devoció. De com una música intranscendent pot arribar a trasbalsar-me.

Del mateix tercer acte us proposo escoltar el “Sois immobile” de Pertusi i així podreu compara amb el de Finley que us vaig deixar fa tres dies.

I també us deixaré l’esclatant final, “Tu n’as plus à former de voeux”, el gran concertant climàtic d’acció de gràcies que clou una fructífera carrera operística d’un dels compositors puntals de la historia de l’òpera.

GIOACHINO ROSSINI
GUILLAUME TELL
Libretto: Cesare Sterbini

Guillaume Tell: Michele Pertusi
Mathilde: Malin Byström
Arnold Melchthal: John Osborn
Walter Furst: Matthew Rose
Gesler: Nicolas Courjal
Melchthal: Frédéric Caton
Hedwige: Patricia Bardon
Jemmy: Elena Xanthoudakis
Huntsman: Davide Malvestio
Leuthold: Mark Stone
Rodolphe: Carlo Bosi
Ruodi (el pescador): Celso Albelo

Orquestra i Cor de l’Accademia Nazionale Santa Cecilia de Roma
Director musical: Antonio Pappano

I com que no acabaria mai de fer-vos escoltar fragments d’aquesta òpera que estimo tant, us deixo dos grans duos:

El primer entre Arnold i Tell al primer acte “Où vas-tu? quel transport t’agite?”, on l’acompanyament dels violoncels a la gran frase melòdica d’Arnold “O Ciel, tu sais si Mathilde m’est chère!” (a partir del minut 06’30” aprox) és senzillament espatarrant o a mi, m’ho sembla, ves!.

I el gran duo del segon acte entre Arnold i Mathilde. És llarg, inspirat, difícil i agraït. La senyora Byström és definitivament reclinatoriable i el valent senyor Osborn, tot i no ser posseïdor d’un centre i greu amb prou gruix vocal per fer justícia a una partitura impossible, ens obsequia amb grans dosis de musicalitat i aguts, quelcom no gens fàcil de combinar amb encert.

Sense cap mena de dubte una retransmissió excitant dels PROMS que complementa perfectament amb l’àlbum que acaba de sortir i que espero que serveixi a tots els incondicionals guillemtellians per gaudir-la i a tots aquells que encara no li heu trobat el punt, per alleugerir-vos el feixuc camí.

Apunt relacionat:

https://ximo.wordpress.com/2011/07/14/el-guillaume-tell-de-rossini-segons-antonio-pappano/

Bona setmana infernems!

9 comments

  1. colbran

    Verdaderamente la dirección de Pappano es vibrante y espectacular. Creo que ha entendido muy bien la idea de Grand Opera que propuso el fenomenal Rossini. Todo un acierto.

    Tanto Finley como Pertusi están sumamente implicados, pero yo prefiero a Pertusi, comunica más dinamismo y vitalidad al personaje titular de esta ópera. John Osborn está prácticamente igual que en la grabación comercial, sin problemas en la zona aguda y cantando con elegancia “francesa”, pero careciendo de la robustez y contundencia que le reclama el rol de Arnold. Malin Byström un auténtico lujazo.

    M'agrada

  2. Marta B

    Sensacional!, només he pogut escoltar els tres fragments que has deixat i m’han agradat moltíssim. Rossini és un dels meus autors preferits, però desconeixia aquesta òpera, em sembla que em causarà addició.

    Pappano m’agrada molt com dirigeix i Malin Byström la vaig escoltar a les Vêpres que vas penjar i molt bé, també.

    Quines vacances més musicals m’esperen, amb tot el que has penjat últimament, tinc música per tot l’estiu!

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    Només he tingut temps d’escoltar els talls i m’agraden moltíssim…però molt!
    Bé, poquet a poquet, “agoita, agoita l’avionet…i ara un ocellet…”… com als nens petits… Al final ho aconseguiràs Joaquim… Paciencia. Penso esforçar-me. 🙂

    M'agrada

  4. Carlos, ya nos contarás.
    Juli, si et refereixes al Guillaume Tell, estic segur que t’agradarà si l’escoltes sencera. És molt brillant.
    Colbran, és un boníssima opció a tenir en compte, que supera i molt a la luxosa edició de Chailly i a la més discutible de Muti, direcció inclosa. No en tinc cap dubte. En conjunt també m’agrada més que la de Lamberto Gardelli. Ni ha una molt bona però en italià, amb una joveníssima Marton i uns esplendorosos Gedda i Mittelmann de l’any 1972 al Maggio Musicale Fiorentino.
    Marta, me’n alegro que t’agradi i durant els propers dies encara vindran més coses, que potser hauràs de reservar per l’estiu del 2012 😀 🙂
    kalamar perdona, t’havia oblidat i això que lo de “guillemtellarina preverdiana” és la monda. Estic segur que t’ho passaràs bomba

    M'agrada

  5. He fet un esforç per treure el temp suficient per sentir-la i la veritat és que ha valgut molt, però molt, la pena. És una versió molt rodona, amb un repartiment molt equilibrat, que canta molt bé. Destacaria la ample i luxosa veu de la Bÿstrom, l’elegància i competència de l’Osborn i les molt bones interpretación de Pertusi i Rose (el trio del segon acte és quasi perfecte).
    Menció a part la galvanitzadora direcció del mestre Pappano (que s’està consolidant com la gran figura actual en la direcció d’òpera), i el maravillós so que extreu de l’orquestra de l’Accademia. Mai l’havia sentit en aquesta forma tant esplèndida.
    Moltíssimes gràcies!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: